I prefer to hike alone but miss companionship in camp. It is great when you encounter something beautiful to share it with someone else. But I find that another person talking keeps me anchored in the other world I'm trying to escape. A good day of hiking is when I don't see anybody. For me hiking is a way to re-connect to the life force, the earth. At a certain point most days I stop & truly realize my very tiny part in this incredible, non-stop ball of life that we are part of. If I am talking to someone this never happens.
AaronT, The Lightweight Backpacker Lite Philosophies and Practices forum
Ha arribat el moment de caminar sol. Amb una motxilla lo més petita i lleugera possible. Les coses essencials. Take less, do more. Per anar encara més lluny...
Fugir, sempre fugir, perquè viure és fugir del que hem viscut, i els que no fugen és perquè no poden, esclaus dins la gàbia de la rutina, sedentaris, víctimes de la presumpta seguretat i de la por.
Caminar sol sense lligams de cap mena. Les arrels són per als arbres, les ales per als ocells, nosaltres tenim peus i cames per avançar sense aturar-nos, afamats, assedegats d'horitzó inabastable...
Lo important no és lo que deixes enrere, sinó lo que encara ha de venir. Estiguis on estiguis, vagis on vagis, facis lo que facis, només te tens a tu mateix i la teva força de voluntat. La resta és accessori i prescindible.
I marxes de casa... Una casa (home, sweet home) és una presó decorada al teu gust, però una puta presó. Com la feina. Com els deutes. Com les obligacions. Com els compromisos. Com la família. Com els sentiments. Com els objectius. Com els somnis... Tot presons i gàbies. Tot cadenes, panys i forrellats.
Marxa. Fuig. Camina. Què o qui podria retenir-te?
La llibertat és oblit i noves possibilitats. Deixar-se endur pel corrent de la vida. Aventurar-se.
Camina, camina fins al final de la terra i, quan s'acabi la terra, neda, salta, enlaira't, sobrevola els oceans...
