Exili 50

Acaba un any frenètic, a nivell personal i a nivell polític. El 2017 ha sigut el que més he viatjat (he travessat l’Atlàntic 8 vegades i la llista de països visitats arriba a 45) i l’any de la proclamació de la República catalana (malgrat els entrebancs i les incerteses futures). 

Destaca per damunt de tot Brasil, on sóc ara. És la tercera estada, la més llarga. La raó principal és una brasilera: Cherchez la femme! M’he saltat l’hivern europeu per a gaudir de l’estiu en aquestes terres tan amables i acollidores. Tornaré a CAT per la primavera...

Sóc optimista de mena i, per tant, crec que la lluita del meu poble per la llibertat reeixirà. Costarà, però ho aconseguirem. 

Dono gràcies per tot el que he viscut, per les benediccions rebudes i per les experiències que han omplert d’aprenentatges el meu camí. 

Fem el que fem, estiguem on estiguem, continuarem endavant, cercant la llum, estimant amb el cor net i l’esperit prest per a elevar-se a noves dimensions. 

Bon any 2018 a tothom. Que la pau, la llum i l’amor siguin amb vosaltres. 

Us regalo un text de Carlos Drummond de Andrade, un poeta brasiler que acabo de descobrir:

Desejos!

 "Para você, desejo o sonho realizado. O amor esperado. A esperança renovada. Para você, desejo todas as cores desta vida. Todas as alegrias que puder sorrir. Todas as músicas que puder emocionar. Desejo que os amigos sejam mais cúmplices, que sua família esteja mais unida, que sua vida seja mais bem vivida. Gostaria de lhe desejar tantas coisas, mas nada seria suficiente... Então, desejo apenas que você tenha muitos desejos. Desejos grandes e que eles possam te mover a cada minuto, ao rumo da sua felicidade." 

FELIZ 2018

Exili 49

Dia de Sant Esteve. Em regalo una antologia amb els 100 millors poemes brasilers del segle XX. Em servirà per endinsar-me en la literatura d’aquest país tan divers i fascinant. Poesia que apareix sovint a les lletres de les cançons, perquè si alguna cosa és espectacular aquí és la varietat i qualitat musical. No em canso d’escoltar-la. 

A la vida només hi ha una cosa més important que la llibertat: l’amor. Per això L’AMOR A LA LLIBERTAT és lo màxim. No hi ha cap poder que pugui imposar-se a aquesta força imparable. Estima la teva llibertat i la del teu poble. Lluita per aconseguir-la. El premi és la felicitat.

Exili 48

Dia de Nadal. Em sento més lliure i, per tant, més feliç, lluny de la terra catalana, a 10.000 km. Els inquisidors pretenen reprimir la meva tribu i resulta d’allò més desagradable haver de suportar tanta injustícia. El 2018 em temo que seguirà si fa no fa igual. Malauradament. 

Nadal és una mena de treva. La guerra s’atura unes hores. Les emocions positives guanyen a les negatives. Demà passat continuarà la ràbia i el despropòsit. Els inquisidors no saben acceptar la diferència, ens volen muts i a la gàbia, a la presó, a la foguera... 

Dia de Nadal. Només l’amor pot vèncer. Som aquí per a estimar. 

Exili 47

Brasil és dolçor i és tendresa, una certa innocència indígena, l’alegria del “tudo bom”, “prazer”, “delícia”, “gostoso”... aquesta banda sonora de samba i bossa nova, la pluja exagerada que cau sobre la ciutat, el vent de l’endemà, aquest “jeitinho” (tarannà) que s’encomana... 

Dolçor i obertura, simpatia, good vibes, “alto-astral” en diuen aquí. Perquè malgrat la misèria, la violència i les injustícies d’una societat malalta de corrupció, els brasilers gaudeixen d’una climatologia òptima, d’una natura pròdiga i d’un optimisme admirable. 

Dolcesa en el tracte, predomina l’emoció, al contrari d’Europa, on la racionalitat i el càlcul dels interessos ho han fet malbé tot. 

Per això ens sentim a gust aquí. Aquí l’amor és tan fàcil...

Exili 46

Molt orgullós del meu poble, de la fermesa i paciència dels catalans de debò, que lluiten i persisteixen en la seva identitat amenaçada, sense rendir-se, contra la repressió espanyola, que ha fracassat i fracassarà en la seva ofensiva feixista. 

Després hi ha la resta, els que voten C’s i sociates, els xarnegos inadaptats i desarrelats, renegats, que coven una catalanofòbia sinistra, que voldrien exterminar qualsevol rastre de catalanitat en aquesta terra que haurien de besar perquè els va acollir i els va donar l’oportunitat de menjar i prosperar. El franquisme sociològic producte de la immigració dels 60.

Que no ho dubti ningú, trigarem més o menys, però serem lliures i vencerem. 

Exili 45

Les coses es veuen diferentment a 10.000 km de casa. Diuen que el cor no sent si els ulls no hi veuen, però encara que hi vegin, distants, el cor contempla nous escenaris i els batecs ressonen d’una altra manera. 

El que deixes enrere cada cop té menys força per empènyer. És l’horitzó el que sedueix. El futur inconcret que es revela més enllà de les coses conegudes. El futur, aquesta curiosa barreja de somnis i de coratge. Perquè la normalitat mata qualsevol somni. Per això la detesto. 

Mai vaig ser normal. Mai. Ni quan vaig fer allò que tothom feia. La bogeria conté el privilegi més gran de tots: la llibertat. Ser lliure significa acceptar que potser hi ha altres  camins fora de l’autopista general. Els peatges que paga la gent tota la vida per a poder sentir-se arrecerat pel ramat. Ser lliure significa sobretot jugar-se-la. O escollim la seguretat (normalitat, peatges, ramat) o escollim la incertesa (solitud, risc, llibertat). 

Per això dic que només hi ha futur si hi ha coratge. Els somnis són inútils per si mateixos. Cal saltar. Cal jugar-se-la. I confiar que tot anirà bé. I va bé. L’univers protegeix i gratifica els valents. 

A 10.000 km de distància, en aquest Nadal estiuenc, contemplo la vida com el que és: un regal del cel que mereixem i que hauríem de valorar cada dia més. No és el que tenim, sinó el que som, allò que ens farà feliços. La vida no la tenim, ens té. Som fills de les estrelles i pares de les nostres accions conscients. Actuem, doncs, en conseqüència.

Exili 44

Deixes la sang enrere, i les arrels. T’acomiades dels indrets que et van veure créixer i de les persones que van nodrir-te amb el seu amor. Us estimo. Us porto en el meu cor per sempre més. 

L’aeroport és buit. L’avió surt de matinada. La maleta pesa massa. Se’m fa estrany endur-me la guitarra oceà enllà. 

Ens passem la vida dient adéu, aprenent a acomiadar-nos. Tot el que fem és una preparació per a la mort. Poc a poc, ens alliberem de les coses i de les dependències. Al final, ni el cos ens endurem. Per què perdem el temps acumulant coses que no tenen cap mena d’importància? O penseu que hi ha res estable, segur, durador?

Romanen les pedres una mica més que nosaltres. No gaire més. Ens podem escolar per una ferida. El múscul cardíac pot fer figa. Hi ha cataclismes imprevisibles i mil guerres clandestines que amenacen la supervivència de l’espècie. Els antibiòtics ja no fan efecte i els virus no paren de mutar. 

Deixes la sang enrere, i les arrels. Hi ha massa soroll a les ciutats i massa frivolitat. La terra ens torna la veritable essència amb el seu batec suau. 

Quan et sentis perdut, confia. Hi ha una llum que no s’apaga mai. 

Exili 43

L’home ocell torna a volar. Per això és ocell. Fuig de l’hivern tot cercant l’estiu austral. Com quan tenia 18 anys i va deixar la Terra Ferma, s’emporta una maleta i la guitarra, la mateixa guitarra que l’acompanya des que tenia 15 anys. 

L’home ocell estén les ales novament. El pelegrí, peregrinant, va trobar un més enllà a l’atra banda de l’oceà. Una maleta i la guitarra. Res més. El viatge de la vida exigeix despreniment. 

Potser no tornarà. No ho pot saber. No vol saber-ho. 

L’esperit decidirà.

Exili 42

El dia que van prohibir el groc vaig somriure. Qui pot prohibir la primavera i convertir-la en hivern? Somreia mentre observava com eixia el rajolí calent del meu penis i el dedicava als censors i als botxins. Un rajolí per als polítics i un altre per als jutges. Tots els rajolins del món per als cafres que es nodreixen d'odi i de venjança. 

Entre la llum esclatadora de les utopies i la foscor depriment de les distopies, hi ha la vida, sí, LA VIDA, amb la seva espontaneïtat i la seva força imparable. Real. Veritable.

Somriure contra la rigidesa del poderós que usa la força talment un goril.la. Somriure per exorcitzar les ombres que ens voldrien atemorir (i no se'n surten). Somriure sempre, fins i tot davant la mort.

El dia que van prohibir el groc van florir totes les pedres. Qui pot prohibir la bellesa i convertir-la en presó? No. No podran. Serem el que som fins al final. No hi ha final, només principis. Cada dia un, cada minut, cada segon. Com surt el sol, sortim i resortim nosaltres. 

Exili.

Exili 41

Fa 525 anys, instigats per la Inquisició, els espanyolots catolicíssims van expulsar els jueus. Per a quedar-se havien d'abjurar de la seva religió. Molts van fugir cap a l'exili i altres van esdevenir "conversos". 

Fa 404 anys: expulsió dels moriscos de la monarquia hispànica (Felip III el pietós). 

Sense jueus i sense moros, Ñ reforçava la seva identitat inquisitorialment cristiana: "Porque no he de ver en mis días la pérdida de España por culpa de estos herejes pertinaces y traidores a la Corona"...

Dels fets històrics es conclou que la tolerància no és una virtut gaire espanyola. Ja sigui com a heretgia religiosa (anatema sit) o com a dissidència política (rojos separatistas), la solució sempre és la mateixa: expulsió, assimilació o extermini.

Amb el franquisme segueix la cosa, i ara amb els seus hereus directes els quals perpetuen el supremacisme castellà catòlic.

Aquest és l'ADN espanyol: O ets com jo o has begut oli.

Exili 40

Si voleu fer la botifarra a l'estat espanyol voteu Puigdemont o Junqueras. Això és simbòlic i els faria enrabiar. Però si voleu avançar seriosament cap a la República voteu CUP. Sense la CUP no haguéssim arribat mai tan lluny, i cal anar encara més lluny, unilateralment, per descomptat.

El meu vot per a la CUP el vaig posar fa uns dies dins un sobre certificat a Correos. Espero que el 21-D sigui contabilitzat i no es perdi pel camí. Aleshores jo estaré molt lluny, a l'altra banda de l'oceà, gaudint d'un Nadal estiuenc. 

De la CUP m'agrada el seu anticapitalisme, la seva lluita contra el sistema, que són la nota discordant i radical enmig d'una partitocràcia que es gronxa indolent en aquest status quo vomitiu. La CUP està arrrelada a la terra, als pobles, a la gent, mentre els altres només coneixen els despatxos i els consells d'administració de les empreses de l'IBEX. 

El President Puigdemont m'inspira tendresa. És l'heroi de la tribu que lluita pels seus. El votaria també, seria la meva segona opció. Junqueras seria la tercera. Alguna cosa em grinyola amb ERC, no sé ben bé què és. La Marta Rovira és fluixeta; bona noia, però flonja. Prefereixo Mundó o Romeva. Turull tampoc em desagrada... 

En realitat, són una generació de polítics valents que han arriscat llibertat i patrimoni (o sigui, benestar personal) per la causa catalana, només per això mereixen tots els respectes, més enllà de les seves diferències. 

Guanyi qui guanyi el 21-D (i em temo que no guanyarà ningú), la solució del conflicte no la veig propera. L'estat espanyol és un Leviatan-Minotaure-Goliat disposat a esclafar-nos. L'amenaça de la presó és com la targeta vermella del futbol. El problema és que l'arbitre el tenen comprat, és dels seus. 

Pere Quart finia les seves memorables Corrandes d'exili amb aquests versos: 

"Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa."

Doncs això. A continuar somiant. 

Exili 39

https://www.elespanol.com/opinion/carta-del-director/20171209/268423157_20.html

Si com és previsible, el resultat del 21-D dóna una CAT partida per la meitat, i no hi ha diàleg ni negociació (bilateralitat), la Guerra Civil està assegurada. I jo això m'ho prendria MOLT seriosament.

España és un estat fallit, fracassat, sense futur. Governa un partit amb 900 casos de corrupció (cleptocràcia institucionalitzada en forma de casta extractiva). El deute és impagable. Les pensions insostenibles. Ara ha esdevingut una dictadura de facto per l'abús prevaricador del codi penal contra la dissidència independentista. Atès que s'està plantejant com una "causa general", hi haurà més querelles, més empresonaments, més repressió, una escalada creixent de la violència d'estat. El conflicte anirà in crescendo. La perspectiva és molt fosca. 

Cal tenir pla B i C i D... És qüestió de mesos. Cal preparar les coses i vendre tot allò que no et puguis endur. Els catalanicides no s'aturaran. Anticipem-nos.

Exili. 

Exili 38

Et fa res si em quedo? Em barrejaré amb l'aire. Mai havia sentit això sol. Et fa res si em quedo? Sóc el guardià de les teves nits. Converteixo la teva pena en or. Vols pagar els meus préstecs? Perquè jo no ho faré fins que sigui vell. Pots llegir els meus senyals de fum? Escolta l'univers, pots trobar una resposta. L'amor és aquí i a tot arreu. No t'espantis. Et fa res si em quedo? La teva cara em persegueix. Trobaré les respostes en els meus somnis. Encara estic penjat de tu. El teu silenci és un camí mortal polsegós. Qui sap cap on bufarà el vent. Escolta l'univers, pots trobar una resposta. L'amor és aquí i a tot arreu. No t'espantis. Només sóc un home perdut a l'espai, cridant, mentre espero escoltar un eco... 

 

cover from https://youtu.be/6VPI_y14zaM

Exili 37

Me adoctrinaron en la escuela y me manipula TV3. Odio a España y he roto la convivencia entre los catalanes. Soy un zombi indepe que me manifiesto tumultuosamente. Separatista, sedicioso, rebelde, anormal, etarra y nazi. Es más que seguro que voy a ir al infierno. Que Franco se apiade de mi pobre alma.

Exili 36

Viure amb por no val la pena. La por és un sentiment que ens escapça les ales i ens encongeix el cor. Els que pretenen governar-nos a través de la por són uns miserables. Els que s'espantin i visquin atemorits tindran també una vida miserable. La misèria humana es manifesta quan no som capaços de créixer junts en l'exercici de la llibertat. Viure sense llibertat no val la pena. 

Exili 35

Escoltant el relat dels detalls personals dels consellers innocents empresonats, arribes a la conclusió que no tenim una altra sortida que lluitar amb totes les nostres forces contra la injustícia suprema d'un estat (en minúscula) que ens vol humiliar i anorrear. Lluitar vol dir lluitar, no pas fer tuits.

Quina mena de vida és la teva si l'única lluita que t'engresca és la mesquina recerca de la teva satisfacció individual? 

I diràs: hem vingut aquí per a ser feliços i no podem perdre pas els temps i les energies amb utopies o ideals inabastables perquè la situació és la que és i no podrem canviar-la... 

Tu t'ho creus, això, sincerament? Pensa quantes coses de la teva vida mai haguessis imaginat que podien canviar i mira ara... 

El canvi és necessari i inevitable. Tot es mou, en la natura i en la societat, res no és estable. 

Que tu puguis aportar la teva empenta, a la teva manera, des del teu àmbit, és summament important. No pots desentendre-te'n. 

La vida s'omple de sentit quan som capaços de trobar una raó superior que ens motivi en els nostres actes. Aquesta raó neix de la consciència íntima i s'expandeix enfora. 

Perquè volem un món més just, més veritable, més bondadós, més bonic... Per això lluitarem i farem pinya. Treu l'heroi que portes dins. Pensa què deixaràs aquí quan te'n vagis...

Exili 34

(Recull de tuits)

La Santa Inquisición Ñ dice: si acatas mi Sacrosanta Constitución (Bíblia) te perdono la vida, cacho hereje (separatista sedicioso) AMÉN!!!

Ens passem la vida demanant permís a l'amo (que és qui té la força -de la seva llei-) a veure si ens reconeix la possibilitat de ser nosaltres...

La gàbia de la legalitat (summum ius, summa iniuria) no permet el vol del catalans. O trenquem la gàbia o trenquem les ales #volemvolar

Jo no acato ni acataré el puto 155. Ni de conya. Em pixo en la Inquisició Ñ.

Això no s'arregla amb manifestacions..... Fins quan aguantarem tanta humiliació?

Si a Catalunya domina la por, no hi vull viure. Amb repressió i censura no m'hi trobaran. No seré víctima, i menys còmplice d'un estat totalitari. Desobediència i clandestinitat. Front Republicà.

L'any 2011 hi havia 66.815 milions al Fondo de Reserva de la SS (hucha de las pensiones). Ara només queden 8.095 milions... Sabeu quin any va estrenar-se com a President M. Rajoy?

2011

Les falses banderes s'han de fer bé o quedes com el kul. Els mortadelos Ñ que no van trobar ni una urna ara volen trobar violència... Quina colla de patètics #falseflag

Tant odi, tanta agressivitat, tantes mentides, tantes ganes d'humiliar i anorrear... només demostrem una cosa: complex d'inferioritat, enveja malaltissa. Quan la força s'imposa sobre la raó. Quan té raó qui més crida. Quan el botxí es fa la víctima. Quan la realitat és negada.

Catalunya és catalana, si més no en un 50% dels seus habitants. Aquesta catalanitat no pot ser negada. Porten segles atacant-la i menyspreant-la, sense aconseguir exterminar-la. No és quelcom erradicable. La catalanitat és un pedrot a la sabata del conqueridor-inquisidor espanyol

No en tingueu cap dubte: tard o d'hora hi haurà morts, el problema serà esbrinar els autors reals del crim (banderes falses de mortadelos chapuceros)

Ni putu cas a les enquestes, perquè formem part de la propaganda de campanya del règim mafiós, corrupte, feixista, liberticida i catalanicida de Ñ (=Ñorda)

Si t'acusen de violent i no ho ets, què perds si decideixes ser-ho de debò? Les conseqüències són les mateixes, no?

Pacifistes acusats de violents pels feixistes violents no passaran el Nadal a casa amb la família. Caurà la maledicció funesta sobre Ñ.

Els carcellers són els que han arruïnat Ñ amb el partit més corrupte d'Europa, mortadelos chapuceros de banderes falses, promotors del terrorisme d'estat...

Oi tant, que són presos polítics! Ostatges més concretament. La Santa Inquisición tracta així els heretges indepes. No hi ha democràcia. L'arbitrarietat de la justícia és pura indefensió. A la guerra com a la guerra... A la foguera

Els que tenen el monopoli de la violència estatal i legalista (abús de la llei de l'embut) i que l'apliquen a cop de porra i ràtzies ultres, ens acusen de violents... Som terroristes perquè volem dinamitar el seu Règim corrupte a cop de vot i pacifisme... Oi tant, que guanyarem!

A les espanyes estan que no dormen amb les enquestes.  Especulen amb aritmètiques quimèriques. Saben que han perdut CAT i que els vots del 21-D ho demostraran. Haurien d'il.legalitzar la CUP per tenir una remota possibilitat... Y ni por esas. Ànims, família, i coll avall.

Han retirat les euroordres de detenció per no posar-se en evidència davant el món. Aquí al seu cortijo foten el que volen els senyoritos inquisidors. Fora fan peneta. És una trampa, si tornen els engarjolaran.

Els adoctrinadors t'acusen d'adoctrinar, els violents t'acusen de violència, els corruptes de corrupció, etc. Allò que no toleren és la diferència la qual es converteix en el seu mirall. El maleducat no suporta la teva educació i el curt de gambals odia la intel.ligència.

Rebatre una mentida cansa. La veritat ens farà lliures.

Als equidistants Déu els vomitarà de la seva boca

España no és una democràcia, sinó una oligocràcia partitocràtica o una plutocràcia demofòbica, el que més us agradi.

Que ens furtin 40 milions cada dia suposo que hauria de tenir un límit, no? O penseu continuar fotent el gandhi amb el lliri a la mà, cagadets de por (no fos cas que hi hagi morts) i les butxaques ben buides?

- Mariano, haz algo, que esto se nos va de las manos...

- Tranquila, Soraya, que los fiscales lo afinan todo...

- Pero es que de tanto afinar se nos ve el plumero hasta en Bélgica...

-No sufras, mujer, que Bélgica está muy lejos...

Quan l'Estat es converteix en presó, la dignitat s'anomena exili, resistència, rebel.lia, lluita, tossuderia...

No hi ha delicte? Me l'invento. Uso i abuso del codi penal per a eliminar la dissidència. Em carrego els drets humans fonamentals en nom de la sacrosanta unidad de la patria franquista (atada y bien atada). Perdo les eleccions i sant tornem-hi. Vet aquí la meva fiscalocràcia!!

El fdlgp Franco va deixar "atado y bien atado" el futur tenebrós de la pell de brau amb el jou (yugo) de la Sacrosanta Constitución i la monarquia, i les fletxes de l'exèrcit, la judicatura, la partitocràcia i l'Opus. Un fake de democràcia que ara és un Titànic que s'enfonsa...  L'iceberg és Catalunya!!!

Exili 33

O anem amunt o anem avall. O aspirem al Cel o la Terra ens engull amb les seves mesquineses materials. O som alats o som el fang on es rebolquen els porcs. Entre la papallona i el cuc, entre l'ocell i el rèptil, hi ha la teva voluntat de ser cada dia millor, oi? 

Voluntat és determinació. Sempre tindrem excuses: sóc dèbil, em poden les addiccions, tinc por, la vida és dura, el món és una merda... 

Tu saps millor que ningú que allò que et fa feliç és l'autosuperació, no pas el victimisme o la rendició. 

L'alegria veritable brolla de la vida que es fa i es refà a si mateixa, d'aquesta energia que no és nostra, però que ens empeny a ser qui som.

No hem vingut aquí a queixar-nos ni tampoc a agenollar-nos. Viurem amb la ferma voluntat d'afirmar el que som malgrat les adversitats. 

O anem amunt o anem avall. Jo de tu no dubtaria. 

Exili 32

Tant odi, tanta agressivitat, tantes mentides, tantes ganes d'humiliar i anorrear... només demostrem una cosa: complex d'inferioritat, enveja malaltissa. Quan la força s'imposa sobre la raó. Quan té raó qui més crida. Quan el botxí es fa la víctima. Quan la realitat és negada.

Si una cosa no t'agrada pots atacar-la, menysprear-la o negar-la. L'ataques per a suprimir-la, eliminar-la. La menysprees per a rebaixar-la, ridiculitzar-la. La negues per a no haver d'admetre que no saps com tractar-la o gestionar-la.

Catalunya és catalana, si més no en un 50% dels seus habitants. Aquesta catalanitat no pot ser negada. Porten segles atacant-la i menyspreant-la, sense aconseguir exterminar-la. No és quelcom erradicable. La catalanitat és un pedrot a la sabata del conqueridor-inquisidor espanyol. Com ho va ser l'indigenisme americà. Però vet aquí que els "salvatges" encara existeixen, més o menys assimilats. O no. Contra més reprimeixes, més enforteixes. Quina paradoxa, oi? 

La lluna plena d'avui ens regala una lliçó preciosa: hi pot haver llum enmig de la nit més freda. Hi pot haver tendresa i esperança enmig de la guerra més cruel. Guanyarem si ens estimem. 

Exili 31

Primer diumenge de desembre. Unes hores sense internet. Tot és un aprenentatge per al desaferrament. No vull posseir res. Ni casa ni dona ni destí ni a mi mateix. Ondulant, divers, excèntric, deixo que la vida (sempre sàvia) em porti allà on ella vulgui i, sobre les seves ales, em lliuro als seus plans inescrutables. 

No tinc cap dret a imposar res a ningú. No vull dominar el món ni els altres. Crec en el poder del Sol, del Mar, del Vent... Els poders humans em fan riure. Són tan mesquins i ridículs! 

Les forces del mal existeixen i insisteixen a fer-nos la guitza. Són grolleres i brutals. Cal ignorar-les amb absoluta i total indiferència. Que bordin els gossos mentre nosaltres passem de llarg. No ens mossegarà l'escorpí si no aixequem la pedra. No posis la mà al cau de la serp. No surtis a passejar amb la tramuntanada. 

El mal no suporta la llum ni l'amor. Per tant, encenem espelmes i abracem-nos cada dia i cada nit. 

Els déus estan de part nostra. El Sol, la Mar, el Vent... El cor encès. L'ànima alada, assedegada de Cel...

Exili 30

Un fred que pela. Sort que em queden 15 dies per a l'estiu. Serà el segon hivern que em salto. Veure el Pare Noel banyant-se a la platja és quelcom força engrescador. 

Deixaré enrere aquest ambient enrarit on alguns pretenen imposar la seva "normalitat" en nom de la legalitat. Aquests alguns són minoria absoluta a les urnes mentre branden la bandera de la democràcia per reprimir una realitat que ni comprenen ni saben gestionar. Aquests alguns (malparits de mena, vinguts de fora o nascuts aquí, però desarrelats i bords) ara van sobrats i se senten impunes en el seu CATALANICIDI indiscriminat. No patiu, que les rates del 155 aviat tornaran a les clavegueres, el seu espai natural.

Prima-Vera, istiu, tardor, prima-Vera, istiu, tardor, prima-Vera.....

Em saltaré l'hivern i l'espectacle inquisitorial d'aquest estat agònic, corrupte i en fallida. Quina vergonya haver de tornar a tocar el passaport merdós. Somio cremar-lo. Un dia ho faré. 

No, no podran anorrear-nos. Tornarem a aixecar-nos, tornarem a lluitar, tornarem a véncer. Ells no saben res de coratge i de dignitat. No saben res de res. Són matatoros i fatxes. Inquisidors de fireta . Fills de Franco. Dats pel cul. Renegats. No us tenim por. No hi ha porres ni presons que puguin atemorir-nos.

Exili.

Exili 29

Els Jordis i el Govern no estan empresonats, sinó SEGRESTATS. I ara demanaran el rescat (fiança).

El Poder té el "dret" de matar-te i de fer amb la teva vida el que vulgui, com robar-te la llibertat (física, d'expressió i les altres). Per això és el Poder (sota la disfressa democràtica)

http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2017/11/27/catalunya-com-a-laboratori-politic/

Ja ho va deixar escrit Max Stirner: "El Poder de l'Estat emplea la força i l'anomena dret. En mans de l'individu rep el nom de crim."

Tot Poder està fonamentat en el crim, en la força bruta, en la conquesta assassina. Els imperis es van forjar així. Les lleis ("estat de dret") sempre les fan els vencedors (de la guerra) en contra dels vençuts.

Heràclit va sentenciar que la Guerra (Polemós) és la mare de totes les coses. 

L'estat de guerra és l'estat fundacional dels humans, com animals violents que són per naturalesa, bèsties que aspiren a la dominació dels altres. Dominació material i social, que avui en dia és sobretot econòmica (endeutament) i psicològica (atemoriment). El capitalisme salvatge n'és la mostra més fefaent: un sistema que, sota la màscara del "liberalisme", esclavitza el planeta sencer conduint-lo al col.lapse.

Si la justícia i la llibertat són incompatibles, hem fracassat tots, els amos i els esclaus, les víctimes i els botxins. 

L'estat de pau és la veritable conquesta espiritual. La veritable llibertat. Quan el teu poder renuncia a dominar els altres. Quan el teu poder ha aconseguit dominar-se a si mateix. L'estat de pau es funda, per tant, en una renúncia: el meu regne no és d'aquest món...

Exili.

Exili 28

Fred. Tramuntana. Les formigues encara volten per la casa. La gateta coixeta demana menjar. No es deixa tocar. Fa mesos que l'alimento i mai m'ha deixat acostar-me menys d'un metro. Ambdós prenem el sol a la terrassa, ens mirem en silenci. Amor incondicional.

El camí de la llibertat sempre serà unilateral. Tota dependència (sobretot quan és imposada) (sobretot quan és el resultat de la força i no de l'amor) mereix ser rebutjada. Puc exercir la bilateralitat quan l'altre em reconeix com a igual i em tracta amb respecte. Cosa que no ha passat mai al regne espanyol, que es manté per la prepotència d'un estat feixista sota la (cada cop més evident) disfressa democràtica. Llavors, sens dubte, l'alliberament és un deure. Ni som reconeguts com a subjectes sobirans ni se'ns tracta amb justícia, perquè la seva "justícia" està completament polititzada i forma part (com la premsa del règim) de l'armament amb el qual volen sotmetre'ns i derrotar-nos. La unilateralitat, per tant, és imprescindible. Per pura supervivència. 

Exili 27

Costa poc demanar perdó. És un gest només, una paraula. Opta sempre per l'actitud que faci feliç a més persones. L'egoisme no és dolent, és un instint natural. Però si no ets capaç d'anar més enllà del teu interès individual, la teva vida serà pobra i trista. 

Pensa al final del dia: He sigut feliç? He fet feliç algú? La majoria de vegades, la resposta a la segona pregunta inclou la resposta a la primera. Quan descobrim que ens fa feliços fer feliços als altres, llavors canvia tota la perspectiva. Apareix un nou "egoisme", més subtil: El que faig pensant en la felicitat dels altres, ho faig perquè em fa feliç a mi, en la mesura que els altres m'ho agraeixen, em valoren i m'estimen. O sigui: estimo per a ser estimat. Tot molt inconscient, clar. En el fons, si ho analitzes fredament, és així. 

La conclusió seria que només els dèbils s'han de prendre la molèstia de preocupar-se dels altres per tal d'aconseguir la seguretat i fortalesa que els manca. Estimar, per tant, seria una debilitat, la necessitat de refermar l'autoestima. Els forts, els poderosos, són estimats (en passiva). No els cal fer cap esforç de ser generosos. No els cal cap mena d'empatia. Els altres estan al seu servei i no mereixen gaire atenció. 

El que demana perdó... És fort o és feble?

Exili 26

Observes la vida dels altres, els seus maldecaps, els seus pecats capitals i les petites misèries que els empenyen a ser com són i a fer el que fan. De vegades, són éssers anònims i, de vegades, són propers, de la teva pròpia sang. Hi ha un denominador comú, molt humà: fan el que poden amb el que tenen, aspiren a la felicitat. Escoltes els seus punts de vista. Discrepen. Sovint són massa parcials. Solen culpabilitzar els altres. No falla. 

Tu també ets parcial. Tu també intentes ser feliç. Tu no ets tan diferent. Humà com ells, et situes al marge des d'una presumpta mirada distant. Tens la sort de poder elevar-te i estar fora dels treballs comuns de la majoria. Tanmateix no has aconseguit desvincular-te totalment de les passions i dels ideals del ramat. 

Hi ha tants camins com peus. Hi ha dies que el peu dret contradiu el peu esquerre i ens entrebanquem i ens fotem de lloros. Hi ha dies que se'ns acaba la paciència i elevem el to de veu i escridassem tothom. Hi ha dies que som capaços de trobar l'equilibri, la calma, el silenci. 

Al final, després dels anys i les experiències, apareix la compassió. Al final, el que pots fer per ajudar els altres és escoltar-los, abraçar-los i resar per ells. Que siguin feliços. Que no pateixin més. Que trobin el seu camí i la pau que es mereixen. Com tu. 

Exili 25

Lo pitjor del Poder és la seva arbitrarietat imprevisible, aquest no saber què farà ni quan ho farà ni per què ho farà. Forma part de la tortura psicològica, que sovint és més efectiva que la física. Ara et pego, ara t'amenaço, ara t'empresono, ara t'embargo, adés t'insulto, adés t'humilio, adés et desempresono, adés et tracto com un drap brut i et demostro que aquí mano jo i que aquí es fa el que em surt del forro dels collons (sempre sota l'aparença de la meva llei de l'embut dins l'aparença de la meva democràcia franquista corrupta fins al moll de l'os).

Ets un súbdit, un cagat, un vençut, un esclau, i només et queda acatar la meva sacrosanta voluntat, rendir-te incondicionalment i llepar-me la punta del gland amagant les dents i posant ullets de xai. 

Lo pitjor del Poder és la seva impunitat, aquesta prepotència del mafiós que sap que té la paella pel mànec i que,en qualsevol moment, te'l pot fotre (el mànec) pel forat del cul. 

Contra el Poder només hi ha una sortida: enderrocar-lo. I si no pots enderrocar-lo, fugir, tocar el dos ben lluny, on no arribin els seus tentacles fastigosos. Presó, exili, clandestinitat o rendició. Tu esculls. 

El Poder, per definició, és malèfic i cruel, psicopàtic. L'odi és el seu motor, propulsat per la venjança i el xantatge. No coneix la bondat ni la tendresa. No coneix l'amor. Per això sempre s'acaba autodestruint.

Exili 24

Temps anticiclònic. Quina delícia. El mar és una bassa d'oli. Tanta bonança s'adiu amb l'estat d'ànim. Ja tocava. A més, la solitud fa la resta: guareix les ferides, proporciona el bàlsam. 

He tornat a caminar. He tornat a treballar la fusta amb les mans. He tornat a fer música. Planejo viatges d'ultramar. 

El sol m'acarona la pell. Els corbs marins s'estan sobre els esculls. Felicito ma mare. Avui fa 77 anys. Cauen les olives a terra i se les cruspeixen els estornells. 

No crec en la salvació col.lectiva. Sempre he sigut molt individualista. A mi em salva aquest sol i aquest paisatge i aquesta pau tan nítida; i també, de vegades, em salven les paraules. Cada cop menys. 

Ser poeta és un luxe d'allò més frívol en un món on els nens moren de fam i tallen el clítoris a les dones, per no parlar dels que neguen l'holocaust o canten el cara al sol, a més de la corrupció sistèmica o del ramat ignorant i atemorit que s'ho empassa tot amb una manca absoluta de reflexió crítica.

A mi em salva saber que m'esperes. Si algú t'espera (encara que sigui molt lluny), no estàs perdut. La millor destinació són uns braços i uns ulls que t'acullen amorosos. Davant això, que el món s'ensorri no té cap mena d'importància.  

Exili 23

Hi ha res que puguis canviar? Tu mateix. El teu estat d'ànim. La teva percepció de les coses. Els teus pensaments. Els teus actes. 

Llavors, si és així, per què bades tant amb les coses exteriors que no depenen de tu? Per què perds el temps i les energies reaccionant als estímuls que no controles? 

Fes-me el favor de centrar-te en allò que està a les teves mans. Concentra't en tu. Sigues conscient del teu poder real. O penses seguir sent un titella d'allò que t'arriba de fora i et distreu?

Ens entretenen amb foteses perquè no ens adonem de la capacitat que tenim. És un bombardeig constant, un soroll inextingible. Tot amb la intenció d'ofegar la nostra pròpia veu i sufocar la nostra iniciativa.

Encara creus que la felicitat depèn de les coses exteriors? No pas. 

Ser lliure és ser capaç de distanciar-se, no quedar atrapat en el maremàgnum del món i dels altres. 

Ser feliç és ser capaç de fonamentar la teva alegria i la teva pau en tu mateix, en el teu centre. Quan l'essència predomina sobre l'existència. Quan el que ets és més important que el que tens o el que fas. Quan no necessites aparentar res. Quan balles la música divina...

Exili 22

Escolto Nacho Vidal a la ràdio. Diu que fa dos anys que no beu alcohol i no pren drogues. Parla del desaferrament, amb un deix espiritual que posa l'ànima de gallina. Parla d'amor i de tendresa, de generositat i d'agraïment... Diu que cal perdonar, foragitar l'odi i la por, viure confiadament...

Ell és un altre exemple insigne de què la vida ens pot capgirar de sobte com un mitjó. En el seu cas va ser amb un xaman en un desert de Mèxic. 

La felicitat és una paella al foc de llenya feta per una dona gran en un poble petit.

La felicitat és mirar el mar i escoltar el vent i comprendre que tot és energia: llum i amor radiants sota el cel atapeït d'estrelles. 

La felicitat és mirar-te als ulls i no dir res i saber que som el mateix, la mateixa essència divina.

Exili 21

No em preguntis on vaig perquè no ho sé exactament. Mai ho he sabut. Menteix el que afirma que té certeses. Que morirem i prou. La resta són conjectures més o menys inversemblants. Tots estem ben perduts. La vida es verifica o es refuta per si mateixa, en els actes que mai no estem convençuts de perpetrar. I si no dubtes, malament rai. Dubtar és ser honest, encara que l'honestedat avui sigui una virtut poc valorada.

No sé pas on vaig i no sé pas què faré. La vida decideix per nosaltres. En el nostre miratge narcisista necessitem creure que som el centre del món i que tot depèn de la nostra voluntat. Quina ridiculesa! Només els més joves podrien creure una cosa així. 

Una biografia és un argument irrefutable. Ningú pot canviar els fets encara que s'escarrassi a interpretar-los segons la seva conveniència. El que hem viscut és real en la mesura que determina el nostre present. Sóc aquell qui va ser, el resultat dels meus actes. Sóc el que queda dels meus errors i dels meus encerts. Allò que sobrevisqué a tots els naufragis. Sóc la fusta que sura i la fulla perduda després de la ventada.

El millor viatger és el que no sap on va. 

M'encanta obrir els mapes i perdre'm sobre el paper mentre pinto de colors el calendari... 

No em preguntis qui sóc, on vaig, què faré... 

La resposta, amiga meva, està en l'horitzó, allà on s'ajunten mar i cel.

Exili 20

Cal tornar a la poesia. Urgentment. Les amenaces contra l'estabilitat del sistema provenen de l'exterior i de l'interior. Primer de tot hi ha la salut del cos. Imprescindible. Després la pau de l'esperit. Res ni ningú, cap ideal ni cap relació, haurien d'amenaçar això. Per tant, cal retornar a la solitud i al silenci. Sense ambdues la poesia és impracticable. 

Doneu-me la línia dels blaus, l'horitzó mediterrani, l'albada i la posta, la remor de les onades. Doneu-me la buidor del cor i la buidor de l'estómac, perquè només si dejunem del món podrem esdevenir nosaltres. 

El món, la carn i el dimoni (que deien els clàssics). La temptació de l'eremita, sempre present. I és lògic, que aspiris a fugir de les ciutats i dels embolics folls de la societat folla. 

Doneu-me una mica de tramuntana, la llum radiant del sol, un núvol escadusser, les gavines blanquíssimes sobrevolant les misèries humanes. Doneu-me aquest divendres de novembre sense cap mena de propòsit. 

Potser sí, tornar a la poesia. 

I que la vida llisqui lleugera sobre els dubtes inevitables amb la certesa de saber que demà deixarem de ser aquest garbuix atabalat de somnis...

Exili 19

Sempre m'ha fet molta gràcia aquesta gent que pontifica ex cathedra: Això no pot ser, és impossible! Ja t'ho deia jo, que no aconseguiries res... 

S'autoanomenen assenyats i realistes. Donen lliçons de legalitat i bon capteniment. Són molt seriosos i volen fer por amb les seves amenaces. Quina genteta, déu meu.

El poder existeix perquè es basa en la por. I què és la por? Un estat psicològic. Ho han sabut sempre els torturadors i els mitjans d'intoxicació massiva de qualsevol règim. 

La por no és l'estat natural de l'home. L'estat natural de l'home és la pau i la confiança en la vida i en els altres. Qualsevol alteració d'aquesta pau, suposa un atemptat contra la felicitat. Amb por no viurem feliços. Els que ens amenacen són psicoterroristes. El poder sempre ha actuat així amb els individus lliures.  La llibertat és lo contrari de la por. Et volen ignorant i atemorit, acollonit, deprimit. Saben que si aconsegueixen induir aquest estat psicològic en la població, podran manar i manegar amb total impunitat. La religió, la màfia, el feixisme... Tots han seguit la mateixa pauta. La manera de doblegar la llibertat individual és aquesta. Pocs escapen de la gàbia. I té mèrit. 

Exili 18

Són els actes, les accions, les que són susceptibles d'esdevenir delicte. No pas les idees o els sentiments. No poden entrar dins la teva ment o dins el teu cor. El que penso i el que sento no pot ser empresonat. Depenent del que faci, poden empresonar el meu cos...

Escriure pot ser una acció revolucionària, un acte de sedició, de rebel.lia, d'allò més tumultuari o tumultuós. Declarar-se separatista, independentista, republicà, podria ser motiu de querella i judici dins "l'estat de dret" espanyol. No falta gaire per arribar a aquest despropòsit feixista... 

Per tant, anem amb molt de compte. El que pensem, el que sentim i el que fem és molt important. I encara més important és preservar el teu cos per tal que no pugui ser privat de llibertat... Ja m'enteneu, oi?  

Exili 17

Parlen de valentia els que mai han abandonat la seva zona de confort ni s'han llençat al buit sense paracaigues. És fàcil parlar de valentia assegut al sofà mentre mires la tertúlia de la tele, amb els mateixos borinots-opinadors de sempre. 

Quantes coses has deixat de fer per por? Com seria la teva vida si haguessis estat una mica més valenta? Puto seny i puta prudència que ens converteix en estaquirots. 

Sabeu una cosa? No em fa gens de por canviar de paisatge ni canviar de parella ni canviar de pell ni canviar de creença ni canviar de res. El que em fot por, moltíssima por, és momificar-me en vida, la previsible rutina, la paràlisi que assassina la creativitat i enterra la joia de viure. El que em fot una por infinita és perdre la possibilitat de reinventar-me, d'aprendre coses noves, de lliurar-me al desconegut...

Perquè allò que conec m'esclavitza, allò que controlo m'empresona. Només seré lliure si obro portes i finestres a la novetat. Cal avançar cap a noves etapes, noves dimensions, noves experiències. 

Parlen de valentia els que mai no han gosat de perpetrar cap somni. 

Exili 16

Em desperta la Tramuntana de matinada. Ràfegues que colpegen la finestra. Tantes coses capgirades! La terra tremola pertot com si tingués dolors de part. La gent surt al carrer i dispara i dispara. Què ens passa? L'odi guanya terreny. La por s'escampa. La democràcia ha perdut fins la façana. Quo vadis, espècie humana? 

Decidim fer un pas endavant i apostem per la vida, per l'amor, per la llum. No serem còmplices del caos. El poder de les tenebres no imperarà pas. 

Ens abraçarem més sovint. Tindrem cura l'un de l'altre. Serem generosos i càlids. Arriba l'hora del compromís.

La Tramuntana sap quin és el camí més savi.

Exili 15

Déu existeix perquè surt el sol cada dia. O millor: Déu és la llum del sol que surt cada dia. No conec una altra prova més irrefutable. Aquesta llum (vibració pura) habita en nosaltres en forma d'amor. Déu existeix perquè existeix l'amor (vibració pura). La resta són coses mundanes, objectes, idees, baralles, soroll, confusió. Sense llum i sense amor (que són la mateixa energia) l'univers i la humanitat no sobreviurien ni un minut. No oblideu mai això: som aquí per escampar la llum, som aquí per a estimar. La resta és perdre temps i perdre l'ànima. 

Exili 14

Entenc que no hi ha salvació col.lectiva. Ens queda, doncs, la salvació individual, privada. Quan el Titànic s'enfonsa, has de saber nedar (ningú ho farà per tu) i, si és possible, enxampa un salvavides i sura. 

Entenc que si et salves a tu mateix, ja has salvat una mica el teu poble; igual que si t'alliberes a tu mateix, has alliberat una mica el teu poble. 

Tinc presents sempre les darreres paraules de Xirinacs (Acte de sobirania 6-8-07):

 "Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau, ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!" 

https://www.racocatala.cat/noticia/14787/lultim-escrit-lluis-maria-xirinacs

Així sia.

Exili 13

Es tracta de deixar de fer cas (percepció) d'allò que no t'interessa i que provoca estats negatius al teu interior mental i emocional. La total indiferència, focalitzant l'atenció en altres qüestions positives o, simplement, buidant-te de continguts nocius i tòxics. És a dir, desconnectar de la TV, ràdio i internet. 

Veritat, Bellesa, Bondat, Llum... 

La llibertat és la capacitat de desvincular-te de tot i de tothom per aprendre a ser feliç sense dependències de cap mena. 

Exili 12

Exili 11

La meva veïna Montse (que té cura del jardí més lluït de Cap Ras) assenyala l'horitzó i diu: "Grops de creu, maltempsada". Es refereix a la banda de núvols que s'allargassa a l'est els quals, segons ella, van cap a Mallorca.

Que el temps ha canviat és evident. Fa fred. El Canigó blanqueja. Per això ha pujat el consum elèctric, Zote Zoido, no pas perquè la vaga d'ahir no tingués incidències. 

Una amiga no independentista em pregunta: No creus que la independència és una utopia? Responc: Per descomptat, que ho és. També eren utopies l'abolició de l'esclavisme, el dret a vot de les dones, els matrimonis gais, etc etc etc. L'home és un animal utòpic i ucrònic, i gràcies a això la humanitat ha anat progressant. Es tracta de crear un topos nou i un cronos nou. La República de Catalunya és la constitució d'aquest espai i d'aquest temps nou, inèdit, insòlit, però no impossible.

El nacionalisme té molt a veure amb l'idealisme i el romanticisme (ambdós corrents van néixer alhora a Alemanya), és a dir, amb les emocions i les utopies. Per això parlem d'Ítaca, la Terra Promesa a la qual arribarem després d'un llarg procés... 

La Montse m'ha regalat una strelitzia, la flor del paradís. És la persona que més flors m'ha regalat a la meva vida. Sempre tinc una strelitzia sobre la taula. Fa fred. Catalítica en marxa. Els grops no han marxat encara. Dins el cor la utopia. La llibertat. El paradís dels somnis. No els abaratirem. No renunciarem. No acatarem. Som i serem per sempre utòpics. 

Exili 10

Dia de vaga o aturada. He estat tot el matí als talls que s'han fet a l'AP7 a Borrassà (peatge sud de Figueres). Encara duren. Els CDRs han demostrat una organització exemplar. Els mediadors dels Mossos no han aconseguit que obríssim un carril. No hem de cedir en res davant aquesta situació d'anormalitat o estat excepcional. Han d'alliberar els presos polítics com a primera condició. Cada dia que passa enfonsarem més l'economia. La prima de risc pujant i la borsa baixant. Que badin. El pas de La Jonquera és crucial. Que badin. O alliberen aviat els presos o patiran...

La vaga ha de ser INDEFINIDA fins que alliberin TOTS els presos

Dissabte hi ha manifestació a BNA. 

Exili 9

Avui toca fer autocrítica, cosa sana. 

On estem? Què ha passat? 

Per continuar emprant metàfores conegudes, direm que el "xoc de trens" ja s'ha produït. Una catàstrofe. Ha xocat un rodalies català amb un AVE que venia de Madrid a 300 km/h ple d'odi i mala llet. El rodalies ha quedat desballestat, amb ferits a l'hospital (presó). El maquinista va poder saltar al darrer moment i ara es troba a l'estranger, on no arriben els AVE. Els passatgers han quedat en estat de shock, esfereïts, i a penes són capaços de reaccionar. La via 155 ha sigut la seva desfeta. O dit altrament (l'altra famosa metàfora): hem trencat els ous i no tenim truita. O ha sortit una tortilla española de molt mal pair. L'única tomata del pa és la sang de les hòsties que ens han fotut. Aquí estem. Bous i esquelles hem perdut. A sobre de decebuts, dividits. L'enemic es frega les mans. Sap que ens té collats. La força de l'Estat és una força legal, el poder dels vencedors sobre els vençuts, o millor dit la prepotència.

I l'autocrítica? Per a mi és evident: la ingenuïtat, el bonisme, el pacifisme, aquest anar amb el lliri a la mà pensant que, com que tenim raó, res no pot sortir malament i el món sencer ens reconeixerà. Quanta beneiteria! Vam confondre el bulldog amb un osset de peluix, quan al final l'osset hem sigut nosaltres. Ara ens llepem les ferides i seguim amb el victimisme multiplicat per mil. Com sempre. La conducta naïf està condemnada al fracàs. No podem simplificar dient que nosaltres som els bons i ells els dolents. S'ha de ser una mica dolent, en aquesta vida, si vols aconseguir alguna cosa. I encara més quan t'enfrontes a la Màfia sense escrúpols que habita les clavegueres i està disposada a tot per tal de no perdre la mamella catalana. Perquè tot es redueix a la puta pasta. No ens estimen gens, però som un bagassa que genera beneficis considerables. El maltractador ens matarà abans de deixar-nos anar. Ho dubteu encara? Vaig dir manta vegades que La Mala Bèstia moriria matant. El seu objectiu és el CATALANICIDI integral. Exterminar el secesionisme, anorrear l'independentisme. Mentrestant, bada que badaràs, acceptem el seu joc i ens barallem entre nosaltres. ERC somia amb guanyar les eleccions i reduir el PDCAT a zero. El castell ha fet llenya. Hi ha ferits i molt desànim. Podem fer vagues i manis, anar tots a Brusel.les, penjar cartells i pancartes... La llibertat té sempre un preu altíssim. Les revolucions mai surten gratis. O  caixa o faixa. La caixa la té Montoro i sense faixa no podem fer pinya. I ara ens demaneu més paciència i més confiança? Per a què? Per a pactar de nou amb el bulldog, amb l'AVE, amb La Bèstia, amb la Màfia??? Per a participar en les seves eleccions? Més processisme naïf? 

No compteu amb mi. No penso votar més. Us parlo des de l'exili. 

Exili 8

Hem perdut el relat. Hem perdut l'autogovern. Tenim els líders a la presó i a l'exili. Hem perdut la unitat. Ítaca estava massa lluny o simplement era fum. La revolució dels somriures ha esdevingut la rendició de les llàgrimes. Si més no podem estar contents perquè no hi ha hagut cadàvers, només una mica de sang i patacades. Podríem parlar de traïdors, de botiflers, de fantasmes... Millor callem i acatem el 155. Som un poble avesat a la derrota. Acotxem el cap per enésima vegada, caganers, i fem la viu-viu a cop d'enquestes tendencioses i discussions de cafè. Sense relat no hi ha res. Però el relat és literatura. Després hi ha la realitat, els fets consumats, la valentia per defensar la llibertat. O lluites fins al final per la llibertat o ves-te'n a casa. Vull relat, iniciativa, unitat, coratge, pebrots... Vull un poble digne. 

Ara vindran amb pactes, negociacions, claudicacions, putaramonetisme i peixcovisme... Lo de sempre, vaja. 

Vull un poble lliure i digne. No vull això. 

Exili 7

Tramuntanada tot el dia. Continuem dins el camp de concentració número 155 amb presoners polítics. Els farlopiolins comencen a marxar perquè també estaven empresonats en els vaixells. Ara ens reprimiran els Mossos. Tenim el Cap Major a Brussel.les, encara lliure, treballant per internacionalitzar el conflicte. Som bona gent, pacifistes, mesells, soferts, gandhis de pa sucat amb oli, avesats al derrotisme victimista, especialistes en manis, cassolades, minuts de silenci, i altres accions inútils, perquè les revolucions no es fan amb somriures i espelmetes, sinó arriscant la vida. Per evitar la sang, ens empassem 300 anys més la vergonya dels esclaus. La Submissió. La Rendició. Tot esperant que ens reconeguin els de fora... 

Fa dies que només trepitjo 2 súpers: BonPreu i Esclat. El mateix criteri aplico a la resta de despeses. Cal ser MOLT conscient del teu poder.

Exili 6

(Recull de tuits)

No podem decebre els herois que han perdut la llibertat a les presons espanyoles per complir el nostre mandat. Ells som nosaltres.  #NoEsteuSols

La monarquia bananera española haciendo el ridículo mundial sin separación de poderes y con el partido más corrupto y fascista de Europa.

Santi Vila està mort políticament i ha de desaparéixer de la política CAT. Pot anar amb Lo Pelat d'Alcampell a jugar a la petanca...

Los que "rompen la convivencia" en CAT són els fatxes ultres (farlopiolins de paisà) que impunement van repartint llenya a la gent pacífica

Aquest no parar de fer enquestes demostra que estan cagaitos patas abajo, s'han parat ells mateixos la trampa i ara no saben com sortir :)

S'ha de ser mega hiper obtús per engarjolar els líders opositors i després pensar que guanyaràs les eleccions. Rajoy ens fa la campanya!!!

O repetim imatges del 1-0 i les multipliquem per 100 o no ens faran cas enlloc. Prou ja de tanta beneiteria, mani, cassola i espelma!

El 21-D les eleccions tindran menys garanties que el nostre referèndum del 1-O Amb candidats a la presó i descrèdit mundial de Ñ

El dilema és: 1) o anem a la presó 2) o violència al carrer. Per evitar 2 hem parat màquines i cap a l'exili... What's next?

Excloure la violència (que és no matar, però estar disposat a deixar-se matar) implica abaratir El Somni

Quants cops de porra estem disposats a entomar? Quants presos polítics?

Hem de continuar 300 anys més suportant la repressió?

Si calles i claudiques, no hi ha fractura social. Si acates, hi ha pau. Si no et queixes, admets la submissió. Llavors hi ha convivència!

(I el maltractador segueix maltractant: amenaçant, humiliant, estomacant, empresonant...)

Ara volen que pensem: la independència s'ha demostrat impossible, per tant deixem la utopia i votem opcions possibilistes (pactisme, peixcovisme)

És el resultat de la por: hi haurà violència, fractura social, debacle econòmica... Per tant, posem seny (quelcom molt català)

Exili 5

El món es divideix entre els que volen mantenir les coses com estan (conservadors del status quo) i els que les volen canviar (progressistes o revolucionaris). Normalment, els que no volen canviar res són persones a les quals el sistema els proporciona beneficis i seguretat. Aquí estan els rics i els paràsits. El seu immobilisme és por a perdre el que tenen. Només acceptarien un canvi si fos per a millorar el seu status (augment de sou), però mai per a modificar els sistema.

Val a dir que en una societat desenvolupada amb un nivell de benestar material acceptable, és difícil que aparegui un esperit revolucionari. És a dir, dóna feina i sou dignes a les persones, i tindràs justícia i pau social. El problema sorgeix quan la injustícia augmenta i el benestar entra en crisi. Podríem dir que l'avarícia dels rics provoca la seva pròpia destrucció. Si et carregues l'equilibri social, estàs plantant la llavor de la discòrdia. Per això, com afirmava Aristòtil, és summament important que la classe mitjana sigui prou àmplia, no fos cas que els pobres ens ho fotin tot enlaire. De vegades, els rics semblen rucs. Tenen calés, tenen mitjans, ho tenen tot menys senderi. Són ells, els cobdiciosos capsigranys, els que estimulen les guerres. Les guerres on moren els pobres. Les guerres que destrueixen vides i béns materials. Les guerres que són un negoci per als fabricants d'armes i per als que hauran de reconstruir tot allò que s'ha enrunat. La banca sempre guanya.

La Revolta Catalana no és una revolució convencional. La fan els rics i la fan els pobres. És molt transversal. L'origen és una injustícia que afecta una comunitat identitàriament singular. La crisi econòmica va fer esclatar la pòlvora que estava amagada al bagul de la història. Catalunya sempre ha estat oprimida, com a terra conquistada i vençuda. Però havíem acceptat aquesta condició i no ens plantejàvem canviar el sistema. En quin moment es gira la truita? Quan es van trencar els ous? 

Hi ha un dia gloriós en el qual el poble comprén que la situació és injusta (España ens roba, ens maltracta, ens menysprea, ens insulta, ens amenaça, ens humilia, ens empresona, ens...) Aquest dia apareix la Mutació independentista. En un matrimoni puc aguantar certes coses, fins que un dia dic prou i deixo d'aguantar. La línia vermella es traspassa i ja no hi ha marxa enrere.

La resposta repressiva a la reivindicació de justícia implica una reacció encara més forta: No ens deixarem aixafar! No ens rendirem! El poble pot rebre garrotades fins que un dia diu prou. Aquest prou és la situació actual catalana. 

El sistema ha de canviar. No podem seguir com estem, i menys anar enrere. El poder (econòmic, polític, judicial, tot és el mateix) no permet aquest canvi. Les estructures estatals i europees es neguen a parlar de canvis. Catalunya està lluitant per la seva supervivència... 

La paraula clau és llibertat. Si no puc canviar allò que em perjudica, no sóc lliure. He de poder decidir què faig amb els meus diners i amb la meva vida. No accepto que altres decideixin per mi. España s'entesta a negar-me la llibertat per decidir. España em reprimeix i em castiga. No reconec España ni el seu autoritarisme tronat. Sóc lliure i exerceixo aquesta meva llibertat. 

Si cal anar a la guerra, hi anirem. Si cal arriscar la vida, l'arriscarem. No ens empresonaran els somnis. No ens tallaran les ales. No aconseguiran espantar-nos. Som el que som, i decidirem el que volem fer. Ser lliures. Constituir la República Catalana. 

Exili 4

1) Precedents. Tinc escrit en els arxius d'aquest blog (encetat el desembre de 2005, fa 12 anys, que no són pocs) que el Tripartit de Montilla va ser una catàstrofe permesa per Carod, en nom de l'eix esquerra-dreta vs l'eix nacional. Aquells temps de caïnisme entre CiU i ERC no van donar per a més, o sí: es va reeditar el Tripartit i ja sabem què en va sortir. La principal tesi que defensava aleshores era la següent: Catalunya s'està descatalanitzant. Montilla de President podia semblar una gran fita de la integració social per tal d'ampliar la base del catalanisme i bla bla bla. Discurs Carod. Només cal veure què declara avui el exPresident d'origen andalús (àlies bachiller Montilla) per demostrar el fracàs d'aquella quimera. No dic que no hi hagi indepes fills o néts de la immigració, que hi són, sens dubte; sinó que una gran part dels immigrats de l'època franquista segueixen sense integrar-se i confirmen la descatalanització esmentada. Són els "xarnegos" que no s'han pres mai la molèstia d'aprendre català, els desarrelats que encara voten sociata al cinturó industrial i que Montilla representa tan patèticament. Aquests sociates estan en franca decadència. El PSC ha perdut els efectius més catalanistes i agonitza amb Icetes i altres "botiflers" ridículs. La darrera desbandada l'ha provocat l'aplicació del 155 i el servilisme dels sociates a la dreta feixista espanyola. Són còmplices dels franquistes, és a dir, dels botxins que empresonen càrrecs electes. Catalunya no mereix aquestes rates i qui els vota no mereix el nom de català. Punt.

2) Actualitat. Després apareixen els C's amb el seu discurs clarament anticatalà. Són els colons. Els que parlen castellà al Parlament. Els que inventen mentides sobre les escoles i la llengua i l'adoctrinament. Els fills de l'Aznar i del Fraga. Els PPros es queden curts al costat d'aquests ultres que munten manis amb energúmens nazis talment escuadrones de la muerte. Impunes, of course. Tenim, per tant, un bloc unionista-constitucionalista que no admet gaires matisos: La Sacrosanta Unidad de la Madre Patria está por encima de todo, derechos humanos incluídos. Sin discusión. Por real drecreto. Aquesta gentussa ens està portant a una altra Guerra Civil. És qüestió de setmanes. Ordeno y mando. Querelles i empresonaments. Judicatura al servei del Règim'78 Corrupte i Putrefacte. La Màfia defensant la classe extractiva del IBEX35. Un femer de por. Clavegueres de l'Estat Terrorista.  

3) Conclusió. Per tant, entre els xarnegos desarrelats i els botiflers que gaudeixen sent enculats (icetesiviles, això a casa) i la inquisició Ñ feixista amb el seu odi atàvic contra CAT (que és enveja i complexe d'inferioritat), ho tenim fomut, però reeixirem. El panorama és desolador i donen ganes d'exiliar-se. Malgrat que estem tristos i deprimits, no ens rendirem. Vull deixar un bri d'optimisme per al final...

Pujols va dir que el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il.lusos enterramorts. Tant de bo algun dia passem del pensament, les declaracions, les manis, les cassolades, els tuits, les espelmes i els llacets... als FETS. Als fets consumats. Tant de bo algun dia el caganer que habita dins de cada català (en forma de seny) deixi pas a la rauxa del Timbaler del Bruc i dels almogàvers... FETS. Coratge. Determinació. Vull veure plorar els espanyols mentre marxen de la nostra terra lliure amb la porra entre les cames. 

Modifica

Exili 3

Pot semblar que aquest dissabte la mar fosca ens porta flaire de derrota. Pot semblar que aquests trons (i el silenci que deixen entremig) són laments d'impotència d'un poble. No pas. No pas. No pas. Jesucrist també va tenir un Via Crucis, un calvari, una creu, mofa i insults, la fel amarga del menyspreu, la prepotència d'un imperi terrenal que va voler esclafar-lo. I tanmateix va ressuscitar. 

És religió: fe, esperança i amor. És un somni compartit. Quan el dolor fa mal, quan les ferides sagnen, quan queda solitud i dubte: Calia arribar fins aquí? Calia?

És aquest creure que no abandonarem mai, que paga la pena la lluita. És aquest saber que sortirà la llum al final del túnel. És abraçar-nos i consolar-nos i repetir mil vegades: ens en sortirem, i tant que ens en sortirem!

Ser català és un honor, un orgull, una gràcia. Defensar el que som i el que volem és un deure. 

Podria semblar que, a hores d'ara, tota la feina feta va ser inútil. No pas. No pas. No pas.

Amb la cara ben alta, cridarem els vostres noms. Sou la llavor de la terra i la pluja del cel que clama justícia eterna. Sou els fars assenyalant-nos el camí cert. No esteu sols. Som vosaltres.

Estem una mica espantats. Ho intentem dissimular. La força del Monstre, les seves urpes, esquincen la pell i les tendreses. Els somriures han mudat per esdevenir plany. No pas. No pas. No pas.

Demà ens tornarem a alçar i la Revolta serà imparable.

Exili 2

"Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble" (Espriu). 

We shall stay faithful forever serving this country.

Ens queda la paraula, els mots que ens salven la desfeta. Direm el nom de les coses, la veritat que cou i la que crema. I si perdem, perdrem amb la mirada encesa. I si guanyem, guanyarem la lluna plena. 

Els botxins se'n riuen de les víctimes. És la tenebra. L'odi que creix en clavegueres brutes on la llum no podria sobreviure. Respirem una mica, i a la propera alenada, indefectible, l'horitzó s'obrirà ple d'esperança. 

Guanyarem la lluna plena i les ales que ens calen per assolir una dignitat insubornable. 

Ens mantindrem fidels a la terra, a la tribu, al somni que ens eleva a tocar de les estrelles, amb la llibertat com a bandera.

Exili 1

Encara puc dir? Encara no m'heu empresonat el dir? Encara no heu tancat Blogger? Encara tinc la paraula i l'emoció intacta? 

Hores després d'aterrar a la terra on vaig néixer, la terra dels meus avantpassats, descobreixo astorat que visc en l'exili. Exili interior. No em deixen ser el que sóc i no puc exercir el meu dret a decidir. Sobre la meva llibertat mano jo. Per això decideixo exiliar-me. 

Quan engarjolen els meus representants, m'engarjolen a mi, que els vaig votar. De la ingenuïtat hem passat a la perplexitat. Allò que no podia ser, és. S'anomena realitat. Violència institucionalitzada, disfressada de legalitat constitucional; repressió i opressió; estat d'excepció amb inseguretat jurídica; una causa general contra de dissidència separatista, els heretges indepes han de ser esclafats. Anorreats. Hem entomat cops de porra, boles de goma, insults, menyspreus, humiliacions, odi visceral. De la catalanofòbia al catalanicidi hi ha un pas. Encara puc dir?

Ràbia i rauxa. Puc dir com em sento? Tinc dret a expressar-ho? La negra nit ha caigut sobre nosaltres. Ens demanen paciència, calma, pau. Som gandhis, caganers, cagacalces? Tenim la sang d'orxata? Diuen que la cosa va per llarg... Fa 300 anys que la cosa va per llarg. 

Encara tinc el dir? Tota la lluita finirà en aquesta cambra fosca? Ni muts ni a la gàbia! No ens rendirem tan fàcilment. Som massa tossuts per acatar. No hi ha llàgrimes. Només determinació. L'exili és no sentir-se identificat i caminar fora dels paràmetres imposats. 

La llibertat és coratge i voluntat. No callarem. No ens sotmetrem. No deixarem de ser el que som. Ni un pas enrere. Catalunya només ens té a nosaltres.

 

CDMX

Amb la son trastocada. Miro tres rellotges alhora. Amb ganes de tornar a casa. Els 23 dies mexicans fineixen amb un regust picant i agredolç. Cada viatge em confirma que la destinació definitiva té forma de cor. El cor és el que ens salva del naufragi vital. No pas la supèrbia o l'ambició. 

Potser no hi haurà una "destinació definitiva". Potser el cor sigui només una metàfora. Potser em cansaré de viatjar...

En la solitud confortable d'una habitació d'hotel, em pregunto si val la pena continuar amb aquesta dèria de "veure món". La bellesa sempre val la pena. La misèria deprimeix. CDMX és la creació humana més manicomial que he vist mai. La cosa més lletja i més insostenible. És l'apoteosi més horripilant de la idea de ciutat. És un infern literal. 

Tanques els ulls i ets a Cap Ras, a la Cala Bramant, contemplant la sortida del sol o la lluna plena sobre el mar. La bellesa sempre val la pena. L'amor també, malgrat la seva fragilitat. Que sigui fràgil el fa encara més bonic, com la pila de pedres que saps que caurà...

La bellesa i l'amor ens salven del naufragi. Viure és naufragar. El cos és un vaixell inestable. Viure és aprendre a surar. El salvavides del cor. Cap Ras.

Volaràs 12 hores. Tornaràs a travessar l'oceà. Quin desgavell, tants avions i tants escenaris. Quants dies fa, quantes setmanes, que no medites com déu mana? Que se n'ha fet, del teu centre? Qui veus al mirall?

Quan vas escriure el darrer poema?

Enyores la guitarra. Enyores la sonsònia del mar. Enyores l'enyorança. Ets un sentimental.

Quan vas escriure el darrer poema?

Hi ha poetes a CDMX?

El cor és una metàfora.

Puebla 2

Em desperto amb males notícies de Catalunya. Tres dies de cerimònia de la confusió (després del nyap de la declaració de divendres passat) per acabar rendits i desarmats, submissos i enculats com sempre. El Dia de la Desfeta. De què serveixen totes les batalles guanyades si al final perdem la guerra? El mite del poder del poble... 

No hi ha res més important que la llibertat. Ni tan sols l'amor, perquè si no ets lliure no pots estimar de debò, allò serà dependència o coses pitjors, però mai amor veritable. La llibertat no és solament la condició sine qua non de l'amor, sinó la condició bàsica d'una existència humana que mereixi aquest nom: humana, és a dir, digna i respectable. I el que val per als individus també val per als pobles.

Al capdavall, només sóc responsable de la meva llibertat individual, per la qual he lluitat i lluitaré sempre, arriscant la vida si fa falta. El meu dret a decidir és inalienable. Faig amb la meva vida allò que vull, fins i tot quan m'equivoco. Sóc responsable dels meus actes. La integritat moral és tant o més important que la física. Molts van morir defensant allò que creien, i la seva mort els dignifica com a éssers humans. 

Males notícies de Catalunya. El dia 1-O vaig estar tot el dia (des de les 5 del matí fins a les 10 de la nit) defensant una urna amb el meu cos el qual, durant una hora i mitja, va estar lligat amb una corda a l'urna tot esperant que arribés la policia... La policia no va venir, per sort. Al final, hi havia 700 vots dins, els DNI dels quals vam estar introduint un per un a l'ordinador. Érem 4 persones treballant sense defallir. Vam complir amb la tasca encomanada. Un orgull indescriptible. Sé que altres van passar-ho pitjor, van rebre garrotades i la seva sang va esquitxar la memòria d'aquell dia gloriós. 

Per què explico tot això? Molt fàcil. El que no facis tu, no ho farà un altre per tu. No esperis res de ningú, i menys dels teus líders. L'únic líder real que existeix, l'únic heroi, és dins teu, és la teva força interior. Tu decideixes què creus i tu decideixes com actues. Tu i ningú més. 

Van inventar la religió i la política (i altres menes de submissió) perquè els individus covards i ignorants deleguessin la seva responsabilitat en els seus "representants"... El mecanisme és simple: si obeeixo, mai no m'equivoco. En tot cas, l'error és del que mana... Còmode, oi? La perversitat d'això és evident. Renuncio a ser jo mateix i em sotmeto a la voluntat aliena (divina o humana) i se suposa que així dormiré tranquil i seré feliç...

Tot va canviar el dia que vaig llegir Nietzsche i, sobretot, Max Stirner: l'únic i la seva propietat. L'única propietat real que tenim és la nostra llibertat i el seu exercici conscient. La resta són quimeres i entelèquies. Per això menyspreo la possessió material dels objectes o la possessió sentimental dels subjectes. Quimeres! Em tinc a mi mateix i tinc la meva llibertat. Això em fa humà. Això em fa persona. Això em fa autèntic i íntegre. 

Totes les servituds personals i socials queden en segon terme quan prens la iniciativa de seguir el teu propi camí amb coratge. Clar que existeixen mil entrebancs i mil temences! Però la determinació ha de ser ferma i clara. No admetem cap altra possibilitat. La meva llibertat no és negociable. Jo decidiré què faig amb ella. Podria fer-ho tot o no fer res, simplement retirar-me. El que jo decideixi és sagrat. 

Males notícies de Catalunya. Espero amb tot el meu cor i tota la meva ànima que el President i el Vice-president (ambdós missing) exerceixin amb dignitat i responsabilitat les tasques que els hi han estat encomanades. La traïció dels líders (com va escriure Xirinacs) és una vergonyant sortida. No perdo l'esperança encara. Per la meva terra i per la meva tribu, no puc llençar la tovallola.

Vull tota la llibertat possible per a mi i per als meus, per als Jordis, per Catalunya!!!

Puebla

Penúltima nit mexicana. Passejo lentament entre la gentada que s'aplega al Zócalo de Puebla, davant la catedral. Viuen amb intensitat el preludi del Dia de Muertos, la festivitat més important d'aquest país. Molta gent va disfressada a l'estil Halloween, amb carotes terrorífiques. La mort és un espectacle que no fa por. Cal ridiculitzar-la. El primer de novembre, tots aniran a passar el dia al cementiri, dinaran i ballaran sobre les làpides. És la festa dels vius que no obliden els morts. 

Passejo i observo sense jutjar. Simplement això: observar sense jutjar. És la cosa més difícil del món. M'ha costat anys arribar-hi, i reconec que sovint no me'n surto. Quan ets un estrany estranger, els llocs, els costums, les persones, només poden ser compreses a partir dels teus particulars paràmetres, però això és fer trampa. No és comparable una cultura amb una altra, com tampoc és comparable una persona amb una altra. Comparar és jutjar. Per tant, el més sensat és deixar-se de comparacions, observar i gaudir del que veiem, de la riquesa inesgotable de l'alteritat humana. 

No treuré conclusions sobre Mèxic. Després de 20 dies, he trobat de tot. N'he deixat constància a les anotacions precedents d'aquest blog. He vist els extrems: Rolls-Royce al barri de Polanco de DF i misèria extrema en zones rurals deixades de la mà de Déu i del govern. 

Mèxic és el menjar, la música, el tarannà afable i càlid de la gent. Mèxic és un esclat de colors, pura vitalitat. Des de les piràmides precolombines fins a l'artesania més increïble. Des de la selva amb els seus rius i cascades fins a les platges paradisíaques, sense oblidar el desert ple de cactus i de maguey. 

Acabo de veure edificis afectats pels darrers terratrèmols, molt a prop de l'hotel. Els han apuntalat amb fustes i estan acordonats per seguretat. Hi ha una església (la de San Juan de Letrán) en la qual no es permet l'entrada per risc d'enfondrament. 

Malgrat la inseguretat i la pobresa, els mexicans saben trobar la manera de divertir-se . No és bonic que en menys de 5 minuts vingui mitja dotzena de criatures a demanar-te unas moneditas.... Tampoc fa gaire gràcia sentir-te un privilegiat que pot sobrevolar tot això i demà passat agafarà un avió i adéu molt bones...

L'hotel es diu Quinta Esencia. És un nom meravellós: la pedra filosofal, la meta alquímica... La quintaessència és el secret final que cal assolir, quelcom que no pot ser expressat amb paraules. 

El dia que vaig marxar de casa

El dia que vaig marxar de casa no sabia exactament on anava, la incertesa era gairebé absoluta, però hi havia una profunda certesa: qualsevol cosa era millor que romandre. L’horitzó sempre serà l’horitzó. Pobres de nosaltres, si desapareix l’horitzó. La llibertat és aquesta fam i aquesta set d’horitzó, la superació de la por quan et trobes fora de la gàbia, a l’altra banda de la zona de confort, al caire de l’abisme, avançant en equilibri inestable cap al futur. La llibertat no és un saber ni una seguretat, sinó un voler i un coratge. La llibertat és crear allò que encara no existeix, crear-te i recrear-te més enllà del que ets. 

(I tot això val per a Catalunya)

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!!!

M'acabo d'afaitar. A l'agost vaig decidir que no em tallaria ni els cabells ni la barba fins que no fóssim independents. Avui s'ha declarat la independència i he tornat a agafar la Gillete. Quin gust, renoi. Llàstima que la festa m'ha enxampat a 9.000 km, viatjant per Mèxic. Aterraré a la República CAT el dia 1 de novembre. Quines ganes! 

Podria comentar mil aspectes de l'envitricollada peripècia que ens ha menat fins aquí, però no fa falta. Lo important és que ja hi som, hem aconseguit l'objectiu. Sé que, a partir d'ara, les coses no seran fàcils. Hem abandonat la zona de comfort i aspirem a crear plegats un estat nou de trinca. No patiu, que ens aniran reconeixent. Primer ens ho hem de creure nosaltres, ser creïbles i actuar amb fermesa, mitjançant fets consumats. Es tracta d'una conquesta, d'un camí ple de coratge i convicció. 

Hem fet el pas més difícil. Congratulem-nos. Som feliços i estem units. La resta l'haurem de treballar cada dia, cadascú en el seu àmbit. No paro d'explicar a les persones que m'ho demanen què ha passat amb Catalunya, les raons de la nostra lluita per l'alliberament. Em sento orgullós de ser català, orgullós del meu poble valent i pacífic, orgullós dels nostres líders (malgrat alguns moments de dubte). 

Compto els dies que falten per tornar. Afaitat. Joiós. Amb l'esperança renovellada i el cor curull, bategant ple de somnis. 

Gràcies a tots els que ho heu fet possible. Us abraço i us encoratjo a no defallir. Serem el que vulguem ser: lliures i creadors del nostre futur. 

Visca la República Catalana! 

Acayucan (coses típiques de Mèxic)

Avui he fet quilòmetres seguint la 185 des del Pacífic fins a l'Atlàntic, rumb a Veracruz, on no he arribat. Dormiré a Acayucan. Hauria de parlar del que ha passat a Catalunya? M'ho estalvio. He estat tot el dia pendent de les notícies, clar. Però millor m'espero a demà. 

Toca fer llista de coses típiques de Mèxic. Com sempre, ni és exhaustiva ni tampoc definitiva. Són curiositats que m'han cridat l'atenció i en deixo constància. Som-hi:

1- La xarxa de carreteres i (presumptes) autopistes és nefasta. Hi ha dos imponderables que apareixen dia rere dia, absolutament inesquivables: els "reductors" i els forats. Arriben a ser odiables. A més, hi ha força trams de carretera en obres pels ensorraments de la calçada. Mai et pots confiar. Conduir en aquest país és una contínua carrera d'obstacles.

2-  La perspectiva general del país que he vist deixa dues certeses: la majoria del territori és encara selvàtic i la majoria de la població indígena. 

3- Al mexicans els encanta la música a tot drap. Les botigues ho fan (suposo) per atreure l'atenció. La qualitat musical és ínfima. També sovintegen cotxes amb altaveus anunciant tota mena de coses!

4- La gent no fuma gaire, però són addictes a la Coca-Cola, principalment els joves.

5- Mengen a totes hores. Triomfen els establiments populars al carrer, barats i ràpids, de dubtosa higiene.

6- La propina és una institució nacional. Al meu parer, abusiva. Argumenten que el sou és tan baix que sense propines no poden sobreviure. El colmo és quan pagues amb targeta i al TPV apareix l'opció "propina" ("tips") a escolllir entre 5% 10% 15% 

7- Es veu molta policia i també exèrcit. Fan controls. L'aspecte dels cossos de seguretat és sempre igual: ulleres de sol, seriositat intimidatòria, com si fossin els amos. La poli va amb Dodges de vidres negres i amb pick up (amb efectius dempeus al darrere). Entrant a Oaxaca vaig trobar molts vehicles militars. Una pintada a l'autopista deia: "Fuera ejército, asesinos del pueblo". 

8- El vehicle més venut és la pick up. Lògic: per l'estat de les carreteres i per la funcionalitat, ja que hi poden carregar objectes i persones (molta gent viatja al darrere, dempeus, descoberts)

9- Els motoristes no solen portar casc. Els camions solen portar dos remolcs i són impressionants (marca Kenworth). 

10- Els mexicans són molt religiosos. Els queda la religió com a consol, producte de la pobresa i la ignorància. Fa 80 anys que governa el mateix partit (PRI), si fa no fa com a España. 

11- Tothom ven coses pel carrer, te les ofereixen als "reductors" (on has de reduir la velocitat per nassos), i els nens també. La majoria de vegades és menjar o begudes. 

12- Els homes i les dones solen estar separats en grups. Normal és veure una colla d'homes sense fotre res, a l'ombra, platicando o fent vida contemplativa. Les dones treballen més.

13- Les noies són mares molt aviat. Massa. Això crida força l'atenció. M'expliquen que les prenyen i els nois després marxen a buscar-se la vida, molts cap a USA...

14- L'essència del mexicà rural (dels urbanites passo) és molt pura, humil, fins i tot servil. No he sofert cap mala experiència amb ningú, per sort. Al contrari, sempre m'han respost i m'han ajudat. El fet de ser europeu et confereix una certa "respectabilitat", ets algú que ha vingut de molt lluny i s'interessa per les seves coses. Ells se senten valorats i t'ho agraeixen.

15- En realitat, al canvi, aquí tot és bastant barat. Pots anar als millors restaurants de DF i pagar uns 20 euros per cap. Això lo més car. Pots dormir en hotels molt decents per 20 o 30 euros. La benzina va a 0,7 euros el litre. El monopoli de les benzineres el té PEMEX. 

16- Vocabulari bàsic: platicar (xerrar), mascarado (sucre moreno), cuota (peatge), meter crédito (recarregar targeta mòbil), no pica mucho (pica, i tant que pica), hojalatero (planxista), jalar (empényer), ahorita (potser demà passat o l'altre)

17- La majoria d'aigua embotellada que pots comprar és "agua depurada" (sic). Poques marques fiquen a l'etiqueta "agua 100% de manantial". Compte!

Continuarà....