ENTRELLUM

Intento recordar quan va començar el meu nomadisme... Potser quan vaig marxar a Pamplona amb 18 anys, o abans, quan em perdia caminant pels camps de l’horta lleidatana i tornava a casa en fer-se fosc... L’adolescència era una dèria per fugir del guirigall de la família nombrosa embotida en un pis del carrer Saturn. Fugides físiques i espirituals, a través de la parròquia de Sant Pau, i després amb l’Opus... Sempre a l’encalç de nous horitzons. Se’m quedava petita la ciutat provinciana, el barri de la Mariola, aquella troupe de germans mocosos i aquella escola religiosa amb companys de l’equip de bàsquet amb els quals guanyàvem tots els partits. Ho recordo amb melangia.  Mai no en vaig tenir prou. Mai. He viscut a Lleida, Pamplona, Barcelona, Montornès, Vallromanes, Ripollet, Mollet, Terradets, Roses, Palau Saverdera, Alpicat, Llançà... Sense comptar els països que m’han acollit més temps: Xile, i últimament Brasil. Fins ara n’he visitat 45. I segueixo.

És quan tornes a casa que t'adones que el món era inhòspit i que la gent era aliena als teus sentiments. Descalç, amb els peus sobre l'herba, dones tombs al claustre d' Eunate . Nou tombs mentre reses l'Ave Maria en llatí que vas aprendre fa 30 anys en un campus preciós molt a prop d'aquí. Melangies.  El Camí no s'acaba, només és un parèntesi. Ja has fet 400 km en 15 etapes . Hi tornaràs aviat perquè el Camí enganxa. Quan hi tornis t'adonaràs que casa teva era inhòspita i que tu eres aliè als sentiments de la gent. Un alien. Un outsider. Mai t'has sentit d'aquí i, per això, sempre marxes...  Trobar l'equilibri entre les arrels i les ales, entre l'amor i la llibertat. Estimar l'horitzó mentre enyores una abraçada. Caminar sense mirar enrere, sinó enfora i endins, sentint que la vida batega a cada passa. Caminar per a adonar-te que "la casa" i "el Camí" són febles metàfores d'allò que cerquem...

Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui . Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula " dromomania " vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin . Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis,...

Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito . Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.     Demà és un gran dia per a la meva filla . En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant.  No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intacte...

M'he tornat a confessar, he tornat a combregar, a resar el parenostre, l'avemaria i el Regina Caeli . He tornat a llegir el relat de la Passió de Jesucrist. Com Ell, he mort i he ressuscitat. He tornat a besar el crucifix que tantes vegades vaig besar a Pamplona. La fe m'ha sostingut a les hores més fosques. Avui fa sol i el vent s'endu tots els neguits. El cel és ras com el meu cor. L'Amor, només l'Amor, val la pena. Déu és Amor .

Últim concert de Lluís Llach al seu poble natal. En directe per TV3. Abans uns episodis del Polònia . Arriba a la carpa el president de la Generalitat. Escridassada , xiulada: "Fora Montilla, fora Montilla"... El presentador de Tv3 intenta dissimular, però no pot negar l'evidència. Per fi fa acte de presència a l'escenari el sermonaire, que parla més que canta. Destrossa el català. Enfoquen Ariadna Gil, Puigcercós i Montilla (que avui és aquí i demà serà a CAN ZAM ). Quins collons! Puta política. Pur electoralisme. Em cago en Tv3. Ara canta Tinc un clavell per tu , una carrinclonada de cançó. Ha esmentat que els del PP volen deixar el País Valencià sense Tv3. També han sortit la Mònica Terribas i la Maria del Mar Bonet. Enfoquen el Mas. Ara canta Maremar ... Un piano, una bateria, dues guitarres, un saxo, un violoncel... Massa instruments per a una música tan dolenta. Torna a xerrar. Amb aquest gorret que duu sembla un bisbe. No entenc aquesta mania que tenen alguns d...

Nimitur in vetitum, semper cupimusque negata... Vaig tenir dos bons professors de llatí: un a 2n. BUP (El Sr. Salas) i un a 1r. de carrera ( Matías López ). Del Sr. Salas recordo que ens llegia els seus poemes a classe (s'autodefinia com un poeta en camiseta ). Vaig aprovar de miracle. El curs següent vaig agafar ciències i em vaig oblidar del llatí. Quan, a l'acabar COU, per culpa del profe de filo ( Antoni Olona ), en comptes de medicina ( que és el que sempre havia volgut estudiar ), vaig decidir-me per la carrera de filosofia, el llatí va reaparèixer a la meva vida. A Pamplona em va tocar repassar-lo de debò. Vaig estar tot l'estiu amb el Valentí Fiol . Va resultar que el professor de Llatí ( Matías López ) també era de Lleida. Casualitats de la vida. Vaig aprovar també molt justet. Ja a Barcelona, els professors de la Central (Canals, Forment, Bermudo, Granada, Argullol, Arce, López Frías, Sales, Valls, Martínez Marzoa...) se'n feien creus de què un alumne de ...

La vida està feta d'encontres i desencontres; de vegades, amb sort, també hi ha reencontres. Avui he tornat a veure una persona que feia just 22 anys que no veia. Hem dinat un arròs a banda al Tapelia de Passeig de Gràcia, 15. Amb l'ajut inestimable de l'Albariño, hem xerrat pels descosits durant cinc hores. Les nostres vides van divergir aquell estiu de 1984. Jo vaig venir cap a Barcelona i ell se'n va anar a Bonn. El retrobament d'avui m'ha emocionat. 22 anys és mitja vida. Encara recordo quan traduíem les cançons de Los Pecos al grec clàssic i al llatí macarrònic. Jo maltractava la guitarra i ell les cantava amb prou feines. Els companys del Colegio Mayor Belagua Torre II xalaven d'allò més amb la nostra música goliàrdica. Ara ja no som els mateixos, les nostres circumstàncies són distintes, però l'humor i el caràcter no han canviat. Com va sentenciar el vell Heràclit: Ηθος Ανθρωπῳ Δαιμων (el caràcter és el destí). I el destí, capriciós, conxorxa...

Em van dir que si marxava em condemnaria, me n'aniria a l'infern, seria un desgraciat la resta de la meva vida... Em van dir que una "infidelitat" així Déu no la podia perdonar... Això em van dir els fillsdeputa. Malparits. També em van dir que callés, que -digués el que digués- ningú no em creuria... Ara que han passat 20 anys, veig que me n'he pogut sortir prou bé, que les coses tampoc no em van tan malament, i si m'he decidit a parlar és perquè ni ells ni ningú m'han de dir què he de fer o sobre què he d'escriure. Tinc tot el dret del món a parlar sobre el que he viscut de primera mà on, quan i com em roti. Si algú se sent molest, que es grati o s'hi posi fulles. Y no hables de la Obra ni de Roma con nadie. No nos indispongas con tus padres, porque ¡¡¡si yo me entero que hablas algo peyorativo de la Obra con alguien, yo, José María Escrivá de Balaguer, que tengo la prensa ...

Gairebé tot el que sé ho vaig aprendre a Pamplona: castellà, llatí ( Matías López !), arameu, i sobretot filosofia i teologia, matèries imprescindibles si no vols anar pel món fent el ridícul. La Navarrensis era (i suposo que seguirà sent) un prodigi des del punt de vista acadèmic. Exigent i impecable (en el doble sentit de la paraula). Els millors professors que he tingut a la meva vida han estat de l'Opus. Res a veure amb els de Barcelona, que eren una colla de dropos, llevat d'honroses excepcions (Canals, Marzoa). Els tres últims anys de carrera (1984-87) vaig viure de renda d'allò que havia après durant els dos primers cursos. Només cal mirar l'expedient acadèmic... El problema de l'Opus no és la preparació o la competència professional dels seus membres. El problema de l'Opus és molt més greu. ¿Per què decideixo fotre el camp de Pamplona (la universitat privada més prestigiosa d'Espanya) quan estudiava dues carreres amb totes les despeses pagades?...

Vaig pitar* a Roma la Setmana Santa de 1981 . Tenia 17 anys i estudiava 3r. de BUP. Vaig ser membre numerari de l'Opus Dei fins el 19 de març de 1985, o sigui, gairebé 4 anys. El centre de l'Opus a Lleida és al carrer Vallcalent cantonada Bisbe Martí Ruano. És tota la primera planta d'un edifici. Com tots els centres opusians, té oratori, biblioteca, etc. Allí vaig passar-me moltes hores... Allí vaig fer la cerimònia d'ingrés: recordo que em van fer besar la creu negra de fusta**. Allí em va enxampar el 23F del Tejero... Quan vaig acabar COU (juny 1982) -amb el carnet de conduir i la selectivitat a la butxaca- em vaig traslladar a Pamplona per tal de començar els meus estudis universitaris. Això va ser possible gràcies a les beques "internes" que em van costejar la matrícula , l'allotjament i la manutenció. Vaig residir durant dos cursos al Colegio Mayor Belagua Torre II del campus de la Navarrensis . Un indret preciós . Pel matí estudiava la carrera...