ENTRELLUM

Intento recordar quan va començar el meu nomadisme... Potser quan vaig marxar a Pamplona amb 18 anys, o abans, quan em perdia caminant pels camps de l’horta lleidatana i tornava a casa en fer-se fosc... L’adolescència era una dèria per fugir del guirigall de la família nombrosa embotida en un pis del carrer Saturn. Fugides físiques i espirituals, a través de la parròquia de Sant Pau, i després amb l’Opus... Sempre a l’encalç de nous horitzons. Se’m quedava petita la ciutat provinciana, el barri de la Mariola, aquella troupe de germans mocosos i aquella escola religiosa amb companys de l’equip de bàsquet amb els quals guanyàvem tots els partits. Ho recordo amb melangia.  Mai no en vaig tenir prou. Mai. He viscut a Lleida, Pamplona, Barcelona, Montornès, Vallromanes, Ripollet, Mollet, Terradets, Roses, Palau Saverdera, Alpicat, Llançà... Sense comptar els països que m’han acollit més temps: Xile, i últimament Brasil. Fins ara n’he visitat 45. I segueixo.

Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara.  Les llàgrimes són inevitables.  Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida... Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu.  La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen.  Aterro a Roma . La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que ...

És quan tornes a casa que t'adones que el món era inhòspit i que la gent era aliena als teus sentiments. Descalç, amb els peus sobre l'herba, dones tombs al claustre d' Eunate . Nou tombs mentre reses l'Ave Maria en llatí que vas aprendre fa 30 anys en un campus preciós molt a prop d'aquí. Melangies.  El Camí no s'acaba, només és un parèntesi. Ja has fet 400 km en 15 etapes . Hi tornaràs aviat perquè el Camí enganxa. Quan hi tornis t'adonaràs que casa teva era inhòspita i que tu eres aliè als sentiments de la gent. Un alien. Un outsider. Mai t'has sentit d'aquí i, per això, sempre marxes...  Trobar l'equilibri entre les arrels i les ales, entre l'amor i la llibertat. Estimar l'horitzó mentre enyores una abraçada. Caminar sense mirar enrere, sinó enfora i endins, sentint que la vida batega a cada passa. Caminar per a adonar-te que "la casa" i "el Camí" són febles metàfores d'allò que cerquem...

Aquest és el dogma : "Fora de l'església no hi ha salvació." Quan vaig deixar l'opus em van dir el mateix: et condemnaràs. Ara ho diu Rajoy : "Fora de la constitució, el no-res ". Curiosa condemna. Els dogmàtics no accepten cap alternativa a la seva veritat absoluta i absolutista. És com si el món s'acabés un pam enllà dels seus nassos. Miopia lamentable. Que vagin en compte que no siguin ells, els que es quedin fora de tot, perduts enmig del desert del no-res, arruïnats i sense colònies. Per sort ja no som al segle XIV i a Europa aquestes coses les tenen ben clares . L'espanyolisme carpetovetònic i ranci no ha evolucionat. De fet està contra la teoria de l'evolució. El seu discurs és franquista i cazurro. Allà ells. La història els escombrarà. La història (i el futur) som nosaltres. 

Elles encara dormen. Dormiran potser fins al migdia. La boira plana sobre el llac. Els roures, més marrons que grocs, estan tristos. Ell para la taula per a l'esmorzar: Miel Pops de Kellogg's, galetes Principe, Cacaolat, suc de pinya... Els troncs fa estona que cremen a la llar. S'entreté fent números. ¿Fins a quin punt pot reduir les despeses? ¿Té un límit, la vida frugal, o sempre podem arribar més lluny? ¿Al final de totes les dietes no hi ha un desig de consumpció, és a dir, l'inevitable impuls suïcida? Treu les cendres de la cuina . Sempre que treu les cendres i les llença al bosc pensa en l'amor i la mort. Allò que va ser foc i va escalfar ara és freda grisor, si més no reciclable: les arrels se'n nodriran i tornaran a esdevenir fusta combustible. El cicle mai no s'atura, l'etern retorn de les mateixes coses, els elements incessantment renovables. Elles encara dormen i no en saben gran cosa, de tot això. Són massa joves. Quan ell tenia la seva eda...

7:40 Ja sóc a l'Autònoma. Plou. He hagut d'agafar el cotxe. Estaré els propers tres matins aquí, a la Facultat de Lletres, tribunal 319, aula 601. Comencen a arribar autocars plens d'alumnes... 9:30 Fa mitja hora que hem començat el primer examen, el de castellà. Ha caigut un fragment de Nada de Carmen Laforet i un de l'informe PISA 2006! (quin recotxineo , els que han patit el sistema educatiu ara han de jutjar-lo: "Valore, a partir de su propia experiencia, los aspectos positivos y negativos del sistema educativo actual. Proponga alguna medida para su mejora." --Cágate lorito!!! ). A l'aula tenim 65 alumnes, la majoria de la via 1 (científic-tecnològic), meitat de La Vall i meitat de Viaró . La rehòstia, mai millor dit. Un dels vocals del Viaró m'ha reconegut... I és que totes tenim un passat . 11:10 Prova de català. Torna a ploure i fa una certa xafogor. 65 adolescents respirant alhora dins d'aquesta gàbia resulta un pèl angoixant. Opció A...

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari: Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo. Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam , l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament... En primer lloc: es tracta d'un anònim . En segon lloc: està escrit en castellà . No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets... Definició . L'etimologia de dogma és grega ( δόγμα ). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals...

Si sóc ruc , diré que la ruqueria és una virtut. Si sóc pobre, diré que la riquesa és pecat. Si sóc brut, diré que la netedat és perversa. Si sóc feble, diré que la feblesa és un mèrit. Etcètera. Rucs , pobres, bruts i febles van inventar la religió cristiana: ficció salvadora, absurda esperança dels miserables. [Els de l' Opus són una excepció perquè són intel·ligents, rics, nets i forts]. Quan déu va morir (i és segur que va morir de fàstic) aquesta patuleia va haver de buscar-se una nova religiositat. Ara s'apleguen sota certes sigles polítiques. Alguns van descalços, altres a cavall, amb carro o bicicleta; però tots se senten units pel mateix ressentiment i la mateixa impotència. Com els bons cristians, sempre van de víctimes; aquest és el paper que millor els escau.

Amb 17 anys Günter Grass es va fer de les SS i jo de l' Opus . ¿I què? La ingenuïtat és molt agosarada. ¿No diuen que rectificar és de savis? Voler jutjar des de fora les vivències personalíssimes de cadascú és un exercici força temerari. Per sort, l'experiència humana és dinàmica i el passat sempre ha de ser superat si no volem enquistar-nos: Ich bin das, was sich immer selber überwinden muss ’” . L'important no és d'on venim, sinó on som i cap a on volem anar. L'home és l'únic animal conscient de les seves errades. Hi ha vides monolítiques i vides que s'autorefuten sistemàticament . Amb la seva "confessió", Grass no ha perdut pas el meu respecte, ans al contrari. Els moralistes haurien de callar quan un home confessa les seves misèries públicament. Sovint el silenci dels fariseus és pitjor que bel dels irreprotxables . Amb 79 anys Grass ha demostrat que no té por de la veritat . Alguns es moren sense ensumar-la.

La vida està feta d'encontres i desencontres; de vegades, amb sort, també hi ha reencontres. Avui he tornat a veure una persona que feia just 22 anys que no veia. Hem dinat un arròs a banda al Tapelia de Passeig de Gràcia, 15. Amb l'ajut inestimable de l'Albariño, hem xerrat pels descosits durant cinc hores. Les nostres vides van divergir aquell estiu de 1984. Jo vaig venir cap a Barcelona i ell se'n va anar a Bonn. El retrobament d'avui m'ha emocionat. 22 anys és mitja vida. Encara recordo quan traduíem les cançons de Los Pecos al grec clàssic i al llatí macarrònic. Jo maltractava la guitarra i ell les cantava amb prou feines. Els companys del Colegio Mayor Belagua Torre II xalaven d'allò més amb la nostra música goliàrdica. Ara ja no som els mateixos, les nostres circumstàncies són distintes, però l'humor i el caràcter no han canviat. Com va sentenciar el vell Heràclit: Ηθος Ανθρωπῳ Δαιμων (el caràcter és el destí). I el destí, capriciós, conxorxa...

Como hipérbole te la tolero, pero nada más. És mentida que aquí el castellà estigui perseguit o proscrit o ni tan sols mal vist… Para l’orella pel carrer i escolta, escolta… Hi ha un fotimer de col·legis on només fan classes en castellà. Vols que et copiï la llista? Si exagerem així, com fa la COPE, el PP i la mare que els va matricular, potser sí, que tindrem problemes de veritat. No esperava que tu caiguessis en la trampa. — TI, 25/06/06 Le ruego a TI que me adjunte la lista de colegios, a ver si puedo apuntar a mi hija allí. Yo pensaba en emigrar a Oviedo… — Christian, 26/06/06 Mis hijos, cuando empezaron el colegio, hacían la mitad de las asignaturas en catalán y la otra mitad en castellano. Pero poco a poco, la proporción fue cambiando (sin consultar a los padres en un tema tan importante) y ahora la única asignatura en castellano es la de lengua castellana. Consultando con otros amigos, a todos les ha pasado lo mismo. Yo, que tengo 4o años, no tuve la oportunidad de estudiar ...

SELECTIVITAT-3 (8:15) Els exàmens que he de corregir pertanyen als tribunals 308 i 309 en els quals hi ha centres com el SEK-Catalunya, La Salle Montcada, IES La Romànica de Barberà, IES Sant Quirze, Àgora de Sant Cugat, IES El Sui de Cardedeu, IES Les Termes de Sabadell, tots del Vallès. Aquesta tarda m'hi posaré de valent, i demà, i demà passat... Els he de lliurar corregits el dia 28. Em llevo d'hora (cada cop necessito dormir menys), em poso a la taula del jardí amb la fresqueta matinera, al costat dels bambús (que són unes bèsties que no paren de créixer, alguns ja fan 5 metres!), i vaig fent fins que el sol és ben alt. Si m'ho proposo, puc enllestir-ho en tres dies. Corregint m'enxamparà la revetlla de Sant Joan. (11:45) Molta calor. Ara s'examinen de Química, Ciències de la Terra i Dibuix Tècnic. La fressa dels regles i els escaires. Ha vingut en joanet a veure'm. Hem anat al bar de la Plaça Cívica. Jo he pres un Cacaolat fred i ell un cafè amb gel. Hem ...

Sexisme : separen nens i nenes en escoles diferents. Anticatalanisme : la llengua vehicular d'aquests centres és el castellà. Integrisme religiós : la ideologia opusiana és sectària i atempta perniciosament contra els drets humans. Etcètera... I això ho financem TOTS de la nostra butxaca amb el vistiplau d'un Govern catalanista i d'esquerres! Font: e-notícies

Es va verificant la meva hipòtesi : El Codi da Vinci beneficiarà l'Opus OpusLinks

Em van dir que si marxava em condemnaria, me n'aniria a l'infern, seria un desgraciat la resta de la meva vida... Em van dir que una "infidelitat" així Déu no la podia perdonar... Això em van dir els fillsdeputa. Malparits. També em van dir que callés, que -digués el que digués- ningú no em creuria... Ara que han passat 20 anys, veig que me n'he pogut sortir prou bé, que les coses tampoc no em van tan malament, i si m'he decidit a parlar és perquè ni ells ni ningú m'han de dir què he de fer o sobre què he d'escriure. Tinc tot el dret del món a parlar sobre el que he viscut de primera mà on, quan i com em roti. Si algú se sent molest, que es grati o s'hi posi fulles. Y no hables de la Obra ni de Roma con nadie. No nos indispongas con tus padres, porque ¡¡¡si yo me entero que hablas algo peyorativo de la Obra con alguien, yo, José María Escrivá de Balaguer, que tengo la prensa ...

Gairebé tot el que sé ho vaig aprendre a Pamplona: castellà, llatí ( Matías López !), arameu, i sobretot filosofia i teologia, matèries imprescindibles si no vols anar pel món fent el ridícul. La Navarrensis era (i suposo que seguirà sent) un prodigi des del punt de vista acadèmic. Exigent i impecable (en el doble sentit de la paraula). Els millors professors que he tingut a la meva vida han estat de l'Opus. Res a veure amb els de Barcelona, que eren una colla de dropos, llevat d'honroses excepcions (Canals, Marzoa). Els tres últims anys de carrera (1984-87) vaig viure de renda d'allò que havia après durant els dos primers cursos. Només cal mirar l'expedient acadèmic... El problema de l'Opus no és la preparació o la competència professional dels seus membres. El problema de l'Opus és molt més greu. ¿Per què decideixo fotre el camp de Pamplona (la universitat privada més prestigiosa d'Espanya) quan estudiava dues carreres amb totes les despeses pagades?...

La culpa va ser del Chache (Fernando Albero) que em va convidar a Vallcalent . Anàvem junts a la mateixa classe de 3r. de BUP del Col·legi Episcopal . Un dia de 1980 em va dir si volia acompanyar-lo a fer els deures a un centre amb biblioteca que ell freqüentava... Així va ser com vaig contactar amb l'Obra, de la manera més típica: mitjançant el proselitisme d'un membre que incita un amic o company a conèixer... Els divendres al vespre feien la meditació* . ¿Què em va atreure de l'Opus? Bona pregunta! Jo havia rebut una formació cristiana, tant al col·legi en el qual vaig estudiar (1968-1982) com a casa. Ma mare sempre ha estat (i continua sent) molt cristiana. En aquella època i en aquell poble, és el que hi havia. I, a més a més, la parròquia: Sant Pau, barri de la Mariola . Crec que encara volten per allí mossèn Joaquim i mossèn Amable... Vaig anar de colònies, vaig aprendre a tocar la guitarra, vaig donar classes de catequesi, vaig tenir la primera novieta (Maribel),...

Vaig pitar* a Roma la Setmana Santa de 1981 . Tenia 17 anys i estudiava 3r. de BUP. Vaig ser membre numerari de l'Opus Dei fins el 19 de març de 1985, o sigui, gairebé 4 anys. El centre de l'Opus a Lleida és al carrer Vallcalent cantonada Bisbe Martí Ruano. És tota la primera planta d'un edifici. Com tots els centres opusians, té oratori, biblioteca, etc. Allí vaig passar-me moltes hores... Allí vaig fer la cerimònia d'ingrés: recordo que em van fer besar la creu negra de fusta**. Allí em va enxampar el 23F del Tejero... Quan vaig acabar COU (juny 1982) -amb el carnet de conduir i la selectivitat a la butxaca- em vaig traslladar a Pamplona per tal de començar els meus estudis universitaris. Això va ser possible gràcies a les beques "internes" que em van costejar la matrícula , l'allotjament i la manutenció. Vaig residir durant dos cursos al Colegio Mayor Belagua Torre II del campus de la Navarrensis . Un indret preciós . Pel matí estudiava la carrera...

Arran del reportatge emès dimecres per la nit al C33 sobre "El Opus Dei i el Codi da Vinci" , em veig obligat (malgrat les meves reticències) a postejar sobre aquest tema. Sé que, per aquest motiu, a partir d'avui mateix, ENTRELLUM rebrà certes visites molt concretes l'origen de les quals conec prou bé. Ja em va passar a TdQ . Els precedents. Juny de 2004. Havent llegit el CdV , vaig escriure una sèrie de 4 posts sobre aquest best-seller. Els podeu llegir aquí . En el primer d'aquests posts ( 7.6.04 ) elucidava alguns punts confusos que apareixen a la novel·la tocant a l'OD. L'any següent, en morir el Sant Pare, vaig escriure un post autobiogràfic en el qual relatava alguns aspectes de la meva relació personal amb l'OD... (punxa la imatge per ampliar-la) El cas és que, després de veure l'esmentat reportatge , he arribat a una agosarada conclusió que vull compartir amb vosaltres: El veritable autor del CdV és l'Opus . Dan Brown és, en realit...

Mein Glück, meine Fähigkeiten und jede Möglichkeit irgendwie zu nützen liegen seit jeher im Litterarischen. La meva felicitat, la meva habilitat i qualsevol possibilitat de ser útil d'alguna manera, es troben des de sempre en lo literari. ( Franz Kafka , Tagebücher , 28.3.1911 ) Per això tota la seva vida va ser un pobre desgraciat. un altre ciber dietari (aquest londinenc) (Votacions que, per ara, no funcionen!?) P.S: AVISO QUE DEMÀ, PETI QUI PETI, PARLARÉ DE L' OPUS .