21.2.18

São Joaquim



850 km al sud de São Paulo i 450 al sud de Curitiba, sempre seguint la rodovia BR116, a 1.400 metres d’altitud, dins l’estat de Santa Catarina, es troba el municipi més fred del Brasil: São Joaquim, “cidade do frio e da neve” (l’hivern de 1991 es van enregistrar -10 C). Cosa insòlita per aquests verals tropicals. 

La regió també és coneguda per la producció de fruita (sobretot pomes) i de vi. La seva Igreja Matriz va ser totalment construïda amb pedra basàltica portada amb carros de bous. 



Curitiba avall, les araucàries (anomenades pinheiros) van prenent protagonisme. Es barregen amb altres espècies plantades per a obtenir fusta. El pinheiro més gran de la Serra Catarinense està dins una fazenda situada a 34 km d’aquí. Fa 9,20 metres de circumferència i 40 d’altura. 

Demà arribaré a la costa, després de travessar la Serra do Rio Rastro, on la carretera SC390 fa un descens vertiginós i espectacular. És la Trollstigen brasilera!

Val a dir que, per aquestes terres del sud brasiler, la pell blanca predomina sobre la fosca, just al contrari del que passava a l’estat de Bahia. Tot i que van ser els gautxos els primers pobladors d’aquesta zona, la immigració germànica posterior va deixar llavor abundosa. Brasil és tan gran que ho conté tot. Com dirien ells: la varietat és gostosa

Curitiba 2



Confiar. El verb és confiar. Confiar que tot anirà bé, que trobaràs la sortida, que (per molt que les coses es compliquin o per molt que el dolor insisteixi) els somnis floriran per a omplir de perfum i de color la teva vida. Confia. 

Les coses van i tornen. Expiem les culpes dels nostres avantpassats, que van ser traficants d’esclaus, pirates, violadors, torturadors, inquisidors... Aquí en diuen “malandro”, una sola paraula que ho resumeix tot. 

O escampem la llum, l’amor, la tendresa... o enfosquim encara més el món amb odi i frivolitat. El món pot suportar una llarga nit de tempesta, però el nostre cor necessita la pau de l’albada per a no claudicar...

Confiar. El verb és confiar. 

Confidence is half of victory. — Yiddish proverb

Curitiba



Me la trobo a la Praça Garibaldi, asseguda a la font del Cavalo Babão, davant l’església de Nossa Senhora do Rosário de São Benedito (Largo da Ordem). Ofereix uns fanzines cal.ligrafiats que contenen textos i dibuixos. En realitat són dos folis fotocopiats amb una grapa al mig. M’interesso pel seu contingut: poemes, conhecimento, cábala, alquímia... Comença a parlar de la seva vida i les seves idees...

Diu que és descendent dels indígenes de Xingu (Mato Grosso) i de Pedro Álvares Cabral (descobridor del Brasil), però que les seves arrels són jueves sefardites. Després d’un divorci fatídic, va morir per ressuscitar. Té una filla. Ha viatjat pel Brasil i Sud-amèrica i ara s’està a casa del seu germà.

Parla de paradigmes, kairós, connexions energètiques, amor incondicional, servei als altres... Parla molt i molt de pressa. Edat indeterminada. Ulls marrons. Sóc incapaç de recordar el seu nom. 

Em quedo tres fanzines i li dono 20 reals (5 euros). Llegeixo:

Procura fer el que t’agrada, en tots els sentits, així et realitzaràs com a persona. No et preocupis de l’opinió dels altres, tu segueix endavant i trobaràs nous horitzons. Tot canvia. No t’aferris a res ni a ningú. Aferrament és sofriment. Tingues coses, però no deixis que les coses et tinguin a tu. No et quedis en un lloc si no t’agrada, si cal ves-te’n, fuig. Aproxima’t a la natura, ella t’alliçonarà sobre la vida vertadera. Crea coses cada dia. No deixis mai de somriure. Allò que escullis conformarà la teva realitat. No és un atzar que siguis aquí. Et van fer per a ser feliç. El desig del teu cor et conduirà al lloc desitjat. Segueix endavant. El món és gran i hi ha innumerables llocs per a conèixer... 


19.2.18

Ibirapuera 2


Sobreviure a una gran ciutat té mèrit, encara que aquesta megalòpoli estigui travessada pel Tròpic de Capricorn, encara que siguis acollit amb tota l’hospitalitat i generositat, encara que tinguis parcs meravellosos a 5 km de distància... 

La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ocupem el planeta sencer i sobrevivim a qualsevol catàstrofe (moltes generades pels nostres propis excessos). 

Personalment, faig un esforç per domesticar-me, urbanitzar-me, socialitzar-me... Les tres coses van juntes. Contra elles, l’instint més salvatge m’empeny cap al nomadisme, la natura i la solitud... és a dir, la llibertat.

Tenir una casa (domus), viure en una ciutat (urbs) i relacionar-te amb els altres (gregarius) són coses que a mi no em surten de forma natural. Com que no vull (encara) acabar com un eremita, sol i vern, aïllat (ja vaig viure així una temporada a Terradets), procuro no renunciar a res i mantenir una certa vida "convencional". 

L’outsider tendeix al paganisme (pagus: countryside), a la subversió de les normes socials, a l’anARTisme llibertari... Per això, demà foto el camp de Sampa. Ja tocava. 

17.2.18

Sampa 12


Molt recomanable la visita al Museu da Imigração, al barri de Mooca (metro Bresser), ubicat en l’edifici de l’antiga Hospedaria.

Entre 1887 i 1978 aquest lloc va rebre més de 2,5 milions de persones de més de 70 nacionalitats (destacant italians i japonesos), que van arribar en tren procedents del port de Santos.

Fotografies, projeccions, objectes, documents, testimonis... composen tota una memòria històrica que ens ajuda a comprendre la complexa identitat d’aquesta ciutat, la principal d’un país que no s’explica sense el fet migratori. 

Els indígenes primigenis van ser els sambaquis, després els tupi-guarani, fins que van arribar els portuguesos i els espanyols, amb els esclaus africans i (abolida l’esclavitud) la mà d’obra arribada d’arreu per a treballar al camp (canya de sucre, cafè, etc.). En fi, una immensa Babel, un mixtura fenomenal, un sincretisme que escapa a qualsevol explicación reductivista de la realitat brasilera.   

El jardí molt agradable, té una figueira de més 500 anys. Bona cafeteria amb wi-fi. 

16.2.18

Sampa 11

Viu la vida ara, aquí mateix, com t’és donada, abans que el somni deixi de ser real.

Viu-la sense passat ni futur, sense cabòries, abraçant plaer i dolor, acceptant que les coses són com són més enllà de la teva voluntat, plenament conscient que l’univers sap el que necessites i mai no et donarà res que no mereixis. 

Viu-la amb els ulls ben oberts, amb la ment oberta, amb el cor obert, perquè només si t’obres podràs rebre les benediccions del cel i de la terra.

No menyspreïs ningú. No et menyspreïs. Cada ésser és una manifestació divina. Tots els éssers som Un-Sol-Ésser, no pas en matèria, sinó en energia. L’amor ens interconnecta amb la seva llum i el seu caliu. Estima. Estima’t.

Deixa que la vida et sorprengui. Mai hauries imaginat això que vius i, tanmateix, tens la sort de poder viure-ho. Arribarà l’hora suprema en la qual tot es revelarà sense ombres, aquell dia donaràs gràcies i entraràs cantant al paradís de la veritat, de la bellesa, de la bondat.

Respira amb tendresa. Camina amb tendresa. Parla amb tendresa. Estima amb tendresa. Que la tendresa sigui la teva guia enmig d’un món embogit per la violència. 

Viu la teva vida aquí, ara mateix, com t’és donada, perquè és la teva, perquè no en tens cap altra, perquè és perfecta en la seva imperfecció, perquè cada segon que passa és un segon que t’acosta a l’altra banda... 

Viu-la. Abans que el somni deixi de ser real. 

15.2.18

Ibirapuera



El Parc d’Ibirapuera és el pulmó verd de São Paulo, com ara el Central Park de Nova York, el Bois de Boulogne de París o els Camps Elisis de Lleida. S’agraeix que, enmig d’una ciutat tan exagerada com aquesta, hi hagi una illa de natura on poder respirar oxígen de qualitat i caminar sense el perill de ser atropellat per un vehicle.

El parc té 160 hectàrees i va ser inaugurat l’any 1954. Consta de tres llacs interconnectats i de nombroses infraestructures (museus, auditoris, pistes d’esport, ciclovia, etc). 

Ybyrá-pûera significa “arbres vells” en la llengua tupí. La vegetació és espectacular, destacant els bambús gegants i arbres centenaris. També pots observar força ocells i, en els llacs, corbs marins. 

Recomano molt fer la pista de 6 km que dóna tota la volta al parc. Primer perquè és una trilha sobre terra (molt agradable després de trepitjar tanta duresa), i segon perquè passes per les zones més arbrades, on hi ha moments que sembla que estiguis a la selva. 



Ibirapuera, sens dubte, és la meva millor recomanació a Sampa, amb permís de Vila Madalena (aquest barri és una altra debilitat). Els que no podem viure sense el contacte amb la natura, sempre podem cercar un parc quan estem a ciutat. Ibirapuera s’ho val. 

14.2.18

Sampa 10



La xarxa de metro de Sampa és moderna i eficient. El que crida l’atenció és que pots trobar-te versos escrits als túnels, no pas grafits, sinó fragments de poemes d’autors reconeguts. 

El primer que vaig veure era de Pessoa, del poema Tabacaria d’Álvaro de Campos, sortint de l’estació de Vila Madalena.  

El poeta escriu per a deixar constància de la seva sublimitat, malgrat que visqui una existència d’allò més desgraciada. És com si les paraules-redemptores tinguessin el poder per a salvar-nos, com si les nostres obres poguessin justificar-nos. 

No m’agraden els metros. Massa gent massa junta i massa claustrofòbia. Prefereixo caminar a cel obert, a poder ser pels parcs. Recomano els d’Ibirapuera i el de Villa-Lobos. Són els que tinc més a prop.

Avui, al metro, ha entrat un noi que rapejava versos i, en l’interval de dues estacions, ha fet una performance lloable, inspirant-se en les persones que hi havia al vagó. Admiro aquests artistas da rua, capaços d’oferir les seves creacions efímeres a canvi d’uns reals. 

Poder llegir o escoltar poesia en el metro de São Paulo (com l’altre dia al ferri de Salvador), t’ajuda a seguir creient en l’espècie humana i en la cultura, per molt que altres coses et puguin desanimar... No tot està perdut. Del ciment poden brollar les flors més boniques. 

Sampa 9



Brasil és el campió mundial en el rànquing de la violència criminal, amb 59.080 morts per actes violents l’any 2015. Uns 162 cada dia. Un mort cada 9 minuts. Els darrers 15 anys han mort a Brasil per homicidi intencionat més persones que els habitants de Sevilla o Seattle. Ja superen les víctimes de la guerra de Síria...


Les causes són múltiples: tràfic i consum de drogues il.lícites i alcohol, contraban, crim organitzat, comerç d’armes, explotació sexual i, per damunt de tot, la galopant injustícia social. 


La solució no és incrementar la repressió policial i construir més presons, sinó invertir en l’educació i promoure la religió (aspecte fonamental per als brasilers, com a font de “criteri moral”). Hom suposa que si els pobres creuen en Déu no són tan violents... Una utopia romàntica insostenible si mantenim l’actual distribució de la riquesa que només incrementa la marginalitat i la desesperació dels miserables. 


Aquest és el costat fosc del país del carnaval, les mulates i el futbol (els tres tòpics més suats). Clar, estem parlant d’un país-continent tan gran com tota Europa o com 17 espanyes. 


Només dir que la meitat de la població encara no disposa de clavegueram (esgoto) o que l’aigua del pous acostuma a estar contaminada. Si afegim que els diners públics que haurien de destinar-se a coses bàsiques (sanejament, sanitat, educació) desapareixen per l’aigüera de la corrupció sistèmica en mans dels lobbies polítics (roubalheira) amb la complicitat del sistema judicial... el quadre que resulta és ben esfereïdor. Però el mateix passa a Mèxic —per citar el darrer país que vaig visitar, o a Espanya... 


Brasil pateix de gegantisme i d’incompetència. Les coses es gestionen millor quan són petites, sempre que estiguin en mans de persones qualificades i honestes. 


Els predios, condominios i fazendas dels rics, protegits per tanques, filferros punxeguts, càmeres i vigilants, són búnquers blindats que no aconsegueixen amagar la realitat exterior. Pots viure dins la teva bombolla en un 15è pis d’un gratacels amb vistes a la misèria de les faveles. Has tingut sort. T’ha tocat la banda bonica. Parabéns! 


Si demà et foten un tret pel carrer o (mal menor) et roben la cartera, recorda que només ets un número a l’estadística. Com tu, n’hi haurà hagut 200 o 2.000 que aquell dia van tenir mala sort. En pau descansis. Amén.


Criminalitat, subdesenvolupament, corrupció, injustícia social... Un còctel molt carnestolenc. Brasil. Una bomba de rellotgeria amb el countdown en marxa...

13.2.18

Sampa 8



Visito l’exposició de Basquiat al CCBB en la qual es mostren les peces de la col.lecció Mugrabi. El seu art urbà expressa la decadència d’una societat fragmentada i ferida, les ruïnes d’allò que va ser la cultura en majúscula, i que ara es dilueix entre els grafits i el pop. 

Parlant de ruïnes, a les romanes de Pompeia ja hi trobem els primers graffitis. Però el boom no es va produir fins al Nova York dels 70. São Paulo és una ciutat plena de grafits, sobretot a Vila Madalena, amb el famós Beco do Batman. Sovint els fotografio. 

En una ciutat tan lletja i grisa com aquesta, s’agraeix la nota colorista del grafit i els seus missatges crítics els quals conformen tota una narrativa urbana escrita als murs. S’anomena underground, atès que va iniciar-se en el metro novaiorquès. Té un marcat accent antisistema i destaca per la seva creativitat arravatada. Una poesia extrema que floreix enmig de la desolació urbana. 



Basquiat no em fa el pes. Les seves obres no transmeten vibracions positives, ans al contrari. La seva mort prematura amb 27 anys per sobredosi d’heroïna demostra que hi ha camins perillosos que no menen enlloc. 

São Paulo seria, mutatis mutandis, la Nova York de Sud-amèrica. Same Old Shit

11.2.18

Sampa 7



Diumenge de carnaval avança entre sons i danses que es barregen plens de colors en els carrers d’aquesta urbs interminable. 

Sampa: 35 graus. Esclata la joia dels fills de la generació selfie. A noite é uma criança. No tens escapatòria si el bloco t’engoleix en la seva voràgine. L’energia sambadora i el tam-tam indestriable de l’instint més primitiu.

Caminem allunyant-nos del xivarri. Les voreres són una cursa d’obstacles. Fils elèctrics pengen pertot arreu. 

Sembla mentida que el caos es disfressi d’ordre. La llibertat és excepcional en el calendari...

... nesta cidade em que nos sentimos pequenos à espera dos maiores acontecimentos (Carlos Drummond de Andrade)

10.2.18

Sampa 6



Sampa és una ciutat infinita, de pluja i vent, amb postes de sol meravelloses. 

Que després aparegui un esverat amb una pistola a la mà i, al mig del carrer, perpetri un tiroteig, és una cosa secundària, que depèn de les estadístiques segons les quals et pot tocar o no, avui o demà passat. Mentrestant, fas veure que la teva vida importa i participes en festes i visites museus i etcètera. 

Lo mateix passa a Europa, on qualsevol dia en qualsevol indret cèntric d’alguna capital, pot esclatar una bomba o un vehicle pot atropellar-te en nom d’Al.là.

A mi m’agrada viure al camp o davant del mar, per una qüestió de salut i de calma. Les ciutats estan fetes per als suïcides. 

Sampa és pluja i vent i carnaval i massa gent perduda en el laberint de la infelicitat. 

El verd dels arbres em recorda que existeix la salvació. Quan tot acabi i torni a començar. 

9.2.18

Sampa 5



La ciutat es desvetlla amb badalls etílics. No és gana ni son, sinó carnaval. Carnaval i Brasil són sinònims. 

A les disfresses les anomenen fantasias i als preservatius camisinhas.

La rauxa s’apodera dels cossos i dels carrers. Els blocos ocupen l’espai amb músiques i entusiasmes (ballar és imperatiu). 

Us parlo de la ciutat amb 37.000 restaurants i 600 bloquinhos...

Els gringos no entendrem mai tanta disbauxa. Venim del fred i de la racionalitat.

És la frenesia tropical de l’estiu interminable. Són els avions sobrevolant els gratacels mentre, a les voreres, la gent s’ofega entre caipirinha i caipiroska. És aquest jeitinho encomanadís, dolç i alegre (els brasilers són simpàtics i xerraires). 

“Carnaval é pra lavar a alma”

La ciutat es desvetlla a cop de batucada. Carnaval imparable.

7.2.18

Sampa 4



Volem amb Latam cap a São Paulo, la megalòpoli més gran de Sud-amèrica. El contrast amb l’illa de Boipeba no pot ser més bèstia. 


Sampa i Ciutat de Mèxic són dues capitals que he conegut enguany. Ambdues representen la bogeria del creixement urbà fins a límits insostenibles. I tanmateix existeixen! 


Els problemes que generen són múltiples i de difícil solució: la misèria de les faveles, la contaminació insalubre, el trànsit infernal, la criminalitat, etc. 


Cada dia em costa més entendre que algú amb dos dits de seny, podent escollir, esculli viure en una ciutat d’aquestes característiques. 


Una altra història són les ciutats petites, com ara Girona, per posar un exemple de ciutat que m’agrada...


En el meu cas, dubto que pugui viure gaire temps allunyat de la natura. A Vallromanes vaig viure 10 anys envoltat de bosc, a Terradets un altre any (amb vistes al llac), i a l’Empordà aviat en farà 5 que visc davant el mar (els 3 darrers a Cap Ras)... 




L’element aigua domina la meva carta astral: peixos ascendent escorpí. És natural que l’energia Yin del mar em proporcioni l’equilibri que necessito. 


Yemayà, la feminiitat marítima. Ella, la feminitat paulistana. Si es pot tenir tot, per què hi hauríem de renunciar? 

6.2.18

Boipeba 10



És complicat tornar del paradís (barca, taxi, ferri, taxi, avió, taxi)... 


Una noia recita poemes al ferri i després passa el barret per a recollir la generositat de les persones, que fan cara de cansament. Cita Pessoa: Tudo vale a pena quando a alma não é pequena. Una parella de hippies toquen la guitarra i canten amb timidesa, també passen el barret. Hi ha el venedor de gelats i el venedor de carteres per a guardar els documents, tothom en compra perquè només costen un real. 


Sempre observo les criatures, elles guarden el secret més ben guardat, el de la innocència i la puresa, allò que perdran aviat. 


Després hi ha la noia de quinze anys que acaba de ser mare, amb la criatura als braços i la mirada perduda... Aquesta mirada perduda és una constant de les noies que han parit massa d’hora. Una nit va ser violentada (no vull imaginar per quin animal) i la nena que ahir jugava i reia amb les amigues, avui s’ha convertit en una dona, de patac... Aquesta mirada perduda m’esquinça el cor. No era amor, sinó instint. L’amor és un luxe de la civilització, una ficció dels poetes. La noia negra amb la mirada perduda no en té cap culpa. La culpa és un luxe de la civilització, una ficció dels capellans. 


El ferri s’acosta a Salvador. El paradís cada cop més lluny... 

Boipeba 9


El paradís no cansa. El que cansa és la rutina de la vida previsible. El que cansa és la farsa de la societat convencional. El que cansa és la mentida, la corrupció, l’avarícia, la tirania de les aparences, el punt de vista estrictament materialista. El que cansa és el futbol, la tele, la música comercial, l’entreteniment per a les masses, la ignorància de la majoria. El que cansa és la vulgaritat, la superficialitat i la frivolitat. El que cansa és el guió que tothom segueix malgrat que aquest guió només provoca depressió i càncer. El que cansa són les grans ciutats i la vida tòxica. El que cansa és el turisme sense consciència, que ho fot malbé tot. El que cansa és veure tan plàstic pertot arreu. El que cansa és aquesta absurda necessitat d’alcohol i de drogues per assolir una eufòria fictícia. El que cansa són els estereotips, els tòpics. El que cansa és la manca de creativitat de moltes persones. El que cansa és la manca de coratge que redueix la vida humana a una supervivència dins la gàbia. El que cansa és el soroll i la tendència dels humans a imposar la seva voluntat als altres. El que cansa és la confusió entre egoisme i amor, o la capacitat humana d’autoenganyar-se. El que cansa és tantes arrels i tan poques ales. El que cansa és oblidar-se de somiar. El que cansa és tantes responsabilitats, tantes obligacions, tantes mandangues mentre ofeguem a poc a poc el nen que som i que no hauríem de deixar de ser mai. El que cansa és la seriositat. El que cansa és la política i l’economia. El que cansa és aquesta idolatria del cos oblidant que hi ha altres dimensions a banda de la musculatura. El que cansa és el fanatisme, el radicalisme, la intolerància. El que cansa és tanta artificialitat tecnològica substituint la naturalitat espontània. El que cansa és la gent que no et mira als ulls, la gent que no abraça. El que cansa són les converses buides i les actituds prepotents, la manca d’humilitat i de senzillesa. El que cansa és la barbàrie dels nous rics i el drama dels nous pobres. El que cansa és llegir tots els llibres i concloure que la resposta que buscaves no es troba en els llibres. El que cansa és escriure i escriure i escriure per a descobrir que les paraules són instruments molt limitats, ganivets mal esmolats, ombres escarransides. El que cansa és continuar cercant allò que no existeix, conscient de la seva inexistència, i no ser capaç d’aturar-te. El que cansa és la solitud. El que cansa és el desamor. El que cansa és una vida de cuc podent ser papallona, una vida de gallina podent ser àguila. El que cansa és donar consells i rebre consells. El que cansa és creure que tens alguna autoritat o suposar que els altres la tenen. El que cansa és el tic-tac del rellotge i la moral dels moralistes que fan sermons a tort i a dret. El que cansa és jutjar tota l’estona i ser jutjat tota l’estona. El que cansa és passar-se el dia tirat a la platja o al sofà o davant la pantalla de l’ordinador o del mòbil. El que cansa és allargar massa aquesta llista de coses que cansen... No, el paradís no cansa. El que cansa és saber que, com tots els paradisos, com tot en aquesta vida, tard o d’hora, té data de caducitat. 

5.2.18

Boipeba 8



Cada dia m’importa menys el que passa a Catalunya. Les carreteres tallades per la neu i la política malaguanyada per un estat espanyol inquisitorial, franquista i venjatiu. Som dos milions d’heretges que hauríem de cremar a la foguera constitucional. Quan la llei esdevé martell per a piconar les llibertats, l’exili brasiler em proporciona la distància adient.

M’ha despertat la pluja. Ara escolto el mar i observo el vol veloç del colibrí. Últim dia al paradís.  

La veritat, la bellesa i la bondat resplendeixen en la puresa de la natura intacta, en la innocència dels natius que basen la seva alegria en la simplicitat i la confiança. Som a l’antítesi de les grans ciutats, on regna la mentida, la lletjor, la maldat. La vida a les ciutats és complicada, desconfiem de tothom, predomina la corrupció. 

No és ingenu, aquest discurs del “bon salvatge”... Existeix una alternativa a la bogeria de la societat “civilitzada”... Un lloc on només necessites shorts i sandàlies, barret i ulleres de sol, una hamaca... La natura et proporciona fruits del mar i fruites dels arbres... 

Ahir vaig menjar el millor pop a la brasa de la meva vida. Els pesquen quan baixa la marea, com agafen els crancs i les llagostes... Poques begudes poden superar l’aigua d’un coco geladinho, i la seva carn blanca i tendra...

Cada dia m’importa menys el que passa a Catalunya. Per això m’autodetermino a nivell individual. Boipeba és oblit i bàlsam. 

4.2.18

Boipeba 7



A l’hamaca la vida flueix amb lleugeresa. La samba que sona alegra el cor. Aquí és impossible ser infeliç. 


Els natius tornen del manglar amb cistelles plenes de crancs. M’endinso entre les arrels, els peus s’enfonsen en el fang. Crancs de color taronja s’amaguen als caus. La marea baixa allunya la remor de l’oceà. 


No estic pas perdut. És al bell mig de la natura salvatge on retrobo l’essència perduda, nostàlgia de sang als llavis i esperma als mugrons... 


Quin és el teu nom? No em calen noms envoltat d’arrels i crancs. Esperma als llavis i sang als mugrons... 


Nostàlgia de la pell despullada i de l’oblit absolut, quan el paradís existia a cada cantonada. 


Pontal do Bainema. 


Ella llegeix Murakami i assaboreix una caipirinha de maracujá i manjericão amb cachaça Seleta. Aquí és impossible ser infeliç. 

Boipeba 6



En el paradís de Boipeba, la marea marca el ritme de les hores. La marea i el vent que arriba de l’oceà, amarant d’humitat l’illa. De bon matí, el colibrí feineja de flor en flor (té una predilecció especial per les vermelles). Ella encara dorm.

No he arribat fins aquí de casualitat. Els somnis avancen a poc a poc, a través dels anys, superant obstacles, foradant muntanyes, sobrevolant oceans... Els somnis són la força més poderosa que existeix. Som els nostres somnis o no som res. 

Quan la gent et parli de “la realitat”, has de somriure... No hi ha res més real que un somni. Tu n’ets el creador i ningú pot discutir l’obra que has fet. El que sóc i el que faig és allò que em fa feliç. 



Somia’t millor. Somia la teva vida en un altre escenari, fent altres coses, sigues valent per a crear aquella nova realitat que voldries. Els límits els poses tu. Sigues agosarat. 

Ella encara dorm. Ella també era un somni...

Boipeba 5



A menina que vendia conchas na Cova da Onça


Baixem de la barca i se’ns acosta una nena amb una caixeta a la mà plena de cargols marins, conquilles de color taronja. Es diu Joanita, 9 anys, la seva pell és fosca i té el cabell amb rínxols rossos. Pregunta: Quer comprar? Posso te mostrar? Li dono un bitllet de 5 R$ i agafo el cargol que més m’agrada. Ella me’n dóna 4 més (els ven a un real la unitat). Ens explica que són 8 germans, que son pare és pescador, que mai no ha sortit de l’illa... 




En aquesta aldea remota només s’aturen els vaixells que fan la volta a Boipeba. Hi ha tres restaurants on se serveix llagosta, cranc, ostres i peix. Demanem una moqueca de llagosta feta amb mantega i abacaxí (pinya), acompanyada de feijão, farofa de dendê i arròs. El plat conté la carn de quatre llagostes, és per a dos comensals. El preu és 100 R$ (25 €). Irrisori. Les llagostes són pescades davant mateix, en els esculls de corall...


Joanita segueix amb nosaltres. Hi ha altres nens intentant vendre més cargols als gringos (estrangers). Li demano permís per a fer-li una foto. Ella encantada.  

3.2.18

Boipeba 4



Ella llegeix Murakami a l’hamaca. El cel ennuvolat. Esperem que ens portin l’esmorzar. Anirem a fer la volta a l’illa en barca. 

Hi ha moltes granotes. De vegades canten al jardí i de vegades, desvergonyides, es fiquen dins de casa, preferentment a la cuina o a la dutxa. 

Hibiscus vermells, taronges, roses, grocs, blancs, destaquen sobre la verdor selvàtica. El mar avui canta blues, és la ressaca de la festa de Yemayà. 

Ella llegeix Murakami a l’hamaca. L’amor té gust de maracujá.

2.2.18

Boipeba 3



Recollim petxines i dòlars de mar, en fem collarets que oferim a Yemayà, avui és la seva festa, flors i escuma, blanques ofrenes, els núvols fugiren horitzó enllà...


L’oceà és una pàtria que no s’acaba mai, com el vent que pentina les palmeres i empeny els velers pels camins de corall...


Ella és el regal. Aparegué un bon dia amb la motxilla a l’esquena i reapareix cada matí quan obro els ulls, com una sirena entre les aigües, amb la mirada salada, vestida d’escates, etèria i radiant...


Ella és el regal. Odôyá Yemanjá! Avui floreix el mar.

Boipeba 2



Ella escriu: 

Se sentir como parte de todo, uma fusão sem começo e nem fim, conexões sutis, viva e inteira. Uma gratidão imensa pelo aquí e agora. Todo flui...

Avui és el seu aniversari, dia de Yemayà, la deessa ioruba del mar, l’Afrodita afro-brasilera. Ens vestirem de blanc i anirem a oferir-li flors blanques. Seguirem les barques mar endins i farem el bany ritual...

Ella és la sirena que canta sobre els esculls quan la marea baixa, cançons que parlen d’amor...

Ella és flor delicada, somni tangible, escuma que embolcalla les hores placidíssimes...

Caminem per la platja fins a la punta remota on el riu es fon amb el mar, entre palmeres i crancs, en el deliri interminable dels llavis que no saben, que no poden deixar de besar...

Avui és el seu aniversari. Parabéns! Per molts anys!

1.2.18

Boipeba



Aeroport de Salvador. Un taxi ens trasllada al ferri que travessa la Baia de Todos os Santos fins a l’Ilha d’Itaparica. A Vera Cruz agafem un altre taxi fins a Valença. Allà embarquem en una lanxa ràpida que ressegueix el Rio Grande i ens deixa al port de Velha Boipeba. 20 minuts caminant per la platja de Boca da Barra fins a la pousada. Un noi ens porta les maletes en un carretó que empeny sobre la sorra. Total, unes 5 hores de viatge per arribar a Dendê Loft. Som al paradís. 


El bungalou de fusta està completament integrat dins la vegetació exuberant: palmeres cocoteres, palmeres dendê, hibiscus gegants, goiabeiras, bananeres... Vistes al mar des del llit, la platja a 50 metres. A la terrassa: la cuina, l’hamaca, una tauleta i un sofà chill-out.




El vent de l’Atlàntic fa dansar les fulles dels arbres i les teles mosquiteres. L’energia del lloc és increïble. A Boipeba no hi ha cotxes. Barques, motos, bicicletes i uns tractors amb remolc que fan d’autobusos. Pocs turistes. Ens hi estarem una setmana.


Veig el primer beija-flor. Els colibrís demostren que Déu existeix. 




La caminada amb la marea baixa recorre les següents platges: Pedrinhas, Tassimirim, Cueira, Moreré, Bainema... Arribem al Pontal, una barraca amb restaurant i càmping. Aquí s’acaba la civilització. Dues hamaques sota un enorme arbre anomenat “chapeu do sol” per la magnífica ombra que fa. Demanem una caipirinha de maracujá i una casquinha de siri (cranc). Música africana. La marea va pujant. Pel camí hem trobat bolachas da praia (sand dollars) i siris que, rapidíssims, s’amagaven als buraquinhos (foradets). 


El vent de mar és càlid, enganxifós. El temps desapareix en aquest espai privilegiat. Ens hi podríem quedar sempre. Pertot cartells pintats a mà amb frases inspiradores: “Se permita florescer”, “Gente feliz perto do mar”, “Mar dolce lar”, “Proteja seus sonhos”, “Gente que ama o mar”, “Todo dia é dia de amar”, “Seja voce mesmo”, Nunca é tarde para ser feliz”, “Mar calmo nunca fiz bom marinheiro”, “Cure o seu preconceito”... 


Entre l’essència i l’existència, el dolce far niente ocupa les hores despreocupades. Els somnis floreixen per a esdevenir rialles i balls de capvespre sota la lluna plena. 




Qui som? Els valents que van saltar a la vida i van confiar. No vam escollir res tret de la llibertat i, per això, vam ser escollits per a gaudir sense límits. En diuen “bogeria”: obrir-se fins a la dissolució total, que l’ego s’expandeixi deixant pas a la transcendència, ser res per a ser-ho tot... 




Ella avança entre les ones i es capbussa en el mar. La sirena ara desapareix, adés apareix. Sovint penso que estic somiant-la, creant-la... o que és ella l’escultora del meu marbre imperfecte. Ella qui és? La valenta que va gosar creure en mi. La seva fe és la meva esperança. 


Quan decidim tornar, la pleamar és màxima. No podrem passar el riu sense nedar i la motxilla es mullarà. A Moreré agafem un tractor que ens porta a Velha Boipeba. Costa 10 R$ (2,5 €). És un transport rudimentari. El camí és de sorra i sovint està ple d’aigua. 


Avui hem caminat uns 10 km. Estem cansats. Prenem un sorvete (gelat) d’açaí i tornem a Dendê Loft. Dutxa. Soparem al restaurant de la pousada Mangabeiras, que té un elevador molt curiós per tal de salvar el desnivell de la muntanya.


Havent sopat caminem per la platja... El luar, la remor del vent i les onades...


Hi ha dies perfectes.