ENTRELLUM

Ni que impossible fossis, els fills t'hem escollit  Armand Obiols, Oda a Catalunya   Del campanar de la Seu fins al Norfeu, Del Canigó als arrossars de l'Ebre, De l'arcana Vall d'Aran a tot arreu, Del llogaret a la urbanita febre. (Màrius escriu cançons d'amor a Mahalta ,  Xènius la Lídia de Cadaqués empaita) L'afecte més sagrat ix a Montserrat, Sens oblidar la pau de Poblet i de Núria; Dòlmens i menhirs de gaudiniana fúria Atenyen el cel al bell mig de la ciutat. (Fills d'una augusta esperança, Fets de boira i tramuntana) Arrelats a la terra amb consistència, Bastim castells d'arquitectura humana, Units de mans fem via i fem rotllana, Tres-cents anys de greuges i paciència. (On ets, Espanya, que no et veig? Lo teu present és ruïna) No hem nascut per acatar lleis ponentines, Ni fem mutis quan ens volen engabiats; No oblidem la sang dels avantpassats Que anhelaren quimeres gegantines. ( Catalonia is not Spain,  ...

La història és bonica, entranyable, poseu-li els adjectius que us plaguin; per això l'explico. El seu nom és Ramon Aparicio , charpentier de St. Félix de Tournegat , nascut a l'Argentina de la qual va haver de fugir per raons polítiques fa 35 anys. Ens vam trobar al refugi de Pinet el dissabte 22 de setembre. Ell duia un casquet de llana andí que no es va traure en cap moment. Havia vingut a esventar les cendres d'un amic al cim del Montcalm. L'amic, professor de dibuix en un lycée d'Alsàcia, s'havia suïcidat . Acompanyaven Ramon tres amics del difunt: una japonesa amb el cabell tenyit de vermell que viu a Luxemburg, un jove executiu parisenc i un vell col·lega que ara exerceix a Niça. Tots quatre havien vingut a retre el darrer homenatge a l'amic comú dalt del Montcalm. Per què? Era la seva darrera voluntat. En Ramon li havia fet estimar les muntanyes; el Montcalm va ser el primer 3.000 que van fer junts. Al vespre, havent sopat, en Ramon va agafar la ...

Jacint Verdaguer hi va pujar fa 124 anys . Jo, si tot va bé, faré el cim aquest diumenge. No cal dir que em fa MOLTA il·lusió. Les previsions anuncien pluja...

Costa entendre l' esperit del temps . Tant me fot Pepsi que Coca-Cola, Ballantines que J&B. Posa'm el que vulguis. Pujol predicant al desert : Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira, sent estremir lo cor com una lira: veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell, que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada, eixamplar-les avui com l’estelada i fer-ne l’ampla terra son mantell. L' esperit del temps , confús, raquític, inert. Pujol no és Herder, ni tampoc Hegel. ¿Quin romanticisme ens queda en aquest cafarnaüm de franquícies i grans magatzems? L' esperit del poble hauria de projectar-se sobre la història... ¿Som una nació o una amalgama de turistes, xarnegos, moros, negres, sudaques, independentistes, abstencionistes i panxacontents? Què collons som? Posa'm tres glaçons i calla, coi, que em desconcentro, ara que estic inspirat... ¿Saps quants mesos feia que no estava inspirat? Ni me'n recordo. Costa entendre l'embull en el qual estem ficats. Ara va millor l'...

Discurs del lliurament del VIII Premi Nadal Batle Dilluns 12.3.07 Fundació La Caixa, Gran Hotel, Palma de Mallorca Autoritats, Rector, President i membres del Consell Social, Jurat del Premi , senyores i senyors, Jo només sóc un home sol que escriu ; sol no en el sentit d’isolat o aïllat, perquè tinc família i amics, persones que m’estimen, alumnes que m’escolten, lectors que em llegeixen i –oh meravella!- un ordinador connectat a Internet; vull dir sol en el sentit d’independent: sóc un individu lliure davant el paper, davant el teclat i la pantalla; no pertanyo a cap grup ni grupuscle; només depenc de mi mateix. Llibertat . Escriure és un acte de llibertat; no pas de llibertat externa, perquè -com tothom- tinc uns lligams indefugibles; sinó d’ alliberament mental, espiritual. M’escolo en aquesta munió de paraules que ragen a l’encalç de nous àmbits d’ultravivència. Escrivint m’escric. Escrivint em sobrevisc. Escrivint sóc més jo. Perquè la pluja que cau és més pluja si la dic . L...

Tret d'algunes finques privades d' accés restringit , puc dir que conec el terme municipal de Vallromanes pam a pam. 10,7 km². 70% de bosc . 70 masies. 2.000 habitants. Camins, senderes, barrancs, fonts, arbres, ocells, senglars, racons idíl·lics... Fa set anys que hi estic empadronat, però en fa més de deu que pedalo i camino per aquestes contrades. Avui us mostraré la meva última troballa. Més amunt de Can Gurguí Gros , a llevant del camí de Cuquet, hi ha aquesta entrada amb dues columnes quadrades de totxo amb rajoles (BONESBARJO | ANY 1922) i un cadenat: L'havia vist mil vegades i sempre m'havia cridat l'atenció la data (1922), però mai no havia gosat d'entrar-hi. Fins aquest matí. El camí puja tres-cents metres tot fent una corba ampla cap a l'esquerra que condueix a una esplanada on hi ha una petita casa situada a la falda obaga de la muntanya de Can Gurguí: Es tracta de Can Dominguet. L'edificació, ben emboscada, mig camuflada rere una mimosa,...