16.9.17

No serem pas covards

És un matí plujós de dissabte. Obres els ulls i descobreixes que les ombres del passat tornen amenaçadores. L'enemic vol demostrar que mana amb accions contundents, amb les armes de sempre: la mentida i la por. És el poder, idiotes! Tu mires el cel i esbrines el futur. Quan els somnis tenien el color de la primavera i els nens jugaven a fer castells de sorra. Som un poble indestructible. La sang és un riu que bull. Banderes que onegen. Estels i resistència. No, no serem pas covards en l'hora suprema. Més enllà de l'individualisme que cerca la minúscula seguretat. Vivim per a defensar el que som contra la tirania totalitària. Viure és comprometre's. Arriscar. Creure. Confiar. Alliberar-se. No hi ha llei que pugui prohibir els batecs d'un poble, els mots i la rialla. Som i serem. Per sempre. 

14.9.17

La normalitat

Normal és allò que tu acceptes com a normal. Els paràmetres de la normalitat sempre són subjectius. A nivell social, depèn de la majoria. Si molta gent accepta quelcom com a normal, serà normal. Per exemple, cremar bruixes o heretges era "normal", exterminar jueus era "normal", etc. 

En aquests temps convulsos, la línia que delimita la normalitat es difumina dins la boira de la confusió. Els fets consumats s'acceleren i s'imposen sense que puguem dilucidar el seu veritable abast. 

Si hi afegim la tendenciosa postveritat (un relat que s'imposa suplantant la realitat), llavors tenim aquest panorama desolador, un campi qui pugui on tot s'hi val, i la normalitat esclata en mil bocins.

Normal és allò que tu acceptes com a normal. Perseguir urnes o paperetes no és normal. Votar mai pot ser un delicte, etc.

Però la clau final és aquesta: la llei no pot convertir-se en un jou per a la llibertat. El legalisme exacerbat demostra pànic a la llibertat, i per això acaba sent lliberticida.

La cosa més decent que es pot ser en aquesta vida és anarquista. O anartista. Qualsevol cosa abans que usar la llei com un martell o acatar sentències anormals fetes per anormals.

Normal és allò que tu acceptes com a normal. 

9.9.17

Freedom

Es tracta de la llibertat. Sempre la llibertat. No hi ha res més important. No solament el dret a votar, sinó a decidir en tots els àmbits. Som sobirans. No necessitem el permís de ningú per ser qui som i per escollir el nostre camí. Catalunya serà allò que vulgui ser. L’individualisme anarquista d’un poble que no ha deixat mai de lluitar per la seva supervivència i que ara, per fi, s’autodetermina amb plenitud. Sense por. Perquè la por és lo contrari de la llibertat. No hi ha poder si no hi ha por, si el desactivem amb un somriure. Desobeir. Sedició. Revolta. Revolució. Es tracta de la llibertat, allò que ens fa ser dignes i respectables. Perquè el poder és sempre lliberticida, no podem claudicar a la vergonyant submissió. Si cal, arriscarem la vida.

5.9.17

El cuc

El cuc encara hi és. No va morir. És com voler amagar la pudor d’una rata morta. La papallona no se’n recorda gaire, de les ombres, però les ales ja existien dins el cuc, talment somnis que dormiem esperant la llum. El cuc hi és. Hi serà sempre. Volar no ens eximeix dels peus ni de les cames. Volem i suportem el pes de la matèria. Per això volar té més mèrit que arrossegar-se. 


Intento explicar tot això a la meva filla. Encara és jove. La vida l’ajudarà a comprendre-ho. Somriu i m’abraça. Tot està bé. 

2.9.17

Organyà

És poc el que sé sobre la veritat. Que de vegades fa mal. Que de vegades sura i vessa com un embornal de claveguera. Que pot ser simple, estricta, fins i tot tendra. 


Presento el darrer llibre a la Sala de les Homilies d’Organyà, bressol d’un dels textos catalans més antics. Saludo Vicenç Llorca. Em pregunta on visc i responc que viatjo molt, que sóc nòmada. He decidit deixar-me créixer el cabell. Fa un mes que no em rasuro el pèl del cos. 


És poc el que sé sobre la veritat. Acabo parlant de l’amor i de la Tau. Els assistents fan cara rara quan ensenyo la Tau de fusta que duc penjada al coll. L’amor ens salva com va salvar Faust. Estimar és transcendir-se. 


De la veritat puc dir que té cos de dona i caràcter masculí. La imagino sempre com un ganivet ben esmolat. 


Compro un llibre perquè al seu títol hi apareix São Paulo. Ara me’l llegiré, quan acabi el cafè. La pastisseria Serra d’Artesa de Segre és difícil de superar. Ni Heini de Basel li arriba a la sola de la sabata. Les seves coques de recapte són inenarrables.


L’amor ens salva de ser només nosaltres, aquesta minúscula representació humana que empra paraules per amagar-se.  

6.8.17

Campeonato de Piedras en Equilibrio


El primer diumenge d'agost vaig participar en aquest concurs al riu Éssera (Graus) amb dues obres:


Vaig escollir códols rodons de granit, treballant dins l'aigua


 Entre els 53 participants, el jurat va tenir a bé atorgar-me el primer premi


Escultura de Fermín de Bedoya

"El ilerdense Toni Ros, con dos trabajos de extrema dificultad técnica y de notable belleza estética, se alzó con el triunfo final del certamen y subió a lo más alto del podio"

4.8.17

Obre els ulls i mira



Obre els ulls i mira: cauran estrelles fugaces per a tu, ben a prop, sobre el llac. Escolta com salten els peixos. La llúdriga s’esmuny entre els joncs. Els muricecs passen en vol rasant. 


Obre els ulls i mira: tot és per a tu, així, real, perfecte. No t’adormis encara. Deixa que la granota rauqui. Has vist els esquirols? El cabirol i els senglars baixaran a abeurar-se.


Obre els ulls i mira: no hi ha res que no sigui obra divina. Fins i tot el fang, el fum, les ombres. Segueix la llum que t’inspira. No desconfiïs. Demà serà millor. 


Cauran estrelles fugaces per a tu. Són el senyal del cel que et beneeix. Com l’arc de Sant Martí. Com el silenci dels cims. Com la lluna creixent. Com l’amor que mereixes. 

Sants Salvadors



Hi ha tres Salvadors que em tenen robat el cor i l'esperit: Sant Salvador del Bosc (Llimiana, Montsec), Sant Salvador de Verdera (Alt Empordà) i Sant Salvador del Corb (Peramola). 

Els poso per ordre de descoberta. Dels dos primers n'he parlat a bastament en aquest blog. La darrera troballa és d'aquest matí, seguint el guiatge d'en Jordi Quera (bon coneixedor de la zona) amb el qual vaig compartir anit taula i premi a Tragó. Guillem de Belibasta ens va reunir.

L'ermita de Sant Salvador, romànica de finals del segle XI, és la més petita de Catalunya. Té una ubicació extraordinària, encinglerada sobre un petit collet entre la segona i la tercera de les agulles del Corb, abocada als espadats de conglomerat i amb unes vistes excepcionals del massís de Sant Honorat i la Vall del Segre. Resten les parets i l'absis amb una finestreta. 

He començat l'ascensió massa tard, pels volts de les onze, amb una calor sufocant. Sort que m'he endut un litre i mig d'aigua, i el meu barret Indiana Jones. De lluny estant (des de Cortiuda) el massís sembla una mola de molí, perfectament rodó. D'aquí el nom del poble: Pe(d)ra-mola. He pogut donar-li el tomb, passant per les baumes troglodites anomenades La casa del Corb. També he pogut contemplar l'arc de pedra natural més gran de Catalunya. Lo més gran i lo més petit ben a prop.

El que he sentit dins l'espai clos de l'ermita no es pot expressar amb mots. M'hi he estat més d'una hora. No volia marxar, com si no pogués. El poder tel.lúric d'aquest punt geogràfic és sobrenatural, semblant a Montserrat, però molt més desconegut. Millor. 

En el Prepirineu tenim racons gens turístics d'una bellesa corprenedora, amb una energia d'altíssima vibració. El Sant de Bosc seria un altre exemple increïble.

Sant Salvadors. En el de Verdera la llegenda relata que hi va estar el Sant Greal... No m'estranyaria. El Cap de Creus és l'indret tel.lúricament més potent de Catalunya, per això hi visc a tocar. 

M'enduc d'aquest verals un premi i una ermita. Gràcies, Guillem, Jordi, i la resta...

III Premi Guillem de Belibasta



He estat guardonat amb el Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura. Anit vaig rebre el premi a Tragó. El llibre ja està publicat. Gràcies!



27.7.17

Fremdheit (3)

Si la llibertat és un mite, també ho és l'amor, la felicitat, etc. Què, no és un mite? Tot allò que magnifiquem, allò que gosem escriure amb majúscules. L'home és una animal mito-lògic que aspira a ser lògic i no se n'acaba de sortir. 

Fa 2.500 anys els grecs van fer el pas del mythos al logos, fundant la cultura occidental; però a hores d'ara, sincerament, algú amb dos dits de front creu que aquesta "racionalitat" ens ha conduït al paradís a la Terra? Oi que no? 

Contemplo els camps alemanys plens de generadors eòlics (de dubtosa estètica) i veig cotxes Tesla carregant les bateries a les benzineres... I què en farem, de les bateries després? El mite de l'energia verda. Un altre mite. Com el del menjar bio i orgànic. Quants mites més crearem? No tenim remei.

Per a mi ser lliure és que ningú fiscalitzi els meus actes, que ningú em digui què he de fer i com ho he de fer. Ja sóc prou gran per espavilar-me sol. Això no és cap mite, sinó una praxi diària que es manifesta en fets concrets. Sóc lliure exercint la meva llibertat i creant les condicions de possibilitat perquè pugui desenvolupar-se. Un exemple: escrivint el que em rota aquí, sense dependre de res ni de ningú (jurats, editors, lectors, diners). Em sento i sóc lliure, l'escriptor més lliure del món. 

La societat actual ens ha venut dos mites calamitosos: el Be Yourself i el Be Happy. Jo seré allò que pugui ser, em realitzaré o no com a ésser humà, però que no em toquin la pera amb consignes de fireta. I seré feliç o no, dependrà del dia, però en cap cas ha de ser una obligació. Avui sembla que tothom hagi de demostrar que és superhappy a les xarxes socials... De debò que la veritable felicitat es redueix a una selfie retocada? Va home va.

Sobre la llibertat n'estaria parlant dies i dies, però no es tracta de parlar-ne, sinó d'experimentar-la. Si més no, deixo algunes pautes: desobeir és el primer pas cap a la llibertat; llibertat i covardia són incompatibles;    la llibertat i la solitud són germanes; sense llibertat la vida és només mitja vida, està escapçada... 

Demà torno a CAT. Per uns dies, a descansar, a preparar el proper viatge. Sempre hi haurà viatges per fer... 

Lo contrari de la Fremdheit és la "Geborgenheit" (un altre mot difícil de traduir): sentiment de seguretat, benestar, absència de risc, protecció, caliu, calma, pau... Té molt a veure amb les arrels i l'amor. Els psicòlegs diuen que  és un sentiment fonamental, atès que les persones mancades de Geborgenheit a la infantesa, desenvolupen després personalitats inestables i problemàtiques. Vet aquí. 

El camí d'anada i de tornada mai és el mateix, encara que trepitgis el mateix camí.

25.7.17

Fremdheit (2)

Si hagués de definir la meva vida, ras i curt, diria que ha sigut i és una investigació radical sobre la llibertat.

Què significa ser lliure? No teòricament, sobre el paper o en els llibres, sinó en la pràctica, vivint lliurement,; no pas com un "dret" que tenim o se'ns concedeix, sinó com una conquesta diària. El que sé sobre això, poc o molt, ho sé de primera mà.

Vaig patir la manca de llibertat en els anys de la meva adolescència, sobretot per motius religiosos (Opus). Després vaig adquirir compromisos i responsabilitats socials i personals (treball, matrimoni, paternitat). Un dia vaig poder escapar-me de tot això i, des d'aleshores, tinc la pell molt fina en aquest sentit, valoro la meva llibertat per sobre de tot i detecto a 100 kms. qualsevol amenaça en contra d'ella.

Sóc llibertari, que no és el mateix que ser llibertí. Una cosa és ser un "esclau alliberat" i una altra ser llicenciós en els costums. Els meus costums són d'allò més simples i frugals, gairebé franciscans. Crec en l'anarquisme com a camí d'autosuficiència, no acceptant cap mena de poder exterior, sinó assolint la independència individual. Autoconeixement i autodomini. Llibertat, per tant, que no té res a veure amb el llibertinatge. 

Viatjar fins a la Fremdheit (que no surt als mapes) suposa explorar les dimensions insòlites de la llibertat. Si realment he de ser lliure, també hauré de deslliurar-me de la idea que tinc de mi, és a dir, transcendir la meva presumpta identitat. Si em quedo atrapat en la màscara personal que tinc (i els altres tenen de mi), romandré esclau. És per això que viatjar et fa més lliure, perquè escapes de les rutines habituals típiques de la teva "zona de comfort" i et lliures a l'aventura, obrint-te a noves i inèdites possibilitats. Però el risc extrem d'aquest lliurament és la Fremdheit: perdre't de tal manera que deixes de ser tu... 

Deixar de ser tu és la suprema llibertat. El sacrifici de l'ego que es desintegra dins el remolí de la fluència existencial. Fluir amb els esdeveniments, deixar el control en mans de la providència, fondre's amb un destí que ja no escrius tu, sinó que es presenta en pur present i et fa ser allò que no eres i allò que no somiaves ser.

No sé si m'explico.

Viatjar fins a la Fremdheit és un viatge més enllà dels mapes i dels plans, un viatge que exigeix deslliurar-te de tot, fins i tot de tu mateix... 

Clar, un dia et sents tan perdut que, inevitablement, el teu inconscient (o l'àngel que et guarda), agafa el telèfon i truca a la mama, o envia un whatsapp a aquella persona tan especial... Llavors, el miracle de l'amor et salva del naufragi de la llibertat. 

El miracle de l'amor. El naufragi de la llibertat.

El miracle de la llibertat. El naufragi de l'amor.

(He de meditar més sobre això)


Fremdheit



Der Wanderer hat die Erfahrung des Fremden, das Fremdsein, sich fremd fühlen... 

En tots els viatges que he fet (viatges llargs en el temps i en l'espai) he acabat sentint una experiència extrema que els alemanys anomenen "Fremdheit". Ho podríem traduir com estranyesa, alienació, forasteritat. De fet, és el contrari de la Identität. 

Cada viatge és un experiment que fem amb nosaltres mateixos, cercant els límits de la nostra identitat, obrint-nos a allò que ens és aliè. Si l'experiència viatgera es porta fins als extrems, llavors pot aparèixer aquesta pèrdua de la identitat, una desorientació molt profunda, un no saber qui ets ni on estàs. Això és la Fremdheit.

Després de 40 dies, 15.000 km i 18 països, aquest matí l'he sentida de forma molt punyent al mig del mercat de Nellingen. Ahir a Dinkelsbühl ja van aparèixer els primers símptomes, que solen ser físics: davallada energètica, malestar general, debilitat, ganes de dormir... Aquest matí ha sigut més psicològic. 

Descobrir un senyal del Camí de Sant Jaume (Jakobsweg) m'ha confirmat que el viatge s'acaba. Aquest viatge concret. Tots els viatges tenen un principi i un final. El mateix em va passar l'estiu passat quan estava visitant la cabanya de Heidegger a la Selva Negra: va aparèixer una petxina pelegrina i vaig posar fi a la Nordkapp Expedition. Crec molt en els senyals. Per tant, me'n torno a casa. 

Quan les ales et porten tan lluny que ja no saps qui ets, cal retornar a les arrels per a retrobar la identitat. 

La força centrífuga és entròpica (desordre, caos) i la centrípeta entàlpica (recuperació energía interna). Diuen que l'entropia és irreversible, la qual cosa no vol dir que el sistema no pugui tornar al seu estat inicial, sinó que no és possible tornar pel mateix camí. 

La dialèctica entre la Fremdheit (ales, llibertat) i la Identität (arrels, amor) és la que ens permet de continuar investigant d'on venim, qui som i cap on anem.  

Segueix plovent, fa 13 graus. Auf Wiedersehen, Deutschland!

Per cert, Einstein va néixer a Ulm, molt a prop d'aquí. 

24.7.17

Massa preguntes

Et desperta la pluja. Sents com ressonen les gotes al sostre de la Caddy. No hi ha cap pressa per treure el cos del sac de dormir. 

On ets? En un lloc indeterminat entre Kassel i Würzburg, Alemanya. 

D'on véns? De la punta més meridional de l'illa de Lèucada, a la mar Jònica, concretament del Ιερά Μονή Αγίου Νικολάου Ιράς, on vaig parlar amb una monja que em va dir que lo més important a la vida és saber escoltar el silenci...

On vas? Això no em preocupa gens. L'espai és un holograma, com el temps.

Qui ets? La imatge que et facis de mi.

Què vols? Vull fluir amb la vida. Ser autèntic.

La pluja continua amb la seva melodia agradable. No volem respostes, sinó fets. Els fets no admeten judicis. No volem paraules, estem farts de paraules. Preguntar és una manca de respecte amb la realitat. La gent que pregunta massa està malalta. La pluja no pregunta mai res, cau i prou, és un fet incontestable que ho remulla tot de certeses evidents. Després ho veus tot més clar, més net. 

Vull ser pluja i vull ser la millor versió de mi.

23.7.17

Thüringer Sauerbraten (and I think to myself what a wonderful world)



Són aquestes ciutats alemanyes que et roben el cor, tan ben conservades, amb tramvies, bicicletes, persones silencioses i educades, músics al carrer, terrasses on aprofitar les ullades de sol... 

T'asseus en una taula del restaurant Nüsslein, a l'entrada del Krämerbrücke, el pont medieval habitat més llarg del món, en el centre d'Erfurt, la capital de la Turíngia. Demanes una gerra de cervesa i rumies què menjaràs. T'encanta provar especialitats dels llocs que visites. La cambrera et recomana el plat estrella: Thüringer Sauerbraten. Ok, posi'm això. Es tracta d'un estofat de vedella molt substanciós, acompanyat de patata i col vermella. T'ho mereixes, després del tràngol depriment de Buchenwald. 

Per a tu, menjar carn és excepcional, i avui has gaudit d'allò més. Es fonia a la boca. A més, el músic que tocava davant mateix s'ha lluït amb cançons de Bob Dylan, harmònica inclosa. Es pot demanar més? Sí, clar, una bona companyia... Paciència, xaval, que tot arribarà. 

Entre Weimar i Buchenwald



Sembla mentida que a pocs quilòmetres de distància, en el cor d'Alemanya, coincideixin els dos extrems més clamorosos d'aquesta tribu teutònica: el cim daurat de la intel.lectualitat (Weimar) i el crematori nazi (Buchenwald). 

Fa molt de respecte passejar un matí de diumenge rúfol de juliol pels carrers de la ciutat on Goethe va viure 50 anys de la seva vida i on Nietzsche en va malviure els darrers després d'haver perdut la raó (o per excès de "raó", com els nazis). Aquí guarden el seu arxiu. Una ciutat a la qual cal afegir noms com Schiller, Bach, Liszt, Herder, Wieland... a banda de ser el centre de la Bauhaus. 

"El somni de la raó produeix monstres" (així va titular Goya el gravat 43 dels seus Caprichos). Gran part de la meva formació cultural i filosòfica beu de les fonts germàniques i dels autors esmentats. Em trobo atrapat per la història col.lectiva i personal. Tot plegat ben fàustic. 

Quan vam vendre l'ànima al diable? El diable és el racionalisme sense cor? El diable es la hybris humana? El diable és el capitalisme sense ètica? Qui pot comprendre que el Mal floreixi enmig d'un jardí ple de roses exquisides i elegants? Es pot recuperar l'ànima? Com? 



Com fa un any vaig plorar a Treblinka, ploro ara dins el crematori de Buchenwald. Perquè és absolutament increïble, ploro llàgrimes inversemblants, que no semblen meves, sinó d'un àngel que habita el meu cor.....

Així va ser. Venim d'aquí. Aquí estem, entre Weimar i Buchenwald. Aquesta és la nostra grandesa i la nostra misèria. Això és Europa, qui mana i qui va manar. La llum (Aufklärung) i les ombres (Dunkelheit). Dr. Jekyll und Mr. Hyde.

Busco la tomba de Goethe al vell cementiri... Em costa trobar-la. Quin indret més maco per al repòs etern. Vet aquí, Goethe i família:



Sembla que vol sortir el sol...

22.7.17

Maël el fuster

Sortint de Berlín he agafat un autoestopista, un noi amb cabells i barba rossos, que duia una curiosa motxilla i una guitarra. El seu nom és Maël (un nom bretó que significa príncep) i té 24 anys. En fa un que viatja per Europa i es guanya la vida fent de fuster (carpenter). Abans de viatjar, vivia a la Suïssa alemanya amb sa mare, que un dia es va quedar prenyada d'un francès que passava per allí i va decidir tenir el fill sola. Maël va conèixer son pare fa un any. 



Jo anava en direcció a Wörlitz i ell cap al castell de Herzberg (la muntanya del cor), on la setmana vinent fan el festival hippie més important d'Alemanya, se celebra des del 1968. Ell fa 5 anys que no se'l perd. Enguany actua la Patti Smith. Després de molta conversa i 250 kms. (amb diluvi i sunset inclosos), se'ns ha fet fosc a Jena, on dormirem. Jo a la Caddy i ell al bosc. 

Jena va ser el bressol del romanticisme i de l'idealisme alemanys. Aquí ressonen noms com Goethe, Schiller, Herder, Hörderlin, Fichte, Schelling, Hegel, Novalis, Schlegel... Uffff  

Abans de separar-nos, com acostumo a fer, li demano que em "pagui" el viatge d'alguna manera, i decideix cantar-me una cançó titulada "Strassen auf und Strassen ab" que parla de Katalonien... Es tracta d'un poti-poti que barreja el riu Ebre amb les taronges, Saragossa i la guitarra flamenca, amb Olés i tot. Aquí teniu la partitura i la lletra: 



Mäel m'ha demanat que toqui una cançó amb la Kumika i he tocat "I wish you are here" de Pink Floid. Hem cantat junts i ens hem acomiadat abraçant-nos. 

La motxilla està feta amb llistons de fusta, se la va fabricar ell. Al turmell dret porta un tatuatge d'un trisquel, símbol de l'aprenentatge perpetu. Tres espirals. Connexió energètica. Se'l van fer a Nova Zelanda, on un dia va trobar uns navegants que venien de Rapa Nui amb un catamarà cercant les arrels maoris...  

Dos "fools on the hill" (tocats per la Wanderlust) es troben en el Camí, es reconeixen, xerren, canten, se separen...

La vida és així de màgica. 

Gràcies, Maël. 



Bastei




El bosc et retorna el centre perdut que la voràgine de les carreteres i de les ciutats t’havia arrabassat. Enmig de pedres i arbres gegantins, respires tranquil, recuperes la puresa. El rierol, l’ocell, el vent que mou les fulles amb delicadesa, la llum que s’esquitlla pintant de claror els espais recòndits. 


Hi ha un Àngel que et guarda de tu mateix, de les teves ombres, dels hàbits antics que no et convenen i dels impulsos nous que podrien ferir-te. Sempre ha estat amb tu, vigilant les teves passes, amatent als teus gestos, afavorint-te els somnis. Si ets valent, ho ets perquè saps que mai no et deixarà sol, per molt forta que sigui la tempesta.


Confiança. La paraula és confiança. No en tu mateix, que ets feble i dubtes massa, sinó en les forces que governen la trama de l’univers. Ets en les mans de la providència (com deia l’altre dia l’Albert, el pelegrí valencià que vas trobar a Croàcia). I el primer que cal desterrar és l’arrogància. Ser humil. No som res sense l’Àngel. No som res sense la força que ens permet de bategar un dia més i d’escriure una altra paraula: GRÀCIES.

21.7.17

Viena

Entres a Àustria i tornes a la civilització. Hongria no està malament, però Àustria és nivell, les coses netes i endreçades, polidesa, qualitat, top. El primer que fas és netejar la Caddy, pobreta, bruta de travessar països balcànics i veure misèria. També t'agafen ganes d'afaitar-te. Reconeix que sempre has sigut molt germanòfil. Deutschfreundlich. L'alemany és una llengua filosòfica. La vas aprendre abans que l'anglès.  Viena és la capital d'Europa que més t'agrada. Per molts motius, sobretot per la Sacher i per Freud. El Danubi aquí encara fa goig. Després aniràs a Praga i a Berlín (perquè aquestes ciutats s'han de veure almenys una vegada), però a Viena hi tornaries sempre. 

20.7.17

Vadkert



Hi ha una sensació difícil d'explicar, si més no ho intentaré. Quan aterres en un lloc (perquè, tot i desplaçar-te amb la Caddy, con a Home-Ocell que ets, tu voles), observes les persones d'aquell lloc: estan allí, fa temps que hi són, hi continuaran estant. És com si formessin part del paisatge. Tu hi reposes uns minuts o unes hores, i te'n vas. Ells no. Han nascut allí, viuen allí i moriran allí. Probablement, molts no han anat gaire lluny, alguns no hauran sortit mai del seu país. Els observes i medites. Com ara aquests pescadors del petit llac de Vadkert, a Hongria. Un llac que sembla un bassal, amb aigua més que dubtosa. Te'n fas creus, que hi pugui haver peixos dins. Ells fan veure que pesquen, cadascun al seu raconet, han parat les canyes i passen les hores mig endormiscats. Tu te'n vas, els deixes allí, com sempre han estat. La sensació que tens és estranya. Quina mena de vida és aquesta? Per què prevalen les inèrcies, les monotonies, les rutines (per molt absurdes que siguin)? Són feliços, aquests pescadors hongaresos? Ho ets tu, sobrevolant el món sense pescar mai res? No és una virtut, la paciència? I si ells ja haguessin trobat el que tu no pares de cercar amb desfici? Són preguntes que apareixen mentre el sol aixeca el seu vol particular. Has fet la volta al llac caminant i et disposes a engegar la Caddy per anar a un altre llac, el Balaton, que no és cap bassal, sinó "el mar d'Hongria". De ben segur que també hi haurà pescadors....

19.7.17

La riba sèrbia del Danubi



Aquesta nit dormiré en un meandre del Danubi, a la riba sèrbia, entre Negotin i Kladovo. El sol es pon sobre aquest riu enorme, que aquí sembla un llac d’aigües calmes. La llum del capvespre tenyeix de rosa la superfície, contrastant amb el verd de la vegetació que sura. Les granotes rauquen. A l’altra banda, la romanesa (el riu fa de frontera natural), hi ha cavalls pasturant. Tres pescadors proven sort tirant la canya. Tinc records de l’estiu passat, quan també vaig dormir a la vora del Danubi, a la població austríaca de Willendorf, després de visitar Viena.


Avui he fet uns 400 km. He sortit del monestir de Rila i, passant de llarg de la capital (Sofia), he anat fins a Belogradciski, on hi ha un castell curiós, construït sobre unes muntanyes que també tenen formes ben curioses. He entrat a Sèrbia pel pas de Bregovo. Cap problema. És l’enèsima frontera que travesso amb el CAT a la matrícula i ningú m’ha dit res. Aquesta tarda, al Lidl de Vidin, una noia que parlava una mica d’italià ha dit: Catalunia! Em penso que és la tercera persona que l’encerta d’ençà que vaig iniciar el viatge.  


Els balcans són plens de cementiris. La guerra va deixar tombes i làpides escampades pertot. Aquí a Sèrbia és molt exagerat. En pocs quilòmetres, he pogut veure nombroses manifestacions d’això. Les tombes estan a la vora mateix de l’asfalt, sense cap mur que les separi, ben guarnides amb flors, mostrant la foto dels difunts. Altres vegades són làpides isolades que apareixen en qualsevol lloc. Fa molta impressió. No hi estem acostumats. 


A mesura que vaig coneixent altres països (Sèrbia és el número 42 de la llista), m’adono del privilegi que tenim havent nascut on hem nascut i podent viure com vivim. Sí, que existeixen països més rics (Suïssa, Noruega) i països amb una Natura més exhuberant (Brasil), però no els canviaria pas per CAT. L’Europa nòrdica és acceptable a l’estiu. L’Europa central no em fa gaire el pes. Tendeixo a la mediterraneïtat. A Grècia vaig xalar més que a tots els altres països junts. És el mar, el clima, la llum, la gent... 


Per aquesta raó, no m’hi entretinc gaire i vaig de pressa, passant fronteres com qui passa pantalles d’un joc. Puc dir que hi he estat, i puc dir que no hi tornaré. 


El Danubi sembla un gegant adormit. De fet, és una gran claveguera a cel obert que travessa 10 països, ciutats com Viena, Bratislava, Budapest o Belgrad. Encara li queda un bon tros fins a desguassar a la Mar Negra (també fa de frontera natural entre Romania i Bulgària). 


Aquesta nit dormirem junts. No sé per què, però estar a prop de l’aigua em calma, m’ajuda a mantenir l’equilibri. A Terradets vaig viure davant el llac. A Cap Ras visc davant el mar. Ja fa 5 anys que l’aigua m’acompanya i em bressola. Ella sap el que fa.


És l’hora dels mosquits! Fugim!

18.7.17

Kirilova Polyana



Si una cosa m’ha cridat força l’atenció aquests dies han sigut els monestirs ortodoxes. Alguns són molt petits i estan molt apartats, altres són centres de culte importants (com el de Rila, a Bulgària). N’he visitat uns quants, a Grècia sobretot. Sempre hi ha un monjo o una monja que els custodia, ells et reben i t’obren la porta per a mostrar-te les icones (pintures fetes sobre fusta). Se sol encendre una espelma i es deixa un donatiu. La litúrgia ortodoxa és molt lluïda, inclou cants i unes pautes molt estrictes. El que et captiva dels monestirs és que són reductes aturats en el temps, plens de quietud i de silenci. Alguns conserven frescos increïbles a les parets, amb tota mena d’escenes bíbliques. M’ha encantat el monestir de Rozhen, a prop de Melnik (Bulgària), per l’indret on està situat i per aquesta pau que sents i que t’emportes molt endins. La meva intenció era visitar els monestirs de Meteora (Monte Athos), on només hi poden entrar homes, 10 estrangers (no grecs) al dia, prèvia sol.licitud i molta burocràcia. He desisitit. A més plovia. 


L’anècdota del dia, després d’una curta incursió en la República de Macedònia, m’ha passat a Bulgària, i (ja tocava) amb la policia. En un moment o altre, sempre apareix la policia per a tocar-te allò que no sona. Resulta que Albània estava plena de policies, la vaig travessar de dalt a baix, i no em van parar ni una sola vegada. Entro a Bulgària i patapam! Aquí no sap anglès ni el tato. Li dono el passaport i els papers (carta verda, permís circulació) i el paio diu que nanai, que no sé què d’una “vinyeta”, assenyalant el vidre de davant: vinyeta, vinyeta! I don’t understand, faig jo. Més o menys entenc que hauria de portar una vinyeta a la vista i que si no la porto multa al canto de 300 levs (uns 150 euros). Don’t understand, repeteixo. Em volen aixecar la camisa, amb el coi de la vinyeta. Li dic que vinc de Macedònia i vaig cap a Sofia, la capital. Ell insisteix amb la vinyeta. Se m’acut d’agafar el mòbil i fer veure que truco l’ambaixada per tal que parli amb ells. De fet, no tinc el número ni res, però el poli ha sentit "embassy"  i ha dit que val, que avanti, i la darrera paraula, of course, ha sigut “vinyeta”. Punyeta! Mig quilòmetre després m’aturo i cerco informació a internet. Efectivament, per circular per Bulgària cal comprar una vinyeta (vignette) i dur-la enganxada a la vista. Hi ha zones que no cal, però si vas per autovies sí. Pot ser per un any, per un mes o per una setmana. La pots comprar a la frontera, a correus o en una benzinera. La setmanal val uns 7 euros. El poli tenia raó. Em començo a fixar en els altres vehicles i, ostres, tots porten enganxada la refotuda vinyeta. Demà n’hauré de comprar una, doncs. Em temo que també necessitaré vinyetes als següents països de la ruta... Això em passa per anar pel món de guai, fluint, improvisant, sense informar-me abans de les coses. 






Comença a fosquejar quan arribo al monestir de Rila. Entro i faig unes fotos, han tancat l’església, el museu i la sala de les icones. Demà les veuré. Enfilo la carretera que segueix amunt, bosc endins. Després d’uns quilòmetres, ensopego amb un clar on hi ha 3 cases habitades i un hotelet. Veig cartells explicatius amb mapes de la zona, tot en búlgar (alfabet cirílic). Aparco a la vora d’una font. La temperatura és baixa, 13 graus. Sense cobertura. El lloc es diu Kirilova Polyana, sembla rus. Amb un nom tan bonic no s’hi hauria de dormir malament. Em trobo al bell mig del Parc Nacional del Monestir de Rila, el centre espiritual de Bulgària, envoltat de Natura. Només hi ha un petit inconvenient: hi ha óssos, un cartell ho deixa ben clar, no cal traducció. Bona nit i tapa’t, Tonet. Primera nit búlgara. Demà més.




17.7.17

Melnik



Bistro Melnik (Bulgària)


Provo especialitats de la gastronomia búlgara: Amanida Shopska (tomata, cogombre, ceba, pebrot, formatge ratllat, ingredients els colors dels quals formen la bandera del país: blanc, verd i vermell) i Musaka (acompanyada d’iogurt), que a Grècia no en vaig menjar. El vi negre de la casa és molt potent. 


La moneda de Bulgària és el Lev. No puc estar treient cash a cada país, és un embolic, per això demano si es pot pagar amb targeta, perquè no l’accepten a tot arreu, sobretot si t’allunyes de zones turístiques. No parlen anglès i això és un problema gros per a la comunicació. Està ple de mosques que envaeixen la taula i ataquen els plats.  


Cada país és un nou repte. Quan hi entres, has d’observar molt atentament els detalls. He passat de l’alfabet grec al cirílic, més fomut. No són països que engresquin gaire, els balcànics. Les platges croates i gregues són les que guanyen en el rànquing de transparència i blavor fotogènica. He vist misèria a Bòsnia, Albània, Macedònia... Quan dic misèria parlo de nens descalços i de llocs on el mitjà de transport encara és el carro de tracció animal. Ja sé que a l’Àfrica o a l’Índia estan pitjor, però no les conec, i hom suposa que estic és Europa, el cul d’Europa. 


El dinar em costa 6 euros al canvi, cafè inclòs. Mug driá (thank you en búlgar)


Tenderness

Ho he vist en somnis, amb els ulls oberts, des del finestral de l’hotel Blue Bottle de Tessalònica, sota un cel plujós: som fills de la guerra i de l’amor, eros i thanatos sempre, empenyent o esporgant l’impuls intrínsec de la vida. Hi ha més cementiris que escoles bressol, més mausoleus que night clubs. Som fills de Mart i de Venus, esquizofrènicament incurables. 


Cada frontera que travesso m’ho confirma: regna la tristesa enmig de la lletjor, la bellesa i l’alegria són excepcionals. Parlo ara dels Balcans. Si parlés del Brasil no canviaria gaire; o d’Anglaterra o de Finlàndia, que són llocs que conec. 


De vegades, la Natura suplanta amb esplendor la mesquinesa humana. Ella ho omple tot i esdevenim espectadors estupefactes, prescindibles. De vegades, és la humanitat la que s’imposa, i aleshores el paisatge s’embruta i es deteriora, convertint-se en un pandemoni sorollós i abominable. 


Ho he vist en somnis, amb els ulls oberts: som fills de les ruïnes del passat i de les noves tecnologies que promouen l’esclavatge virtual. Ens volen submissos, connectats a la xarxa, peixos dins la peixera, enteranyinats, no pas independents i solitaris. Ens volen silenciosos i servils, porucs, domesticats. Fills del Sol i de la Terra, ens acontentem amb tenir wi-fi i fer-nos selfies que després retocarem amb els filtres. Hem nascut per això, oi?


La guerra i l’amor. Quan la violència descansa, pot brollar la tendresa, és a dir, la qualitat humana per excel.lència, una poètica dels gestos. Sense tendresa no hi pot haver esperança...

16.7.17

Tessalònica



Els mites cauen a trossos. Grècia són ruïnes, pedres escampades arreu, estàtues sense braços i un deute que no pot ser tornat malgrat els rescats. La troika colla i collarà. Grècia fa peneta. No és ni l'ombra de l'ombra del far immens que va ser. 

A Delfos ni Pítia ni res. L'oracle costa 12 euros i ningú et vaticina res. Espavila't. Els déus fa temps que van marxar de l'Olimp, i al Parnàs no queden poetes. 

No vull ser catastrofista. Tenen bon oli, bon vi, i el formatge, la mel i el iogurt són apoteòsics. La música és trista, com els fados lusitans, perquè canten glòries perdudes, nostàlgies d'allò que no tornarà. Grècia sobreviu a la crisi com pot. Esquelets de cases sense acabar, carreteres que semblen camps de patates, les cares de la gent... 

Lo lleig s'imposa, com a Itàlia, que es vanta d'esteticisme. Sorollosos, cridarers, bruts, mediterranis. Al nord, en canvi, compta més el detall endreçat, la delicadesa educada. Són protestants, al nord. Aquí tot s'hi val, campi qui pugui. 



Els mites cauen a trossos. Aristòtil és una altra estàtua fora de lloc, caducada. Plou a Tessalònica. Mira que és lletja, Tessalònica, que ni la Torre Blanca és blanca. L'aigua més bruta i fastigosa que puguis imaginar. Els cambrers passen de tu i el cafè fa vomitar. 

Tó Logarismó Parakaló (the bill please). Foto el camp.

15.7.17

Delfos



No has vingut per a quedar-te, ets una au de pas, Tangata-Manu, Home-Ocell, you did not know that you could not fly, so you did. Do not be scared, who knows where the wind will blow. You are just a man lost in the space, calling out, hoping to hear something back. Listen to the universe, you may find an answer. Love is here and everywhere. Segueixes la teva intuïció, vas on et porta el cor. No, no has vingut a romandre. Només romanen els morts.

Després d'un mes viatjant, fent incursions i excursions en 10 països, 4 dels quals nous (Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Albània), avui has arribat a Delfos. 

Delfos va ser el melic (omphalos) del món grec, un centre sagrat de peregrinació. Aquí la Pítia feia el seu oracle. Aquí hi havia una inscripció que resava: "Coneix-te a tu mateix". Aquí rajava la font de Castàlia. I més coses que no sabem...

Abans que els grecs consagressin el lloc a Apol.lo, de ben segur que existien cultes ancestrals que tenien a veure amb la Mare Terra (Gaia) i els elements. L'aigua que brolla per les escletxes rocoses i la presència del mar a l'altra banda de la muntanya. 

No cal que ningú t'endevini el futur, per molt pitonisa que sigui. Ja fa dies que saps que tu ets el creador i el responsable del teu futur. Tu ets Ítaca i tu ets l'Oracle, cada cop més imminent. No t'escaquegis.

Ara vols pujar a l'Olimp per a parlar amb Zeus... I què creus que et dirà, el déu dels déus? Que t'espavilis, xaval, que ell ja té prouta feina amb lo seu. Aquest és el problema: que la gent necessita que els altres li diguin què han de fer amb la seva vida... Mira, sincerament, fes el que puguis, però munta-t'ho bé, sisplau, i sigues feliç!

14.7.17

La teva Ítaca



Ítaca no és només una illa grega de la mar Jònica, la mítica pàtria d’Ulisses. Tampoc és algú que espera el teu retorn: Penèlope (dona), Telèmac (fill) o Argos (gos). Tampoc és una utopia, un ideal, un somni, per molt que Kavafis i Llach hi hagin insistit. Ítaca és una altra cosa.


Ítaca ets tu. Tu ets l’illa d’on vas sortir i l’illa on sempre tornes. Tu ets aquell que t’esperes sempre a tu mateix. Tu ets els somni, l’ideal, la utopia. Ítaca és el camí que has fet tots aquests anys, un camí individual i intransferible, sagrat, ple d’experiències, reptes, fracassos, victòries, lluites, decepcions, premis... Ítaca ets tu, ningú més que tu. La teva consciència, la maduresa que has assolit, aquesta llibertat, aquesta serenitat, aquesta saviesa. Els grecs en diuen “Sofia” i és nom de dona, com “Irene”, una altra paraula grega que significa pau. La pau que sents ara mateix sota l’ombra d’aquests pins, amb la mar allà baix, d'un blau turquesa oníric, amb la brisa càlida que t’acarona, amb la banda sonora de dos músics grecs entremesclada amb el cric-cric estrident de les cigales. Ítaca ets tu. 


L’alegria d’haver arribat a veure l’Ítaca física des de l’antic temple d’Apol.lo, en el far més meridional de l’illa de Lèucada. El goig d’haver comprès el seu sentit mitològic i esotèric: l’home vell que va marxar i l’home nou que retorna, alquímicament transmutat. La plenitud vital.


Volies agafar un ferry i posar-hi els peus, però no ha pogut ser. El port de  Basilike està en obres, el ferry de Nudri acabava de salpar quan has arribat, i fins demà a les 8:30 no surt el següent.  A més, anar i tornar costa 80 euros. Has preguntat al pèndol i ha respost que no, que no cal anar a Ítaca. De vegades la vida decideix per tu. La lliçó d’avui és que potser és millor no arribar-hi mai, per molt a prop que hi estiguis, a pocs quilòmetres. Has fet una foto, la que encapçala aquest post.


Ítaca ha sigut cada passa que t’ha menat fins aquí. Tota l’odissea de la teva existència. La tornaries a viure una i mil vegades, amb totes les caigudes, totes les patacades i totes les llàgrimes incloses, sense deixar-te’n ni una. Nietzsche deia que això és estimar la vida (amor fati): voler repetir-la exactament igual. Tu cada dia l’estimes més. Ítaca ressona en el fons del teu cor. 


El sol s’ha post a la platja de Nikiava. La gent marxa i et quedes sol amb els còdols blancs, amb les onades, amb els teus pensaments fets paraules... 


No, no cal arribar a Ítaca. De fet, sempre ha estat amb tu. Ítaca és el centre  de l’espiral energètica en la qual estem immersos, el nucli amb el qual connectem quan ens sentim SER amb tots els éssers. 


Ulisses va navegar, i va viure, i va veure, i diuen que va tornar... Però jo no m’ho crec. El veritable viatger no torna mai. Perquè Ítaca ets tu i l’anhel de ser-ho cada dia més, pas a pas, sempre endavant, horitzó enllà, fins al final de tots els somnis...

13.7.17

Ksamil



Abans de passar la frontera entre Albània i Grècia, dino en el restaurant Korali de Ksamil, amb vistes immillorables. L'illa de Corfú (Kerkira en grec) està davant, ben a prop. La vaig visitar fa 10 anys, quins records de la platja de Paleokastritsa. Aquest cop aniré a Kefalonia i a Ítaca! Quanta mitologia guarda aquesta mar Jònica... 


M’atanso amb reverència al bressol de la nostra cultura. És com fer una visita a ca l'avi. Només podien sortir obres radiants d’aquest paisatge tan magnífic. Els grecs (avui en hores baixes) van bastir els fonaments d’això que s’anomena “cultura occidental”: la democràcia, l’art, la filosofia... En l’era del fast-food i del wi-fi hem oblidat d’on venim i, per tant, qui som. Hem tornat a les ombres de la caverna platònica. Llum i calor, aquí en sobren. Ara mateix el termòmetre marca 39 graus! Per això s’agraeix una bona ombra. El problema són les altres ombres... Sort que la brisa marina ajuda a respirar una mica. Mires la transparència de l’aigua i penses: per què no podria ser tot sempre així de clar i de bonic? El blau inunda els ulls i no et canses de mirar-lo. Quan Tales de Milet afirmava que l’origen de tot està en l’aigua, segur que tenia davant aquest blau...


Torno a Grècia 🇬🇷

12.7.17

Dhërmi



Després d’una hora i mitja de cua per passar la frontera entre Montenegro i Albània, he conduit 4 hores fins a Dhërmi (a la costa, més avall de Vlorë), travessant la part nord del país i apropant-me bastant a la capital, Tirana. Les ciutats, en general, les esquivo. 


El que he vist fins ara d’aquest país és lleig, pobre i depriment. La meitat de les cases, per exemple, estan a mig fer: han construït l’estructura i les han deixades així, sense façana i buides per dins. No sé si pensen acabar-les quan tinguin més diners o és que la famosa crisi les ha paralitzat per sempre,  esquelets de somnis frustrats, una mica com a casa nostra, però aquí és exagerat. 


La moneda és el lek i no accepten targetes arreu. A la benzinera he hagut de pagar amb euros, s’hi han avingut perquè el dipòsit ja era ple. El combustible costa més o menys com a CAT. A Montenegro era un pèl més barat. 


La policia és omnipresent. Paren els cotxes i no sé què deuen demanar, suposo que papers. A mi no m’han parat encara. Les policies d’aquesta mena de països em fan mala espina, sobretot després de l’experiència de l’estiu passat a la ciutat eslovaca de Kosice. Una parella de municipals em volien furtar 200 euros! Al final, es van quedar amb les ganes. En canvi, hi ha països on la poli no la veus mai, com si no existís. 


A Albània el que veus és molta venda ambulant, de tot el que puguis imaginar-te. La gent es busca la vida muntant una paradeta a la vora de la carretera. Pots trobar des de fruita, verdura, oli, mel, panotxes de panís fregides... fins a coses tan pintoresques com “tapacubos” de cotxe o conills vius petits (uns nens amb la samarreta del Barça-Quatar n’oferien en una rotonda, els conillets eren blancs). 


Tot ha fet un gir inesperat a partir de Vlorë, i no pas per haver retrobat el mar (que també), sinó perquè a poc a poc ha anat canviant el paisatge fins que m’he vist envoltat pels boscos de pins del Parc Nacional de Llogara. Aleshores, com per art de màgia, en qüestió de minuts, la temperatura ha baixat dels 35 als 25 graus! La carretera es començava a enfilar amunt, amb revolts tancats i paviment defectuós. He arribat al pas més elevat (1.027 m) i he vist l’altra banda, el mar (ara Jònic, que no Adriàtic), i als meus peus la carretera que descendia avall, una mena de Trollstigen albanesa. Abans de ser oberta el 1920, els habitants d’aquesta “Riviera albanesa” estaven aïllats de la resta del país i es feien més amb Corfú i els grecs per via marítima, una mica com passava abans també a Cadaqués. La vella carretera (que segueix cap al sud fins a Sarande) era tan estreta i perillosa que el 2009 van haver de refer-la, i ha quedat prou maca, amb mirador panoràmic i tot. El problema: que aquests pobles i platges verges s’estan turistificant, i d’aquí quatre dies fotran fàstic.


Es veu que en aquesta zona fa el millor clima d’Albània, al gener la mitjana està per sobre dels 10 graus, i al juliol uns 25, amb 300 dies de sol a l’any. Les platges són llargues, de còdols blancs, amb les aigües més transparents que he vist mai. Aprofiteu per visitar-les abans que les facin malbé. 


Aparco la Caddy més enllà d’on s’acaba la llum artificial. Les estrelles brillen clares. Escolto la remor del mar. Canten els grills. Surt la lluna taronja, mig escapçada. No tinc son. 


Confirmo una cosa que fa temps que sé: no hi ha res millor que la Natura en estat pur, sense contaminació humana (que sol ser acústica, lumínica, i sobretot plastificada). Si hi ha humans, hi ha brossa, sempre deixen brossa. Natura és una de les poques paraules que escric amb majúscula. Perquè és sagrada, divina. Ho és malgrat l’home. Ho seguirà sent quan l’home desaparegui. Ho penso banyant-me al Jònic després de la posta. Faig el mort i el meu cos sura com una fusta de deriva. 


Casa meva avui és aquí, demà on em porti la Caddy... Lo important no és l’escenari, ni la disfressa, ni el guió, ni tan sols l’actor que pretenem respresentar en aquesta performance anomenada vida. Lo important és la manera, el com: com vius, el teu estil de vida... Observa què fas i com ho fas, per què ho fas així i no d’una altra manera... Observa també els altres. No els jutgis, només observa’ls. Cadascú té el seu estil, i això ens defineix, si podem ser definits, que ho dubto. 


Un jove holandès que vaig conèixer a Rapa Nui em va dir: I like your style. Primer no el vaig entendre, després sí. Es referia al way of living. 


Vius com vols viure? Si la resposta és afirmativa, la paraula enveja no existeix al teu vocabulari. Si la resposta és negativa, fes-t’ho mirar, que els anys passen volant i no val a badar. 


Vaig fugir a Rapa Nui perquè no m’agradava com vivia la vida que estava vivint aleshores, i la vaig canviar radicalment. Avui, escoltant el mar Jònic en aquesta platja albanesa de còdols blancs, em ratifico: tornaria a marxar a Rapa Nui, i tant que hi tornaria! Mai una atzagaiada tan bèstia ha reportat tanta felicitat. Parlo per mi. Lo teu és cosa teva...


Dhrale beach: 



Albània



Estònia i Croàcia gaudeixen d’estàndars homologables als nostres, per això hi passen les vacances molts danesos, polonesos, alemanys, austríacs, hongaresos, txecs, italians... Els queda més a prop que les nostres platges i els preus aquí fan patxoca. Però a mesura que vas baixant cap al sud, la cosa es complica. Montenegro fa el que pot (és molt muntanyós, 600.000 hab. i té l’euro com a moneda), i crec que se n’està sortint prou bé. Em va sorprendre Kotor de nit, amb les seves muralles il.luminades, les terrasses, la música al carrer, bon ambient. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, vaig patir carreteres que semblaven camps de mines, com si haguessin passat per sobre tots els tancs (cosa que no descarto, atesa la profusió de cementiris i làpides que trobes, i no pas velles)


L’aventura de debò comença al traspassar la frontera albanesa. Apareixen els incofusibles minarets de les mesquites, parades on venen síndries gegants, carros estirats per rucs, el senyor que mena la vaca pel voral de l'autovia, molta molta policia, moltes moltes benzineres, molts i molts Mercedes (vells, i potser robats, com al Marroc), un trànsit caòtic i temerari i, per acabar d'adobar-ho, una caloreta que frega els 40 graus. T'ho penses 3 cops abans de sortir del cotxe. La pregunta lògica és: I què hi fots, aquí, poden estar a Suïssa, per exemple? Suïssa me la conec bé, i ja cansa, tanta perfecció de postal. L’estiu passat vaig arribar al nord dels nords, Nordkapp, i fotia un fred que pelava. Porto millor la calor que el fred. Com a bon bipolar, lo meu són els extrems. Ara em dirigeixo a Grècia, a Delfos i Meteora, per citar dos llocs emblemàtics. Potser no és la millor època, però mira, aquí estem. Albània la passaré ràpid, espero. 


Almenys em torna a funcionar internet, cosa que no passava a Bòsnia ni a Montenegro. Aquí Vodafone 4G triomfa. Lo fonamental si més no és trobar una ombra, per pura supervivència, i van molt buscades en aquest país desforestat. L’aire condicionat és un grandíssim invent. A la cua de la frontera hi ha cotxes bons, el de davant meu és un tros de Mercedes amb matrícula espanyola: 2263JJK. És el primer cotxe amb placa E que veig des que vaig deixar Itàlia. Jo, amb l’enganxina CAT, despisto força. La gent s’ho mira i es queda rumiant. Només dues persones (joves, per cert), en veure-la, van cridar: Catalonia! Jo vaig aixecar el dit polze de la mà dreta en senyal d’OK. Ja fa dies que no entenc res dels cartells que llegeixo ni de les ràdios que escolto (de vegades sintonitzes emissores italianes). Amb prou feines aconsegueixo desxifrar els noms de les localitats. Ara la cosa també es complicarà: canvia l’alfabet.


Les anècdotes s’acumulen. N’explicaré una de molt divertida. A Bòsnia, en una zona rural entre Međjugorje i Neum, trobo una senyora gran vestida de negre fent autoestop. Aquí és normal,  el transport public és d’allò més ineficient quan no inexistent. M’aturo i li obro la porta, ella somriu i agraeix, puja i em comença a parlar en bosni. Jo li dic don’t understand i llavors, quan se n’adona que sóc estranger, li canvia la cara de sobte, entra en pànic com si hagués vist el mateix diable i, cridant com una boja, prova d’obrir la porta del cotxe en marxa... Ufff. Freno i la deixo baixar. Bye bye. Ella surt del cotxe esperitada i encara deu córrer. Mira que he agafat autoestopistes, però mai m’havia passat res similar. Sí, fa dies que no m’afaito, però no n’hi ha per a tant. Segurament deu venir d’allò tan vell que ens deien les mares: "No pugis mai a un cotxe d’un desconegut". Lo desconegut sol atemorir. No a tothom, clar, perquè si no, la humanitat no hagués evolucionat i servidor no estaria ara fent cua a la frontera entre Montenegro i Albània...