ENTRELLUM

Me'n vaig de Cadaqués si avui m'arriben els diners. Un mes s'ha esmunyit: trenta dies fent ocells de paper de vida. Igual com quan vaig arribar, deixaré el poble amb vent de mar. Gabriel Ferrater, poema inacabat   Detall del fresc de l'ermita romànica de Santa Maria de Vidabona No crec que calgui engrunar els detalls de la teva transacció amb el diable. Amb la crisi, les ànimes cotitzen a la baixa i no té cap mèrit signar un pacte amb sang calenta quan hi ha sang per donar i per vendre d'ençà que el jueus martiritzen Gaza . Es tracta de bastir una presó a la teva mesura i després fer veure que maldes per alliberar-te'n. És la trista èpica moderna. Una vulgaritat com una altra. No, no cal donar els detalls més íntims tocant a la lletra petita del contracte segons el qual podràs gaudir d'uns anys de joia (ni molts ni pocs, els justos). Sempre he admirat els valents que decideixen on, quan i com finiran els seus dies. N'hi ha alguns q...

M'arriba aquest mail d'una entrellumaire... Toni, No has parlat de la teva successora al premi Ferrater . El que és curiós és que sou la cara i la creu, ella tan espiritual i tu tant... Seriosament, n'hauries de fer un input. Salutacions Responc: Benvolguda amiga, No puc parlar de la meva successora al Premi Ferrater, la comtesa de Balàfia, baronessa amnèsica de la soga de la Pastilla i marmessora del quadrat del tros, altrament dita Dolors Miquel, perpetradora de la Missa Pagesa , per les següents raons de pes: 1- Vaig formar part del Jurat que va decidir qui havia de guanyar el Ferrater d'enguany. No tinc cap vocació de Marsé , jo. Cada cop m'agraden menys les polèmiques . 2- La Miquel no és la Janer. On vas a parar! 3- ¿Espiritual la Miquel? ¿Vols dir? Von allem Geschriebenen liebe ich nur Das, was Einer mit seinem Blute schreibt. Schreibe mit Blut: und du wirst erfahren, dass Blut Geist ist. 4- Potser algun dia, més endavant, em decideixo a parlar... 5- O potser...

Gràcies, Àlex! Un post que rebla el clau Premi Ferrater 2005 Una certa penombra Ressenya Línia Vallès Llista d'escriptors suïcides Concurs Literari Benzina (A mi sí, que em fa feliç escriure. ¿Es nota molt?)

No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’ enfant terrible a la Bauçà i voler que en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta, et critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir, aparèixer als diaris burgesos. No pots seguir proclamant -impunement- que... “UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats.”... O que vols ... “Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...” No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris? Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria al costat de tots els altres col·legues escriptors ...

A l' Especial Sant Jordi 2006 de Vilaweb, a la secció Una poètica en poesia , en el número 21 de la llista , apareix Una certa penombra , l'obra guanyadora del Ferrater de l'any passat . Se'm fa estrany que aparegui aquí quan (després de sis mesos a les llibreries) encara no n'han parlat enlloc. Ni una punyetera ressenya en cap mitjà, ni una crítica (ni bona ni dolenta), res, llevat d'alguns comentaris a la Catosfera i d' una columna al Línia Vallès . És a dir: silenci suprem, la més pura indiferència. I això que es tracta del Premi Ferrater, que no és un premi qualsevol. Resulta molt sospitós. No val a dir que la poesia no interessa, que l'editorial no ha fet el màrqueting adient, que els suplements literaris tal i qual, que els crítics no sé què... ¿Com s'explica que puguis guanyar un dels premis de poesia més prestigiosos d'aquest país, et publiqui una de les editorials capdavanteres... i aquesta obra no existeixi perquè ningú no en parl...

Aparquem el cotxe davant la Porsche de l'Avinguda J. V. Foix . L'edifici on es troba la seu de l'editorial Anagrama fa cantonada amb el carrer Pedró de la Creu. Façana de totxo vermell. Jordi Herralde (JH) va comprar aquest local a Grijalbo. Pugem les escales fins al primer pis. El rebedor és ple de pòsters publicitaris dels llibres que ( since 1969) ha publicat la casa. La noia de recepció ens diu que ens esperem. M'acompanya un vell amic de JH, que és el que ha concertat l'entrevista. Van fer les milícies junts a Castillejos. JH va ser un dels enginyers industrials més joves d'aquest país. Ara és un dels editors independents més respectats del panorama literari mundial. Estic emocionat. Fa molt de temps que somiava aquest moment. Apareix amb un somriure, fem les presentacions. Em trobo davant d'un home septuagenari que encara conserva una bona tofa de cabell blanc. Vesteix amb senzillesa: camisa blau cel sota un jersei blau marí. Beslluma bonhomia. Quan...

19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental Miquel Bauçà: poeta invisible . Bloggers presents (que hagi vist o saludat): Tina & Co , Subal & Co , Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula. L'actor Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup? Tinc la impressió d'haver assistit al tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya . Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els...

La poesia suposa el risc d’eixamplar la realitat fins a l’extrem de convertir-la en contradictòria i letal. Tothom coneix Gabriel Ferrater , però pocs coneixen Alfons Costafreda . El segon, quan es va assabentar del suïcidi del primer, va escriure: Opongo a toda la retórica y vacía y humillante poesía hispánica actual, la obra viva, aún más viva ahora, de un gran poeta catalán destruido. Dos anys després, també ell se suïcidaria . La Gran Pregunta queda pendent: ¿Son vida las palabras o van contra la vida? Obseso en la pregunta estoy. Existir a través de las palabras, vocación insolente.