ENTRELLUM

Avui cedeixo el meu espai a Josep Porcar i a la seva admirable creativitat videopoètica. El seu post és avui el meu post. Simplement impressionant... Ein Nichts waren wir, sind wir, werden wir bleiben, blühend: die Nichts-, die Niemandsrose.

M'he passat tota la vida lluitant contra l'ombra, contra la meva pròpia ombra, contra totes les ombres que m'habiten. Sempre hi ha hagut una platònica aspiració cap a la llum, però aquesta aspiració massa sovint s'ha vist enterbolida per ombrívoles tendències que han enfosquit el camí gens recte de la meva existència. He fet el que he pogut, he procurat mantenir l'equilibri i, de vegades, no me n'he sortit. Parlar de llum i d'ombra pot semblar una metàfora, però no ho és. La foscor és real i veritable. Paul Celan no ho dubta: Wahr spricht, wer Shatten spricht (qui diu ombra diu veritat). No podem desempallegar-nos-en. L'ombra ens constitueix com a éssers tenebrosos: Su misterioso estar en brazos de la sombra. Pues sombra es, sombra somos... (Ángel Crespo, Iniciación a la sombra, Hiperión 1996). Per això escric. Les paraules també són ombres: in der Dünung wandernder Worte . El blanc és insuportable i cal tacar-lo, macular-lo. L'escriptor embruta el ...

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa ( noümènica , que diria Kant ). La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi ). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles. La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques ( el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38 ). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna . Les paraules són ombres i habi...

Parmènides s'equivoca. No és que el pensar i l'ésser no siguin la mateixa cosa (que només ho són per a l'idealisme), sinó que l'ésser no existeix perquè és una pura entelèquia. Tota la filosofia occidental està fonamentada sobre aquest error, sobre aquesta nefasta pressuposició. De l'ésser parmenidi passem a la idea platònica, i de la idea platònica anem a petar al déu cristià... Entelèquies sobre entelèquies. El vell Heràclit encerta. No hi ha ésser, sinó esdevenir, procés, canvi, riu... Tot pensament ha d'incloure la contradicció si vol identificar-se veritativament amb la realitat de la fisis . Nietzsche, fidel deixeble heracliti, sofista convençut, escriu l'acta de defunció de l'ésser de Parmènides. Només hi ha un sol camí viable: el camí de les aparences, la sendera de les ombres... Com escriu Paul Celan: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht (Qui diu ombra diu veritat. Som una carn amb la nit) L'ésser no és. ...