ENTRELLUM

Després de veure moltes platges, ben acalorat, cansat d’esquivar clots per carreteres infames, la sort et pot somriure en un racó de món inversemblant...  Picinguaba és una petita aldea de pescadors que encara conserva aquell regust antic de les coses immemorials. Roques granítiques decoren la platja plena de barques de colors, amb el rerefons de la muntanya sempre verda de la qual davallen rierols d’aigua freda. La canalla juga despreocupada, els vells endrecen les xarxes. Hi ha una placidesa entranyable entre el vaivé de les onades i els reflexos de la posta sobre l’aigua.  Trobo la pousada Sobre as Ondas, una casa taronja al final de la platja a la qual s’accedeix travessant un pont de fusta. Em rep en Gustavo, m’ensenya la suite amb vistes al mar i balcó (literalment, sobre les onades). M’encanta! El preu que em diu és massa alt. La propietària (Neusa) intervé oferint una rebaixa perquè sóc una sola persona. Segueix sent car. Li dic que potser em qu...

Les platges del nord d’Ubatuba tenen un accés  més difícil, camins plens de clots que desanimen força, però val la pena arribar-hi (sobretot si el cotxe és de lloguer).  M’ha agradat molt Ubatumirim, un indret ben salvatge, on pots anar amb el cotxe per la platja... A l’altra banda del riu (perquè sempre hi ha un riu) està la Praia do Estaleiro. Ambdues tenen restaurants decents, encara que els càmpings i les pousades són poques i precàries.  He acabat dinant a Almada, una platja ben perduda amb vistes a l’Ilha dos Porcos. Caipirinha de limão siciliano com gengibre i moqueca de pescada cambucu amb molho de camarão.  El problema és que la majoria de plats de la carta són per a dues persones. Sempre que dius que vas sozinho arrufen el nas... Intento imaginar la cara dels primers europeus que van recalar en aquesta costa... Muntanyes verdes i indígenes curiosos... Si van sobreviure no és perquè fossin més forts. Per a reeixir a la ...

Contemplo el món des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, amb una xafogor enganxifosa que no em deixa pensar amb gaire clarividència.  Neu a Catalunya. Un país bloquejat en tots els sentits. Bombes sobre la població síria. La meitat d’emissores de ràdio brasileres són religioses, amb predicadors incansables que esgaripen més que parlen. Us tradueixo la darrera bestiesa que he escoltat: Sabem que estàs arruïnat, que els deutes et devoren, que no tens crèdit enlloc... Però si encara et queden 120 reals (30 euros) has de córrer cap al Banco do Brasil o el Banco Itaú per tal d’ingressar-los en aquests números de compte... Fes-ho ara mateix, el més aviat possible. Només 120 reals. Repetim números de compte... Veuràs com actua Jesús el Fill de Déu en els propers dies... La millor inversió de la teva vida!! (sic) La desesperació, la pobresa, la ignorància, la fe...  Bombes sobre Síria. Neu a Catalunya. Des del Tròpic de Capricorn, sota les palmere...

Quina mania té la gent de descontextualitzar les coses. Trobar-te un moai enorme a Bertioga fa certa gràcia. Presideix l’entrada al condominio Hanga Roa. Caldria esbrinar qui va escollir aquest nom i per què... El litoral nord paulista que va de Santos a Ubatuba és completament prescindible. Se salva Toque-Toque Grande. Té una cascada al costat de la carretera (BR101) l’aigua de la qual, ben freda, arriba al mar en un extrem de la platja.  Tota aquesta zona impressiona per l’aclaparadora verdor de la mata atlàntica (Serra do Mar). Ubatuba té el 80% del territori protegit, 100 platges i unes quantes illes.  Ha plogut molt quan estava a Caraguatatuba berenant 400 grams d’açaí, el gelat ( sorvete ) brasiler per excel.lència. Un diluvi! Per causa de les abundoses precipitacioms, Ubatuba se sol anomenar “Ubachuva”... A Catalunya sembla que està nevant força. Carreteres tallades i tota la pesca. Va ser una bona decisió, la de passar l’hivern a...

Guaraqueçaba és un indret mític. No l’he visitat, però me n’han parlat amb entusiasme. Es troba a la badia de Paranaguá, més endins de l’Ilha do Mel. Per arribar-hi amb cotxe cal recórrer 70 km de camí de terra, a partir de Cacatu. La millor opció és anar-hi amb barca des de Paranaguá. La seva situació remota ja el fan atractiu, però cal afegir-hi que també va ser l’escenari d’un naufragi famós... Joshua Scolum fou el primer navegant que va completar la volta al món en solitari amb un veler de 11 m de llarg. L’any 1887 el seu vaixell Aquidneck va encallar en un banc de sorra davant de Guaraqueçaba. Amb el que va poder salvar del vaixell, ell i la seva família, amb l’ajuda dels natius, van construir en 5 mesos un altre vaixell que va batejar com a Liberdade amb el qual van poder arribar a Nova York. Slocum relata la seva aventura en el llibre Voyage of the Liberdade (1890) Per acabar d’arrodonir la llegenda, Slocum va desaparèixer al mar i no se’l va trobar mai mé...

El trajecte amb barca des de Pontal fins a Nova Brasilia dura mitja hora. Preu d’anar i tornar 35 reals (9 euros). També tens l’opció que la barca et deixi a Las Encantadas (sud de l’illa). Allà hi ha unes grutes accessibles amb la marea baixa. Des de Nova Brasília pots visitar la Fortaleza i el Farol, que és el que he fet jo. Travessar tota l’illa caminant era una bestiesa amb la calda que fotia avui.  Per arribar a la Fortaleza de Nossa Senhora dos Prazeres cal caminar 4 km per la platja. És una construcció estratègica que encara conserva els canons. Val la pena fer la trilha fins al capdamunt del turó per tal de tenir la millor panoràmica. Recomano tornar a Nova Brasilia per la trilha interior, molt maca, amb vegetació que fa ombra.  Les trilhes estan molt ben indicades amb cartells nous. Per anar cap al Farol das Conchas cal partir novament de l’embarcador i seguir les indicacions. Les escales finals són per a suar la cansalada. Consell: banyar-se ...

M’estic a la terrassa superior de la Pousada  Mar Azul   (Pontal do Sul), situada a primera línia de mar, amb vistes a l’Ilha do Mel, on aniré demà. La brisa agradabilíssima. Els llums dels vaixells que esperen l’entrada al port de Paranaguá. Els núvols gairebé a tocar. Mitja lluna. Descanso d’un altre dia intens...  Aquest matí, sortint de la Prainha, he vist dos moais a la porta d’una casa. He parat en sec. (Sempre que apareixen moais en el meu camí signifiquen senyals importants). La casa era molt bonica, blanca, davant el mar. Un cartell indicava que estava en venda. He vist una dona dins i l’he cridat. Era la Rita, la propietària. Li pregunto: què hi fan aquí, aquests dos moais? Ella respon: els va fer en Lula, l’escultor del poble, viu a prop, és tot un personatge. Ah. I com és, que vostè vol vendre aquesta casa? Si jo tingués una casa així, no la vendria mai. Ella diu: és massa gran, en volem comprar una de més petita i (amb els diners restants) tam...

Si hi ha alguna cosa depriment i previsible és la presència del plàstic com a element característic de l’acció humana. Vagis on vagis, indefectiblement, sempre apareix la nostra petjada embrutidora. Tant se val que sigui la muntanya més alta o l’illa més remota. És plàstic, sobretot plàstic, el que deixarem a la posteritat. Aquest és un fet incontestable.  A la sortida del sol he caminat 5 km per la Praia Grande, allunyant-me de la civilització. Algun siri (crancs petits), alguna petxina... El més abundant eren les ampolles de plàstic i els trossos de poliestirè expandit. Una pena. He tornat empipat. Si en aquesta Ilha de São Francisco do Sul (Santa Catarina), enmig del parc Acaraí, trobem tones de plàstic, estem condemnats. O fem un canvi radical ben aviat o no ens mereixem sobreviure com a espècie...

Segueixo estirant el fil dels sambaquis i em planto al  Museu de Sambaqui  de Joinville. N’hi ha dos més, al Brasil, de museus dedicats a aquest tema: un a  Florianápolis  i un altre a  Beirada .  Aquest és un museu petit en el qual s’exposa una col.lecció de diverses peces trobades (ceràmica, estris, ossos, collars). La Giana és la persona que fa les explicacions. M’informa que a la ciutat hi ha 41 sambaquis! Me’ls mostra en un mapa. Resulta que alguns sambaquis estan a la vora dels rius, ben allunyats del mar. Coincidim que eren llocs sagrats, amb una clara intencionalitat meta-física, en la mesura que els seus constructors eren conscients de la importància del soterrament. La Giana recalca que els esquelets trobats sempre adopten la posició fetal...  Al museu hi ha una reproducció de com podria ser el cap dels sambaquieiros. Sembla que tindrien trets mongoloides.  Em recomana que visiti un sambaqui que hi ha a la P...

Dofins grans i foscos nedant al costat de la balsa que trasllada el cotxe fins a Molhes travessant l’estuari del riu Tubarão.   Pescadors llençant les xarxes per a pescar tainhas (llisseres).  Molts espiadimonis.  La badia de Pinheira (Guarda do Embaú) fa 6 km. La camino tota (anar i tornar) abans del desdejuni. Arribo a la conurbació de Floripa. Em fa gràcia de passar el pont cap a l’illa de Santa Catarina. Segueixo fins a Campeche. Hiperurbanitzat. Massa trànsit. No val la pena. Giro cua.  Per fi descobreixo una bona emissora de ràdio: Itapema FM.  Després de Porto Belo, pots accedir a Bombinhas, que té una colla de platges. Cal pagar una taxa ecològica de 26,5 reals (7 euros). Miro el mapa i veig que també està molt urbanitzat. Bye bye.  El Balneário Comboriú és un horror estil Benidorm, amb gratacels inclosos. Passo de llarg.  Decideixo visitar el  Museu de Sambaqui  ...

No n’havia sentit a parlar mai fins que no vaig visitar el  Museu da Imigração  de SP.  Els sambaquis ( køkkenmødding )  són dipòsits de petxines acumulats per l’home prehistòric que va poblar aquestes terres abans dels tupi-guaraní. Hom suposa que amuntegaven les restes de la seva dieta en el mateix lloc durant segles, perquè sovint són tan grans que semblen dunes, tot conformant petites muntanyes. N’he pogut visitar tres, un dels quals (Garopaba do Sul) és el dipòsit de petxines més gran del Brasil (30 metres d’altura i 200 de diàmetre, amb una antiguïtat de 4.000 anys). Els altres dos estaven al Cap de Santa Marta. N’hi ha per tot el litoral brasiler, i també arreu del món: Portugal (Muge), Mar Bàltic, Estats Units, Canadà, Japó, costa atlàntica africana (Senegal, Banco de Arguin)...  La majoria de brasilers ignoren l’existència d’aquests monuments els més antics dels quals són de fa 8.000 anys, quan a Egipte construïen les piràm...

Aquesta nit ha plogut. M’he posat el pijama! No debades estic al poble més fred de Brasil i, encara que sigui estiu, la temperatura és fresqueta. Esmorzo aviat i agafo la carretera 390 en direcció a Bom Jardim da Serra. Muntanyes verdes, araucàries, pomes, vaques... El paisatge és d’allò més bucòlic.  Arribo al mirador des del qual pots observar la carretera que baixa fent ziga-zagues... Una panoràmica “de tirar o fôlego” ( breathtaking ) amb la vall verdíssima que s’allargassa cap a la plana... Una dotzena de coatís esperen menjar dels turistes. Són l’atracció de la canalla. Els núvols no deixen veure l’oceà. Som-hi, anem avall... Són 12 km de baixada amb una vegetació exuberant, cascades i risc de despreniments. El principal maldecap són els camions, sobretot quan en coincideixen dos i han de maniobrar. La qüestió és ficar la segona i controlar la velocitat amb tocs de fre que provoquen la ferum característica del socarrim del ferodo. A l’arribar a Lauro Mülle...

850 km al sud de São Paulo i 450 al sud de Curitiba, sempre seguint la rodovia BR116, a 1.400 metres d’altitud, dins l’estat de Santa Catarina, es troba el municipi més fred del Brasil: São Joaquim,  “cidade do frio e da neve ” (l’hivern de 1991 es van enregistrar -10 C). Cosa insòlita per aquests verals tropicals.  La regió també és coneguda per la producció de fruita (sobretot pomes) i de vi. La seva Igreja Matriz va ser totalment construïda amb pedra basàltica portada amb carros de bous.  Curitiba avall, les araucàries (anomenades pinheiros ) van prenent protagonisme. Es barregen amb altres espècies plantades per a obtenir fusta. El pinheiro més gran de la Serra Catarinense està dins una fazenda situada a 34 km d’aquí. Fa 9,20 metres de circumferència i 40 d’altura.  Demà arribaré a la costa, després de travessar la Serra do Rio Rastro, on la carretera SC390 fa un descens vertiginós i espectacular. És la  Trollstigen  brasil...

Confiar. El verb és confiar. Confiar que tot anirà bé, que trobaràs la sortida, que (per molt que les coses es compliquin o per molt que el dolor insisteixi) els somnis floriran per a omplir de perfum i de color la teva vida. Confia.   Les coses van i tornen. Expiem les culpes dels nostres avantpassats, que van ser traficants d’esclaus, pirates, violadors, torturadors, inquisidors... Aquí en diuen “malandro” , una sola paraula que ho resumeix tot.  O escampem la llum, l’amor, la tendresa... o enfosquim encara més el món amb odi i frivolitat. El món pot suportar una llarga nit de tempesta, però el nostre cor necessita la pau de l’albada per a no claudicar... Confiar. El verb és confiar.  Confidence is half of victory. — Yiddish proverb

Me la trobo a la Praça Garibaldi, asseguda a la font del Cavalo Babão, davant l’església de Nossa Senhora do Rosário de São Benedito (Largo da Ordem). Ofereix uns fanzines cal·ligrafiats que contenen textos i dibuixos. En realitat són dos folis fotocopiats amb una grapa al mig. M’interesso pel seu contingut: poemes, conhecimento, cábala, alquímia... Comença a parlar de la seva vida i les seves idees... Diu que és descendent dels indígenes de Xingu (Mato Grosso) i de Pedro Álvares Cabral (descobridor del Brasil), però que les seves arrels són jueves sefardites. Després d’un divorci fatídic, va morir per ressuscitar. Té una filla. Ha viatjat pel Brasil i Sud-amèrica i ara s’està a casa del seu germà. Parla de paradigmes, kairós, connexions energètiques, amor incondicional, servei als altres... Parla molt i molt de pressa. Edat indeterminada. Ulls marrons. Sóc incapaç de recordar el seu nom.  Em quedo tres fanzines i li dono 20 reals (5 euros). Llegeixo: ...

Sobreviure a una gran ciutat té mèrit, encara que aquesta megalòpoli estigui travessada pel Tròpic de Capricorn, encara que siguis acollit amb tota l’hospitalitat i generositat, encara que tinguis parcs meravellosos a 5 km de distància...  La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ocupem el planeta sencer i sobrevivim a qualsevol catàstrofe (moltes generades pels nostres propis excessos).  Personalment, faig un esforç per domesticar-me, urbanitzar-me, socialitzar-me... Les tres coses van juntes. Contra elles, l’instint més salvatge m’empeny cap al nomadisme, la natura i la solitud ... és a dir, la llibertat. Tenir una casa ( domus ), viure en una ciutat ( urbs ) i relacionar-te amb els altres ( gregarius ) són coses que a mi no em surten de forma natural. Com que no vull (encara) acabar com un eremita, sol i vern, aïllat (ja vaig viure així una temporada a Terradets), procuro no renunciar a res i mantenir una certa vida "convencional...

Molt recomanable la visita al  Museu da Imigração , al barri de Mooca (metro Bresser), ubicat en l’edifici de l’antiga Hospedaria. Entre 1887 i 1978 aquest lloc va rebre més de 2,5 milions de persones de més de 70 nacionalitats (destacant italians i japonesos), que van arribar en tren procedents del port de Santos. Fotografies, projeccions, objectes, documents, testimonis... composen tota una memòria històrica que ens ajuda a comprendre la complexa identitat d’aquesta ciutat, la principal d’un país que no s’explica sense el fet migratori.  Els indígenes primigenis van ser els sambaquis , després els tupi-guarani, fins que van arribar els portuguesos i els espanyols, amb els esclaus africans i (abolida l’esclavitud) la mà d’obra arribada d’arreu per a treballar al camp (canya de sucre, cafè, etc.). En fi, una immensa Babel, un mixtura fenomenal, un sincretisme que escapa a qualsevol explicación reductivista de la realitat brasilera.    ...

Viu la vida ara, aquí mateix, com t’és donada, abans que el somni deixi de ser real. Viu-la sense passat ni futur, sense cabòries, abraçant plaer i dolor, acceptant que les coses són com són més enllà de la teva voluntat, plenament conscient que l’univers sap el que necessites i mai no et donarà res que no mereixis.  Viu-la amb els ulls ben oberts, amb la ment oberta, amb el cor obert, perquè només si t’obres podràs rebre les benediccions del cel i de la terra. No menyspreïs ningú. No et menyspreïs. Cada ésser és una manifestació divina. Tots els éssers som Un-Sol-Ésser, no pas en matèria, sinó en energia. L’amor ens interconnecta amb la seva llum i el seu caliu. Estima. Estima’t. Deixa que la vida et sorprengui. Mai hauries imaginat això que vius i, tanmateix, tens la sort de poder viure-ho. Arribarà l’hora suprema en la qual tot es revelarà sense ombres, aquell dia donaràs gràcies i entraràs cantant al paradís de la veritat, de la bellesa, de la bo...

El Parc d’Ibirapuera és el pulmó verd de São Paulo, com ara el Central Park de Nova York, el Bois de Boulogne de París o els Camps Elisis de Lleida. S’agraeix que, enmig d’una ciutat tan exagerada com aquesta, hi hagi una illa de natura on poder respirar oxígen de qualitat i caminar sense el perill de ser atropellat per un vehicle. El parc té 160 hectàrees i va ser inaugurat l’any 1954. Consta de tres llacs interconnectats i de nombroses infraestructures (museus, auditoris, pistes d’esport, ciclovia, etc).  Ybyrá-pûera significa “arbres vells” en la llengua tupí. La vegetació és espectacular, destacant els bambús gegants i arbres centenaris. També pots observar força ocells i, en els llacs, corbs marins.  Recomano molt fer la pista de 6 km que dóna tota la volta al parc. Primer perquè és una trilha sobre terra (molt agradable després de trepitjar tanta duresa), i segon perquè passes per les zones més arbrades, on hi ha moments que sembla que est...

La xarxa de metro de Sampa és moderna i eficient. El que crida l’atenció és que pots trobar-te versos escrits als túnels, no pas grafits, sinó fragments de poemes d’autors reconeguts.  El primer que vaig veure era de Pessoa, del poema Tabacaria d’Álvaro de Campos, sortint de l’estació de Vila Madalena.   El poeta escriu per a deixar constància de la seva sublimitat, malgrat que visqui una existència d’allò més desgraciada. És com si les paraules-redemptores tinguessin el poder per a salvar-nos, com si les nostres obres poguessin justificar-nos.  No m’agraden els metros. Massa gent massa junta i massa claustrofòbia. Prefereixo caminar a cel obert, a poder ser pels parcs. Recomano els d’Ibirapuera i el de Villa-Lobos. Són els que tinc més a prop. Avui, al metro, ha entrat un noi que rapejava versos i, en l’interval de dues estacions, ha fet una performance lloable, inspirant-se en les persones que hi havia al vagó. Admiro aquests artistas...

Brasil és el campió mundial en el rànquing de la violència criminal, amb 59.080 morts per actes violents l’any 2015. Uns 162 cada dia. Un mort cada 9 minuts. Els darrers 15 anys han mort a Brasil per homicidi intencionat més persones que els habitants de Sevilla o Seattle. Ja superen les víctimes de la guerra de Síria... Les causes són múltiples: tràfic i consum de drogues il.lícites i alcohol, contraban, crim organitzat, comerç d’armes, explotació sexual i, per damunt de tot, la galopant injustícia social.  La solució no és incrementar la repressió policial i construir més presons, sinó invertir en l’educació i promoure la religió (aspecte fonamental per als brasilers, com a font de “criteri moral”). Hom suposa que si els pobres creuen en Déu no són tan violents... Una utopia romàntica insostenible si mantenim l’actual distribució de la riquesa que només incrementa la marginalitat i la desesperació dels miserables.  Aquest és el costat fosc del país del carn...

Visito l’exposició de Basquiat al CCBB en la qual es mostren les peces de la col.lecció Mugrabi. El seu art urbà expressa la decadència d’una societat fragmentada i ferida, les ruïnes d’allò que va ser la cultura en majúscula, i que ara es dilueix entre els grafits i el pop.  Parlant de ruïnes, a les romanes de Pompeia ja hi trobem els primers graffitis. Però el boom no es va produir fins al Nova York dels 70. São Paulo és una ciutat plena de grafits, sobretot a Vila Madalena, amb el famós Beco do Batman. Sovint els fotografio.  En una ciutat tan lletja i grisa com aquesta, s’agraeix la nota colorista del grafit i els seus missatges crítics els quals conformen tota una narrativa urbana escrita als murs. S’anomena underground , atès que va iniciar-se en el metro novaiorquès. Té un marcat accent antisistema i destaca per la seva creativitat arravatada. Una poesia extrema que floreix enmig de la desolació urbana.  Basquiat no em fa el pes. Les...

Diumenge de carnaval avança entre sons i danses que es barregen plens de colors en els carrers d’aquesta urbs interminable.  Sampa: 35 graus. Esclata la joia dels fills de la generació selfie. A noite é uma criança . No tens escapatòria si el bloco t’engoleix en la seva voràgine. L’energia sambadora i el tam-tam indestriable de l’instint més primitiu. Caminem allunyant-nos del xivarri. Les voreres són una cursa d’obstacles. Fils elèctrics pengen pertot arreu.  Sembla mentida que el caos es disfressi d’ordre. La llibertat és excepcional en el calendari... ... nesta cidade em que nos sentimos pequenos à espera dos maiores acontecimentos (Carlos Drummond de Andrade)

Sampa és una ciutat infinita, de pluja i vent, amb postes de sol meravelloses.  Que després aparegui un esverat amb una pistola a la mà i, al mig del carrer, perpetri un tiroteig, és una cosa secundària, que depèn de les estadístiques segons les quals et pot tocar o no, avui o demà passat. Mentrestant, fas veure que la teva vida importa i participes en festes i visites museus i etcètera.  Lo mateix passa a Europa, on qualsevol dia en qualsevol indret cèntric d’alguna capital, pot esclatar una bomba o un vehicle pot atropellar-te en nom d’Al.là. A mi m’agrada viure al camp o davant del mar, per una qüestió de salut i de calma. Les ciutats estan fetes per als suïcides.  Sampa és pluja i vent i carnaval i massa gent perduda en el laberint de la infelicitat.  El verd dels arbres em recorda que existeix la salvació. Quan tot acabi i torni a començar. 

La ciutat es desvetlla amb badalls etílics. No és gana ni son, sinó carnaval. Carnaval i Brasil són sinònims.  A les disfresses les anomenen fantasias i als preservatius camisinhas . La rauxa s’apodera dels cossos i dels carrers. Els blocos ocupen l’espai amb músiques i entusiasmes (ballar és imperatiu).  Us parlo de la ciutat amb 37.000 restaurants i 600 bloquinhos... Els gringos no entendrem mai tanta disbauxa. Venim del fred i de la racionalitat. És la frenesia tropical de l’estiu interminable. Són els avions sobrevolant els gratacels mentre, a les voreres, la gent s’ofega entre caipirinha i caipiroska. És aquest jeitinho encomanadís, dolç i alegre (els brasilers són simpàtics i xerraires).  “Carnaval é pra lavar a alma” La ciutat es desvetlla a cop de batucada. Carnaval imparable.

Volem amb Latam cap a São Paulo, la megalòpoli més gran de Sud-amèrica. El contrast amb l’illa de Boipeba no pot ser més bèstia.  Sampa i Ciutat de Mèxic són dues capitals que he conegut enguany. Ambdues representen la bogeria del creixement urbà fins a límits insostenibles. I tanmateix existeixen!  Els problemes que generen són múltiples i de difícil solució: la misèria de les faveles, la contaminació insalubre, el trànsit infernal, la criminalitat, etc.  Cada dia em costa més entendre que algú amb dos dits de seny, podent escollir, esculli viure en una ciutat d’aquestes característiques.  Una altra història són les ciutats petites, com ara Girona, per posar un exemple de ciutat que m’agrada... En el meu cas, dubto que pugui viure gaire temps allunyat de la natura. A Vallromanes vaig viure 10 anys envoltat de bosc, a Terradets un altre any (amb vistes al llac), i a l’Empordà aviat en farà 5 que visc davant el mar (els 3 darrers a Cap Ras)......

És complicat tornar del paradís (barca, taxi, ferri, taxi, avió, taxi)...  Una noia recita poemes al ferri i després passa el barret per a recollir la generositat de les persones, que fan cara de cansament. Cita Pessoa: Tudo vale  a pena quando a alma não é pequena . Una parella de hippies toquen la guitarra i canten amb timidesa, també passen el barret. Hi ha el venedor de gelats i el venedor de carteres per a guardar els documents, tothom en compra perquè només costen un real.  Sempre observo les criatures, elles guarden el secret més ben guardat, el de la innocència i la puresa, allò que perdran aviat.  Després hi ha la noia de quinze anys que acaba de ser mare, amb la criatura als braços i la mirada perduda... Aquesta mirada perduda és una constant de les noies que han parit massa d’hora. Una nit va ser violentada (no vull imaginar per quin animal) i la nena que ahir jugava i reia amb les amigues, avui s’ha convertit en una dona, de patac... Aquesta mirada ...

El paradís no cansa. El que cansa és la rutina de la vida previsible. El que cansa és la farsa de la societat convencional. El que cansa és la mentida, la corrupció, l’avarícia, la tirania de les aparences, el punt de vista estrictament materialista. El que cansa és el futbol, la tele, la música comercial, l’entreteniment per a les masses, la ignorància de la majoria. El que cansa és la vulgaritat, la superficialitat i la frivolitat. El que cansa és el guió que tothom segueix malgrat que aquest guió només provoca depressió i càncer. El que cansa són les grans ciutats i la vida tòxica. El que cansa és el turisme sense consciència, que ho fot malbé tot. El que cansa és veure tan plàstic pertot arreu. El que cansa és aquesta absurda necessitat d’alcohol i de drogues per assolir una eufòria fictícia. El que cansa són els estereotips, els tòpics. El que cansa és la manca de creativitat de moltes persones. El que cansa és la manca de coratge que redueix la vida humana a una supervivènc...

Cada dia m’importa menys el que passa a Catalunya. Les carreteres tallades per la neu i la política malaguanyada per un estat espanyol inquisitorial, franquista i venjatiu. Som dos milions d’heretges que hauríem de cremar a la foguera constitucional. Quan la llei esdevé martell per a piconar les llibertats, l’exili brasiler em proporciona la distància adient. M’ha despertat la pluja. Ara escolto el mar i observo el vol veloç del colibrí. Últim dia al paradís.   La veritat, la bellesa i la bondat resplendeixen en la puresa de la natura intacta, en la innocència dels natius que basen la seva alegria en la simplicitat i la confiança. Som a l’antítesi de les grans ciutats, on regna la mentida, la lletjor, la maldat. La vida a les ciutats és complicada, desconfiem de tothom, predomina la corrupció.  No és ingenu, aquest discurs del “bon salvatge”... Existeix una alternativa a la bogeria de la societat “civilitzada”... Un lloc on només necessites shorts i sandàlies, barret i ulleres...

A l’hamaca la vida flueix amb lleugeresa. La samba que sona alegra el cor. Aquí és impossible ser infeliç.  Els natius tornen del manglar amb cistelles plenes de crancs. M’endinso entre les arrels, els peus s’enfonsen en el fang. Crancs de color taronja s’amaguen als caus. La marea baixa allunya la remor de l’oceà.  No estic pas perdut. És al bell mig de la natura salvatge on retrobo l’essència perduda, nostàlgia de sang als llavis i esperma als mugrons...  Quin és el teu nom? No em calen noms envoltat d’arrels i crancs. Esperma als llavis i sang als mugrons...  Nostàlgia de la pell despullada i de l’oblit absolut, quan el paradís existia a cada cantonada.  Pontal do Bainema.  Ella llegeix Murakami i assaboreix una caipirinha de maracujá i manjericão amb cachaça Seleta. Aquí és impossible ser infeliç. 

En el paradís de Boipeba, la marea marca el ritme de les hores. La marea i el vent que arriba de l’oceà, amarant d’humitat l’illa. De bon matí, el colibrí feineja de flor en flor (té una predilecció especial per les vermelles). Ella encara dorm. No he arribat fins aquí de casualitat. Els somnis avancen a poc a poc, a través dels anys, superant obstacles, foradant muntanyes, sobrevolant oceans... Els somnis són la força més poderosa que existeix. Som els nostres somnis o no som res.  Quan la gent et parli de “la realitat”, has de somriure... No hi ha res més real que un somni. Tu n’ets el creador i ningú pot discutir l’obra que has fet. El que sóc i el que faig és allò que em fa feliç.  Somia’t millor. Somia la teva vida en un altre escenari, fent altres coses, sigues valent per a crear aquella nova realitat que voldries. Els límits els poses tu. Sigues agosarat.  Ella encara dorm. Ella també era un somni...

A menina que vendia conchas na Cova da Onça Baixem de la barca i se’ns acosta una nena amb una caixeta a la mà plena de cargols marins, conquilles de color taronja. Es diu Joanita, 9 anys, la seva pell és fosca i té el cabell amb rínxols rossos. Pregunta:  Quer comprar? Posso te mostrar? Li dono un bitllet de 5 R$ i agafo el cargol que més m’agrada. Ella me’n dóna 4 més (els ven a un real la unitat). Ens explica que són 8 germans, que son pare és pescador, que mai no ha sortit de l’illa...  En aquesta aldea remota només s’aturen els vaixells que fan la volta a Boipeba. Hi ha tres restaurants on se serveix llagosta, cranc, ostres i peix. Demanem una moqueca de llagosta feta amb mantega i abacaxí (pinya), acompanyada de feijão, farofa de dendê i arròs. El plat conté la carn de quatre llagostes, és per a dos comensals. El preu és 100 R$ (25 €). Irrisori. Les llagostes són pescades davant mateix, en els esculls de corall... Joanita segueix amb nosaltres. Hi ha altres nens inten...