ENTRELLUM

Ahir al vespre, de sobte, va aparèixer una Vanessa Atalanta , va voletejar una estona, tranquil·la, senyorívola, còmplice, gens poruga, al contrari, com si volgués dir-nos alguna cosa, com un "senyal" del cel amb ales i colors atractius, es va posar sobre la nostra roba, es va deixar retratar, va jugar amb nosaltres i finalment... va marxar... No és la primera vegada que la veig. A Terradets fins i tot la vaig poder gravar a mitjans d'octubre. Era la mateixa? No sé explicar amb paraules el significat d'aquesta "aparició", però estic convençut que té un sentit molt concret tenint en compte el lloc, l'hora, la companyia, l'estat d'ànim...  He llegit força sobre la simbologia de les papallones...  Aquesta Vanessa em va fer plorar... Els poetes som així de tous...   And I wonder if you would wanna go there with me  When I'm finished over here  If you're not finished with me

I prefer to hike alone but miss companionship in camp. It is great when you encounter something beautiful to share it with someone else. But I find that another person talking keeps me anchored in the other world I'm trying to escape. A good day of hiking is when I don't see anybody. For me hiking is a way to re-connect to the life force, the earth. At a certain point most days I stop & truly realize my very tiny part in this incredible, non-stop ball of life that we are part of. If I am talking to someone this never happens.  AaronT, The Lightweight Backpacker Lite Philosophies and Practices forum  Ha arribat el moment de caminar sol. Amb una motxilla lo més petita i lleugera possible. Les coses essencials. Take less , do more . Per anar encara més lluny...  Fugir, sempre fugir, perquè viure és fugir del que hem viscut , i els que no fugen és perquè no poden, esclaus dins la gàbia de la rutina, sedentaris, víctimes de la presumpta seguretat i...

Cuiridh mi clach air do chàr n is a Scottish Gaelic blessing, which literally means "I'll put a stone on your cairn ." The meaning though, is "I'll not forget you." The tradition is to take a stone and place it on another's cairn as a memento of your visit.   A Sud-amèrica les anomenen " apachetas ". Fites que marquen itineraris vitals, relacionats amb llocs concrets i persones concretes.  Has de continuar el teu camí. L'aventura d'existir no es pot aturar mai .  Como si quemara la sombra...

Yo sí confieso que he salido a buscar.  Y he encontrado.  La paz de ser quien soy   y la angustia de no tener suficiente.  ( Carlota ) Fugir i buscar no són sinònims. De què fugim quan fugim? Què busquem tots plegats? Jo tinc les meves respostes. Igual us poden servir.  Fugim de nosaltres mateixos, perquè som incapaços d'assumir la nostra part més fosca. Busquem la llum, la tendresa, la "connexió" amb l'energia-mare que nodreix l'univers i sense la qual defallim. Busquem comprendre i estimar, ser compresos i estimats. Busquem el paradís perdut. Per això som feliços vora mar , amb l'aigua i el sol i la brisa i la roca acaronant-nos la pell i l'ànima... ¿Hi ha res que pugui superar aquesta sensació de plenitud suprema? Potser la companyia d'una altra persona amb la que poder compartir-ho... Potser la reciprocitat d'una altra mirada... Yang i Yin...   

Els escriptors tenim un gran problema: ens costa distingir la realitat de la ficció. Els lectors també el poden tenir, aquest problema, però és més lleu, perquè el viuen de segona mà en els textos que llegeixen. Els escriptors, en canvi, el patim en la pròpia carn i en la pròpia ànima. De fet, no patir-lo demostra que ets una merda d'escriptor. Si ets capaç de distingir nítidament la realitat de la ficció és que no tens ni puta idea de què és la Literatura. I la teva vida fa una mica de peneta. Si el amor aún en otra parte...

La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.    En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital.  Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina... Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes... Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits) Josep Pla es fa la següent ...

No em vaig acostar a tu amb ganes de penetrar-te. Era una altra mena de desig, més eteri, un voler saber d'on brollen els versos que escrius, una distància estudiada entre els ulls que tot ho esbrinen i la presumpta melodia dels tactes.  Puc confessar-t'ho? O encara és massa aviat per a saltar la tanca? No, no cercava sensacions ni sentiments exactes. Era com aquella boira que puja del riu cap al turó i s'esmuny per les escales recargolant-se fins al capdamunt del campanar, misteriosa i entranyable.  No, no em vaig acostar a tu brandant l'espasa. Els poetes ballem la música dels astres. Ser poeta és saber que mai direm la darrera paraula . Per això sento nostàlgia del silenci. Per això t'enyoro, fada, una altra vegada.

No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord.  Viure és fugir del que hem viscut . Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança.  Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets?  Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat...