21.6.12

Àngels i sirenes


Ahora todo es sosiego, Malki dormita en su tapiz y los señores juegan tras la cena, sin  mandarme acostarle, todo ya se relaja, el arpa suena muy suavemente, como brisa en el oído, abajo el susurro de las palmas, las siervas descalzas pisando sobre el mármol, y el rojo del poniente allá hacia Alejandría, exactamente aquel color que me quemó las manos, ¡qué vivo el recuerdo!

José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 4
Em prenc un Earl Grey amb mel. Llegeixo sense pausa. Tots els matisos de la feminitat. Tots els replecs i les giragonses de la femella atramuntanada. Inesgotable deu de Yin. Me'n faig creus, al Cap de Creus. Em costa imaginar un escenari millor. Quan la vida supera amb escreix les paraules, el més sensat és callar, emmudir, i deixar que la vida et segueixi sorprenent. Ara ja sé que no necesito morir-me per anar al cel.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Vius al paradís!

Tangata Manu ha dit...

Joana,

El paradís no és un lloc (topos), sinó un estat d'ànim. Té a veure amb el que tu demanes i el que reps. Jo ja fa dies que no demano res, per això rebo tant. La gran malaltia crònica occidental (de la qual estem morint tots plegats) és la fal·lera pel fer i pel tenir. Fins que no ens adonem que n'hi ha prou amb SER i contemplar, no ens salvarem. El paradís és això. Res més.