24.2.10

Simplicitat


Tendeixo a la simplicitat. Hi ha dies que no menjo res i em sento més pur. De nit m'agrada veure les llums: els fanals collvinclats, els fars dels vehicles en moviment, els habitatges esparsos enmig de la foscor de l'horta...

Somio el mes d'abril.

Els dos veïns menuts juguen a futbol al replà. Sovint la pilota impacta contra la porta. És com si la realitat volgués colar-se a casa. Al final, com que no obro, se'n va. És millor així. No em barallo mai amb la soledat.

Escolto la teva veu per telèfon. Intento explicar-te que no sóc allò que escric, que les paraules són el camí, no pas la meta. Avanço, però no tinc gaire clar on vull anar. He abandonat moltes coses, i encara me'n sobren.

Arribarà l'abril i em trobarà preparat...

4 comentaris:

Arcangelo ha dit...

La simplicitat és utòpica. Som complexos i estem formats per incomptables capes... Els fanals no agraden perquè si. En qualsevol cas, la simplicitat ha resultat ser un error allà on s'ha aplicat.

Potser estic massa fart de complexitats i envejo els que diuen haver abastat tot el contrari.

Anònim ha dit...

Arribarà l'abril i ja no serás el que ara es prepara...ja no serem els mateixos i potser direm no a allò escrit, o direm si altre vegada...

Anònim ha dit...

Crec que el poble de la imatge és Àger, no?

Toni Ibañez ha dit...

Sí.