Calla el mar. És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme. Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals. Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res. Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes. Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles. Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra. Calla el mar. Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras. Ella escolta. Ella calla. Ella somriu amb llum llunàtica. Som eterns i encara no ho sabem. Recordes el gust del primer petó? Saps que els rossinyols moren dins la gàbia? (Deixen de cantar i es moren) ...