23.6.06

És nit de Sant Joan...

És nit de Sant Joan. Hi ha lluna plena. Collirem les flors del magnolier. Ens beurem d'un glop totes les penes. Ballarem fins que surti el sol. Deixarem que l'amor ens faci ser allò que som. Escolto el renou que hi ha al carrer: petards, crits, música... De la finestra estant diviso la resplendor i la columna de fum d'una foguera propera. Estic sola amb el bagul. Ens hem fet companyia l'un a l'altre d'ençà que vas marxar, Ferran. Ell m'ha guardat els secrets durant tots aquests anys. L'he tornat a obrir i ja no el tornaré a tancar. És la nit de Sant Joan. Em coronaré de roses blanques. Beuré la flor d'aigua. Tallaré l'espígol. La lluna plena s'ho mira tot des de la distància. Agafo el bagul d'una nansa i l'arrossego cap al balcó. Pesa força. M'aturo, respiro, segueixo. És com si carretegés un cadàver, un gavadal de saudades que ja no són meves, que ja no són de ningú. He aconseguit treure'l a fora. La nit em saluda amb la seva escalfor còmplice. Estic decidida. Entro a dins a buscar mistos. Passo per davant de la teva fotografia. Torno a sortir. Agafo el darrer poema que m'enviares i li calo foc. Introdueixo el foli encès a dins del bagul obert. Els altres papers també s'incendien. La lluna plena continua impassible. No, aquesta nit no li demanaré cap desig. El bagul ja és una pira. Les flames ho inunden tot. Creixen i minven, espurnegen. Són la purificació de la matèria, l'homenatge suprem del meu despreniment. M'he assegurat que hi fos tot, que no quedés cap més paper teu enlloc. Estic dubtant si afegir aquest manuscrit al foc. No ho faré. Rebo així el meu solstici número cent. Estic fent la meva foguera particular. M'adono que el contingut ha cremat ràpid. Les restes de fusta del bagul encara flamegen. Hi ha un caliu d'enyors amagats. No sento cap disgust ni cap alegria. Ho havia de fer, això és tot. Ja està. A baix, la gent fa gresca. Les fogueres de la ciutat també s'estan apagant. La lluna és bella, molt bella, més bella que mai. Aquesta nit em sento fada, goja, meiga, xana... filla de Lilith. Ja no hi ha flama. Només la fosca cendra que taca la memòria i una flaire bruta, ben poca cosa. No penso res. He deixat que es consumeixi la vida, el bagul, aquest instant precís que ja no hi és... Ja no m'importa res. M'he buidat del tot i sóc lliure. Les gotes de pluja comencen a mullar-me els cabells. Ara la lluna s'ennuega i es fa esmunyedissa. Sí, està plovent sobre Lisboa, sobre les teulades, sobre les llambordes, sobre el Teix, sobre l'Oceà, sobre totes les cendres de les nostres fogueres... Plou sobre el vestigi de la teva absència, sobre el paper cremat i moll que ja no ets. Em deixo amarar per l'aigua. Els carrers són deserts. Plora la lluna. Jo ja no ploro. Tanco els ulls i et veig a la finestra. Tu em mires i somrius tímidament.

Últim capítol de la meva primera novel·la: Darrer poema (2000)

Crítiques