Enviat el: Divendres, Febrer 24, 2006 6:05:30 PM
Per a: mouchette_mm@hotmail.com
Assumpte: Intento fer la migdiada...
Mouchette,
Hegel escribe en su Phänomenologie:Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird. (Sólo arriesgando la vida se puede conservar la libertad)El "fin de la historia" es un mito de Fuckingyama, como el estúpido mito romanticoidegermánico de la Freiheit, muy caro a Hegel & Co. Mitos y más mitos. Napoleón también fue admirado por Nietzsche, otro inventor de mitos: Übermensch, Eterno Retorno, etc. La clave está en la distinción entre el tourist y el traveller. El tourist és un borrego sin freiheit, mientras que el traveller hace su propio camino... Mientras quede un solo traveller sobre este planeta maldito, la historia no se va acabar. Es el arte del sauntering del que habla HD Thoreau. "Creo en el bosque, en la pradera y en la noche en la que crece el grano...etc." El futuro, si lo hay, no puede ser urbano.
Creieu que Plató té raó quan defensa que els més savis han de governar? Raoneu la resposta [2 punts]Us copio el fragment d'una resposta que he trobat en un examen excepcional enmig de l'avorridora mediocritat general:
Particularment m'inclino i em posiciono a favor de les tesis de Plató. A dia d'avui ens trobem, especialment a l'Estat Espanyol i a la recent oficialitzada "nació" catalana, amb una classe política tècnicament molt mediocre i sovint inculta. És simptomàtic el fet que en el govern tripartit, per exemple, el partit que ha estat expulsat, el qual disposava de cinc conselleries, tingués contractats permanentment 200 tècnics i alts càrrecs de confiança. Solament es poden treure dues conclusions: o bé que volien tornar favors a 200 persones, o bé que els seus polítics no disposaven dels coneixements i les aptituds necessàries per a guiar un país. Per respecte a les institucions, espero i desitjo que vingui causat pel segon dels motius, el qual confirma la hipòtesi d'una classe política ancorada essencialment en el discurs, en la imatge, en la parafernàlia i en la bronca fàcil. Menys discursos i fotografies i més treball!Una resposta realment excepcional, sobretot per la capacitat de contextualitzar el tema dins l'actualitat política de casa nostra.
És nit de Sant Joan. Hi ha lluna plena. Collirem les flors del magnolier. Ens beurem d'un glop totes les penes. Ballarem fins que surti el sol. Deixarem que l'amor ens faci ser allò que som. Escolto el renou que hi ha al carrer: petards, crits, música... De la finestra estant diviso la resplendor i la columna de fum d'una foguera propera. Estic sola amb el bagul. Ens hem fet companyia l'un a l'altre d'ençà que vas marxar, Ferran. Ell m'ha guardat els secrets durant tots aquests anys. L'he tornat a obrir i ja no el tornaré a tancar. És la nit de Sant Joan. Em coronaré de roses blanques. Beuré la flor d'aigua. Tallaré l'espígol. La lluna plena s'ho mira tot des de la distància. Agafo el bagul d'una nansa i l'arrossego cap al balcó. Pesa força. M'aturo, respiro, segueixo. És com si carretegés un cadàver, un gavadal de saudades que ja no són meves, que ja no són de ningú. He aconseguit treure'l a fora. La nit em saluda amb la seva escalfor còmplice. Estic decidida. Entro a dins a buscar mistos. Passo per davant de la teva fotografia. Torno a sortir. Agafo el darrer poema que m'enviares i li calo foc. Introdueixo el foli encès a dins del bagul obert. Els altres papers també s'incendien. La lluna plena continua impassible. No, aquesta nit no li demanaré cap desig. El bagul ja és una pira. Les flames ho inunden tot. Creixen i minven, espurnegen. Són la purificació de la matèria, l'homenatge suprem del meu despreniment. M'he assegurat que hi fos tot, que no quedés cap més paper teu enlloc. Estic dubtant si afegir aquest manuscrit al foc. No ho faré. Rebo així el meu solstici número cent. Estic fent la meva foguera particular. M'adono que el contingut ha cremat ràpid. Les restes de fusta del bagul encara flamegen. Hi ha un caliu d'enyors amagats. No sento cap disgust ni cap alegria. Ho havia de fer, això és tot. Ja està. A baix, la gent fa gresca. Les fogueres de la ciutat també s'estan apagant. La lluna és bella, molt bella, més bella que mai. Aquesta nit em sento fada, goja, meiga, xana... filla de Lilith. Ja no hi ha flama. Només la fosca cendra que taca la memòria i una flaire bruta, ben poca cosa. No penso res. He deixat que es consumeixi la vida, el bagul, aquest instant precís que ja no hi és... Ja no m'importa res. M'he buidat del tot i sóc lliure. Les gotes de pluja comencen a mullar-me els cabells. Ara la lluna s'ennuega i es fa esmunyedissa. Sí, està plovent sobre Lisboa, sobre les teulades, sobre les llambordes, sobre el Teix, sobre l'Oceà, sobre totes les cendres de les nostres fogueres... Plou sobre el vestigi de la teva absència, sobre el paper cremat i moll que ja no ets. Em deixo amarar per l'aigua. Els carrers són deserts. Plora la lluna. Jo ja no ploro. Tanco els ulls i et veig a la finestra. Tu em mires i somrius tímidament.
Últim capítol de la meva primera novel·la: Darrer poema (2000)
Crítiques
La enorme abstención (más de 50 por ciento) fue el dato más inquietante en la consulta del 18 de junio. Antoni Ibáñez Ros, en su blog Entrellum, escribió que "el verdadero problema de Cataluña" está constituido por los dos millones 630 mil 162 "catalanes idiotas que se han abstenido de participar en el juego democrático" y que representan a "una Cataluña cada vez más desintegrada e invertebrada, cada vez más indiferente a su propio destino".
Vale la pena, hispanohablantes lectores, hacer un poquito de esfuerzo mental y leer unas líneas en la lengua de Ramón Llull, o Raimundo Lulio...
(La Jornada, Navegaciones, Voces sobre el Estatut, Pedro Miguel 22.6.06)
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar...
(...)
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
No tenim, Senyor, la pretensió de debilitar, ni encara menys atacar, la gloriosa unitat de la pàtria espanyola...
el que nosaltres volem, Senyor, és que a Espanya s'implanti un sistema regional adequat a les seves condicions actuals...I segueix:
Només podem usar la nostra llengua a les nostres llars i en converses familiars, desterrada de les escoles...I afegeix:
ni els jutges entenen els testimonis i processats, ni aquests entenen els jutgesCom podeu veure (després de 121 anys!) la cosa segueix ben embolicada...
Abstencionista, desarrelat, desintegrat... Els estralls irreparables de totes les immigracions... Que cadascú tregui la seva pròpia conclusió... No n'hi ha prou amb carregar els neulers a "la classe política"...En castellà parlen aqueixos que creuen que és aristocràtic desnaturalitzar-se; en castellà aclamen i criden els esvalotadors d’ocasió; en castellà parla el gomós; reblerta de castellanismes flamencs és la conversa del jove obrer viciós; del castellà abusa el polític oligarca, i cap amor sent per la Pàtria catalana l’obrer d’idees radicals que segueix els que volen abolir la pàtria dels altres (...) Els desarrelats de Catalunya són els anormals del nostre poble, són els elements que més impedeixen la regularització de la nostra vida social, els que més retarden el benestar i el perfeccionament del nostre poble, els que realitzen una acció veritablement regressiva, els que, dient-se civilitzats i progressius, més s’oposen que el nostre poble reneixi dignificant-se i normalitzant totes les funcions de la vida social. Per això la tasca del catalanisme és nacionalitzar i arrelar els desnacionalitzats i desarrelats, que és lo mateix que dir humanitzar els catalans desnaturalitzats per sentiments malaltissos, per sentiments egoistes i per mancar-los l’amor de germanor, indispensable per al benestar i el progressiu perfeccionament dels pobles.
"Ribó afirmó también a este diario que la abstención «no es consecuencia de una fuerte tasa de inmigrantes, sino de la falta de cohesión social en sectores de la población de Cataluña». En apoyo a esta última afirmación, Ribó subrayó que, curiosamente, hay fuertes porcentajes de abstención y también de no en zonas barcelonesas propias de la alta burguesía y en otras eminentemente obreras."Ribó: ¿I què provoca la manca de cohesió social, sinó la immigració (proletària o burgesa)? El desarrelament promou el ghetto, l'autisme, l'idiotisme generalitzat...
"La capacitat de construir a poc a poc i amb paciència, que el nostre país ha demostrat sempre, possiblement ha jugat a favor del Sí. Els partidaris del No, els qui pensem que cal donar passos més rotunds cap a la sobirania, n'hem d'aprendre i seguir fent cada dia una mica millor la nostra feina. És veritat que no es pot construir res contra la ciutadania però també ho és que per a avançar cal traçar amb claredat el camí."Per fi llegim coses assenyades a Can Vilaweb!
No existe la magia que pueda materializar en un futuro ignorado un Estado inexistente en una sociedad no establecida.
Els idealistes (columna de la dreta) es nodreixen de ficcions i, talment profetes, prometen un futur que només se'l poden creure quatre babaus capaços de combregar amb rodes de molí. Per sort, la majoria de la gent no és tan imbècil.
VICTIMISME I MÉS VICTIMISME
Toni Ibàñez dijous, 15 de juny de 2006 08:26Carod va de víctima, pobrissó: "Van a per mi, van a per nosaltres." Si els han fotut fora DE TOT ARREU per alguna cosa serà, no? On és l'autocrítica? N'hi ha prou amb el victimisme? El Tinell ha estat un fracàs. El Tripartit ha estat un fracàs. ERC l'ha cagat ben cagada i ara es fa la víctima com si tot fos producte d'una Gran Conspiració del Poder Ocult... Au vinga, Carod, que se't veu el llautó! Per què no admets d'una vegada que has estat un polític incompetent i nefast per a la història de Catalunya i per al teu propi partit (que el millor que podria fer és engegar-te)? Per cert, ¿em vols dir com t'ho faràs diumenge vinent per a esbrinar quines paperetes del NO són teves i quines són del Rajoy i de l'Acebes? Ho tens pelut, xaval.
Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps venidors.La retòrica al servei del suïcidi cultural. Reconeguem-ho: l'artifici de la normalització ha fracassat. Els que ens hi entestem semblem idiotes (en el sentit etimològic del terme: aquest isolament catalanista tan nefast). La dialèctica autoafirmació/obertura és fotuda. No sé ben bé què hem de fer. Ni idea. Ser català no és cosa senzilla. L'enemic a fora i l'enemic a dins. L'autoodi. Els complexes. Etcètera. I la repera ja és quan intentes continuar endavant i, al·lucinat, descobreixes que són els més puristes i oficialistes (manaires pantumaqueros) els que, si poden, t'encamellen i et fan la tinyeta... Quina misèria! I tu els engegaries a pastar fang si no fos que encara "creus" que paga la pena escriure en català malgrat els obstacles... que sempre serem a temps de passar-nos al castellà o a l'anglès.
Vaig bastir una paret tota sola, no massa gruixuda ni massa alta, però ho vaig fer tota sola. Fa molts anys, quan ja no era verge però tenia l’ànima a flor de pell i els ulls em sortien com agulles. Vaig bastir un amagatall, un miratge, un racó de música, silenci i poques paraules on poder desar-me (...) Vaig bastir una paret tota sola, a còpia de paraules silenciades amb mossegades de llengua, somnis condicionats i menjars inapetents. Ets el desig que s’amaga darrere. Ets la paraula. El cor em surt per la gola quan retornes com l’onada i m’envaeixes. Obro la boca com obro l’ànima. Tanco els ulls i no veig l’esquerda.Responc:
Fou una petita escletxa
Una onada sinuosa i delirant
La teva real presència
Com un remolí de joia
Ofèlia -heura d'angoixes
Flaire de glicines-
Qui em rescatarà d'aquest naufragi?
Qui em rescabalarà l'equilibri?
Ofèlia, Ofèlia!
Mon cor sanglotarà ton nom
per totes les cantonades
Seré captaire dels instants que compartírem
Ofèlia -heura d'angoixes
Flaire de glicines-
Musa enyoradissa
Digues-me: què puc fer jo
si sóc esclau dels teus somnis?
DP
Como hipérbole te la tolero, pero nada más. És mentida que aquí el castellà estigui perseguit o proscrit o ni tan sols mal vist… Para l’orella pel carrer i escolta, escolta… Hi ha un fotimer de col·legis on només fan classes en castellà. Vols que et copiï la llista? Si exagerem així, com fa la COPE, el PP i la mare que els va matricular, potser sí, que tindrem problemes de veritat. No esperava que tu caiguessis en la trampa.
— TI, 25/06/06
Le ruego a TI que me adjunte la lista de colegios, a ver si puedo apuntar a mi hija allí. Yo pensaba en emigrar a Oviedo…
— Christian, 26/06/06Mis hijos, cuando empezaron el colegio, hacían la mitad de las asignaturas en catalán y la otra mitad en castellano. Pero poco a poco, la proporción fue cambiando (sin consultar a los padres en un tema tan importante) y ahora la única asignatura en castellano es la de lengua castellana. Consultando con otros amigos, a todos les ha pasado lo mismo. Yo, que tengo 4o años, no tuve la oportunidad de estudiar catalán. Mis hijos ahora, no pueden estudiar castellano. ¿Es esto lo que queremos los catalanes? ¿Ser igual a aquello que tanto daño nos hizo?
— T, 26/06/06
Muchas gracias
— T, 26/06/06La lista es sencilla: todos los centros de Fomento (Opus) y hasta el último y más miserable instituto público del área metropolitana (eufemismo de “charnega”) de BNA. Allí no se habla otra cosa que castellano. Los profes guardan las apariencias cara a la galería, pero hacen sus clases en castellano porque los alumnos no les entienden. Y se lo digo porque lo veo cada día pues me dedico a ESO. Déjense de marear la perdiz con estas hiperbólicas hecatombes lingüísticas que sólo puede tragarse un indocumentado de Valladolid que, a lo sumo, ha viajado a Burgos a por morcillas. Catalunya és cada cop menys catalana MALGRAT ELS POLÍTICS. La “normalització” HA FRACASSAT AL CARRER, que és on les coses han de triomfar si volen tenir futur. Es lo que hay, y a mi me da por llorar. Y ahora van Vds. y se hacen las víctimas. Au vinga!
— TI, 26/06/06