ENTRELLUM

Publicación de Jose E. Gutierrez Felix .

Abans de la guerra, s'ha d'intentar parlar . Parlar ens fa humans: enraonar, negociar, pactar... La nostra "arma" és la paraula. De vegades, les paraules són insuficients perquè els interessos són diametralment contraposats. Tanmateix s'ha d'intentar parlar. L'orgull s'hi interposa. Sembla que parlar sigui cedir, rebaixar-se. Tant se val. Un dels dos ha de donar el primer pas. Qui el dóna demostra més altura moral. Tot allò que serveixi per ajornar la guerra és positiu. La guerra és el fracàs d'ambdues parts. Entre la pau i la guerra, escull sempre la pau, encara que suposi perdre alguna cosa. Si, al final, no és possible la comunicació i l'entesa, aleshores fes el gest d'atacar (sense atacar). Si fallen les paraules, ens queden els gestos. Un gest pot significar molt si es fa ben fet en el moment adequat. Defensar els teus interessos és legítim, però cal anar en compte com ho fas. Aquí, com en tantes coses, la forma és més important que...

Escriptor- Bartleby , decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels , Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels , la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas ...

Si ho mirem ben mirat, la vida és una qüestió d'accions i reaccions. Sovint reaccionem de forma bastant autòmatica a estímuls concrets. Les reaccions depenen de mil factors que no controlem, des de la disposició fisiològica del nostre organisme fins a l'imaginari moral en el qual hem estat educats. Els hàbits s'imposen. Costa molt trencar les inèrcies, individuals i socials. Només aquella persona que sigui capaç d'aturar la immediatesa de la reacció pot considerar-se madura . La resta és pur infantilisme. És allò de comptar fins a 10. Si pots visualitzar la reacció abans que la reacció s'apoderi de tu i et domini, has guanyat. Si, en canvi, no pots frenar l'automatisme visceral que es desencadena dins teu, aleshores ets una víctima, un nàufrag condemnat a ofegar-se. La irracionalitat intrínseca de moltes reaccions humanes ens empeny cap a l'abisme del descontrol i del caos. Com podríem controlar aquest mecanisme pervers? Quina mena de timó podria redreçar e...

La raó no governa la vida. Són les passions les que manen. Sense passions ens avorrim. Sense passions som un riu embassat. Els embassaments només es poden construir a les depressions. Apassionar-se és viure la vida intensament, enlairar-se. Davant això, la raó té les de perdre. Hume afirmava que les passions són "irreductibles". La raó s'entesta a controlar l'incontrolable mentre que la passió ho destarota tot com una tramuntanada. Cal perdre l'oremus per a guanyar el sursum corda . No es pot servir alhora dos senyors. El cap serveix per als barrets, però és el cor el que batega i fa bullir la sang. Després hi ha els intel·lectuals, els moralistes i els carallots que tenen la sang d'orxata. Una colla de dropos que no fan cap bé a l'espècie. Si hi ha passió hi ha ales. Sense passió ens arrosseguem com els talps. No tinguis por de les passions. Són la cosa més natural i sana que hi ha. Res no s'ha fet en aquest món sense l'impuls libidinal i divina...

Les ciutats (sobretot les més grans) s'han tornat llocs perillosos . Sempre ho han estat, però ara encara més, amb la crisi sistèmica, que no és solament econòmica , sinó cultural, moral, global. L'ésser humà del segle XXI ha d'arribar al col·lapse personal i social per tal de regenerar completament el seu modus vivendi . Això no succeirà sense violència ni dolor , perquè només canviem quan ens sentim obligats a fer-ho. Cal que la inèrcia estèril i la buidor existencial en la qual estem instal·lats salti pels aires. Cal assumir la decadència i tocar fons per a tornar a enlairar-se. Cal fugir de les ciutats i trobar un refugi més o menys segur per als temps difícils que vindran. Tot això anava pensant ell dins l'avió de Ryanair que el portava de Bèrgam a Girona després d'haver fet un tour ferroviari de dues setmanes per Suïssa, un país net i polit on la gent no somriu, un país que fa ferum de diners. Llegeix tota la sèrie T

Escriu Gauguin a “ Noa Noa. Estada a Tahit í ” : “La civilització se me'n va de mica en mica. Començo a pensar d'una manera simple, a no tenir gaire odi envers el proïsme -més ben dit, a estimar-lo. Gaudeixo de totes les fruïcions de la viuda lliure, animal i humana. Defujo allò factici, entro en la natura: amb la certesa d'un demà igual que el dia present, tan lliure i tan bell, la pau s'apodera de mi; me les enginyo com tothom i ja no tinc vans maldecaps.” I una mica més endavant afegeix: “Ben destruït, ben mort, efectivament, el vell civilitzat a partir d'aleshores! Renaixia; o més aviat, en mi prenia inici un home pur i fort. Aquell assalt cruel seria l'adéu suprem de la civilització del mal.” I llavors el pintor s'amistança amb Tehura, una indígena de tretze anys. No es tracta d'establir categories morals des de la perspectiva europea. El salvatge, el bàrbar, el pur, el simple, el lliure, el "llop selvàtic sense collar" (com el va anomena...

Les persones conservadores tenen por dels canvis, és a dir, de la realitat, perquè la realitat és pur canvi. Per això s'aferren als ideals, a les ficcions, a les religions, al que faci falta per tal d'evitar-se el trasbals de la novetat. Quan, malgrat el seu conservadurisme malaltís, les coses canvien (perquè sempre canvien) aquestes persones pateixen de mala manera, es queden descol·locades, no entenen res. La burgesia i la moral pretenen conservar unes possessions materials i unes pautes de conducta inalterables. La seva dèria està condemnada al fracàs. A les antípodes estan les persones obertes, innovadores, creatives, les que no tenen por d'experimentar. A les antípodes està la llibertat.

Per exigències paternoprofessionals, segueixo atentament cada capítol de la sèrie Física o Química , que emeten els dilluns per la nit a Antena 3. Mentre mirava el capítol d'ahir vaig descobrir que tot l'argument es fonamenta en dues premisses bàsiques: 1) La mitificació absoluta de l' amor , que ho justifica tot. 2) L'absoluta banalitat del sexe No cal dir que ambdues premisses són errònies i pernicioses perquè condicionen el capteniment dels personatges fins al punt de convertir la seva vida en una muntanya russa d'allò més inconsistent. M'estalvio d'entrar en consideracions de caire moral. La sèrie "educa" els adolescents en la mesura que proposa una "ficció televisiva" que ells encara no són capaços de discernir "críticament". Aquí rau el perill. La barreja de sexe i amor sense cap criteri conforma una amalgama infumable que només serveix per a confondre encara més l'espectador. Admeto que la realitat adolescent implic...

"L'amor és molt difícil d'entendre. I saps per què? Doncs perquè l'amor és la cosa més idiota de l'univers, Tommy, però també la més important. Per això costa d'entendre." (pp. 201-202) "Per entendre la reacció de Marcus només hi havia una resposta lògica: que hi ha coses, com l'amor, que no ho són. L'amor no es pot mesurar amb la racionalitat d'un compàs." (p. 331) "Hauria admès que l'amor fos una experiència trista, desesperada o cruel. La meva versió de l'amor era boira sota les pedres , i res més." (p. 470) "Qui ha dit que l'amor és bonic? L'amor és, sobretot, poderós. L'amor pot deformar la nostra moral de la mateixa manera que una biga de ferro, tan dura i sòlida, es retorça en un forn." (p. 523) "Imaginem-nos que l'amor de la nostra vida s'amaga sota mil milions de pedres. No pot haver-hi res de pitjor. O sí: que visqui a una cantonada de la vida i no vulgui saber res de nosa...

El mal és antimetafòric. No hi ha mal privat. El mal sempre és fruit de l'esbombament públic. És la societat la que criminalitza. Són els altres els que apliquen la llei i dictaminen què és i què no és delicte. El que tu facis -sigui el que sigui- ja t'està bé. El mal habita les ombres i estima el secret. El mal és clandestí. El mal no és mal si no és visible, si resta dins l'àmbit estrictament subjectiu. És quan surt a la llum pública i s'objectivitza que el mal pren cos i ens deixa atònits. Les categories morals -la culpa, l'escàndol, l'escarni, la maledicció-, tot són epifanies de la veritat presumpta que cohesiona la tribu ancestralment tabuada. Sota aquest simulacre d'ordre, sota aquesta artificiosa eticitat, bull la llibertat insubornable, que és la pulsió fonamental que mou el sol i les altres estrelles de la galàxia humana, massa humana. Ningú no viu una sola vida. Ningú no està fet d'una sola peça. El mal no té rostre, sinó màscares diverses, p...

Malgrat que alguns ens volen fer creure que vivim en un món dessacralitzat perquè hem superat el ròssec religiós i, sortosament, a la nostra societat secularitzada regna el relativisme d'acord amb la doctrina progre segons la qual tot s'hi val perquè tot té el mateix valor, és a dir, no cap; no en feu cas, és una mentida. Encara hi ha coses sagrades, sempre n'hi haurà. I no parlo de déus ni de dogmes ni de morals... Sagrada és la Natura . Sagrada és la Família . Sagrada és l' Amistat . Sagrada és la Intimitat . Sagrat és l' Honor . Sagrada és la Llibertat . Etcètera. Ja sabeu que no acostumo a emprar les majúscules, però avui faré una excepció. Hi ha coses sagrades, senyores i senyors, coses amb les quals no hem de jugar. Sagrat significa digne de respecte i de veneració, inviolable. Direu que cadascú pot considerar sagrat allò que més li convingui, que la sacralitat és quelcom molt subjectiu, i el que per a tu és sagrat potser per a mi no ho és; depèn del sistema...

Un dels drames més punyents de la nostra societat són les separacions matrimonials en les quals hi ha fills pel mig. Assisteixo a una escena tràgica. Impotent contemplo les llàgrimes de dues criatures quan el pare se les emporta. Pugen al cotxe a contracor mentre, aixecant tremolosament els bracets, s'acomiaden de la mare. El cotxe s'allunya. La mirada perduda de la mare que també plora. La mirada perduda dels fills rere la finestreta. Se m'estripa l'ànima (perquè jo encara tinc ànima). Són els més dèbils els que sempre acaben pagant l'egoisme dels més forts. L'amor sense responsabilitat és pura frivolitat (disculpeu el rodolí). Res no justifica una sola llàgrima d'un nen (torneu-me a disculpar, però avui pateixo un atac atroç de sentimentalisme). Fa molt de temps que aquesta mare ja no riu. És una dona essencialment trista. L'amor ha de provocar somriures, horitzontals i verticals . Estimar-se és riure junts. El desamor, en canvi, ens fa plorar separats...

Els que no poden presumir de res més, presumeixen de ser bones persones . Encara que siguis un zero a l'esquerra, sempre pots enorgullir-te dels veïns o dels amics que la sort o l'atzar t'ha concedit. El pitjor de tot és quan aquests manefles es posen moralistes. No hi ha res més insuportable.