ENTRELLUM

Pujava a Esquers, però no he fet el cim, sinó que m’he quedat al dolmen de Can Patiràs. El mar és una bassa d’oli i el sol llueix majestuós en el cel ras. M’agrada molt, aquesta petita vall de la riera de Garbet, entre el Socarrador i Poca-sang. Hi ha un silenci i una soledat veritables. La immensitat inhumana del mar contrasta amb aquests camins humils per a les vaques. Aquí no hi haurà guerra mai. La guerra és l’estat natural de les ciutats i del sistema capitalista. Aquí floreix la farigola i les papallones volen despreocupades. El vent és càlid i les pedres guarden la memòria dels segles. No, no cal fer el cim. Hem d’aprendre a limitar-nos. Si la humanitat té alguna mena de futur serà gràcies al minimalisme. O decreixem o la insostenibilitat acabarà amb nosaltres.

Sobreviure a una gran ciutat té mèrit, encara que aquesta megalòpoli estigui travessada pel Tròpic de Capricorn, encara que siguis acollit amb tota l’hospitalitat i generositat, encara que tinguis parcs meravellosos a 5 km de distància...  La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ocupem el planeta sencer i sobrevivim a qualsevol catàstrofe (moltes generades pels nostres propis excessos).  Personalment, faig un esforç per domesticar-me, urbanitzar-me, socialitzar-me... Les tres coses van juntes. Contra elles, l’instint més salvatge m’empeny cap al nomadisme, la natura i la solitud ... és a dir, la llibertat. Tenir una casa ( domus ), viure en una ciutat ( urbs ) i relacionar-te amb els altres ( gregarius ) són coses que a mi no em surten de forma natural. Com que no vull (encara) acabar com un eremita, sol i vern, aïllat (ja vaig viure així una temporada a Terradets), procuro no renunciar a res i mantenir una certa vida "convencional...

La xarxa de metro de Sampa és moderna i eficient. El que crida l’atenció és que pots trobar-te versos escrits als túnels, no pas grafits, sinó fragments de poemes d’autors reconeguts.  El primer que vaig veure era de Pessoa, del poema Tabacaria d’Álvaro de Campos, sortint de l’estació de Vila Madalena.   El poeta escriu per a deixar constància de la seva sublimitat, malgrat que visqui una existència d’allò més desgraciada. És com si les paraules-redemptores tinguessin el poder per a salvar-nos, com si les nostres obres poguessin justificar-nos.  No m’agraden els metros. Massa gent massa junta i massa claustrofòbia. Prefereixo caminar a cel obert, a poder ser pels parcs. Recomano els d’Ibirapuera i el de Villa-Lobos. Són els que tinc més a prop. Avui, al metro, ha entrat un noi que rapejava versos i, en l’interval de dues estacions, ha fet una performance lloable, inspirant-se en les persones que hi havia al vagó. Admiro aquests artistas...

Sampa és una ciutat infinita, de pluja i vent, amb postes de sol meravelloses.  Que després aparegui un esverat amb una pistola a la mà i, al mig del carrer, perpetri un tiroteig, és una cosa secundària, que depèn de les estadístiques segons les quals et pot tocar o no, avui o demà passat. Mentrestant, fas veure que la teva vida importa i participes en festes i visites museus i etcètera.  Lo mateix passa a Europa, on qualsevol dia en qualsevol indret cèntric d’alguna capital, pot esclatar una bomba o un vehicle pot atropellar-te en nom d’Al.là. A mi m’agrada viure al camp o davant del mar, per una qüestió de salut i de calma. Les ciutats estan fetes per als suïcides.  Sampa és pluja i vent i carnaval i massa gent perduda en el laberint de la infelicitat.  El verd dels arbres em recorda que existeix la salvació. Quan tot acabi i torni a començar. 

La ciutat es desvetlla amb badalls etílics. No és gana ni son, sinó carnaval. Carnaval i Brasil són sinònims.  A les disfresses les anomenen fantasias i als preservatius camisinhas . La rauxa s’apodera dels cossos i dels carrers. Els blocos ocupen l’espai amb músiques i entusiasmes (ballar és imperatiu).  Us parlo de la ciutat amb 37.000 restaurants i 600 bloquinhos... Els gringos no entendrem mai tanta disbauxa. Venim del fred i de la racionalitat. És la frenesia tropical de l’estiu interminable. Són els avions sobrevolant els gratacels mentre, a les voreres, la gent s’ofega entre caipirinha i caipiroska. És aquest jeitinho encomanadís, dolç i alegre (els brasilers són simpàtics i xerraires).  “Carnaval é pra lavar a alma” La ciutat es desvetlla a cop de batucada. Carnaval imparable.

Hi ha la benaurada solitud, que em torna allò que he perdut enmig de la ciutat i dels autòmats. Puc ser esquerp i taciturn. Puc romandre una estona sense la remor del mar i sense el caliu de la guitarra, però sempre torno al buit del cor alliberat d'expectatives alienes. Un buit sublim. Sí, la benaurada solitud i aquesta primavera imminent que fa florir les flors. Nosaltres també florirem. Després em queda el teu regust, entre els llavis, entre els dits; i aquesta pau que em deixes quan te'n vas sense anar-te'n.

Costa mantenir l'equilibri, conservar l'estabilitat. Es tracta d'articular cos, ment, cor, ànima, esperit... Massa pedres a la pila , de formes i mides diverses, l'una sobre l'altra... Costa trobar el punt exacte en el qual sostenir-se un mateix, individualment. I costa encara més trobar les distàncies justes i les relacions adients amb els altres.  Podria semblar que la solitud és la millor alternativa, així evitem malentesos i conflictes. Podria semblar que la vivència sense con-vivència (amb humans) ens permet reeixir en el camí de la felicitat. Per què serà que no paren d'augmentar els singles i els animals de companyia? En el meu cas, gens paradigmàtic, la relació amb la Natura em salva de gairebé tots els desastres. Natura salvatge. Pura energia natural. Lluny de ciutats i gernacions. Sóc molt feliç quan estic sol connectat amb Ella. Res ni ningú podria substituir aquesta connexió. La Natura és la gran mestra, la gran mare, la metgessa suprem...

Que som salvatges és evident. No aspiro a una altra cosa. Encara hi ha persones que romanen a les ciutats. Incomprensiblement. Demà canviarà tot i no hauran tingut temps d'aprendre a sobreviure enmig de la natura. Som de la tribu. No ens calen luxes ni galindaines. Udolem, cantem, ballem, copulem com animals tàntrics. Els àngels ens envegen i donarien les ales per ser com nosaltres. La cova negra uterina. Els cossos plens de fang. La cascada purificadora. Les serps ens guien. La lluna ens fa l'ullet. Salvatges . És que hi ha una altra sortida?   

Del viatge al Marroc conservo dues imatges que tenen quelcom en comú: la ciutat en ruïnes de Volubilis i el cementiri de Salé. Podria afegir la Medina de Fes el Bali o el cedre Gouraud . Són imatges que que parlen de la decadència, de la mort. Arbres, ciutats, persones... Tot acaba arruïnat després d'una efímera existència. Perquè, què són mil anys al costat del temps del sol i de les estrelles?  Avui, dia d'eclipsi, podem meditar sobre la desaparició, contrastant amb la imminència de la primavera. Contemplant la fusta seca , les làpides, els mosaics, haurem d'admetre que tot el que fem i el que som no té cap mena d'importància, que tot plegat és tan minúscul i irrellevant que faria riure si no fes pena. Després d'aquesta incòmoda reflexió, l'ego es queda més tranquil, s'acaba el te i se'n va a fer una passejadeta per la platja, a veure si troba ulls de sirena ...   

Per Sant Jordi em van regalar el llibre de Josep Pàmies: Una dolça revolució . Aquest pagès de Balaguer és un crack. Fa temps havia vist algun vídeo seu i, a mesura que avanço en la lectura, em confirmo en una intuïció que m'obsedeix fa temps: la relació que hi ha entre el càncer i l'alimentació . Cada cop mor gent més jove i no és pas "una loteria" (com afirmen alguns). Mengem massa aliments antifisiològics, provocant una acidificació crònica de l'organisme que deixa les cèl·lules sense oxigen. Hipòcrates ho tenia clar: que el teu aliment sigui el teu medicament. O canviem els hàbits o la salut fugirà de nosaltres. Les ciutats són perilloses en aquest sentit... La salvació (com sempre) està en la Natura. Com puc controlar el què menjo? Només hi ha una manera: conreant-ho tu mateix. Fer l'hortet, fer exercici i, sobretot, ser conscient, és a dir, DESPERTAR (= deixar de tenir por). En Pàmies va despertar i és un far de llum que ens il·lumina a tots...

After serving forty long years in jail he was finally free. He breathed deeply. The air smelled good. It was a Sunday morning in April. Nobody was waiting for him. He wandered around, watching the flight of the birds , staring at the horizon, enjoying his regained freedom. After a while he sat under a blossom cherry tree and he felt he was the happiest man on earth. “What a quiet place. It seems like a dream!”–he said to himself smiling. “I could remain here forever, but I should leave. It’s time to live up.”  As soon as the man arrived in the city, he met a lot of people shouting in front of a bank: “ Kill yourself , banker, we won’t pay the debt!” He got close to a beautiful young blonde woman who was holding a poster in which these same words were written. The astonished man asked her: “Please, could you explain to me what is happening?” The woman answered: “We are protesting against evictions. First, we lost the job and now we will lose the house. We only have our life...

Fa 9 mesos que visc al Pallars Jussà, al vessant nord del Montsec de Rúbies , on el Barcedana s'aiguabarreja amb la Noguera Pallaresa nodrint el pantà de Terradets . Aquest ha sigut el context en el qual he anat escrivint els meus darrers textos . Un entorn privilegiat, gairebé verge, gens turístic, ple d'energies tel·lúriques.  Amb l'arribada de la primavera, la natura mostra tota la seva exuberància: muricecs , serps, sangartilles, granotes, papallones , ocells, flors, brots tendres... El paisatge reverdeix. L' hort comença a esquerar-se. És el moment de gaudir a l'aire lliure, respirar puresa, deixar que el sol et colri la pell, perdre's dins el bosc resseguint els corriols dels senglars, remuntar el rierol, banyar-se a la cascada , endinsar-se a les coves , enfilar-se al capdamunt del massís , visitar pobles abandonats, contemplar les estrelles... M'agradaria compartir tot això amb vosaltres més enllà de les paraules . Us puc fer de guia, ...

Per a l' hinduisme existeixen quatre etapes a la vida ( Ashrama ): Brahmacharya (vida d'estudiant) Grihastha (vida familiar i professional) Vanaprastha (vida d'eremita-pelegrí) Sannyasa (vida de vagabund) La duració de cada etapa és aproximadament de 25 anys. La primera és l'aprenentatge, la segona el servei a la societat, la tercera l'allunyament del món, la quarta el renunciament total. D'acord amb aquesta classificació, ell es trobaria ara a les beceroles del tercer estadi. Un cop acomplides les obligacions familiars i laborals, va abandonar la vida urbana i social per a retirar-se al bosc ( vana-pra-stha significa això: estar-se al bosc), on practica l'austeritat i la meditació, desprenent-se de les passions i dels desitjos materials, preparant-se per a l' última etapa . Es tracta, per tant, d'una transició entre la vida material i l'espiritual. El més curiós són les coincidències entre el Vanaprastha i l' Ermità...

Hi ha dues frases que solen repetir aquells que el visiten: "Jo no podria viure aquí" i "¿No et sents massa sol?". Ell acostuma a respondre: "He viscut a diverses ciutats i he conviscut amb altres persones... Cada situació té els seus avantatges i inconvenients, depèn del moment vital en el qual et trobis, però ara mateix no canviaria això per res".  Tot i així, és conscient que Terradets té data de caducitat.   Ha caigut neu a tot arreu menys aquí. El sud del Pallars és un oasi enmig de Catalunya, un terroritori amb un microclima singular. La serralada del Montsec fa de barrera natural.  Avui el vent bufa amb força. Llueix el sol. La visibilitat és perfecta. Diuen que febrer és el mes més dur. Sembla que ell s'ha aclimatat. On podria viure després de fer-ho aquí? Incògnita. Potser no es tracta de canviar de lloc, sinó d'aprofundir en la no-permanència ( Anitya ), en la vacuïtat de les aparences, en la fugacitat de l'existència....

Bufa xaloc, trona, entreplou, les fulles seques s'envolen. Ell finestreja seguint amb la vista la trajectòria dels grops sobre el llac, el vaivé del cimall dels roures, la mística lluentor de les toves de la terrassa que, rellents, espurnegen com mirallets. Mata mosques amb la paleta de plàstic. Odia les mosques. No sap per on es colen, és un misteri. Somia un món sense mosques. Ahir furonejava pel bosc percaçant algun bolet. Només va veure un pebràs escadusser. Potser la setmana vinent hi haurà més sort. El que va trobar és molta llenya (ara veu llenya pertot arreu), sobretot pins trossejats. El problema és que estan molls i s'han de portar a pes de braços fins a casa. Una feinada. Al bosc se quedaran. Els que l'envegen haurien de saber que no tot és bufar i fer ampolles. El modus vivendi neorural exigeix fortalesa física i psíquica. Si tens la pell massa fina o et fa basarda arromangar-te, deixa-ho córrer. La vida a ciutat és molt més soft i molt més light , sempre que...

El més important és el retrobament amb la natura i amb un mateix a través de la solitud. Les ciutats allunyen les persones de les coses senzilles, convertint-les en contenidors foscos i buits, aparadors envoltats d'aparadors. L'artificialitat de la vida urbana ens separa de l'autèntica vitalitat, confinant-nos dins el cercle viciós de les necessitats innecessàries. Cal escapar de la ciutat per a retrobar els espais oberts i el batec del propi cor. En la cova més pregona, en el bosc més frondós o en el cim més elevat, la qüestió és sentir que formem part d'un tot amb la resta d'éssers vius, que no som superiors, sinó simplement humans, amb defectes humans i virtuts humanes. Cal retirar-se, almenys unes hores, uns dies, per a prendre consciència de la realitat real, que no és pas la que surt a la TV o als diaris. Ell ja fa mesos que no llegeix la premsa ni mira la TV. Escolta els ocells i fita l'horitzó. S'ha fet amic de les mallerengues i del pit-roig. ...

Un altre dia sense núvols. Per sopar va preparar una sopa de ceba amb pa, ou i formatge. Quina patxoca, la cassola de fang sobre la cuina de llenya, fent xup-xup. El foc a terra encès, la lluna plena, un bon vi de la terra, la companyia perfecta. Tant és que fallin les Blackberrys o que s'aturin de patac totes les centrals nuclears . Tant és que ens quedem sense internet. La fragilitat del sistema és evident. ¿Quant de temps podrem continuar depenent de l'artificialitat tecnològica? Aquí hom pot sobreviure amb poca cosa: aigua, llenya, una mica de menjar... Ha reduït les despeses de forma sorprenent. Aquí queden molt lluny els problemes polítics o socials de les grans aglomeracions urbanes. Mentre es passeja pels pobles abandonats (en té un grapat ben a prop) imagina el futur amb nens jugant al carrer, gaudint d'una vida més natural, on els diners siguin un ròssec del passat. Hem anomenat progrés a una bogeria suïcida feta de cobdícia i materialisme barroer. No calia...

Thoreau va estar-se dos anys, dos mesos i dos dies vivint en una cabana a la vora de l'estany de Walden . D'aquesta experiència en va fer un llibre titulat Walden o la vida als boscos . Ell fa quatre mesos que viu a la vora del llac de Terradets i està escrivint un dietari. Sens dubte, Thoreau és un dels seus inspiradors. Com diu el vell Henry, la filosofia només és autèntica si, a més de teoritzar-la, som capaços de dur-la a la pràctica vivint d'acord amb ella. Aquestes són algunes frases que ha subratllat mentre rellegia Walden en versió original (les traduccions són seves, o sigui, molt lliures): A man is rich in proportion to the number of things which he can afford to let alone. (La veritable riquesa es mesura pel nombre de coses de les quals ets capaç de prescindir) Live free and uncommitted (Viu lliure i sense compromís) There are none ha ppy in the world but beings who enjoy freely a vast horizon (Només són feliços els éssers que gaudeixen lliurement d...

Chateaubriand escriu en el Voyage en Amérique : Courez vous enfermer dans vos cités, allez vous soumettre à vos petites lois; gagnez votre pain à la sueur de votre front, ou dévorez le pain du pauvre; égorgez-vous pour un mot, pour un maître; doutez de l'existence de Dieu, ou adorez-le sous des formes superstitieuses; moi, j'irai errant dans mes solitudes; pas un seul battement de mon coeur ne sera comprimé, pas une seule de mes pensées ne sera enchaînée; je serai libre comme la nature; je ne reconnaîtrai de souverain que celui qui alluma la flamme des soleils, et qui, d'un seul coup de sa main, fit rouler tous les mondes... Ell ho llegeix en un volum que conté extractes de les obres de l'escriptor francès, un llibret que es va endur de la biblioteca de l' alberg de Zermatt on va dormir l'última nit de juliol. En el buit que va quedar a la lleixa hi va deixar un poemari en el qual apareixen poemes seus traduïts a tres llengües una de les quals la de Cha...

Enguany ha costat, però al final la pluja ha fet acte de presència. Els verds són més verds i la flaire del bosc torna a ser humida, intensa, insondable. Els moixons semblen més contents. Caldrà esperar uns dies perquè surtin els bolets. De bon matí la boira plana sobre el llac. Després s'esvaeix. Va baixar a la ciutat i, per unes hores, va oblidar la quietud i l'aïllament. Va beure massa cervesa i va cantar cançons fins a esgargamellar-se. Necessitem el contacte humà. Necessitem compartir els dubtes i les il·lusions. Necessitem estimar i ser estimats. L' estiu també s'esvaeix. L'enyorarà perquè no ha sigut un estiu qualsevol. Ella és més a prop que mai. Ja fa dos anys que es coneixen. Van agafar el mateix tren. Avancen en la mateixa direcció. Necessitem uns altres ulls on poder emmirallar-nos. Necessitem el caliu d'un altre cor perquè la vida bategui amb més força. Necessitem uns altres llavis que justifiquin els nostres. La tardor sempre és entranyable. ...