ENTRELLUM

Te pones el sombrero y te haces el bohemio, el artista, el interesante. Postureo. Entre enigmático y místico. Chamánico. Silencios largos y frases cortas. Sentenciando. Exageran cuando te halagan ( "Les pedres en equilibri precari dins un silenci zen, les escultures i els objectes... Són nets, rabiosament mediterranis, tendrament personals..." ). Exageran cuando te critican. Hablar es exagerar siempre. Como amar. Vivir es exagerar . Las piedras son más humildes. Con tu sombrero francés das el pego. Mola. El personaje amenaza con pegarse a tu ego. Hay días que te cansas de ser eso. Hay días que te desnudarías del pasado, del presente y del futuro (es el más jodido: te exige hacer planes, tener proyectos y otras sandeces). Y agradeces que salga el sol otro día para poder desaprender a ser tú. Reinventarte . Y agradeces otra primavera para ver tantas flores llenando los campos de colores. Y agradeces, por encima de todo, ser consciente. Y haber avanzado un poquito más hacia l...

La irracionalitat no és gestionable perquè qui hauria de gestionar-la (la racionalitat) ha sortit a fer un tomb. Ja tornarà. De fet, és com una “absència” del cervell, un fos a negre. Sabem que, tard o d'hora, la llum (de la lucidesa) es tornarà a encendre, però mentrestant estem a les fosques i patim. S'han creuat els cables, han saltat els ploms, hi ha hagut un curtcircuit... Són metàfores apropiades. Gestionar és controlar. ¿Com puc controlar (el que penso, dic o faig) quan estic des-controlat? ¿Com podria fer-ho una altra persona des de fora? ¿Qui podria introduir-se a la black-box del meu cervell i tocar aquella tecla crucial? ¿Què cal fer? ¿Medicació? ¿Anestesiem el cervell? ¿Fem una intoxicació preventiva de les neurones per si de cas? És com posar el morrió al gos perquè no mossegui... Cal que el porti les 24 hores, no només quan surti al carrer. Pensar la irracionalitat és una tasca absurda, com pretendre controlar-la o planejar una estratègia per a sufocar-la.¿La i...

La figa és la meva segona fruita preferida després de la cirera. Ja fa dies que en tenia l'antull. A les botigues no se'n troben gaires i les que arriben estan malmeses, perquè la figa és una fruita delicada. La millor manera de menjar-se-les és in situ , agafades de l'arbre. Recordo les típiques figueres estalonades de Formentera . Recordo també la vella figuera de Sant Mateu . Quants records dolços i sucosos! No debades la capital de la comarca on ara visc es diu Figueres.  He sortit a caminar entre els olivars amb l'esperança de rampinyar-ne alguna. No he tingut sort. Olives verdes moltes, i móres negres també, però figues ben poques. Tornant cap a la urbanització he vist unes quantes figueres joves situades rere una tanca dins el tros d'un veí. Es diu Diego, té un bé de déu d'hort i un gall que canta tot el sant dia. He entrat a saludar-lo amb la intenció d'aconseguir alguna figa amb el permís del seu propietari. L'home m'ha dit que eng...

Hi ha la nostàlgia dels dies grisos d'estiu quan el cel és un sostre massa feixuc, l'absència de les lletres, el vol de les gavines, erràtic, imprevisible. Hi ha la nostàlgia i la buidor sostenibles quan, al capdavall, tornem a ser conscients d'aquesta solitud ineluctable (cadascú fa el que pot amb les seves ferides) (pesa tant el passat...). Sempre , què vol dir sempre ? Ho saps tu? Hi ha la nostàlgia de la pell remota, el cos fugitiu que s'allunya mar enllà on l'horitzó és una línia perfecta com els records inesborrables dels amants que bevien les hores blaves en copes cristal·lines....

Sabia que, tard o d'hora, arribaria la mar. Sempre ho he sabut. Era inevitable. Nascut terra endins , on el sol es pon, després de tot un seguit de periples i de viure el darrer any al Montsec , per fi faré cap a l'extrem més oriental del país, on el sol reneix cada albada. Propera destinació: Cap de Creus, badia de Roses, Alt Empordà.  Canviaré l'horitzó de les muntanyes nevades i del llac per l'horitzó dels dos blaus. Mare Nostrum. Si ara miro cap al nord, aviat miraré cap al sud. Sense horitzó no puc viure. Escullo les cases en funció del que es pot contemplar des d'elles. L'interior és relatiu. Només demano que, quan aixequi els ulls de la pantalla de l'ordinador, la mirada se'm perdi a l'entrellum ...   Per fi la mar. El somni. L'onada que amoroseix mon cor. Perquè el cor té una brúixola que no s'equivoca mai. S'havia fet tan intensa la nostàlgia que, malgrat la bellesa isolada de la Vall de Barcedana , ha pogut més l'imp...

Enguany ha costat, però al final la pluja ha fet acte de presència. Els verds són més verds i la flaire del bosc torna a ser humida, intensa, insondable. Els moixons semblen més contents. Caldrà esperar uns dies perquè surtin els bolets. De bon matí la boira plana sobre el llac. Després s'esvaeix. Va baixar a la ciutat i, per unes hores, va oblidar la quietud i l'aïllament. Va beure massa cervesa i va cantar cançons fins a esgargamellar-se. Necessitem el contacte humà. Necessitem compartir els dubtes i les il·lusions. Necessitem estimar i ser estimats. L' estiu també s'esvaeix. L'enyorarà perquè no ha sigut un estiu qualsevol. Ella és més a prop que mai. Ja fa dos anys que es coneixen. Van agafar el mateix tren. Avancen en la mateixa direcció. Necessitem uns altres ulls on poder emmirallar-nos. Necessitem el caliu d'un altre cor perquè la vida bategui amb més força. Necessitem uns altres llavis que justifiquin els nostres. La tardor sempre és entranyable. ...

La impressora vomita els 53 folis de l'últim poemari que acabo d'enllestir. El vaig començar fa 9 mesos. S'ha anat gestant a poc a poc, sense voler, com un fetus amb vida pròpia que ara em sorprèn per la seva consistència. Un altra autoradiografia literària, una altra pell de serp que deixo a la vora del camí. La banda sonora podria ser aquesta:

VIDEOPOESIA Love of Lesbian

No em canso d'escoltar Love of Lesbian , tenen alguna cosa que sintonitza amb el meu esperit, no sé què és, suposo que es tracta de quelcom irracional, a banda de les lletres, no sé: els acords, el to de veu del Santi Balmes, el ritme, què sé jo, la melodia que s'infiltra, et posseeix, i no pots fer res més que rendir-te, com el dia que et vaig veure a l'estació de tren, em vas mirar, vas somriure, i vaig saber que ja no tenia escapatòria, quines coses, així és la vida, així és la música, perfecte, collonut, el sol entra pel finestral, divendres, cap de setmana llarg, anirem a veure el mar, el trobo a faltar, y sé que a veces piensas que estoy algo ido pero nunca pierdo una sola oportunidad de admirar cómo te deslizas como si fueras de viento y al contacto con mis dedos te desvanecieras... Bonus track ( lyrics )

Contemplo les evolucions de la bromallada mentre alterno la meva dispersa atenció entre els fragments del Dietario voluble de Vila-Matas i les cançons de Love of Lesbian . Ara no plou. Tot és humitat. La riera fa goig. L'ànima és líquida. Tinc milions paraules a la punta dels dits. El vent de llevant empeny els núvols. Em quedo impassible esperant l'impossible. Tot és tan enigmàtic que no val la pena plantejar-se la pregunta fonamental. Cada resposta un fracàs. Hi ha el precipici. Hi ha l'ombra. Hi ha la pluja que esbandeix les branques despullades dels arbres. Hi ha massa esperances, massa. No hi ha treva. No hi ha escapatòria. Fugim pels espadats , arrapats a les esquerdes, com sargantanes embogides, amb les ungles plenes de sang... PODCAST

Amb motiu de la publicació del seu poemari , el passat 8 de juny vam dedicar un Capvespre a la malaguanyada poetessa alellenca Núria Xicola . Aquest ha estat el programa que hem escollit per a participar en la 23a. edició del Premi Rosalia Rovira ( Premis de Comunicació Local de la Diputació de Barcelona 2007 ). Escolteu-lo: CAPVESPRE 8.6.07

Acabo de descobrir un grup ... La niña imantada Són bons, refotudament bons.