ENTRELLUM

Em queda mitja vida per empaitar la melodia. Sobre la buidor construiré un entrellat de mots fràgils. Cor endins, sense timó, abastaré tots els mars. Enrere queden les runes. Davant, els ulls de l'aurora, poncelles per esclatar. Encara tinc esperança. Tot allò que s'acaba m'ajuda a recomençar.

VIDEOPOESIA Love of Lesbian

Vaig encomanar 3 exemplars el 18 de febrer i m'han arribat avui mateix, una setmana justa després. En 7 dies els han impresos (a Sevilla) i me'ls han portat a casa. El preu final per exemplar ha sigut de 14,21 euros (incloent-hi l'enviament express, el més ràpid i car). Contra això no es pot competir. Te'l pots descarregar de franc , però si et fa gràcia tenir-lo en paper, ja saps.

Crec molt en les intuïcions. Hi ha moments de la vida en els que sents una corada, un rampell, i et deixes endur per aquell impuls, sovint irracional. M'ha passat moltes vegades, que he fet quelcom a la impensada, arrossegat per vés a saber quines forces, potser el destí, potser ocultes energies que manipulen els meus actes. Han sigut instants decisius que han canviat el curs de la meva existència, com si algú que no fos jo redrecés el meu camí. Hi ha dies que, de sobte, se m'aclareixen les foscors; i dies que noto que no sóc jo mateix qui fa les coses, sinó algú a través meu, que m'utilitza com a instrument. A l'hora d'escriure em passa una cosa similar. Allò que s'anomena "inspiració" no és res més que un estat mediúmnic...

Tendeixo a la simplicitat. Hi ha dies que no menjo res i em sento més pur. De nit m'agrada veure les llums: els fanals collvinclats, els fars dels vehicles en moviment, els habitatges esparsos enmig de la foscor de l'horta... Somio el mes d'abril. Els dos veïns menuts juguen a futbol al replà. Sovint la pilota impacta contra la porta. És com si la realitat volgués colar-se a casa. Al final, com que no obro, se'n va. És millor així. No em barallo mai amb la soledat. Escolto la teva veu per telèfon. Intento explicar-te que no sóc allò que escric, que les paraules són el camí, no pas la meta. Avanço, però no tinc gaire clar on vull anar. He abandonat moltes coses, i encara me'n sobren. Arribarà l'abril i em trobarà preparat...

M'aborda pel carrer. És un home ros d'uns trenta anys, vestit amb un xandall negre, més baix que jo, ulls clars, grassonet. Em diu en català: Hola, quina alegria trobar-te! Qui ets? (faig jo, no l'he vist mai, no el reconec ¿?) Sí, home, vas parlar fa 4 o 5 mesos amb mon pare, el Salazar, el pintor... Crec que et confons de persona. Que sí, que ets tu. Jo no conec ton pare. Si no em dónes més pistes... Coi, si no ets tu, allavontes tens un doble! Clavat a tu! Pot ser... I com et dius? Toni, em dic Toni. Miri, senyor Toni, mon pare s'acaba de morir (el paio es posa a plorar!). 52 anys, una angina de pit, pobret. Estic destrossat. Mon pare era la meva vida... Hosti. Ara sí que m'has fotut. Em sap greu. M'acaben de trucar de Barcelona, la meva dona, que està allà a l'hospital, hi he d'anar. Sr. Toni, a veure si em podria donar alguna cosa per al tren... Aquest truc ja me'l conec (li dic amb una rialleta) ….... (descobert, marxa mutis i cap cot) No, no t...

Espriu és a Sinera el que Viladot a Riella i servidor a Mas Voranell . Hi ha pàtries utòpiques i màtries anagramàtiques. El territori poètic és més metafísic que físic, encara que el poeta -com qualsevol mortal- hagi de tocar de peus a terra i habitar sota algun sostre. Són els mots els que ens salven i han de ser salvats . Un eco que travessa els anys, els segles. Un riu que no s'hauria d'assecar mai... Anteriors referències a Espriu

Sabia que me la jugava, però no contemplava la possibilitat de perdre. La pèrdua de les coses materials no és la més important. Podem acostumar-nos a viure amb poques coses. Vaig sobreviure deu dies en una cabanya de fusta menjant solament el que em donava el bosc. Sort que era tardor i estava ple de bolets. Ens han ensenyat que viure és guanyar, tenir, aconseguir, acumular... Aquesta és la bogeria occidental que ens ha dut fins a La Crisi . " All those people who wasted their lives chasing after cheap material pleasures, all that greed, all that technology, all that corruption and stress — it was a disaster that could only end in a total catastrophe. " Ha arribat l'hora del despreniment . A més de materials, les pèrdues també poden ser d'una altra mena. Podem perdre coses (objectes) i podem perdre persones (subjectes). És el que passa amb les separacions i, en el cas més extrem, amb la mort. Podem acostumar-nos a viure sense aquelles persones amb les quals havíem co...

Benvolgut Màrius , Si aixequessis el cap del nínxol del cementiri de Sant Quirze de Safaja on reposes i tornessis a la teva ciutat natal, et quedaries astorat. De ben segur que ara t'ho pensaries dues vegades abans d'escriure aquell poema titulat “ La ciutat llunyana ”. Enguany celebrem el centenari del teu naixement i el primer que vull destacar és la metamorfosi que ha sofert la ciutat " dolça i secreta ”, com tu l'anomenaves en un altre dels teus poemes. Jo vaig marxar fa vint-i-set anys i, ara que hi he tornat, me'n faig creus, dels canvis. Mon pare, nascut a la plaça de l'Ereta, també al·lucina. El que més m'agrada és la recuperació que s'ha fet de la zona del riu: ponts, passarel·les, espais verds, el parc de la Mitjana. Alabo la restauració del Castell de Gardeny i de la Suda. La nova Llotja és espectacular. Sí, Màrius, no pateixis, per sort encara queden “camps humils i alegres” i “camins fondals de xops i de canyars”, però la boira ja no és t...

VIDEOPOESIA

Dinamita els melindros porucs que t'han desballestat l'ànima. Has pecat massa. No et volen ni a la feina ni a casa. Ets el fugitiu. Memento homo, quia pulvis es... Tendra cendra remembra la fembra que et va parir. Totes les fembres vils que malmenaren ton camí. Totes. No te'n deixis ni una. Les verges. Les meretrius. Dinamita la fossa sèptica del teu magí. Has embrutat el nom de la nissaga. Ets el dissident. Memento mori... Estripa els somriures dels nens. Esgarrapa les engrunes darreres abans que el món s'enfonsi definitivament. T'has quedat sol com els monstres. Ningú no en vol saber res. Dinamita els ponts que pengen encara entre la riba de l'odi i del menyspreu. Deixalla de tu mateix. Memento audere semper... Dejuna. Sacrifica't. Fes penitència. Defuig tota concupiscència. Gosa renàixer. Ets el fill pròdig.

No n'hi ha prou amb haver viscut. Escriure afegeix a la vida una pàtina, un rovell que ens fa sentir menys vulnerables a la inclemència de la mort , pura desaparició. Paraules-petjades, empremtes que deixem en el camí. És com anar despullat i posar-se una túnica per a evitar la intempèrie. Silenci-nuesa. Callar és passar desapercebut, desexistir. Continuem escrivint perquè no en tenim prou amb la vida, perquè se'ns queda curta sempre, perquè ens fa por anar a dormir i que l'endemà tot sigui oblit. És la certesa de la mort la que ens empeny a reiterar versos, a imaginar capítols, nous arguments. Escrivim com respirem: per a no sucumbir a la desfeta. Contra la mort no hi ha victòria possible, tret d'alguns gargots engiponats amb un cert estil. O ni tan sols això. La fe en la literatura.

Fa temps que m'estic plantejant la possibilitat d'oferir les meves obres de franc . Ben mirat, ja fa 6 anys que ho faig escrivint el blog cada dia. Drets d'autor? Copyleft? Creative Commons? Safe Creative ? Domini públic ! Creativitat. Generositat. Devolucionisme . Us regalo els meus textos sense guanyar un duro. Guanyo altres coses... (" todo necio confunde valor y precio ") Aquesta és la meva idea i la meva praxi de la cyberlit . "Dada la lógica de las comunidades distribuidas, cuanto más uso se haga de aquello que yo comparto y ofrezco mayor será el valor presente que la sociedad adjudique a mis creaciones futuras." ( Devolución y propiedad intelectual , p. 36) Una altra qüestió són els llibres de paper . Tots els llibres de paper que he publicat han estat guardonats amb premis literaris . Us explico el funcionament. Quan tinc una obra (novel·la, poemari, etc.) que considero acceptable, l'envio a un premi. E ls calés sempre fan goig, guanyar ...

Blaus from Toni Ibañez on Vimeo . VIDEOPOESIA

U.Q.V Fitxa 39

"La novelas largas son insoportables. Ya no hay libros buenos. Ya no quedan cuadros buenos. Muy pronto de todo no quedará nada. Todo es nada. Escribir es irresponsable, egoista. No tienen que tener sentido, son obras de arte. Ser escritor no es sólo escribir. Hoy ser escritor es no ser ninguna otra cosa. Yo he aprendido a no ser nadie. No pretendo nada más. ¿Y la poesía? No existe. Ser poeta en este país de camioneros, ¿a quién le interesa? Todo artista duda de sí mismo. Podemos sobrevivir a las dudas, pero las certezas no las podemos abarcar. De futbol mejor no hablemos. No tenemos hijos, pero tenemos nuestras obras. Deberíamos estar preparados para estar solos..." Un món on tothom fos artista seria un món condemnat a morir-se de gana. Però, qui no té un blog? Qui no penja fotos al Flickr o vídeos al YouTube? A hores d'ara qualsevol pot autoeditar-se o creure's el rei del mambo enmig d'una societat on les jerarquies han passat avall. Tot molt igualitarista i demo...

Hi ha el blau revoltat de les onades que, intrèpides, s'abraonen contra l'escullera. Hi el blau impecable del cel que, pacient, es deixa emblanquinar pels niguls. Després hi ha el blau dels teus ulls que, indulgents i profunds, em miren amb serenor de lluna plena. Tinc aquests blaus per a no perdre'm: el mar, el cel i tu; i l'última línia recta on tot s'acaba i tot comença, altrament dita horitzó. Visc fora del món. Em vaig enlairar com un globus d'heli, vaig llençar tot el llast. Ara sobrevolo els cims nevats, trapezista sense trapezi. No hi ha res més perfecte que el mar. Per què encara crec en mi? Em faig la pregunta i l'única resposta que trobo és aquesta: instint de supervivència. Sóc el bufó que gesticula davant teu perquè no t'adormis definitivament. No he vingut a donar cap lliçó. No suporto els sermons. Capellans i professors, la mateixa casta. Aspiro a oblidar-ho tot. Em quedaré aquí fins que marxi el sol. Les meves germanes gavines.

Això és la repera. Ahir m'enllaça Gordillo i avui, de retruc, m'enllaça Rius i, clar, se'm disparen les visites. A sobre, apareix la meva cara a la secció de blogs del gratuït Bondia.cat de Lleida (vid. presentació ). A partir d'ara enllaçaran amb el nou blog que he creat per a celebrar el centenari de Màrius Torres: LLETRES A MAHALTA , on ja he escrit 3 lletres (amb les corresponents respostes mahaltisses ). No són els primers que ho fan. Ja fa temps que El Singular Digital em té enllaçat com a "blog singular"... Aquesta tarda toca entrevista telefònica per al programa " No són hores " d'Onda Cero. Volen que parli de la meva llista d' insults i del llibre Tros de Quòniam . Set anys després de la seva publicació! A les 20:30 tinc previst d'anar al Cafè del Teatre a l'acte " Literatura pel dret a decidir "... I demà sabré quins són els concursants amb els quals m'hauré de barallar a la Misión Eclipse ... Collons, m...

Tendresa from Toni Ibañez on Vimeo . VIDEOPOESIA

Comprenc fins a cert punt com he arribat aquí, però em sento incapaç d'esbrinar per què . Hauria de suposar que l'existència amaga algun significat. Tant se val creure en el destí que en la llibertat. Ambdós són conceptes metafísics. Si m'aturo a pensar en el meu passat, només hi veig imatges, músiques, cares, dreceres, marrades, milions d'instants inconnexos, fils estripats. Allò que els altres anomenen records són per a mi ombres volàtils que a penes em pertanyen, miratges que van omplir un escenari enderrocat. Al final només el cel és intacte. Passen els núvols, es desfan com nosaltres. El blau celestial roman, com el mar, com la llum que encega els talps i les rates. Comprenc fins a cert punt la necessitat d'un relat, la necessitat d'un caliu, la necessitat, sempre la puta necessitat. La mort ens farà innecessaris. Castells de sorra enmig del tsunami. Mai no he sabut quedar-me massa temps en un mateix lloc. No tinc vocació d'arbre. Les persones sovint...

La poesia ha de ser recitada. L' oralitat ho és tot. Les lletres sobre el paper són taques sense vida. El lector les ha de cantar per dins o en veu alta per tal de ressuscitar-les. La música, el ritme, més que la rima, fan lliscar els versos que penetren suaus fins al fons de l'esperit. En aquest blog he postejat molt poemes . La majoria (65!) els podeu trobar en el blog CIBERPOESIA , alguns traduïts a altres llengües i molts recitats per mi mateix. Vivim sota la tirania de la imatge . Cal adaptar-s'hi, treballar el disseny , buscar un bon embolcall per a "vendre" el nostre "producte". Avui engego un nou projecte: VIDEOPOESIA . L'audiopoesia evoluciona cap a la videopoesia: una combinació de vídeo, imatges, música, lletra, veu... Tot fet per mi mateix, en un intent d'aprofitar les possibiltats que m'ofereix la tecnologia per a difondre la meva obra a la xarxa. No sóc pas el primer. M'emmirallo en Josep Porcar , blogmestre videopoemàtic....

Seguint amb el restyling del blog, que vaig començar ahir , avui he fet un pas endavant (certament arriscat) i he canviat la capçalera, que és com dir "la marca de la casa". Aquesta serà la cinquena capçalera que tindrà Entrellum . Sempre han estat relacionades amb indrets que he visitat i que han significat alguna cosa important per a mi. La primera va ser a La Vall d'Albaida, quan vaig anar a recollir el premi de novel·la eròtica per L'oracle imminent . La segona va ser al Partenó d'Atenes. La tercera a la Pica d'Estats. La quarta a Palma de Mallorca, a la presentació de LCL . L'última és de Rapa Nui , una foto que vaig fer des de l'interior de la cova Ana Kakenga (ai, la cèlebre al·legoria platònica...) Era un dia nítid que no oblidaré mai... NB: Fixeu-vos en un detall... A mesura que canvio de capçaleres, es va minimitzant la meva presència. Vaig començar amb la màscara histriònica i destralera de TdQ . A Entrellum vaig passar de la cara g...

Al final, després de molt rumiar, he decidit canviar la plantilla del blog. He escollit una de les més minimalistes. L'he retocada al meu gust. Me n'havia cansat, del disseny que tenia. He optat per suprimir la barra de la dreta. Així queda el post pelat, sense elements que distorsionin l'atenció. No suporto les pantalles atapeïdes de coses. Punxant el meu nom pots accedir a tota mena d'informació suplementària que aquí només fa que destorbar. El tipus de lletra és Georgia. La mida és més gran que abans. La vista ho agraeix. A baix de tot trobareu els arxius. Mantinc la capçalera (és una foto que em va fer Benjamí Villoslada a la presentació de "La catosfera literària" a Mallorca , per ara no n'he trobat cap altra que m'agradi més). No és definitiu. Segur que hi haurà variacions . Com sempre, es tracta de fugir d'un mateix . És el que s'anomena " La Síndrome de Gauguin "... LLETRES A MAHALTA

El 10 de febrer s'estrena al teatre Poliorama " Las listas ", de Julio Wallovits, basada en la novel·la d'Umberto Eco " El vértigo de las listas ". L'obra parla de la banalització de la figura del creador en la societat actual. “Potser només avui en dia sigui possible ser artista en la mesura que un mateix no es dediqui exclusivament a aquesta tasca. En una societat on el fet de ser artista, el fet d'estar desenganxat a la cadena de necessitats, cobrés una dimensió tal que tot el món es convertís en artista, no quedarien professions ni treballs relacionats amb les necessitats essencials i el consum. Hem arribat a un punt en el qual s'ha democratitzat el què fa anys vèiem com una concepció divina, com la flama que només es trobava en poquíssimes persones afortunades... Mai hi ha hagut tants artistes i tan poc art ” No me la penso perdre. Ja us explicaré què m'ha semblat. Informació Facebook La poesia no existeix

Les persones morim, però moren els blogs? Què passa quan el blogaire se'n va a l'altre barri, però el seu blog queda amb tots els arxius disponibles i obert als comentaris? Són preguntes que em faig arran del traspàs de Martí Roselló . En parlen Saül i Tina . Un detall a tenir en compte és que el dia que et moris tindràs el rècord de visites i de comentaris : En el cas del blog referit, 1600 visites i, per ara, 59 comentaris . Déu n'hi do. Recomano, per tant, que, in extremis, es deixin els comentaris oberts... Aleshores el blog es converteix en un d'aquells llibres dels tanatoris, però digital. Són coses a les quals ens haurem d'anar acostumant. Del Martí, al qual no coneixia, em quedo amb l' últim post i la descripció que fa de si mateix: "Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I v...

Em resulta repugnant que, per a desqualificar un home, s'utilitzi l'argument "ad pudendas" . Fixeu-vos, perquè és el que s'ha fet amb Laporta i amb Carretero . Quina casualitat. Al primer li van trobar una examant brasilenya i al segon li adjudiquen una jove reusenca . I què? On està el crim? Quin és el problema? Perquè jo no el sé veure. La diferència d'edat? Que cadascú foti el que vulgui o el que pugui. Si el Gran Argument contra ells és que carden (amb bon gust, tot s'ha de dir), malament ho tenen els contrincants. A mi, personalment, aquestes "descobertes" (que els mitjans subvencionats s'afanyen a esbombar tan hiperbòlicament) em serveixen per a concloure que Laporta i Carretero són humans, com tu i com jo, i com tota aquesta colla d'hipòcrites que s'escandalitzen. Sembla mentida que visquem al segle XXI.

Dels 5 cinemes que hi ha a Lleida, 3 han fet vaga avui . Són aquests (m'he pres la molèstia de fotografiar-los perquè el seu blasme sigui encara més visible): JCA ALPICAT JCA RAMBLA TEATR O RINCIPAL Els tres són de la mateixa empresa ( JCA ). Aquest és el lamentable cartellet que han penjat (farcit de faltes d'ortografia, sintaxi nefasta i castellanismes a dojo; és lògic que no en vulguin saber res, del català, amb quatre ratlles queden ben retratats): No penso tornar a trepitjar cap d'aquests tres cinemes . A partir d'avui aniré als que han defensat la meva llengua: LAUREN i FUNÀTIC. He passat pel LAUREN, que es troba a sota de casa, i he comprovat que, malgrat estar obert, en aquests moments no tenia en cartellera cap pel·lícula en català. Gràcies a la llei, això canviarà aviat. Ja era hora!