ENTRELLUM

  Hem après dels silencis el llenguatge més precís, de les gavines el vol elegant; de l'abraçada hem après que som eteris i profunds, subtils i sublims.  I de la mar en calma i del cel vermell de l'alba hem après que no cal córrer per assolir el cim, que el cim és un estat que portem dins, com totes les besades que encara han de venir. Per això donem gràcies. Per això estimem tots els éssers. Per això som humils.

Hi ha traces de mi en tu, molles de cor que s'escampen pels racons més recòndits, en la mateixa sang, en la mateixa flama que crema cada record, en la dolçor que m'enduc, en els ulls closos i en el gemec que em xiuxiueja delícies d'una altre món.  I ara que m'envolo oceà enllà, vull que em donis la mà, que em donis els llavis, que en regalis el teu somni de ser companys de camí, còmplices d'un destí inoblidable.  No hi ha absència de presencia si l'essència dictamina que la llum que som  és eterna. Que no és dolor ni lligam això, que les ales sobrevolen les misèries si som capaços de sentir que la força del vent ens empeny més enllà de l'horitzó.  Traces de mi en tu, molles de cor que nodreixen els batecs... La vida que pampallugueja incessant La vida que s'escola entre els dits La vida que crida tothora: Aneu, aneu, no us atureu, que ara i aquí és l'aventura, la passió pura, el clam definitiu; aneu, aneu, cap al cim, c...

Hi ha la benaurada solitud, que em torna allò que he perdut enmig de la ciutat i dels autòmats. Puc ser esquerp i taciturn. Puc romandre una estona sense la remor del mar i sense el caliu de la guitarra, però sempre torno al buit del cor alliberat d'expectatives alienes. Un buit sublim. Sí, la benaurada solitud i aquesta primavera imminent que fa florir les flors. Nosaltres també florirem. Després em queda el teu regust, entre els llavis, entre els dits; i aquesta pau que em deixes quan te'n vas sense anar-te'n.

Som cel I res no ens emportarem  tret d'aquestes hores El silenci de Déu al tou dels dits Tremolosa tendresa dels llavis humits El temps absent El cor que s'apura Alè amb alè Visió d'horitzons sense mesura Som cel I res no ens emportarem tret d'aquest instant suprem en què tot esdevé llum pura

El vol de la gavina sobre l’alba. La calma al mar. La calma al cor. Hi ha una boirina que baixa de les muntanyes. Les pedres encara juguen el joc de la verticalitat. Cauen a terra les olives madures. Ni un bri de vent. Ni un bri d’ansietat. No espero res dels teus llavis. Escolto el silenci del món. Sóc el que he de ser. Estic on he d’estar. Faig el que he de fer. Prenc el sol com un llangardaix. Tot el que buscava és ara i aquí. En el llampurneig de l’aigua. En el somriure del cel. En les passes del caminant. En l’horitzó dels blaus. En la teva mirada. El vol de la gavina sobre l’alba. Hi ha una pau tan profunda que em cauen les llàgrimes. La calma al mar. La calma al cor. La mort només pot ser una mentida.

- Qui et besa els llavis? - Uns llavis molsuts que m'encanten. - Qui et fa llepadetes arreu? - Una llengua de mel. - Qui t'acarona la pell? - Uns dits de foc i de vent. - Qui s'arrela en tu? - Un om esponerós. - Qui enlaira el teu cor cap als estels? - Un cor generós i valent. - Qui et fa pessigolles a l'ànima? - Un buda que riu i calla. - Qui camina al teu costat? - Un pelegrí efímer. La consciència de lo efímer, de la fugacitat dels instants, fan la vida més lleugera i més bella, una bestreta del comiat, la vigília de l'absència quan la presència encara batega, llum en les ombres, silenci entre mots, tardor en la primavera, tomba en el bressol. I tota la tendresa del present que no gosa somiar, perquè els somnis ens allunyen de la veritat. Acceptar. Confiar. Respirar. Ser.

Passen les hores sense tu i m'adono que la pell no pot ser obviada. Som de carn i de fang, materialment fràgils. La tardor ens arrabassa el caliu de les cales on vam ser feliços. Nus . Tanmateix, sota el plugim, somiem els llençols blancs i el somriure dels llavis retrobats . Passen les hores sense tu, i encara que sé que estem junts, i encara que el nostre amor sigui més fort que mai, voldria sentir el teu cos un instant, només un instant electrificant, i tancar els ulls mentre el món desapareix del tot... Pasan las horas sin ti y me doy cuenta que la piel no puede ser obviada. Somos de carne y de barro, materialmente frágiles. El otoño arrebata el rescoldo de las calas donde fuimos felices. Desnudos. Sin embargo, bajo la llovizna, soñamos con sábanas blancas y con la sonrisa de los labios reencontrados. Pasan las horas sin ti, y aunque sé que estamos juntos, y aunque nuestro amor sea más fuerte que nunca, quisiera sentir tu cuerpo un instante, un solo instante electrizan...

Somio despert . Quan m'adormo dormo. Quan obro els ulls sóc horitzons infinits i possibilitats incomptables. La vida m'ha fet ocell, m'ha llevat les arrels i m'ha donat ales. Ales-paraules. Flueixo. Somio despert . No suporto les gàbies. Tendeixo a la solitud, al silenci, a les postes de sol, a la llibertat absoluta (si l'absolut fos possible en termes humans), però també a la tendresa, als llavis humits, a les pells tremolenques... Ho vull tot i em sento privilegiat per ser conscient i lúcid. La vida em mima i no em deixa caure. Tinc àngels que m'enlairen i em xiuxiuegen secrets a cau d'orella. Somio despert l'olor inconfusible de la xocolata negra (els meus bombons preferits són els Mon Chéri ) i el perfum de l'encens que ens agrada posar quan fem l'amor. Somio aquella platja deserta amb dunes, l'escuma acaronant els teus peus, les pessigolles que et fa la sorra entre dits, els núvols que passen lentament, la tarda que se'n va de pun...

El que queda és l'amor que vas donar, els somriures que es dibuixaren en els llavis dels amants, la tendresa de les hores degotant silencis, aquells batecs esmussats a l'hora del capvespre, quan els rossinyols comencen a cantar.  El que queda és la pau, la sensació d'haver viscut entre la boira, a les palpentes, encegat en la mirada d'aquells ulls que et van mirar.  El que queda és un fil transparent que t'uneix a la humanitat, aquesta flama invisible, la melodia que escoltes quan t'adorms encara que al teu llit només hi hagi ombres.  El que queda són els mots i punts suspensius (no hi ha punts finals)... i la fe i l'esperança que tot serà millor, i el tic-tac del rellotge que et recorda que no tens tot el temps del món, que per a ser feliç només cal un instant i la valentia de viure'l sense por.  El que queda és la trajectòria erràtica d'un vol fet amb les ales maldestres de la il·lusió, el vermell de la sang, la dolçor de le...

I passa que som sols per a tenir l'espai i el temps de fer-nos dignes d'una vida que no ens pertany. I passa que hem avançat fent dreceres fins a les valls més pregones per adonar-nos que les ombres també ens salven. I passa que el cor se'ns ha estovat i la pell no guarda rancúnies i la ressaca és plena de dies plaents que ens han tatuat l'ànima. I passa que tantes paraules lliscaren i tantes esperances s'escolaren i tants neguits que al capdavall van ser res que ara mateix aquí mateix proclamo el meu amor incondicional a l'univers sencer i a cada ésser vivent ( pedres incloses) que em fan sentir la bondat d'existir més enllà dels judicis i les formes. I passa que estimo el silenci i la lluna que s'amaga entre els núvols i els llavis de la noia verge i el somriure del vell que s'acomiada. I passa que no seré capaç de dir-ho com voldria dir-ho i tanmateix aspiro a deixar constància d'una sola certesa: viure val la pena i som aquí per a...

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. El vent del nord sacseja els finestrals. L'abril se'n va amb el fred als peus. Hem après a fluir cap a la mar. Sirenes i dofins. Anhels.  Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Sense paraules la vida pesa menys. Silenci. La pluja ho sap i ho sap el cel. No hi ha pietat per als covards. La solitud dels valents.  Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Malaguanyada sensatesa. Vivim per a comprendre el camí, per a rendir-nos al misteri. Déu no ens deixa caure. Ales i àngels arreu. Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Demà serà perfecte. (El futur sempre és perfecte perquè no existeix). No busquis més. No et resignis. Fum d'encens. Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Hi ha estrelles que encara brillen molts anys després d'apagar-se. Res no mor a l'univers. L'espurna de l'ésser que neix és cendra d'un antic ésser. T...

És quan sobren les paraules, quan no cal fer res més que respirar i contemplar el paisatge en silenci, amb les mans agafades. És quan tot el cansament passat desapareix de sobte perquè ets conscient que ja has trobat el que buscaves. T'ho diu l'altra mirada. T'ho confirmen els batecs i les rialles. És quan la posta i l'albada s'uneixen dins la teva ànima, quan els cossos s'enlairen i volen, quan agraeixes a la Vida la seva magnífica generositat, i sents que tot, absolutament tot, era necessari per tal d'arribar fins aquí, fins aquest precís instant. És quan sobren les paraules, quan ser i estar s'identifiquen com la vela i el vent, com el cim i la neu, com els llavis humits i la trèmula pell. Llavors -lliure del desig, de la por i la voluntat-, et deixes endur per la bellesa de l'univers del qual només n'ets una minúscula peça, i flueixes talment aigua cristal·lina rierol avall. Feia segles que et trobava a faltar... Ets la mar Ets ...

Potser no calen tantes paraules, aquest desfici de dir allò indicible, aquesta fal·lera per comprendre el que és incomprensible, com si volguéssim tocar els somnis amb el tou dels dits, més enllà dels cims nevats, a l'altra banda de l'horitzó, on els secrets es revelen, on la mar és un mirall que ens retorna la mirada.  Potser no calen tantes paraules. ¿Què t'empeny a fugir d'aquesta solitud? ¿Per què basteixes tants ponts allunyant-te de tu mateix? ¿Què veus quan tanques els ulls? ¿Quin és el color que inunda aquest miratge? ¿Per què descreus del poder de l'amor?  Potser no calen tantes paraules. El capvespre t'embolcalla amb tremolosa incertesa. Ella és la idea que t'has fet d'ella. Tu ets la idea que ella s'ha fet de tu. ¿Qui sou realment? ¿Qui podria saber-ho? No pas les paraules. Tal vegada els llavis, els braços, els dits, els ulls, la pell... La mínima distància possible. Tal vegada la fe en nosaltres.  Potser no calen tantes ...

Diràs que és massa lluny, que la distància entre els cossos és insalvable, que té raó el mestre de Llofriu quan sosté que l'amor físic és l'únic real i perdurable, trobar l'encaix eròtic, la clau per al teu pany, l'adoració i el plaer compartits, la tendresa, el luxe d'esdevenir una sola carn, el diàleg, l'acoblament de les ànimes solitàries, evitant el platonisme, tan inhumà, tan decadent, tan trist. Diràs que és massa lluny, que haurem d'aprendre a viure entre l'enyor i l'esperança, sargint l'absència amb els mots, esvalotant les ombres, glatint afamats, assedegats del cel que som sense poder abastar-lo. Diràs que és massa lluny, nineta del meu cor, la teva pell intàctil, els llavis que, agosarats, es desclouen del tot, els dies més blaus que l'oceà, les nits més clares de lluna, la boira que vol ser llum, la vida que no es resigna. Diràs que és massa lluny el somni de poder estar junts, davant un horitzó infinit ...

M'esmunyo dins la fosca quan te'n vas Invento paraules noves per atrapar-te Somio paisatges nostres fets de rialles Enyoro el demà que ha d'arribar Tu amoroseixes totes les hores Ets tan melosa que em llepo els llavis La mar i tu, camí dels somnis La mar i tu, bressol i llar Som aigua que avança sense aturall No hi ha pedres que l'entrebanquin Farem un niu de paraules Els déus ens envejaran M'esmunyo dins la fosca quan te'n vas My first singer-songwriter perfomance... Me deslizo en la penumbra cuando te vas / invento palabras nuevas para atraparte / sueño paisajes nuestros hechos de risas / añoro el mañana que ha de llegar / Tu suavizas todas las horas / eres tan dulce que me relamo los labios / la mar y tú, camino de los sueños / la mar y tú, cuna y hogar / Somos agua que avanza sin cesar / no hay piedras que la frenen / haremos un nido de palabras / los dioses nos envidiaran / Me deslizo en la penumbra cuando te vas  I slip away in...

La vie est à peu près leur seul luxe ici bas  La vida és l'únic luxe que tenim aquí baix, cantava Brassens. S'acosta la lluna plena. Les serps surten dels caus. No hi ha amors impossibles, sinó ocells temorencs que no gosen volar. El devessall del vent sacseja les branques florides, doblega els canyissos, embolica els amants. Ell li acarona la cara, gràcil cristall, amb parsimònia infinita. No vol trencar l'encís del primer tacte. Ella ha emmudit i, absorta en els ulls verds, es mossega el llavi jussà. Qui podria desfer l'encanteri? Ella és barca que es gronxa sobre el blau. Ell marea que s'arbora, volcà a punt d'esclatar. La mar embogeix enllà dels aiguamolls. El temps es dissol entre els seus llavis. No hi ha amors impossibles ni àngels rebels. Tant de bo fos un miratge. Ella s'estreny contra el pit amb totes les seves forces. Ell sospira, somriu i agraeix. No calen paraules. No hi ha amors impossibles, sinó somnis malaguanyats. Els déus...

Nietzsche i Pessoa es van equivocar. Sense amor la vida no val la pena. Ni superhomes ni heterònims ni cogombres amb vinagre poden omplir la buidor existencial d'un cor que només batega per a si mateix, d'uns llavis que només coneixen la seva pròpia llengua, d'uns dits que només teclegen paraules fredes i asèptiques les quals, per molt perfectes que siguin, mai no podran assemblar-se ni remotament a la mística experiència d'una simple carícia.  Pessoa i Nietzsche es van equivocar. I molt profundament. L'únic consol que els queda és haver passat a la història, que no és poc, i que els fem servir de contraexemples. A desgrat d'ells, val a dir que les lous i les ofèlies tampoc no van ajudar-los gaire. En aquest cas, l'instint femení va encertar de totes totes. Em costa molt imaginar un món on prevalgués la genètica nietzscheano-pessoana. Quin malson! Hi ha dues formes de suïcidar-se: tirar pel dret o casar-se amb la literatura. En el segon cas, en...

Primer dia d'octubre. Preludi de tardor. Encara fa bonança. Ha volgut provar el foc a terra. Hi ha posat uns cartons, unes branques, uns troncs i s'ha encès de seguida. El tiratge és bo. El fum que sortia per la xemeneia contrastava amb la llum del sol ponent que encara escalfava les fulles gairebé grogues dels xops. Olor de poble de muntanya. ¿Fins quan podrà gaudir de la terrassa? El tren de la Pobla baixava a pas de bou . Com sempre, ha xiulat abans d'entrar al túnel. Les mallerengues també xiulaven, bellugant-se inquietes d'un arbre a l'altre. Ella ha arribat. Han atiat el foc. S'han estimat com s'estimen les flames, acoblant-se, enlairant-se, abrandant-se mútuament, cossos-troncs que es fonen per a esdevenir brases. Ella se n'ha anat i, enllà del temps i de l'espai, resta un caliu prodigiós, melós, inextingible. Paraules-cendra en són testimoni fins que torni la primavera dels seus dits i dels seus llavis i dels seus ulls. Llegeix tota la sèrie...

Enguany ha costat, però al final la pluja ha fet acte de presència. Els verds són més verds i la flaire del bosc torna a ser humida, intensa, insondable. Els moixons semblen més contents. Caldrà esperar uns dies perquè surtin els bolets. De bon matí la boira plana sobre el llac. Després s'esvaeix. Va baixar a la ciutat i, per unes hores, va oblidar la quietud i l'aïllament. Va beure massa cervesa i va cantar cançons fins a esgargamellar-se. Necessitem el contacte humà. Necessitem compartir els dubtes i les il·lusions. Necessitem estimar i ser estimats. L' estiu també s'esvaeix. L'enyorarà perquè no ha sigut un estiu qualsevol. Ella és més a prop que mai. Ja fa dos anys que es coneixen. Van agafar el mateix tren. Avancen en la mateixa direcció. Necessitem uns altres ulls on poder emmirallar-nos. Necessitem el caliu d'un altre cor perquè la vida bategui amb més força. Necessitem uns altres llavis que justifiquin els nostres. La tardor sempre és entranyable. ...