ENTRELLUM

Un escriptor ho deixa tot per fugir a l'illa més aïllada del planeta. El viatge és un descens a l'abisme, una travessia per la desesperació i la solitud que serà l'inici d'un renaixement. Vint-i-set anys de vida convertits en literatura. Un relat iniciàtic que combina dietari, assaig esotèric i autoficció per narrar una transformació alquímica: de la crisi i el naufragi a Rapa Nui, al silenci eremític del Montsec, fins a l'esclat creatiu de la Mar d'Amunt i la consumació final a Manhattan. MANAIA —esperit guardià maori— vetlla aquest trànsit entre el món terrenal i el sobrenatural, entre la gàbia de l'intel·lecte i la saviesa del cos. Toni Ros crea una cosmovisió pròpia on la llibertat ens eleva més enllà del que som. 👉🏼  Llegeix el preludi del llibre Amazon

Si consulteu els articles de la Viquipèdia i de la GEC ,  veureu que no estan actualitzats. A partir del 2009 el silenci és eixordador.  Aquest missing  biogràfic i literari s'ha d'explicar.  El blog Entrellum  ha estat tancat aquests darrers anys. Fins al dia d'avui, he escrit  32 llibres , alguns guardonats amb  premis , publicats per diverses editorials, i altres autopublicats.  Entre 2009 i 2026 m'he dedicat sobretot al creixement personal i a viatjar pel món. Vaig deixar de presentar-me a premis i em vaig retirar de l'escena pública. Tanmateix, emboscat, emmascarat, mai no he deixat d'escriure.  L'obra que ara presento — MANAIA — inclou 8 peces creades al llarg de 27 anys que narren la meva evolució més esotèrica. És un manual de resistència espiritual .  Sóc conscient que desafia completament el  Zeitgeist.  Per això m'he decidit a publicar-la.  En plena era de l'algorisme, de l' scrolling , de les IA, de la mort de...

Aquí els galls han començat a cantar abans, pels volts de les 4:30. Sempre m’he preguntat per quins set sous els galls necessiten cardar tanta escandalera mentre la bona gent encara està roncant.  Deixant ara els galls, la sorpresa ha sigut a l’encendre la llum i descobrir que els llençols i el coixí estaven tacats de sang... No, no he menstruat (ni que fos dona, per l’edat tampoc no em tocaria). Han sigut les mosquites que aquesta nit han celebrat un bon festí amb el gringo . El gringo c’est moi. Dues taques al coixí i cinc o sis al llençol. Llavors he visualitzat els insectes, ben farts, a la paret i a la cortina, i no he parat fins esclafar-los tots, amb el resultat d’embrutar la paret i les cortines amb més sang... Quina sangada! Quin aquelarre vampiresc! Després ha vingut la feina de neteja amb aigua freda... I els galls canta que cantaràs. Sí que havia escoltat algun zumzeig mentre dormia, però no imaginava que la cosa fos tan greu. En fi, sempre dic que no hi ha p...

Quina mania té la gent de descontextualitzar les coses. Trobar-te un moai enorme a Bertioga fa certa gràcia. Presideix l’entrada al condominio Hanga Roa. Caldria esbrinar qui va escollir aquest nom i per què... El litoral nord paulista que va de Santos a Ubatuba és completament prescindible. Se salva Toque-Toque Grande. Té una cascada al costat de la carretera (BR101) l’aigua de la qual, ben freda, arriba al mar en un extrem de la platja.  Tota aquesta zona impressiona per l’aclaparadora verdor de la mata atlàntica (Serra do Mar). Ubatuba té el 80% del territori protegit, 100 platges i unes quantes illes.  Ha plogut molt quan estava a Caraguatatuba berenant 400 grams d’açaí, el gelat ( sorvete ) brasiler per excel.lència. Un diluvi! Per causa de les abundoses precipitacioms, Ubatuba se sol anomenar “Ubachuva”... A Catalunya sembla que està nevant força. Carreteres tallades i tota la pesca. Va ser una bona decisió, la de passar l’hivern a...

M’estic a la terrassa superior de la Pousada  Mar Azul   (Pontal do Sul), situada a primera línia de mar, amb vistes a l’Ilha do Mel, on aniré demà. La brisa agradabilíssima. Els llums dels vaixells que esperen l’entrada al port de Paranaguá. Els núvols gairebé a tocar. Mitja lluna. Descanso d’un altre dia intens...  Aquest matí, sortint de la Prainha, he vist dos moais a la porta d’una casa. He parat en sec. (Sempre que apareixen moais en el meu camí signifiquen senyals importants). La casa era molt bonica, blanca, davant el mar. Un cartell indicava que estava en venda. He vist una dona dins i l’he cridat. Era la Rita, la propietària. Li pregunto: què hi fan aquí, aquests dos moais? Ella respon: els va fer en Lula, l’escultor del poble, viu a prop, és tot un personatge. Ah. I com és, que vostè vol vendre aquesta casa? Si jo tingués una casa així, no la vendria mai. Ella diu: és massa gran, en volem comprar una de més petita i (amb els diners restants) tam...

  Ha arribat el dia del Solstici, però no obriran el pàrquing fins a les 19:00. Sóc al poble de Shrewton, prop de Stonehenge. He hagut de cercar una bona ombra perquè fa 32 graus.  De bon matí he visitat Avebury, el monument megalític més gran que s’hagi trobat mai, un cercle de 100 pedres (de 4 m d’alt i 4 tones) amb un diàmetre de 335 m. A dins hi ha el poble! Abans d’arribar-hi trobem dues Avenues, alineaments de pedres similars als de Karnag. Estem parlant d’una obra més antiga que Stonehenge a la qual hi pots accedir lliurement, i pots tocar les pedres. Molt a prop hi ha Silbury Hill, el túmul (barrow) més gran d’Anglaterra (170 m de diàmetre x 40 m d’alt). Tot això es troba 30 km al nord de Stonehenge.  Pedres i més pedres, grosses, enormes, antigues, sagrades... Més misteri encara. M’apassiona el megalitisme per aquesta «raó irracional» que desafia qualsevol explicació científica moderna. O no ens diuen la veritat o no som capaços d’esbrinar-la. No sé si és pit...

  Fosqueja a prop de les pedres sagrades, probablement els megàlits més famosos del planeta Terra, una obra "humana" encara inexplicable. Demà els visitaré amb calma. Demà passat viuré el “ Summer Solstice ” , la nit més curta de l’any, l’única que deixen acostar-s’hi i tocar-les. El sunset serà a les 21:26 i el sunrise a les 04:52. No penso dormir. Prego al cel que no hi hagi núvols. Avui feia molta calor.  Des de la finestra de l’hotel veig el riu Avon: the possibility that its waters were used to transport the bluestones on the last stage of their journey from Wales… Aigües sagrades, pedres sagrades. Estar aquí és un altre somni realitzat. Allò que perdura està fet de pedra: els moais de Rapa Nui, els menhirs de Karnag, els dòlmens de la Serra de Verdera, Machu-Picchu, Stonehenge…  Parlen les pedres amb el seu silenci sobrenatural. Demà pararé l’orella i pararé l’ànima. A veure què em diuen… "These are the fundamental questions about Stonehenge: HOW...

COSSOS ASTRALS   Que tots som fills de Mu, descendents dels Naakal constructors de piràmides, escultors de moais TangataManu, Kukulkán The Sphinx, Tiahuanaco Very Far Away From AnyWhere Else  Hotu Matua from Hiva Oa Gauguin i Brel  Que tots venim de les estrelles  (... Sírius ... Orió ... Plèiades ...) exaltats, alienígenes, outsiders ànimes reencarnades cossos astrals subtils eteris  Que hi ha un MISTERI  en cada batec i en cada pas revelant-se en les mirades L a C o n n e x i ó A n c e s t r a l  Pare Sol penetrant-nos de matinada l’AMOR que transcendeix  la pell   el plaer   la sang aquest saber sense saber aquest estar sense estar aquesta lleugeresa aquesta tendresa aquesta serenor  nova i vella SER Allò que som i que fem i que tenim Allò que ens empeny cap amunt…   Que tots som u i diversos i contradictoris  Adoro la vida cada se...

Què pots fer quan et sents tan diferent de la resta de la humanitat, quan veus que no hi tens res a veure, que l'època o generació que t'ha tocat viure no és l'adequada? Algun consell? Perquè de vegades em sento una mica perdut... Des que tinc ús de raó m'he fet aquestes preguntes i no estic encara segur d'haver trobat les respostes. Si et sents diferent és que potser ets diferent. Aquesta " diferència " marcarà la teva vida. La solitud esdevindrà la teva companya de viatge. Sovint no comprendràs els altres ni el món que t'ha tocat viure. Canviaràs de lloc, de feina, de relacions... Però cap estar o fer t'ompliran completament. Perquè res d'aquest món podria omplir-te. Hauràs d'esbrinar d'on véns, qui ets, què hi fas aquí. Llavors, conscient de la teva essència, avançaràs amb pas ferm cap a la teva missió...       

A una setmana vista de Cap d'Any, què podria dir del 2015? Aquest ha sigut l'any més màgic i abracadabrant de la meva existència. Tot es resumeix en un topònim: Cap Ras ; i en una fórmula: Connexió Espiral . Si el 2009 va ser l'any del trencament i la metamorfosi (amb un altre topònim clau: Rapa Nui ); aquest any que fineix suposa l'inici d'un nou cicle vital... Cada cop em resulta més complicat d'explicar amb paraules el que visc. La literatura ha deixat de ser el meu vehicle natural d'expressió. Les pedres, les fustes, la música i la meditació han pres el relleu dels mots la qual cosa no significa que no em comuniqui, sinó que la comunicació actual és més real que virtual, és a dir, més de mirada a mirada, d'abraçada a abraçada, de cor a cor, d'ànima a ànima... És a dir, menys intel·lectual. El filòsof-escriptor ha deixat pas a l' artista -alquimista... Veure sortir el sol cada dia és pura sanació , et dóna una energia extraordin...

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals. Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle! El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura , com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha espera...

Vaig crear L'Espiral del Cros de forma espontània, automàtica, inconscient, com si ella es fes a través meu, usant-me com a instrument. Avui, 6 setmanes després d'acabar-la, he fet una descoberta increïble. L'Espiral de la platja de davant de casa és una representació a petita escala de la Gran Espiral que uneix els tres caps de l'Alt Empordà (Norfeu, Creus, Ras). Es tracta d'una espiral àuria ( daurada o logarítmica ) que passa pels principals enclavaments tel·lúrics de la zona (Castell de Sant Salvador, concentració de dòlmens de la Serra de Verdera, Sant Silvestre, Puig d'Esquers, Portbou...) per a cloure al rovell de l'ou: Cap Ras. Sobre el mapa pot apreciar-se la doble trajectòria indicada la qual s'inicia a l'est, per on surt el sol, i segueix el sentit de les agulles de rellotge.  Frederic Macau ja va estudiar la proporció àuria de la badia de Roses en el seu teorema de l'Empordà . El que potser no sabia és que la "divina...

La força que ens empeny no és nostra. Fins que no deixem de pensar en termes egolàtrics no entendrem res. No ens vam crear a nosaltres mateixos i els nostres mèrits no poden ser atribuïts solament al nostre esforç. Vam heretar el talent, el caràcter, l'educació... Formem part d'una trama familiar, social, planetària i còsmica. Si perdem de vista aquesta connexió amb la resta, estem perduts. L'energia que et permet sentir, pensar, caminar, actuar... l'agafes de l'entorn. L'energia que aportes és una energia que abans has rebut. Per tant, no és teva, no et pertany, sinó que tu pertanys a ella. Si aconsegueixes canalitzar correctament aquesta energia, si es produeix la connexió òptima amb ella, llavors la teva vida fluirà sense entrebancs i seràs capaç de coses (racionalment) increïbles. Però, sisplau, no t'atribueixis les victòries ni els miracles. Dóna gràcies a l'univers i als déus per aquesta força que et permet viure una vida plena. No oblidis ai...

Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui . Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula " dromomania " vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin . Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis,...

Demà és 13 de maig. Demà fa 5 anys que vaig marxar. I encara no he tornat. De fet, el que va marxar es va quedar molt lluny, dins el cràter del Rano Kau . El que va tornar era un altre . Aquell (el que va marxar) el vaig suïcidar amb el seu vistiplau, molt literàriament. El que va tornar va escriure un relat dels fets , també molt literari.  5 anys és un lustre. No confondre amb llustre. La brillantor no té res a veure amb la llum veritable: All that is gold does not glitter .  Passen les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys... i aquest que us escriu sovint dubta del camí (no hi ha mapes), però mai no deixa de caminar.....  Demà és 13 de maig. Un aniversari íntim que celebraré com cal. Hi ha un abans i un després d'aquell dia com hi ha un abans i un després de cada instant. Sovint el que va tornar enyora el que va marxar... i viceversa.  Què se'n pot fer, d'una vida estroncada? I d'una brúixola sense busca? Qui seria si no hagu...

Camins és la millor cançó en català de tots els temps. Això no és discutible ni negociable. Sempre que he fet passes importants a la meva vida Camins sonava i ressonava dins el meu cap. Va ser la banda sonora al caire del Rano Kau , sota la pluja, quan el Tangata Manu es va apoderar de mi i em va tatuar cos i ànima. La cantava amb totes les meves forces entre les vaques atònites mentre menjava guaiabes fins que un arc de Sant Martí doble va aparèixer com el senyal inequívoc que m'indicava el camí a seguir... Haver embogit és un xollo. La bogeria ho justifica tot. Mai no es massa tard per fugir un altre cop, per reinventar-se per enèsima vegada, per llençar-se al buit i obrir els braços com ales... Mai no és massa tard per empaitar el futur amb l'única força de l'esperança. Sempre em canso de tot i de tothom, sobretot de mi mateix. No us refieu un pèl de mi, tard o d'hora us decebré.  Com diu la meva ex (amb tota la raó del món), sóc un analfabet...

El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics.  No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia.  Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te... Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i ...

Vi volcanes nevados justo antes del apocalipsis Niños prodigio bebiéndose su propia sangre Humaredas de ciudades anónimas devastadas por el fuego anónimo Bosques exhaustos con pájaros exhaustos que chocaban contra los cristales y morían con los ojos abiertos y las alas plegadas Nubes radioactivas que barrían las nubes antiguas para llover polvo amarillo sobre los tejados Flores minúsculas donde los colibrís succionan néctar delicioso El púrpura de los atardeceres australes frente al océano Vi muñecas de trapo gritar como si fueran violadas Pies descalzos y fríos caminando sobre cenizas Ojos ciegos, henchidos de niebla, antesala de la perdición Árboles milenarios susurrando versos efímeros Volúmenes escritos en alemán donde se sostienen tesis inverosímiles La Reina del Arco Iris me abrazó en el ombligo del mundo Mi cabeza sufrió cuatro heridas como despertares El Nahual anduvo todas las noches a mi alrededor Escuché el croar de la rana bajo la leña Hongos sagrado...

Després d'un dia sufocant encauat a casa amb les persianes abaixades, surto a passejar vora el riu. Fa una mica d'aire. Respiro a fons. Camino a poc a poc amb les mans a les butxaques. Estic massa tranquil, ple d'una pau inusitada. Miro i remiro la Seu. M'agrada més de nit que de dia. Arribo fins als Camps Elisis i giro cua. No tinc pressa per tornar a casa. Escric aquestes lletres a la terrassa. Els veïns tenen convidats a sopar. Fan xivarri. Acaben d'obrir una ampolla de cava. M'envies un sms. Dius que sóc la teva droga, que tens mono de mi. L'aire ha esdevingut vent, un bàlsam deliciós que remou les branques assedegades dels arbres. La lluna, altívola, decreix. L'amor és una droga, però sovint la solitud és dolça com la mel. Trobar l'equidistància és el secret. [Estic molt pendent de les notícies que arriben de Rapa Nui ]

Només és oblit la boira que m'allunya del passat La bogeria de ser dos alhora: el que puja i el que baixa, el que busca i el que fuig, el que s'ensorra i s'enlaira Vaig tocar fons, vaig esclatar, catapultat a les antípodes, fins al melic de la Terra, l'illa dels moais , on les natives ballen descalces i mouen els malucs de manera prodigiosa: Iorana, Marengo! A la platja d' Anakena vaig canviar tota la pell Al cràter d'Orongo vaig esdevenir Home Ocell , Tangata Manu Un arc de Sant Martí doble va tatuar-me l'ànima Ara ja ho sé: la mort és un miratge, morim moltes vegades Les guaiabes són vagines i les vagines guaiabes