1.2.13

Holy Motors


Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’assassí i la víctima s’identifiquen. Màscares. Epitafis www. Les persones emmudeixen mentre el cotxes parlen. L’infern de cada dia i el cel de cada nit i, inevitablement, un cansament infinit com el de Sísif. Holy Motors. La tornaria a veure.

4 comentaris:

Joana ha dit...

S'ha de tornar a veure per captar aquells detalls impossibles amb una primera vegada. Massa de tot per digerir-ho.Cinema en estat pur.Art?
Art al cinema, bellesa dins l'ànima. No cal trencar-se les bayes, només gaudir.
La vaig veure en VO, molt millor.
Ara m'han baixat Les amants du Pont Neuf...una altra bogeria de Carax:)

Toni Ibanyes ha dit...

Anomenem "bogeria" a tot allò que se surt dels nostres esquemes habituals, i així ho desqualifiquem. Hauríem de ser capaços d'obrir la ment per a comprendre i acceptar coses noves, diferents. Jo també vull veure Les amants du Pont Neuf...

Esojairam ha dit...

Gràcies Toniper compartir-la. Vam anar anit a veure-la al Mélies i se´m fa difícil dir només " em va agradar ". És tan, tan... algunes imatges tan estètiques, surrealistes... Genial que algunes persones tirin endavant projectes com aquest!Et fa pensar si tots no estem només fem un paper de teatre en aquesta vida amb màscares incloses, sense realment VIURE-LA...

Abraçada,

MªJosé

Toni Ibanyes ha dit...

Pensa que la limusina és un camerino i que tots som actors que hem de representar nombrosos personatges davant la societat... Qui som realment? Aquesta és la pregunta fonamental. No ens cansem de ser sempre els mateixos? No es cansa l'actor de ser sempre altres? Per què llegim? Per què anem al cinema? Per què viatgem? Etc. Sempre fugint del que som i del que coneixem, sempre cercant una sortida del laberint... Tu ets el Sr. Oscar i jo sóc el Sr. Oscar. Per què hem de fer tants paperots? Qui ens obliga? Fins quan durarà això?