Oh Vida, no et canses mai de bategar, si cal sota les pedres, en la més fosca penombra, sempre endavant, incansable, delerosa, apassionada, febril... Malgrat els nostres errors i les mentides que omplen el món, t'obres pas com un riu que travessa muntanyes i valls, sempre sorprenent-nos, sempre decidida... Som els teus instruments, recipients, vehicles... Imperfectes i efímers... Tu la flama, el caliu, la llum que ens inspira... Tu la força i l'estímul que ens empeny cap al cim... Tu imprudent, esbojarrada, generosa, altiva... Ens fas bullir la sang i ens esgarrifes... Femella havies de ser... No temo el tall de la teva espasa esmolada... T'abraçaria moribund... Sona la guitarra, deixeu-la sonar... Oh Vida, què puta, com t'obres de cames... Mireu-la, què demana? Amorreu-vos-hi... Som seus... Quan ja no ens necessiti ens decapitarà... Mentrestant, feu-me cas, amorreu-vos-hi sense por... Aprofiteu-vos-en... Ella estarà contenta i nosaltres tastarem un besllum del paradís....