ENTRELLUM

Demà és 13 de maig. Demà fa 5 anys que vaig marxar. I encara no he tornat. De fet, el que va marxar es va quedar molt lluny, dins el cràter del Rano Kau . El que va tornar era un altre . Aquell (el que va marxar) el vaig suïcidar amb el seu vistiplau, molt literàriament. El que va tornar va escriure un relat dels fets , també molt literari.  5 anys és un lustre. No confondre amb llustre. La brillantor no té res a veure amb la llum veritable: All that is gold does not glitter .  Passen les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys... i aquest que us escriu sovint dubta del camí (no hi ha mapes), però mai no deixa de caminar.....  Demà és 13 de maig. Un aniversari íntim que celebraré com cal. Hi ha un abans i un després d'aquell dia com hi ha un abans i un després de cada instant. Sovint el que va tornar enyora el que va marxar... i viceversa.  Què se'n pot fer, d'una vida estroncada? I d'una brúixola sense busca? Qui seria si no hagu...

Aquest blog ha estat guardonat amb el XXXIX Premi Vila de Martorell . És el reconeixement a una dècada bloguejadora i un bon regal per al meu 50è aniversari. Gràcies! Altres premis  

Fer 50 anys és un xollo. El mateix dia de l'aniversari vaig sobrevolar Berga en parapent (regal de la meva xicota ) i, per culpa de les turbulències, em vaig marejar com una sopa. Quan pujo a un vaixell també em marejo. Sensible que és un. Si almenys m'haguessin avisat, em prenc una Biodramina. Lo meu són els peus a terra, passet a passet. Estem fets per caminar. Lo de volar com un ocell era un somni... Els somnis, quan es perpetren, solen resultar decebedors. No és la primera vegada que em passa.  El proper regal-somni és una aurora boreal . Aquesta vegada volarem en avió (espero que sense turbulències ni mareigs ni misterioses desaparicions ). Si tenim sort, contemplarem un dels fenòmens naturals més espectaculars que es poden veure. Tot depèn de si els propers dies a Islàndia les condicions meteorològiques són favorables. Ens pelarem de fred, però valdrà la pena. Suposo. Fer 50 anys és un xollo. Allò que no t'ensenyen els llibres t'ho ensenyen els vi...

Aquest matí estava prenent el sol en pilotes a la cala Canadell (entre Roses i Cadaqués). Ahir al matí em vaig despertar a Alpicat (Far West). Dilluns feia 50 anys i sobrevolava Berga amb parapent (encara em dura el mareig). Diumenge llegia un text molt emotiu a Cal Nenet de Butsènit envoltat de les persones que m'estimen (sobretot tres donasses ). Demà abandonaré la solitud (la meva amant) i cuinaré uns cargols a la llauna i una cassola de bacallà amb carxofes que cantaran els àngels. La setmana vinent volaré cap a Islàndia, a caçar aurores boreals (som hiperboris). Somio una societat postcapitalista sense bancs, sense monarquies, sense partits polítics i sense futbolistes . M'encanta la garnatxa de Mas Llunes. Les tecles del portàtil surten disparades. La primavera m'esvalota. La medicació és un gran invent. Tranquils, no patiu, sóc un bipolar inofensiu.

El passat 1 de gener va fer 10 anys que vaig obrir el primer blog: Tros de Quòniam . Sembla mentida que hagi passat una dècada, però ha passat. Això és molt de temps a la xarxa. Aquell primer blog era un experiment en tota regla. El recordo amb entranyable tendresa. Per bé i per mal, va fer forrolla . El Big Bang va durar 2 anys. A les acaballes de 2005 el va succeir Entrellum , que és on esteu llegint ara, un blog que dura i dura i dura...  Sumant els dos blogs (i deixant de banda altres blogs apòcrifs que van ser encara més experimentals i efímers), el balanç en xifres d'aquesta dècada blogològica és el següent: 10 anys  3.000 posts 500.000 visites 12.000 comentaris Suposo que tota aquesta feina(da) és una "obra"; no pas una obra en el sentit clàssic del terme, és a dir, un corpus de llibres de paper (que també en tinc ), sinó una obra ciberliterària feta virtualment amb les eines que ens ofereix el segle XXI. Com es valori tot això o qui ho ...

Aquest blog comença l'any al capdamunt del top d'Alianzo (llengua catalana, categoria books), posició que comparteix amb el del "mediàtic" Salvador Macip . Comprovo que l'any 2013 he publicat (només) 95 posts, una mitjana d'un post cada quatre dies. D'ençà 2005, l'any acabat ha sigut el menys prolífic blogològicament parlant. Per exemple, el 2006 en vaig publicar 491, cinc vegades més que enguany, una animalada. Eren altres temps i nosaltres també érem uns altres. El que no em quadra és que, amb aquests canvis, la posició al rànquing continuï igual que aleshores. Misteris dels algoritmes.  Reconec que el 2013 he tingut altres prioritats. Diguem que m'he distret amb qüestions que sovint no tenien res a veure amb la literatura. O dit altrament: he gosat defugir el meu destí. No sé si perquè m'era prou conegut i ja m'avorria, o perquè em venia de gust dedicar-me a altres menesters. Potser he perdut el temps i les energies, però he apr...

Avui fa 7 anys i 5 mesos que vaig encetar aquest blog. La criatura ja podria fer la primera comunió. A hores d'ara el comptador ha assolit els 2.000 posts i les 200.000 visites. Gràcies, Mr. Blogger! (per no defallir).  I gràcies a vosaltres, visitants incansables. Però tot això són xifres sense importància. Lo important és que encara hi escric. Lo important és que en aquest bagul digital hi guardo molts retalls de la vida que m'ha tocat viure, paraules sobretot. Lo important és que avui fa sol i els ocells encara canten.

Quatre mesos són cent vint dies si fa no fa. El teu primer missatge em va arribar quan em trobava enllitat a l'habitació 467 de l'hospital barceloní on m'acabaven de practicar l'ablació d'una via accessòria del cor (síndrome de Wolff-Parkinson-White ). A la Blackberry vaig llegir: "Veig que vius molt lluny, te n'has adonat?" Aleshores vivia a 300 km, al Pallars Jussà, en una casa de fusta davant el llac de Terradets , fent vida eremítica de llop estepari , blanc com la síndrome que el Dr. Berruezo em va guarir amb les seves mans prodigioses i l'ajuda inestimable de la tecnologia. Que déu el beneeixi. Et vaig respondre: "Lluny? El nostre país és petit (com cantava en Llach). L'Eix Transversal està en obres, però fa el servei... El problema no són les distàncies físiques, sinó les altres... Alguna pega més? ;)" Lo de la pega et va fer gràcia i vas voler saber més coses... L'endemà de sortir de l'hospital, amb el cor ren...

Uns mesos abans de rebre el Premi Nobel, Pablo Neruda va estar deu dies a Rapa Nui. D'aquesta visita en va sortir un poemari: “ La rosa separada ” . (Vint anys abans ja havia dedicat tres poemes a l'illa en el seu “Canto General” ). El poeta constata el seu enlluernament alhora que reconeix la necessitat d'abandonar-la: Y se acabó el silencio solemne, es necesario dejar atrás aquella soledad transparente de aire lúcido, de agua, de pasto duro y puro, huir, huir, huir de la sal, del peligro, del solitario círculo en el agua desde donde los ojos huecos del mar, las vértebras, los párpados de las estatuas negras mordieron al espantado burgués de las ciudades: Oh Isla de Pascua, no me atrapes, hay demasiada luz, estás muy lejos, y cuánta piedra y agua: too much for me! Nos vamos! Neruda fuig de l'illa perquè té por de ser atrapat per ella. Cal oblidar el paradís per a tornar a l'infern de la civilització i poder sobreviure-hi. Cal deixar l'illa per a reviure-la des ...

Avui fa 4 anys que vaig escriure el primer post d'aquest blog. (L'1 de gener farà 6 anys del primer post al meu primer blog ) A hores d'ara, ENTRELLUM manté 1.500 posts en línia. (Els 700 de TdQ van ser esborrats quan van passar al paper ) Bloguejar és un hàbit (no tinc clar si una virtut o un vici) i una manera de ser escriptor . He intentat deixar-ho vàries vegades , però no puc. En aquest temps, han passat moltes coses, han canviat les circumstàncies. El que queda són els arxius , un rastre de mots endreçats cronològicament, engrunes de mi mateix , una obra en progrés , escrita a raig, dia rere dia. Els blogaires som onanistes , narcisistes, exhibicionistes... Potser ho fem per a sentir-nos vius , com si el blog fos un mirall que ens retorna en forma de llum l'ombra que som. Per a vosaltres, que em llegiu.

Avui faig 45 anys i reconec que no estic en el millor moment de la meva vida. Malgrat que acabo de publicar dos llibres i la primavera ja és aquí, tota una sèrie de problemes m'aclaparen des de fa un temps, problemes que mai vénen sols, entre els quals em preocupa sobretot la salut. Que ningú no s'espanti, eh. Estic bé, però podria estar millor. Com haureu pogut comprovar, això m'ha fet desconnectar bastant d'internet, del blog i d'altres activitats que abans sovintejava. Disculpeu-me si de vegades no responc amb celeritat els vostres mails. Espero refer-me ben aviat per a poder tornar a estar al 100%. Mentrestant, agraeixo les vostres mostres de suport i les vostres felicitacions . Una abraçada! Un bon regal ( 1 )

Ho recordo com si fos ara: va acabar el concert d'Any Nou de la Filarmònica de Viena i vaig perpetrar el primer post de la meva vida... a Can Blogger , of course , al qual segueixo sent fidel. Parlo del dia 1 de gener de l'any 2004 . Ja han passat cinc anys, tot un lustre! Aquell primer blog el vaig titular Tros de Quòniam perquè així es titulava l'últim llibre que havia publicat . 5 anys, que es diu aviat. Ha plogut molt des d'aleshores. TdQ va durar dos anys (04-05). Després en van venir altres... ENTRELLUM ja fa tres anys que funciona (06-07-08). Ara, escoltant les primeres notes del Danubi blau, m'entra la nostàlgia... aquesta sensació de què tot retorna , de l'etern retorn de les mateixes coses, que diria Nietzsche . Sona el telèfon. És ma mare que em desitja bon any nou. Les notes del Danubi blau , la veu de ma mare, aquesta nostàlgia tan profunda que es barreja amb la ressaca d'una nit massa llarga... A casa tothom dorm encara. Només jo tinc els...

Avui s'acaba un any estr-any... (Dic "estrany" perquè ara em fa mandra buscar l'adjectiu exacte que resumeixi aquests 365 dies sobreviscuts, suposant que un sol adjectiu fos capaç de resumir-los). Estrany perquè han passat coses fonamentals a la meva vida que encara no he pogut pair ni relativitzar. Estrany perquè no tinc cap dret a queixar-me però, pessimista com sóc, sempre estic rondinant... no tinc remei. Vam començar el 2008 amb les Jornades de la Catosfera d'on en va sortir un llibre del qual en vam fer diferents presentacions ( 1 - 2 - 3 - 4 ), a més de tot el ressò mediàtic ( TV inclosa). Vaig guanyar el Premi Machado . Vaig flirtar amb la política ( 1 - 2 - 3 ). Vaig coincidir amb gent interessant ( 1 - 2 - 3 ). Vaig descansar una mica i, ben descansat, vaig reprendre el blogueig amb més empenta que mai... i aquí estic un altre cop donant guerra. Entre les coses superficials cal destacar que vaig estiuejar a Eivissa, m'he aprimat 12 kg, m...

Avui fa 3 anys que vaig escriure el primer post d' ENTRELLUM i avui fa 67 dies que vaig publicar l'últim [Gràcies pels vostres comentaris !]. Per què aquesta aturada? Astènia tardorenca? Letargia prehivernal? Un atac de bartlebysme ? Després de cinc anys bloguejant a diari, necessitava frenar, parar-me, desenganxar, descansar una mica, observar les coses des de la distància... Sempre he sigut partidari de les " crisis ", i més si són "existencials". De vegades, com deia Descartes , cal dubtar, replantejar-s'ho tot: què som, què volem, cap on anem... De vegades cal vèncer la inèrcia rutinària de les nostres vides i preguntar-nos quin sentit té tot allò que fem, si val la pena continuar endavant o potser és millor fer un cop de volant i canviar de rumb... En això estem. He esperat fins avui per a prendre una decisió sobre el futur del blog. Volia donar-me temps, temps per a rumiar-m'ho. Durant aquestes setmanes d' inactivitat blogogràfica ...

Avui celebrem el BlogDay i, segons les normes , em toca recomanar 5 blogs. L'ordre dels factors no altera el producte: Salvador Sostres El Café de Ocata Una temporada en el infierno La Segona Perifèria El Cafè d'en Litus L'home que mira

Ahir aquest parell de dos van fer 20 anys . El de l'esquerra és el Sergi i el de la dreta el Xavi . Són els nebots més grans que tinc els quals, cosa curiosa, van decidir nàixer el mateix dia. Ho vam celebrar amb un dinar familiar on no van faltar ni els caragols a la llauna ni els canalons de la matrona Cecília . La família no para de créixer. Un nou nét està en camí i alguns ja comencen a portar la xicota... El menjador de Ca n' Ibanyes se'ns ha quedat petit. FELICITATS DE PART DEL TIET TONI !!!

Ara que Blogger permet programar els posts perquè siguin publicats en el futur, la meva malaltissa imaginació s'ha disparat a mil per hora. Acabo de preparar un post que serà publicat dintre de 56 anys, concretament el dia que faré 100 anys . Us deixo la captura de pantalla... Si encara sou vius aleshores, deixeu-me comentaris...

darrera actualització 12.2.10 1 LitCat 2 Top Books 3 Català 21 Catalunya 161 Spain Google PageRank

Avui fa 44 anys que ma mare em va parir a la Clínica Montserrat de Lleida. La pobra es va quedar ben descansada! El millor regal que he rebut són els resultats electorals ( generals i locals + ). Una bona reflexió Avui Catalunya és, políticament, més espanyola del que no era abans dels invents dels "estrategues" d'Esquerra. La cara i la creu de les esquerres I encara tenen la barra de dir que "la culpa és del PP" Per a celebrar-ho us regalo uns fragments de l' ELEGIA42 , el llarg poema de caire autobiogràfic que vaig escriure fa justament 2 anys i que pertany al poemari ENTRELLUM : ELEGIA42