ENTRELLUM

Una de les coses que he d'agrair a Internet és que m'hagi permès el retrobament amb antics alumnes els quals ara em segueixen a les xarxes socials i llegeixen aquest blog.  Vaig exercir la docència durant 20 anys (1989-2009) fent de professor de filosofia en diversos instituts del Vallès Oriental (Montornès, La Llagosta i Mollet). No vaig ser un profe convencional, ans al contrari. Això em va portar alguns problemes, no pas amb els alumnes, sinó amb els companys i, sobretot, amb els equips directius. La meva "peculiar" metodologia consistia a fer-los pensar, que despertessin el seu esperit crític, tractant-los com adults i no pas com borrecs que han d'empassar-se els temaris oficials. Els volia preparar per a la vida, parlant sense embuts, amb veritat i llibertat...      Ensenyar és una tasca a llarg termini: plantes una petita llavor el fruit de la qual probablement tu no veuràs madurar. Han de passar els anys i el resultat és incert. Per això, quan ...

Després d'un dia sufocant encauat a casa amb les persianes abaixades, surto a passejar vora el riu. Fa una mica d'aire. Respiro a fons. Camino a poc a poc amb les mans a les butxaques. Estic massa tranquil, ple d'una pau inusitada. Miro i remiro la Seu. M'agrada més de nit que de dia. Arribo fins als Camps Elisis i giro cua. No tinc pressa per tornar a casa. Escric aquestes lletres a la terrassa. Els veïns tenen convidats a sopar. Fan xivarri. Acaben d'obrir una ampolla de cava. M'envies un sms. Dius que sóc la teva droga, que tens mono de mi. L'aire ha esdevingut vent, un bàlsam deliciós que remou les branques assedegades dels arbres. La lluna, altívola, decreix. L'amor és una droga, però sovint la solitud és dolça com la mel. Trobar l'equidistància és el secret. [Estic molt pendent de les notícies que arriben de Rapa Nui ]

El meu cervell és inestable Trontolla sovint amb daltabaixos químics que acceleren o alenteixen el seu funcionament precari Pujo i baixo sense mesura talment muntanya russa descontrolada Hi ha drogues que m'ajuden Hi ha ambients que m'assosseguen Postes de sol i badies de blau turquesa i carícies sinceres abans d'endormiscar-me No tinc la clau del pany secret Fa dies que vaig perdre la busca de la brúixola Provo de sobreviure sense ensurts Escriure és una forma de consolar-me Demà pot ser pitjor El futur és aquesta tarda No em jutgis massa de pressa Intentaré de no decebre't

Les femelles utilitzen el sexe per a subjugar els mascles. A canvi, demanen "amor", aquell sentiment tan femení que surt a les novel·les romàntiques i a les pel·lícules de Hollywood. Quan un mascle i una femella es troben s'inicia un joc amb regles tàcites que, si no són escrupolosament respectades, pot acabar en catàstrofe. És el que sol passar. Té raó l'Enric Vila quan afirma que "la gent prefereix l'esclavatge que la llibertat". Pessoa ho va dir així: "Nada pesa tanto como o afecto alheio... Se te é impossível viver só, nasceste escravo" . La femella sempre quedarà decebuda perquè el mascle no és capaç d'estar a l'altura dels seus requeriments emocionals. És una frustració inevitable. Aleshores, davant l'evidència, té dues opcions (ben dramàtiques): o acceptar que la realitat és grisa o bé marxar sense dir adéu amb el sexe entre les cames... Faci el que faci, ella seguirà penjada d'una utopia impossible, és a dir, seg...