ENTRELLUM

Deu ser la llum de les espelmes o el vi de vellut que endolceix la boca o tota la solitud guardada que provoca aquesta rendició de terra ignota en el vertigen dels cossos regalimant carícies.  Deu ser que oberts som més nosaltres, més peixos que ocells, humida pàtria, el vent que bat totes les portes i espanta les ombres de la nit plàcida.  Subtil, la fada es deixa fondre com la cera per la flama; subtil i sense brúixoles, els àngels anuncien la bona nova: oberts som més nosaltres, oberts com les onades i el cim de les muntanyes; ara que cau la vesprada i aquesta llum estranya tenyeix la platja de plomes daurades.  Deu ser la mar que amaga els secrets més recòndits: dofins i coralls, petxines i posidònies; la fada es deixa fondre com una veritat inhòspita, subtil, subtil, alada, se’n va camí del somni deixant un rastre dolç d’enyorança.

L'univers (macrocosmos) està format per matèria i energia. Ambdues són convertibles, estan en constant transformació. Nosaltres (microcosmos) també: disposem d'un cos i de l'energia vital, que és una manifestació de l'energia còsmica. Quan en parlo, d'aquesta energia, acostumo a emprar la paraula " connexió ".  Així com la matèria és densa i pesada, l'energia és subtil i invisible la qual cosa no significa que no pugui ser sentida. Es tracta de nivells diferents de vibració.  ( El Libro de Oro ) Cada cop m'interessa més el fenomen de la llum perquè representa la transició de lo material-visible a lo immaterial-invisible. De fet, la llum no pot ser vista, però permet que tot sigui visible. El fotó té massa zero i està fora del temps. La seva velocitat és increïble. La manifestació quàntica de la radiació electromagnètica amaga el secret de tot plegat, Déu inclòs, que és Energia Pura en Acció, com ho és l'Amor.

He vingut a veure què s'esdevé. Sense plans ni intencions ni expectatives ni projectes, sense cercar res concret, obert simplement a la realitat, observant amatent aquest teatre de l'ésser on som titelles divines gesticulant ridículament. El paradís és ara i aquí. No cal anar enlloc. No hi ha guió, no hi ha destí. No sóc ningú, no existeix la llibertat ni la volició ni l'elecció. El somni de l'ego és el somni de la separació.  La ment sempre vol analitzar, calcular, etiquetar, planejar, controlar, manipular, perquè té por i necessita seguretats. Però l'Ésser és absolutament incognoscible. La ment fracassa sempre i continua autoenganyant-se amb noves històries que inventa, nodrint-se d'il·lusions. Som contes contant contes. Soroll i moviment i confusió sempre, quan el que ens cal és silenci i quietud i claredat.   Vull deixar que les coses siguin sense intervenir-hi gaire. Lliurar-me, rendir-me, despullar-me, ser vulnerable. Plorar. No hi ha ningú ....

Benaurada soledat. La llevantada va a la baixa. Sortirà el sol. Caminaré ... Tot endreçat, la vida endreçada, segueixo endavant... Benvingut octubre. He signat per als propers 9 mesos. Un embaràs? Després de 100 dies de vida nòmada, trobava a faltar la teva salabrosa dolçor. Sweet home . He tornat a tu perquè em vas fer feliç. Intentaré estar a l'altura de la teva generositat. Brames perquè he tornat? Quines secretes escumes guardes per a mi? Quins fruits saborosos? Torno a tu per a ser menys jo. La teva màgia. La teva seducció incontestable. Sense plans. Sense personatges. Més pur i més lliure encara. Arrelant-me a les onades. 

Estic aprenent a acceptar que les coses són com són, és a dir, perfectes; que no poden ser d'una altra manera. És la meva ment qui suposa que podrien ser altrament. La meva ment és idiota. Com el meu ego. Quin parell d'idiotes. El secret ha deixat de ser un secret: es tracta de fluir en pur present, sense esquemes antics i sense plans futurs, naturalment, espontàniament, senzillament, innocentment, sense desitjos ni ambicions, sense objectius ni expectatives. Jugar com un nen el joc de la matèria i l'energia pel pur plaer de jugar-hi. Ballar la dansa còsmica amb les ales de l'amor incondicional. 

Vas aparèixer amb un gosset blanc i et vaig posar el meu barret verd de Terradets. Des d'aleshores no hem parat de riure. Ningú coneix el secret d'aquest joc. Dir màgia és dir poca cosa. No calen paraules. Miro els teus ulls i són els meus. Has trigat una mica, però ha valgut la pena esperar-te. Estaves ben amagada entre els olivars. Som un esclat d'alegria a les acaballes de maig. Som la raó de ser de l'univers. Ens ho mereixem. I tant, que ens ho mereixem.      

Sortint ran de mar, en dues hores, m'enfilo al Puig d'Esquers (606 m), un dels cims més alts d'aquesta zona. Pujo per la Serra del Socarrador i baixo pel Coll d'en Poca-sang. Dia ennuvolat i un xic ventós. La part final de l'ascensió se m'ha fet dura, pel desnivell i pel vent fred provinent del Canigó, encara nevat. Al voltant del cim hi ha dos dòlmens (o el que queda d'ells) i alguns cairns (túmuls de pedres). La panoràmica des d'allà dalt és simplement impressionant.   Ara que toco pedres cada dia tot cercant l'equilibri entre elles, m'apassiona encara més el megalitisme. Fa 2 setmanes vaig escapar-me a La Bretanya per a poder veure, entre altres coses, els espectaculars i increïbles alineaments de Karnag o O 0 O 0 O 0 O 0 O 0 O o Avui he afegit una pedra als cairns, com marca la tradició i, en el meu cas, la devoció. Igual que aquella pedra que el dia 20 d'octubre de 2014 vaig deixar a La Cruz de Ferro mentre feia el Camí de ...

Segueixen passant coses màgiques. A partir de l'octubre tindré un veí nou, en Keith Rawes, un anglès de 73 anys afincat a l'Empordà al qual, arran de l'incendi de fa 3 anys , se li va cremar la casa de fusta que tenia al bosc de Campany. Ara gaudeix d'un pis de protecció oficial a Figueres i té un hort amb caseta a Vilabertran. Per qüestions de salut, passarà els hiverns a Cap Ras i els estius a l'hort. Ha aparegut després de dinar, l'he convidat a un te i hem xerrat una estona mig en anglès mig en castellà. Ha agafat la guitarra i ha improvisat un blues. Quin crack. Nice to meet you , Keith, welcome to paradise ...  De bon matí he bastit dues piles de pedres noves, una a la cala Bramant i l'altra a la cala gran del Futaner. M'encanta començar el dia practicant rock balancing . És teràpia i meditació al mateix temps. L'equilibri de les pedres és la projecció del meu equilibri intern. Si el vent o algú les fa caure , l'endemà en faig de n...

Hauria d'estar preocupat perquè cada dia escric menys ?  I si m'he mort sense adonar-me i fa dies que sóc al cel?  Tot és tan misteriós.  Com diu Heràclit, el Sol és nou cada dia.  Estimo la mar i la llum i el pur present.  La lluna sap el meu secret.  T

  El 2015 m'ha portat una capçalera nova al blog (la foto me la va fer ma filla el dia de Nadal a Howth ), un nou vehicle i una nova residència . El somni s'havia demorat molts anys, però finalment s'ha materialitzat de forma esplendorosa, gairebé increïble.  En direcció sud-est, veig els pobles de Llançà i El Port de la Selva, amb els cims de Sant Salvador de Verdera i el Pení. De nit, pampalluguegen dos fars. La Mar d'Amunt, el Cap de Creus, la brava mar que s'escumeja contra els esculls del Cros. Hi toca el sol tot el matí. Davant mateix hi passa el camí de ronda. Marxapeu del Cap Ras . No, no es pot demanar més.  El 2014 en vam fer cinquanta. Vam començar-lo a Islàndia i el vam acabar a Irlanda . Entremig, el Camí de Sant Jaume , la Provença i el Canigó , entre altres coses. El 2015 seguirem viatjant, caminant, fent cims... i escriurem, per descomptat. La banda sonora serà marítima i el color predominant el blau.  Posats a demanar, demano ...

The condition of true naming, on the poet's part, is his resigning himself to the divine aura which breathes through forms, and accompanying that. It is a secret which every intellectual man quickly learns, that, beyond the energy of his possessed and conscious intellect, he is capable of a new energy (as of an intellect doubled on itself), by abandonment to the nature of things; that, beside his privacy of power as an individual man, there is a great public power , on which he can draw, by unlocking, at all risks, his human doors, and suffering the ethereal tides to roll and circulate through him: then he is caught up into the life of the Universe , his speech is thunder, his thought is law, and his words are universally intelligible as the plants and animals. Ralph Waldo Emerson, The Poet  Perquè el poeta pugui anomenar veritablement les coses, cal que es lliuri a l'aura divina que alena a través de les formes i sintonitzi amb ella. L'home intel·lectual ...

I sentir que no estem morts, que encara hi ha vida entre els dits, a la pell, a la punta de la llengua. I seguir l'impuls més primari, arriscar-se, perpetrar-lo, com si demà fos la fi del món. Jugar sense vergonya, mimar el nen o la nena que som, esbrinar el secret de la felicitat, que no és cap concepte grandiloqüent, sinó aquell petit detall tan especial, aquella infinita tendresa que s'escola dins els batecs i ens fa plorar de joia. I acomiadar-se amb un somriure, sense dir res, perquè la mirada és l'idioma de les ànimes que s'entenen. I ser llum entre les ombres. I somiar la caseta davant del mar amb l'hortet al darrere. I com sempre, des de sempre, fins sempre, adorar-nos. 

Vagis on vagis, fugis on fugis, per molt que t'allunyis, per molt que t'amaguis, sempre duràs en el fons del teu cor aquells petons que et van fer plens d'amor...  Res no canviarà el perfum d'aquelles hores secretes en les quals vas perdre el senderi per a lliurar-te completament a l'instant que suprimeix passat i futur...  Vagis on vagis, no podràs escapar de la veritat i la bellesa d'aquella mirada tendra que es fonia amb la teva mirada...  I recordaràs les oracions que et va ensenyar ta mare... I enyoraràs aquella llum que et va fer home...  Vagis o vagis, volis on volis, amb ales de fang o de foc, les arrels del que ets van amb tu...

De tot el Camí em quedo amb les dues postes de sol al santuari de la Verge de la Barca (Muxía), un espai magnètic, ple de YIN. Assegut entre aquelles pedres mítiques, font de llegendes paganes i de rituals venusians, vaig arribar a sentir el que no vaig sentir a Fisterra. El segon dia m'acompanyava Max, un pelegrí alemany que havia acabat els estudis d'economia a Harvard i cercava el misteriós secret que tots perseguim. Vam parlar molt, però al final, quan la llum del far ja feia pampallugues, es va imposar la calma de l'escuma i el vol de les gavines. No és un espai ni és un temps, sinó tot el contrari. Quan ho trobis ho sabràs.   FOTOS FACEBOOK

No som el que diem ni el que fem ni el que tenim. Les paraules, els actes i les pertinences poden delatar-nos, clar, com també ens delaten els silencis, les omissions i els despreniments. Estem massa pendents del dir, del fer i del tenir. Només si som capaços de sentir-nos més enllà de les aparences (mots, accions, propietats) podem assolir una consciència recta i clara de l'ésser.  Preguntaràs: I això com es fa? No és una cosa que pugui ser feta, ni dita ni comprada. S'esdevé o no s'esdevé. Com? On? Quan? Et donaré una pista (a mi em funciona), després tu cerca el teu locus i el teu kairós ...  M'allunyo del poble i de la gent, primer camino de pressa, respiro fons, després alenteixo el pas, em concentro en el cant dels ocells, m'envolto de ginestes, les ensumo, m'assec i miro el mar........ No és un badar ni un simple moment de relax. És un perdre's i un desaparèixer, un oblidar... Més enllà del paisatge, dels perfums i dels sons; més enl...

Ha tornat al roure on va estar el primer dia. És un arbre centenari situat a prop de casa, a l'altra banda del torrent de Barcedana . Calen quatre braços per abraçar-lo. Al bell mig del tronc, a una altura de dos metres, hi ha un forat fet per un picot . L'anterior vegada l'ocell va sortir del niu just en el moment en què ell s'hi acostava. Avui no ha vist el picot, però les fulles del roure li han xiuxiuejat secrets encara més profunds. El plaer separa les persones. El dolor les uneix. De vegades l'absència esdevé més intensa que qualsevol presència perquè els cossos destorben mentre que les ànimes poden fondre's més enllà de la matèria, energèticament. Les coses sublims no poden durar massa. Encara que durin poc temps val la pena viure-les. S'ha acomiadat del vell roure i ha seguit torrent avall, calcigant el pedregar sec, entre pollancres i canyes, en direcció al llac, fins que l'espessor de la malesa no l'ha deixat avançar més. S'ha esgarrapa...

Fa dies que treballa al jardí. Primer la feina va ser netejar-lo, treure muntanyes de fulles seques, preparar l'espai. Després va fer una visita al Jardiland on, compulsivament, va omplir el cotxe de plantes. Ha plantat bambús grocs i negres , un aranyoner , un groseller , una maduixera, alfàbrega, marialluïssa , menta, etc. Està content perquè, per fi, ha aconseguit reparar la fuita d'aigua que hi havia rere la casa, a la presa de la mànega de regar. Ara queda pendent la batalla a mort amb els "ratolins" sorollosos de les golfes. Abans d'ahir va descobrir una cascada increïble a només 3 km de casa. L'aigua és pura i freda , una dutxa natural d'allò més tonificant. Dins el bassal creat per la caiguda hi ha peixos petits i un fang excel·lent per a empastifar-se la pell. Per descomptat, la localització exacta és un secret. Llegeix tota la sèrie T

I have no friends. I don't believe in them. "Close" friendship is an attack, an aggression on our privacy. Often friends think they've the right to know everything about us. A man without secrets isn't an interesting man. Some of my secrets I wouldn't confess them to myself. People who need too many friends show a big weakness. In addition, opening their hearts, they're exposed to be attacked by others who rarely are trustworthy, in spite of the fact that they call themselves “your friends”. The worst betrayals ever come from nearby. So it's easier to forgive an enemy than to forgive a friend. The true warrior never shows all his weapons. A good friendship formula could be keeping "at the distance", but unfortunately human curiosity and the desire to manipulate usually pervert healthy relationships. For pure self-defense, shun friends. Don't tell others your weak points, hide your shadows deep in your inner self. You can maintain a rel...

De vegades el cos diu prou. El cos és savi. L'única ciència exacta és la somatosofia , la resta són camàndules. La ment sempre va més lluny. La ment té ales. La ment s'enlaira i sobrevola serralades de somnis impossibles. La ment s'allunya veloç com un llampec indeturable. Però el cos no pot seguir-la i esdevé àncora. El cos amb les seves defenses baixes. El cos amb la seva sang vermella i calenta i els seus batecs tan fràgils. Els metges treballen a les palpentes. Administren químiques incertes. La ment guarda el secret de la seva follia com es guarda un tresor en una illa deserta que no surt als mapes. Ni jo mateix sé qui sóc realment. Fa dies que m'he perdut. El meu cos ja no em pertany. ¿Fins quan podré sobreviure dins d'aquesta confusió? ¿Fins quan podré suportar l'esqueixament d'aquesta suprema contradicció vital? Vagarejo per la platja cercant una resposta... Les sabates se m'omplen de sorra i el cor glopeja onades.