ENTRELLUM

He composat poques cançons a la meva vida. Aquí us deixo les dues darreres. Una és de març de 2012 , quan vivia a Terradets; l'altra és més recent, del juny de 2015. Ambdues tenen en comú que van ser inspirades per "amors platònics", és a dir, per relacions impossibles basades en somnis i paraules... Almenys en queda una obra, un producte musical i poètic que serveix per a sublimar la frustració humana. L'art, de vegades, no és tan inútil com sembla. 

Videopoesia

Quin cel esbandit de núvols podria embolcallar l'alegria que sento? L'empenta del vent sobre la terra molla sacsejant les branques de les oliveres, la lluita aferrissada del món contra les ombres, silencis invisibles. No tinc cap intenció de confessar-me. Seré un oblit que respira a l'hora del capvespre, la melangia de les serps a les acaballes de desembre. I els teus llençols ―qui ho diria― tan meus com les passes que s'enfonsen en la sorra. Mira'm als ulls i menteix-me. Quin cel esbandit d'estrelles podria endur-se la flama del nostre amor i fer-la cendres? No tinc cap intenció de confessar-te. Massa pecats, massa penitències.  poemes

És on sóc més jo A la Torre de Norfeu Montjoi a mà dreta La badia sencera als meus peus És on sóc més jo Nedant ben nu a la Llumenera A l'hora de la posta Quan les gavines volen sense rumb És on sóc més jo Arraulit en els teus braços Com un nen Mirant el mar en silenci

Hi ha la nostàlgia dels dies grisos d'estiu quan el cel és un sostre massa feixuc, l'absència de les lletres, el vol de les gavines, erràtic, imprevisible. Hi ha la nostàlgia i la buidor sostenibles quan, al capdavall, tornem a ser conscients d'aquesta solitud ineluctable (cadascú fa el que pot amb les seves ferides) (pesa tant el passat...). Sempre , què vol dir sempre ? Ho saps tu? Hi ha la nostàlgia de la pell remota, el cos fugitiu que s'allunya mar enllà on l'horitzó és una línia perfecta com els records inesborrables dels amants que bevien les hores blaves en copes cristal·lines....

Ahora todo es sosiego, Malki dormita en su tapiz y los señores juegan tras la cena, sin  mandarme acostarle, todo ya se relaja, el arpa suena muy suavemente, como brisa en el oído, abajo el susurro de las palmas, las siervas descalzas pisando sobre el mármol, y el rojo del poniente allá hacia Alejandría, exactamente aquel color que me quemó las manos, ¡qué vivo el recuerdo! José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 4 Em prenc un Earl Grey amb mel. Llegeixo sense pausa. Tots els matisos de la feminitat. Tots els replecs i les giragonses de la femella atramuntanada. Inesgotable deu de Yin. Me'n faig creus, al Cap de Creus. Em costa imaginar un escenari millor. Quan la vida supera amb escreix les paraules, el més sensat és callar, emmudir, i deixar que la vida et segueixi sorprenent. Ara ja sé que no necesito morir-me per anar al cel.

Feia dies que volia canviar la capçalera del blog. Han passat dues setmanes des de la mudança i ja no tenia gaire sentit mantenir la imatge del llac de Terradets vist des del Sant del Bosc. Aquest matí he tornat a anar al que s'ha convertit en un dels meus llocs predilectes de la zona, la Cova de les Ermites al vessant nord del Cap Norfeu . Hi passa el camí de ronda entre la cala Montjoi i la cala Jòncols. La cova va ser refugi d'eremites, alguna de les quals femenina. He vist una papallona rei ( Papilion machaon ) sobre un card marià i he aprofitat per a fer-li fotos. La papallona (una de les més grans i més maques del nostre país) ha fet de model sense immutar-se. M'he adonat que entre l' anterior i la nova imatge que encapçala el blog hi ha tres coincidències ben curioses: al fons hi apareix una superfície d'aigua (llac / mar), s'hi interposa una papallona ( Issoria lathonia / Papilion machaon ) la qual està al cim d'una flor de color lila (esp...

Al Port de la Selva hi ha una vella barca blanca i blava. La van batejar Albada . És plena de poemes manuscrits. Pescador-poeta. Paraules-peixos. Singladures fetes versos. Descansa amarrada. Menuda, humil i abandonada, la barca recorda melangiosa la carícia de les onades. A l'hora de la posta, quan el sol s'acomiada per la serra de Verdera i, ombrívol, Sant Pere de Rodes s'esborra, ella somica una rapsòdia que va aprendre quan era nina. Al Port de la Selva hi ha una cala tan bella que no puc anomenar-la. La barqueta voldria morir ran de sorra de la cala. Talleu-li les cordes, deixeu-la anar. L'Albada serà Crepuscle. La Nit serà Fada. Talleu-li les cordes, deixeu-la anar. Ella sabrà trobar el camí cap a casa.    JAZZTABÉ

Que morin tots els poetes amb totes les seves paraules sobreres que només serveixen per a emmascarar i enterbolir la llum de la vida pura, blanques vivències, hores supremes entre els llençols, vora el riu, sota el cloquer gòtic, campana que repica, àngel de la guarda, llisca la barca, cavall de foc, dits esmaperduts, cireres i xocolata, boques que es mengen l'una a l'altra, emporta-t'ho tot, no deixis res de mi, ni els batecs dins el cor, ni la sang, ni la mel, no et diré adéu, queda't aquí per sempre, ebri de tu, ineluctablement, en el silenci de la posta, en la ressaca infinita, escuma sobre la sorra, queda't amb mi, matem els poetes, matem les paraules, siguem la flor i l'ocell, el cel que som, l'instant present, una dona i un home, sense adjectius.       Dietari de Terradets

Diràs que és massa lluny, que la distància entre els cossos és insalvable, que té raó el mestre de Llofriu quan sosté que l'amor físic és l'únic real i perdurable, trobar l'encaix eròtic, la clau per al teu pany, l'adoració i el plaer compartits, la tendresa, el luxe d'esdevenir una sola carn, el diàleg, l'acoblament de les ànimes solitàries, evitant el platonisme, tan inhumà, tan decadent, tan trist. Diràs que és massa lluny, que haurem d'aprendre a viure entre l'enyor i l'esperança, sargint l'absència amb els mots, esvalotant les ombres, glatint afamats, assedegats del cel que som sense poder abastar-lo. Diràs que és massa lluny, nineta del meu cor, la teva pell intàctil, els llavis que, agosarats, es desclouen del tot, els dies més blaus que l'oceà, les nits més clares de lluna, la boira que vol ser llum, la vida que no es resigna. Diràs que és massa lluny el somni de poder estar junts, davant un horitzó infinit ...

M'esmunyo dins la fosca quan te'n vas Invento paraules noves per atrapar-te Somio paisatges nostres fets de rialles Enyoro el demà que ha d'arribar Tu amoroseixes totes les hores Ets tan melosa que em llepo els llavis La mar i tu, camí dels somnis La mar i tu, bressol i llar Som aigua que avança sense aturall No hi ha pedres que l'entrebanquin Farem un niu de paraules Els déus ens envejaran M'esmunyo dins la fosca quan te'n vas My first singer-songwriter perfomance... Me deslizo en la penumbra cuando te vas / invento palabras nuevas para atraparte / sueño paisajes nuestros hechos de risas / añoro el mañana que ha de llegar / Tu suavizas todas las horas / eres tan dulce que me relamo los labios / la mar y tú, camino de los sueños / la mar y tú, cuna y hogar / Somos agua que avanza sin cesar / no hay piedras que la frenen / haremos un nido de palabras / los dioses nos envidiaran / Me deslizo en la penumbra cuando te vas  I slip away in...

La vie est à peu près leur seul luxe ici bas  La vida és l'únic luxe que tenim aquí baix, cantava Brassens. S'acosta la lluna plena. Les serps surten dels caus. No hi ha amors impossibles, sinó ocells temorencs que no gosen volar. El devessall del vent sacseja les branques florides, doblega els canyissos, embolica els amants. Ell li acarona la cara, gràcil cristall, amb parsimònia infinita. No vol trencar l'encís del primer tacte. Ella ha emmudit i, absorta en els ulls verds, es mossega el llavi jussà. Qui podria desfer l'encanteri? Ella és barca que es gronxa sobre el blau. Ell marea que s'arbora, volcà a punt d'esclatar. La mar embogeix enllà dels aiguamolls. El temps es dissol entre els seus llavis. No hi ha amors impossibles ni àngels rebels. Tant de bo fos un miratge. Ella s'estreny contra el pit amb totes les seves forces. Ell sospira, somriu i agraeix. No calen paraules. No hi ha amors impossibles, sinó somnis malaguanyats. Els déus...