16.7.14

Dromomania


Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui. Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula "dromomania" vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin. Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis, internament forçat i medicació, apreto a córrer com un conill amb la cua encesa. Suposo que aquesta és la causa inconscient de la meva fal·lera per caminar... Evito les espirals de violència sortint-me per la tangent, és a dir, fent mutis i retirant-me. Cal canalitzar bé l'energia sobrant. Si defujo la gent i adoro cada cop més la Natura és per aquest motiu: només en Ella trobo la pau. Sóc estable en solitud, caminant, amb les papallones i els ocells... ("estable" fins que em foto de cap, com fa una setmana). Per això vaig ser feliç a Terradets. Mentre s'encengui la llum vermella d'alarma i pugui reaccionar a temps, estem salvats i la salut és possible. El dia que falli això, malament rai. Em conec prou bé i no me la jugo. Que sovint em manca empatia? Doncs sí. Estic tan preocupat per mi mateix (intentant controlar el caos) que no puc estar pendent dels altres. L'home-bomba s'ha d'autodesactivar, i res de fora pot despistar-lo. Per davant de tot i de tothom està la meva supervivència. Les coses van així. Jo sóc el primer interessat a esbrinar per què sóc com sóc i per què actuo com actuo. Cridar l'atenció? Nen mimat, consentit i maleducat? Tant de bo fos tan simple. Em temo que tot és més complex. El llop estepari sembla que guanya la partida. El nomadisme dromomaníac amaga una por a l'estabilitat, al lligam, al compromís. Entre les arrels i les ales, escullo les ales i volo. La llibertat és abisme, incertesa i horitzó... I això només és per als valents...

Faig mutis i em retiro. 4 km a les fosques, amb la cama coixa, sota la pluja, són argument suficient per a la fugida. El dolor és més dolor a les dues de la matinada. No em fa por la solitud. El que em fa por és la resignació. L'ombra de la meva ombra s'allargava per la recta interminable, d'esquena al mar i amb la lluna rere els núvols. Les llums dels cotxes m'enlluernaven com si fos un fantasma. No és la llibertat el que em fa por, sinó l'addicció a la gàbia, aquell caliu que t'atrapa entre els llençols i et va retallant les ales. Faig mutis i em retiro. Per a què serveixen tantes paraules? Torno a caminar i m'allunyo de l'espectre que no vull ser. He dit prou a l'infern. Escullo l'abisme.
He tornat  a caminar. A partir d'ara ho faré amb bastons...

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Arribes a una edat on guanya la decepció sobre la il·lusió, que és la característica o el leit motiv de la joventut. Aleshores t'apartes de la societat, deixes de creure en els altres i (com el senglar vell) vagareges solitari i malhumorat pels boscos. Covard o valent? No és aquesta la qüestió. Renuncies a lluitar contra molins de vent. Abdiques com un rei realista. Tot era farsa, fins i tot l'amor. Decebut, deixes de creure en les paraules, que havien sigut salvavides per a tu. ¿Fugir cap a on (si el desassossec és interior)? ¿De quina "pau" parles? ¿De la "pau" de la bèstia salvatge o de la "pau" del boig? He rellegit el teu post i la meva conclusió és aquesta: seràs savi quan deixis de fugir.

Toni Ibanez ha dit...

Benvolgut Anònim, t'agraeixo sincerament l'esforç estiuenc que has fet per a deixar el teu sucós comentari, però lamento discrepar ade la teva conclusió: res més lluny de la meva intenció que esdevenir "savi".

V. ha dit...

Bon post i bons bastons, paio!
M'alegro molt de la teva ràpida recuperació. Una abraçada.

V.

Toni Ibanez ha dit...

Merci, V. Una abraçada!

Xavi ha dit...

No avançem, sempre donem voltes i voltes sobre els mateixos temes.

Toni Ibanez ha dit...

Avançar cap a on? Quins (mateixos) temes?

Anònim ha dit...

Dóna't permís per a fugir immediatament d'allò que et dóna mal rotllo. No cal que donis explicacions o que tingui sentit. Confia només en la teva veu interior quan ella et parli...

Xavi ha dit...

Encara que molts copa inconscienment, el que fem. sempre te un peoposit.

No ens adonem, anem cap a un mon sense noms propis. On el significat es perd davant d'un significant buit, sense sentit o amb un sentit tant personal que no pot ser compres per els altres.

Menys mal que bufa la tramontana. Li demano que s'emporti els maldecaps i els desitgos que ens impedeixen esser lliures.

Sense accents tot es millor.

Toni Ibanez ha dit...

Al capdavall, l'únic que t'impedeix ser lliure ets tu mateix (la resta són excuses)