9.6.06

No hi ha cap sensació...

No hi ha cap sensació que s'assembli a la sensació de sortir d'un revolt estripant amb la moto gas a fons, el motor bramant entre les cames, el gest decidit del canell transmetent el poder a la màquina que et catapulta cap endavant de manera brutal...

No, no conec una sensació igual. Potser per això les motos m'han captivat sempre. Des de molt jove, sempre he tingut moto: un Vespino taronja, una Montesa Enduro vermella, una Vespa 200 groga, una Yamaha Diversion verda, un scooter platejat, una Honda negra... Gairebé tantes motos com xicotes. Igual que les dones, la majoria de les vegades he hagut de canviar-les per culpa d'accidents o traumatismes irreparables.

Ara que ho penso: alguna mena de paral·lelisme hi deu haver entre conduir una moto i fer-s'ho amb una dona... Ella (la moto o la dona, ambdues femelles) s'escalfa, és cavalcada, vibra entre les teves cames, s'hi arrapa... Es crea una simbiosi quasi perfecta quan els cors bateguen a l'uníson i els cossos es confonen.

Hi ha dies que la meva Honda va tan fina que la petonejo. Sovint parlo amb ella. Els núvols emmirallant-se en el dipòsit negre. Brunzim plegats assagetant l'aire. La bellesa mecànica, estètica, dinàmica... Ella sempre m'espera amb ganes de gresca. Mai no m'ha deixat a l'estacada. Ella coneix els meus estats d'ànim millor que jo mateix. Només demana una mica de benzina de tarda en tarda. És quan l'espremo fins al final que em correspon amb escreix, dòcil, sense queixar-se. Ja són 30.000 km junts.

No, no hi ha cap sensació que s'assembli a aquesta sensació. El control, l'equilibri, la tensió, el risc, el perill, el seny, la disbauxa... Saber que tot el poder pot esclatar en qualsevol moment... Menjar-te veloçment l'espai... Beure't l'horitzó a glopades...