ENTRELLUM

Crec fermament en la força que ens habita, en el nucli que ens fa ser transcendents, en l’energia suprema que ens salva dels naufragis, en l’amor que s’estima a si mateix i, per això, és capaç d’estimar els altres.  Crec en la divinitat encarnada en cada cos i en cada gest, en cada mot i en cada silenci, en cada presència instantànea i en cada esperança desesperada, quan sembla que tot s’acaba i, en realitat, tot recomença, com surt el sol i torna la primavera. Crec en tu, en els teus fracassos, en el teu cor innocent de nena que un dia va somiar prínceps blaus i l’endemà es va despertar segrestada pels pirates.  Crec en tu, ara mateix, en la teva transformació, en la teva superació, en el teu miracle. Hi creuré sempre. No és una fe, sinó la certesa de saber que no estem sols (mai ho hem estat), la certesa de sentir que la vida sempre val la pena, si el coratge t’empeny cap a nous horitzons, si la llum que ets brilla més enllà de la tenebra...

  Hi ha tres factors fonamentals que determinen la teva vida: com et valores a tu mateix (autoestima), l'entorn on vius (context) i com et valoren els altres (relacions). O dit altrament: qui sóc, on estic, amb qui em relaciono. Ser - Estar - Relacions. La relació amb mi mateix (Self), la relació amb el lloc que m'acull (Natura) i la relació amb el proïsme (Amor). Tot, al capdavall, són relacions i energia, L'energia que genero i canalitzo, el feed-back energètic amb l'entorn i amb els altres. Pensaments - Sentiments - Accions. He de tenir molta cura del que penso, perquè això provoca certs sentiments i desencadena certes accions. Hem de ser conscients de tot plegat. L'amor comença per un mateix. M'ha d'agradar com sóc, on visc, què faig, perquè després pugui agradar als altres. I viceversa: només m'agradaran les persones que em transmetin aquests valors positius. Rebutjo pensaments negatius, llocs i relacions tòxiques. Només puc ser feliç si es...

La impermanència de totes les coses no és només una paraula, sinó un fet catastròfic que hauríem d'acostumar-nos a percebre com a natural i, fins i tot, agradable. Ni lo bo ni lo dolent duren sempre. Sortosament.  El somni manté la tensió en el punt just d'efervescència sense esclatar, sense vessar-se, sense gaudir del caos alliberador... Somiant ens estalviem la consumació, sempre decebedora. També cal alliberar-se dels somnis. L'alliberament absolut ( Moksha ) s'anomena il·luminació .  Lo més important és com et sents tu. De què serveix que t'estimin els altres si no t'estimes tu? No cal verbalitzar el misteri ( Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen ).  La pedra filosofal (alquímica i tàntrica) consisteix a destil·lar l'essència de l'existència , és a dir, depurar les aparences per tal d'atènyer la substància, l'or que brilla de veritat. És una obra magna que dura moltes vides.  El sol vol sortir entr...

Despertar no és obrir els ulls, sinó obrir el tercer ull . Despertar és deixar de mirar-se el melic (i la pantalla : escapar-se de la Matrix) per a mirar la lluna, les estrelles i aquells ulls que et necessiten. Despertar és no parar de fer-se preguntes encara que no trobis respostes. Despertar és callar quan tothom crida i cridar quan tothom calla. Despertar és retirar-se al desert , dejunar i parlar amb les serps i els escorpins. Despertar és fugir per a retrobar-se . Despertar és adonar-se que som el que mengem, que som el que estimem i que som el que somiem. Despertar és aprendre a ser ombra a l'estiu i caliu a l'hivern. Despertar és oblidar la paraula culpa. Despertar és tenir el cap al cim i els peus a la vall sense estripar-se. Despertar és acceptar que les imperfeccions formen part de nosaltres. Despertar és donar en comptes de demanar. Despertar és beneir la pluja i el vent. Despertar és plorar sense voler i somriure sempre . Despertar és mantenir la c...

Els paisatges són sempre de l'ànima. Tant se val el decorat exterior, la climatologia, la materialitat estricta del món. Som el que sentim, som el que estimem i, sobretot, som en la mesura que som estimats. Per això cal distingir l'estar de l'ésser. Tant se val on estiguis, el que tinguis o el que facis, perquè lo més important és el que ets. Sóc allò que l'amor ha fet de mi . Si encara sóc viu, si encara no m'he perdut del tot, és perquè encara m'estimen i encara estimo. Sense amor la vida no té sentit.  En el meu cas, depenc de tres dones: ma mare, ma filla i la meva parella. Aquest triangle femení delimita l'espai sentimental on habito, són les columnes que sostenen l'arquitectura de la meva estabilitat emocional. La Sisília , la Marina i la Mercè , vet aquí les tres persones més importants de la meva vida perquè sense elles jo no seria important ni per a mi mateix. L'autoestima depèn de l'estima que reps. Diuen que darrere d'...

No és ètic jugar amb les il·lusions de la gent . Amb això juga la política i l'art (reprovable?) de la seducció a tots els nivells. Dones que cinquantegen, premenopàusiques, desorientades, cercant tendresa i una certa seguretat per al futur incert després d'entomar uns quants fracassos sentimentals. Pràctiques com són, es pregunten què passarà si acaben soles, amb el llit buit, sense una mirada on reconèixer-se. I què dir dels homes que apuren les escorrialles de l'atrotinada pròstata, mascles incapaços d'assumir la decadència natural de la física, sords a qualsevol reclam metafísic, patèticament infantils en el pitjor sentit de la paraula. Elles i ells fan corrua i no es resignen, no es rendeixen. Hi ha l'autoestima (l'epifania de l'ego) que reclama els seus drets. Hi ha el miratge, la disfressa, la lluita aferrissada contra l'evidència. Hi ha mirades tristes i perdudes, ofegades entre gintònics i infrasexe. Hi ha una pila de webs de contactes on no p...

He dinat una amanida de fulles tendres d'espinac (de l'hort de mon pare), brots de soia, xampinyons crus tallats molt fins, ceba tendra, pastanaga ratllada, panses, pipes, daus de tofu amb sèsam, daus d'emmental, un rajolí d'oli bo, salsa de soia i dues llesques de pa torrat integral. Abans he caminat 18 km pujant pel camí de Malpartit, travessant la plana d'Alguaire (l'aeroport que només té avions els diumenges ) en direcció a Rosselló i tornant pel canal de Pinyana. Avui la mitjana ha sigut de 6 km/h. Hi ha hagut moments que plovisquejava. Krishnamurti diu que una ment superficial està preocupada buscant sempre satisfaccions, gratificacions. Com que aquestes satisfaccions són momentànies, anem d'una a l'altra i, al capdavall, ens quedem insatisfets. Ens aferrem a les coses i a les persones per a sentir-nos segurs, per a "ser" algú, per aconseguir un resultat... Vull fer un elogi de la solitud. La pau que et dóna no haver de just...

No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord.  Viure és fugir del que hem viscut . Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança.  Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets?  Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat...

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels ele...