ENTRELLUM

Bufa el vent i rebufa sense enterbolir les aigües cristal.lines d’aquest Adriàtic dàlmata, d’un blau turquesa oníric. No menges cada dia una escórpora a la brasa ni tastes el vi blanc de l’illa de Korčula, bressol de Marco Polo, aquell viatger mític que va arribar a la Xina. El teu és un viatge més modest, no saps què busques exactament, però et deixes endur per la vida, ara amb aquest vent que bufa i rebufa i esquitxa d’aigua salada les estovalles on assaboreixes els plaers de la gastronomia i el gaudi inenarrable de la solitud benigna. Aquell viatger mític que va arribar a la Xina... Tu has arribat a Primosten i ja t’hi quedaries.  Ser feliç deu ser això: voler quedar-se i tanmateix continuar el viatge... Ho sap el pelegrí: demà hi haurà nous paisatges.   

Parc Nacional de Krka. Com de costum, arribo el primer, faig el recorregut sol i em banyo a la cascada envoltat de peixos. Després enraono amb uns croates que n’estan molt al cas, del que s’esdevé a Catalunya. No entenen per què Madrid no ens deixa votar. Un d’ells diu: We are brothers, you will be the next country in Europe! A little one, like us. Ells són 4 milions i nosaltres 7. Eslovènia, el veí de dalt, són 2 milions només. Em desitgen sort. Visovac és una petita illa enmig d’un dels llacs que forma el riu Krka en la qual hi ha un monestir franciscà del segle XV. El primer vaixell l’agafes a Skradin el qual, remuntant el riu, et porta fins a les Skradinski buk (cascades), on m’he remullat. Allà cal prendre una llanxa fins a l’illa. Aquí no arriben els autocars de turistes. Hi he trobat dues Taus (Sant Francesc va adoptar aquest símbol, ell signava amb aquesta lletra): una de fusta i una altra a terra, feta amb pedres blanques. Val la pena el passeig en barca més que l’illa en s...

La màgia va començar anit, sota la lluna plena, en un bosc proper als llacs de Plitvice, on vaig decidir pernoctar. Una munió de lluernes ballava per a mi, com mai abans havia vist, espurnes volàtils i bellugadisses. No podia aclucar els ulls de tanta emoció. Quin regal. La màgia ha continuat de bon matí, quan he sigut el primer a la taquilla, per a poder gaudir de la passejada en solitari, entre llacs i cascades, aigües transparents color blau turquesa, i peixos, i una pau paradisíaca. Plitvice. Quin lloc més increïble. Un somni. Si visiteu Croàcia, no us el perdéssiu.  A migdia hi havia tanta gent que he decidit marxar, posant rumb novament cap a la costa adriàtica. Anava una mica perdut enmig del no-res quan, pel voral dret de la carretera, he vist un caminant que carregava una motxilla immensa. La temperatura s'acostava als 35 graus. (Què hi fot, aquest per aquí?! He pensat). Era una recta i anava de pressa, l'he passat de llarg, però he observat que duia una vieira (conxa ...

L'any 1991 els electors de la regió de Dubrovnik (antigament anomenada Ragusa) van votar de forma gairebé unànime a favor de la república de Croàcia . Per aturar aquest procés d'independència, l'exèrcit iugoslau (majoritàriament serbis i montenegrins) va declarar la guerra als croates llençant sobre Dubrovnik un atac d'extrema virulència per terra, mar i aire. L'objectiu era annexionar tota la regió a la "Gran Sèrbia". L'artilleria sèrbia va bombardejar sense pietat la ciutat la qual, desarmada, fou assetjada durant sis mesos. Milers de cases foren ocupades pels soldats els qual van fer malvestats : pillatge, incendis, violacions, crims... 40.000 persones van ser desplaçades de les seves llars, un de cada tres edificis de Dubrovnik es va veure afectat, però ni un sol tros de muralla fou destruït. La "perla de l'Adriàtic", com la va batejar Lord Byron , declarada patrimoni de la Humanitat, va resistir. No debades el seu lema és " L...

Carod fa volar coloms mentre Catalunya s' amontilla per obra i gràcia de la seva infame complicitat. Catalunya, en comptes d' amontillar-se, hauria d'amotinar-se. L'enemic no és Espanya, ni els espanyols, ni tan sols els espanyolistes ; l'enemic és el català que no té clar el seu catalanisme; l'enemic és el català dubtós que vol quedar bé amb tothom, que no gosa radicalitzar-se perquè som gent de pau i no volem cridar... El català que acaba col·laborant amb l'enemic és pitjor que el mateix enemic. Carod parla del 2014 mentre recolza Montilla un dia més, aquesta vergonya de president, aquesta mediocritat supina. ¿Què pesen més, unes declaracions aïllades (com aquella de la calçotada ) o tots aquests anys d' amontillament tripartític, aquesta sistemàtica espanyolització de pluja fina ? La credibilitat de Carod és ZERO. Ja no se'l creuen ni els seus acòlits . L'horitzó nacional només pot ser sobiranista . No sé si el model és Escòcia, Quebec, L...