ENTRELLUM

Avui han començat les XXIV Nits Musicals de Vallromanes amb una actuació de piano a 4 mans a càrrec del germans Moreno Gistaín que han interpretat peces de Satie, Ravel, Stravinsky i Falla. Sóc un fanàtic d' Erik Satie . El moment més sublim de la nit ha estat quan tocaven la Parade i a fora plovia... La remor de la pluja s'adeia perfectament amb les notes que brollaven del piano... He clos les parpelles i he desitjat una eternitat així.

Pel·lícula basada en la novel·la de Somerset Maugham The Painted Veil (1925), títol inspirat en un vers de Shelley : The painted veil which those who live call Life... Es tracta d'una reflexió sobre l'amor profund, l'amor que perdura en el temps malgrat les vicissituds de la vida, la grandesa de l'amor que esdevé substància del que som, fins i tot més enllà de la mort. L'amor ferit pel desamor. La mútua comprensió. Naomi Watts . Edward Norton . Exòtics paisatges de la Xina. Crítica del colonialisme. Música de Satie. Una lliçó de silencis. Un poema audiovisual. Recomanació ENTRELLUM.

Cap al tard . Vetllada teatral al Casal de Vallromanes amb Ramon Madaula fent de Rusiñol. Un monòleg dirigit per la Sílvia Munt i embolcallat per la misteriosa música de Satie. Apunts: Sóc esclau de lo que fuig. Es dubtava amb una amargor indefinible. L'art s'ha convertit en xifres. La inconsciència és un llibre alegre. L'experiència és un llibre tristíssim. La morfina, la morfina... era l'anul·lament de la matèria. Em curo les malures de l'esperit treballant. No hi creguem en l'equilibri: l'equilibri és la mort. Els que busquen la veritat es mereixen el càstig de trobar-la. Al món hi ha qui cria canaris i hi ha qui cria necessitats. Delitosa indecisió (jugar a l'aventura). Jo mandro, tu mandres, ell mandra, nosaltres mandrem, vosaltres mandreu, ells mandren. Visca la mandra! Aquest país d'apagallums. El modernisme és l'art que els uns desitgen i els altres temen. En la soledat, i en ella tan sols es troba la poesia. Desert de fosca. La vida rai...

Vull bullir. Bullo. Són les 5:38 de la matinada del dissabte dia 1 d’abril i tinc els ulls més oberts que mai, com si les parpelles fossin conscients i haguessin decidit que no val la pena dormir, que ara no puc dormir perquè em queda poc temps, poc temps per a no sé exactament què. Aixeco la persiana del despatx (sempre dubto si la x va després o abans de la t o a l’inrevés) i guaito la foscor de la nit, la llum esmorteïda dels fanals, l’ensopiment dels plataners… Fa una setmana, divendres passat, vaig veure La Cabra d’en Pou al Teatre Auditori de Granollers. Encara no he tingut temps de fer la ressenya. Porto setmanes sense tenir temps per a res tret d’obsedir-me amb tu. Una obra excepcional, la història del follacabres , que em va colpir molt endins. Quan pugui en parlaré amb calma. L’anhelada calma que no aconsegueixo recuperar. Un fotimer d’originals sobre la taula del menjador. Em pregunto: ¿Per què collons hi ha tanta gent que escriu poesia, si la poesia no és res més que la ...