1.1.15

Salut, amor i llibertat


El 2015 m'ha portat una capçalera nova al blog (la foto me la va fer ma filla el dia de Nadal a Howth), un nou vehicle i una nova residència. El somni s'havia demorat molts anys, però finalment s'ha materialitzat de forma esplendorosa, gairebé increïble. 

En direcció sud-est, veig els pobles de Llançà i El Port de la Selva, amb els cims de Sant Salvador de Verdera i el Pení. De nit, pampalluguegen dos fars. La Mar d'Amunt, el Cap de Creus, la brava mar que s'escumeja contra els esculls del Cros. Hi toca el sol tot el matí. Davant mateix hi passa el camí de ronda. Marxapeu del Cap Ras. No, no es pot demanar més. 

El 2014 en vam fer cinquanta. Vam començar-lo a Islàndia i el vam acabar a Irlanda. Entremig, el Camí de Sant Jaume, la Provença i el Canigó, entre altres coses. El 2015 seguirem viatjant, caminant, fent cims... i escriurem, per descomptat. La banda sonora serà marítima i el color predominant el blau. 

Posats a demanar, demano salut, amor i llibertat. En aquest ordre. Cap de les tres coses són incompatibles. La veritable felicitat és un triangle que les inclou totes tres. El meu únic propòsit és viure d'acord amb la natura, ser jo mateix i millorar una mica cada dia. 

Un ocellet es posa sobre la barana de la terrassa, em mira i em diu: Tu ets el nou llogater? Véns només per uns dies, com els altres? Li responc: No, no sóc un llogater de temporada. Em quedaré aquí fins que em fotin fora. L'ocellet piula content: Perfecte, així podrem ser amics... 

La casa va ser construïda l'any que jo vaig néixer. Al lavabo hi ha una placa amb la frase més famosa del Petit Príncep...

 
El secret és simple: allò essencial es veu amb el cor, no pas amb els ulls. Cloc les parpelles i escolto el mar (de vegades és mascle i de vegades femella, la seva veu té tonalitats infinites). Quan les descloc, l'ocellet ha marxat. Sí, serem amics. No ho dubtis. 

El que veig amb els ulls és impressionant, majestuós, indescriptible. El meu cor està curull d'agraïment. No sé com he arribat fins aquí. Tant se val. El que sé és que algun dia hauré de marxar, perquè sempre acabem marxant. La guineu del Petit Príncep s'acomiada... Viure és aprendre a acomiadar-se. 

Benaurat 2014. Benvingut 2015.

Ah, quasi me n'oblidava: avui fa 11 anys justos que vaig escriure el meu primer post a TdQ.

GRÀCIES.                    

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Salud para seguir siendo. Amor para sentir intensamente la vida. Y libertad, como consecuencia de quien sabe que su dicha esta sólo en sus manos,

Como sabes, le petit princep no está por casualidad en tu casa. Siempre hay algo en la vida que me hace regresar a ese libro y a la ciudadela de Saint Exupery.

Buen año, y recuerda que la vida es una emoción tras otra,


Javier.

Isabel H. T. ha dit...


Bueno!!!, Muy bueno!!!
Con el corazón feliz y el espíritu renovado pero antiguo, ahí estás,amigo.
En un entorno que sirve de eslabón para seguir armando la cadena de días que harán tu vida .La naturaleza que describes estaba esperándote, segura de tu regreso,tanto así que hasta te envió un emisario con alas a darte la bienvenida!...serán amigos.

Toni Ibanez ha dit...

Amigó Javier: ser, sentir y escoger. Tres infinitivos que articulan la vida veritativa. Estoy muy atento a las señales... Y esta casa está llena de ellas. Te deseo lo mejor para el 2015.

Amiga Isabel, gorriones de la plaza y de la playa! Soñar es crear. Bendito 2015 para ti.

Abrazos

Isabel H. T. ha dit...

...y para tí también ,amigo querido!!
Abrazos