ENTRELLUM

Acaba un any frenètic, a nivell personal i a nivell polític. El 2017 ha sigut el que més he viatjat (he travessat l’Atlàntic 8 vegades i la llista de països visitats arriba a 45) i l’any de la proclamació de la República catalana (malgrat els entrebancs i les incerteses futures).  Destaca per damunt de tot Brasil, on sóc ara. És la tercera estada, la més llarga. La raó principal és una brasilera: Cherchez la femme! M’he saltat l’hivern europeu per a gaudir de l’estiu en aquestes terres tan amables i acollidores. Tornaré a CAT per la primavera... Sóc optimista de mena i, per tant, crec que la lluita del meu poble per la llibertat reeixirà. Costarà, però ho aconseguirem.  Dono gràcies per tot el que he viscut, per les benediccions rebudes i per les experiències que han omplert d’aprenentatges el meu camí.  Fem el que fem, estiguem on estiguem, continuarem endavant, cercant la llum, estimant amb el cor net i l’esperit prest per a elevar-se a noves dimens...

Dia de Sant Esteve. Em regalo una antologia amb els 100 millors poemes brasilers del segle XX. Em servirà per endinsar-me en la literatura d’aquest país tan divers i fascinant. Poesia que apareix sovint a les lletres de les cançons, perquè si alguna cosa és espectacular aquí és la varietat i qualitat musical. No em canso d’escoltar-la.  A la vida només hi ha una cosa més important que la llibertat: l’amor. Per això L’AMOR A LA LLIBERTAT és lo màxim. No hi ha cap poder que pugui imposar-se a aquesta força imparable. Estima la teva llibertat i la del teu poble. Lluita per aconseguir-la. El premi és la felicitat.

Dia de Nadal. Em sento més lliure i, per tant, més feliç, lluny de la terra catalana, a 10.000 km. Els inquisidors pretenen reprimir la meva tribu i resulta d’allò més desagradable haver de suportar tanta injustícia. El 2018 em temo que seguirà si fa no fa igual. Malauradament.  Nadal és una mena de treva. La guerra s’atura unes hores. Les emocions positives guanyen a les negatives. Demà passat continuarà la ràbia i el despropòsit. Els inquisidors no saben acceptar la diferència, ens volen muts i a la gàbia, a la presó, a la foguera...  Dia de Nadal. Només l’amor pot vèncer. Som aquí per a estimar. 

Brasil és dolçor i és tendresa, una certa innocència indígena, l’alegria del “tudo bom”, “prazer”, “delícia”, “gostoso”... aquesta banda sonora de samba i bossa nova, la pluja exagerada que cau sobre la ciutat, el vent de l’endemà, aquest “jeitinho” (tarannà) que s’encomana...  Dolçor i obertura, simpatia, good vibes, “alto-astral” en diuen aquí. Perquè malgrat la misèria, la violència i les injustícies d’una societat malalta de corrupció, els brasilers gaudeixen d’una climatologia òptima, d’una natura pròdiga i d’un optimisme admirable.  Dolcesa en el tracte, predomina l’emoció, al contrari d’Europa, on la racionalitat i el càlcul dels interessos ho han fet malbé tot.  Per això ens sentim a gust aquí. Aquí l’amor és tan fàcil...

Molt orgullós del meu poble, de la fermesa i paciència dels catalans de debò, que lluiten i persisteixen en la seva identitat amenaçada, sense rendir-se, contra la repressió espanyola, que ha fracassat i fracassarà en la seva ofensiva feixista.  Després hi ha la resta, els que voten C’s i sociates, els xarnegos inadaptats i desarrelats, renegats, que coven una catalanofòbia sinistra, que voldrien exterminar qualsevol rastre de catalanitat en aquesta terra que haurien de besar perquè els va acollir i els va donar l’oportunitat de menjar i prosperar. El franquisme sociològic producte de la immigració dels 60. Que no ho dubti ningú, trigarem més o menys, però serem lliures i vencerem. 

Les coses es veuen diferentment a 10.000 km de casa. Diuen que el cor no sent si els ulls no hi veuen, però encara que hi vegin, distants, el cor contempla nous escenaris i els batecs ressonen d’una altra manera.  El que deixes enrere cada cop té menys força per empènyer. És l’horitzó el que sedueix. El futur inconcret que es revela més enllà de les coses conegudes. El futur, aquesta curiosa barreja de somnis i de coratge. Perquè la normalitat mata qualsevol somni. Per això la detesto.  Mai vaig ser normal. Mai. Ni quan vaig fer allò que tothom feia. La bogeria conté el privilegi més gran de tots: la llibertat. Ser lliure significa acceptar que potser hi ha altres  camins fora de l’autopista general. Els peatges que paga la gent tota la vida per a poder sentir-se arrecerat pel ramat. Ser lliure significa sobretot jugar-se-la. O escollim la seguretat (normalitat, peatges, ramat) o escollim la incertesa (solitud, risc, llibertat).  Per això dic que només hi ha futur si...

Deixes la sang enrere, i les arrels. T’acomiades dels indrets que et van veure créixer i de les persones que van nodrir-te amb el seu amor. Us estimo. Us porto en el meu cor per sempre més.  L’aeroport és buit. L’avió surt de matinada. La maleta pesa massa. Se’m fa estrany endur-me la guitarra oceà enllà.  Ens passem la vida dient adéu, aprenent a acomiadar-nos. Tot el que fem és una preparació per a la mort. Poc a poc, ens alliberem de les coses i de les dependències. Al final, ni el cos ens endurem. Per què perdem el temps acumulant coses que no tenen cap mena d’importància? O penseu que hi ha res estable, segur, durador? Romanen les pedres una mica més que nosaltres. No gaire més. Ens podem escolar per una ferida. El múscul cardíac pot fer figa. Hi ha cataclismes imprevisibles i mil guerres clandestines que amenacen la supervivència de l’espècie. Els antibiòtics ja no fan efecte i els virus no paren de mutar.  Deixes la sang enrere, i les arrels. Hi ha massa soroll a l...

L’home ocell torna a volar. Per això és ocell. Fuig de l’hivern tot cercant l’estiu austral. Com quan tenia 18 anys i va deixar la Terra Ferma, s’emporta una maleta i la guitarra, la mateixa guitarra que l’acompanya des que tenia 15 anys.  L’home ocell estén les ales novament. El pelegrí, peregrinant, va trobar un més enllà a l’atra banda de l’oceà. Una maleta i la guitarra. Res més. El viatge de la vida exigeix despreniment.  Potser no tornarà. No ho pot saber. No vol saber-ho.  L’esperit decidirà.

El dia que van prohibir el groc vaig somriure. Qui pot prohibir la primavera i convertir-la en hivern? Somreia mentre observava com eixia el rajolí calent del meu penis i el dedicava als censors i als botxins. Un rajolí per als polítics i un altre per als jutges. Tots els rajolins del món per als cafres que es nodreixen d'odi i de venjança.  Entre la llum esclatadora de les utopies i la foscor depriment de les distopies, hi ha la vida, sí, LA VIDA, amb la seva espontaneïtat i la seva força imparable. Real. Veritable. Somriure contra la rigidesa del poderós que usa la força talment un goril.la. Somriure per exorcitzar les ombres que ens voldrien atemorir (i no se'n surten). Somriure sempre, fins i tot davant la mort. El dia que van prohibir el groc van florir totes les pedres. Qui pot prohibir la bellesa i convertir-la en presó? No. No podran. Serem el que som fins al final. No hi ha final, només principis. Cada dia un, cada minut, cada segon. Com surt el sol, sortim i resortim ...

Fa 525 anys, instigats per la Inquisició, els espanyolots catolicíssims van expulsar els jueus. Per a quedar-se havien d'abjurar de la seva religió. Molts van fugir cap a l'exili i altres van esdevenir "conversos".  Fa 404 anys: expulsió dels moriscos de la monarquia hispànica (Felip III el pietós).  Sense jueus i sense moros, Ñ reforçava la seva identitat inquisitorialment cristiana: "Porque no he de ver en mis días la pérdida de España por culpa de estos herejes pertinaces y traidores a la Corona"... Dels fets històrics es conclou que la tolerància no és una virtut gaire espanyola. Ja sigui com a heretgia religiosa (anatema sit) o com a dissidència política (rojos separatistas), la solució sempre és la mateixa: expulsió, assimilació o extermini. Amb el franquisme segueix la cosa, i ara amb els seus hereus directes els quals perpetuen el  supremacisme castellà catòlic. Aquest és l'ADN espanyol: O ets com jo o has begut oli.

Si voleu fer la botifarra a l'estat espanyol voteu Puigdemont o Junqueras. Això és simbòlic i els faria enrabiar. Però si voleu avançar seriosament cap a la República voteu CUP. Sense la CUP no haguéssim arribat mai tan lluny, i cal anar encara més lluny, unilateralment, per descomptat. El meu vot per a la CUP el vaig posar fa uns dies dins un sobre certificat a Correos. Espero que el 21-D sigui contabilitzat i no es perdi pel camí. Aleshores jo estaré molt lluny, a l'altra banda de l'oceà, gaudint d'un Nadal estiuenc.  De la CUP m'agrada el seu anticapitalisme, la seva lluita contra el sistema, que són la nota discordant i radical enmig d'una partitocràcia que es gronxa indolent en aquest status quo vomitiu. La CUP està arrrelada a la terra, als pobles, a la gent, mentre els altres només coneixen els despatxos i els consells d'administració de les empreses de l'IBEX.  El President Puigdemont m'inspira tendresa. És l'heroi de la ...

https://www.elespanol.com/opinion/carta-del-director/20171209/268423157_20.html Si com és previsible, el resultat del 21-D dóna una CAT partida per la meitat, i no hi ha diàleg ni negociació (bilateralitat), la Guerra Civil està assegurada. I jo això m'ho prendria MOLT seriosament. España és un estat fallit, fracassat, sense futur. Governa un partit amb 900 casos de corrupció (cleptocràcia institucionalitzada en forma de casta extractiva). El deute és impagable. Les pensions insostenibles. Ara ha esdevingut una dictadura de facto per l'abús prevaricador del codi penal contra la dissidència independentista. Atès que s'està plantejant com una "causa general", hi haurà més querelles, més empresonaments, més repressió, una escalada creixent de la violència d'estat. El conflicte anirà in crescendo. La perspectiva és molt fosca.  Cal tenir pla B i C i D... És qüestió de mesos. Cal preparar les coses i vendre tot allò que no et puguis endur. Els catalanicides no s...

Et fa res si em quedo? Em barrejaré amb l'aire. Mai havia sentit això sol. Et fa res si em quedo? Sóc el guardià de les teves nits. Converteixo la teva pena en or. Vols pagar els meus préstecs? Perquè jo no ho faré fins que sigui vell. Pots llegir els meus senyals de fum? Escolta l'univers, pots trobar una resposta. L'amor és aquí i a tot arreu. No t'espantis. Et fa res si em quedo? La teva cara em persegueix. Trobaré les respostes en els meus somnis. Encara estic penjat de tu. El teu silenci és un camí mortal polsegós. Qui sap cap on bufarà el vent.  Escolta l'univers, pots trobar una resposta. L'amor és aquí i a tot arreu. No t'espantis. Només sóc un home perdut a l'espai, cridant, mentre espero escoltar un eco...    cover from https://youtu.be/6VPI_y14zaM

Me adoctrinaron en la escuela y me manipula TV3. Odio a España y he roto la convivencia entre los catalanes. Soy un zombi indepe que me manifiesto tumultuosamente. Separatista, sedicioso, rebelde, anormal, etarra y nazi. Es más que seguro que voy a ir al infierno. Que Franco se apiade de mi pobre alma.

Viure amb por no val la pena . La por és un sentiment que ens escapça les ales i ens encongeix el cor. Els que pretenen governar-nos a través de la por són uns miserables. Els que s'espantin i visquin atemorits tindran també una vida miserable. La misèria humana es manifesta quan no som capaços de créixer junts en l'exercici de la llibertat. Viure sense llibertat no val la pena . 

Escoltant el relat dels detalls personals dels consellers innocents empresonats, arribes a la conclusió que no tenim una altra sortida que lluitar amb totes les nostres forces contra la injustícia suprema d'un estat (en minúscula) que ens vol humiliar i anorrear. Lluitar vol dir lluitar, no pas fer tuits. Quina mena de vida és la teva si l'única lluita que t'engresca és la mesquina recerca de la teva satisfacció individual?  I diràs: hem vingut aquí per a ser feliços i no podem perdre pas els temps i les energies amb utopies o ideals inabastables perquè la situació és la que és i no podrem canviar-la...  Tu t'ho creus, això, sincerament? Pensa quantes coses de la teva vida mai haguessis imaginat que podien canviar i mira ara...  El canvi és necessari i inevitable. Tot es mou, en la natura i en la societat, res no és estable.  Que tu puguis aportar la teva empenta, a la teva manera, des del teu àmbit, és summament important. No pots desentendre...

(Recull de tuits) La Santa Inquisición Ñ dice: si acatas mi Sacrosanta Constitución (Bíblia) te perdono la vida, cacho hereje (separatista sedicioso) AMÉN!!! Ens passem la vida demanant permís a l'amo (que és qui té la força -de la seva llei-) a veure si ens reconeix la possibilitat de ser nosaltres... La gàbia de la legalitat (summum ius, summa iniuria) no permet el vol del catalans. O trenquem la gàbia o trenquem les ales #volemvolar Jo no acato ni acataré el puto 155. Ni de conya. Em pixo en la Inquisició Ñ. Això no s'arregla amb manifestacions..... Fins quan aguantarem tanta humiliació? Si a Catalunya domina la por, no hi vull viure. Amb repressió i censura no m'hi trobaran. No seré víctima, i menys còmplice d'un estat totalitari. Desobediència i clandestinitat. Front Republicà. L'any 2011 hi havia 66.815 milions al Fondo de Reserva de la SS (hucha de las pensiones). Ara només queden 8.095 milions... Sabeu quin any va estrenar-se com...

O anem amunt o anem avall. O aspirem al Cel o la Terra ens engull amb les seves mesquineses materials. O som alats o som el fang on es rebolquen els porcs. Entre la papallona i el cuc, entre l'ocell i el rèptil, hi ha la teva voluntat de ser cada dia millor, oi?  Voluntat és determinació . Sempre tindrem excuses: sóc dèbil, em poden les addiccions, tinc por, la vida és dura, el món és una merda...  Tu saps millor que ningú que allò que et fa feliç és l'autosuperació , no pas el victimisme o la rendició.  L'alegria veritable brolla de la vida que es fa i es refà a si mateixa, d'aquesta energia que no és nostra, però que ens empeny a ser qui som. No hem vingut aquí a queixar-nos ni tampoc a agenollar-nos. Viurem amb la ferma voluntat d'afirmar el que som malgrat les adversitats.  O anem amunt o anem avall. Jo de tu no dubtaria. 

Tant odi, tanta agressivitat, tantes mentides, tantes ganes d'humiliar i anorrear... només demostrem una cosa: complex d'inferioritat, enveja malaltissa. Quan la força s'imposa sobre la raó. Quan té raó qui més crida. Quan el botxí es fa la víctima. Quan la realitat és negada. Si una cosa no t'agrada pots atacar-la, menysprear-la o negar-la. L'ataques per a suprimir-la, eliminar-la. La menysprees per a rebaixar-la, ridiculitzar-la. La negues per a no haver d'admetre que no saps com tractar-la o gestionar-la. Catalunya és catalana, si més no en un 50% dels seus habitants. Aquesta catalanitat no pot ser negada. Porten segles atacant-la i menyspreant-la, sense aconseguir exterminar-la. No és quelcom erradicable. La catalanitat és un pedrot a la sabata del conqueridor-inquisidor espanyol. Com ho va ser l'indigenisme americà. Però vet aquí que els "salvatges" encara existeixen, més o menys assimilats. O no. Contra més reprimeixes, més enfor...

Primer diumenge de desembre. Unes hores sense internet. Tot és un aprenentatge per al desaferrament. No vull posseir res. Ni casa ni dona ni destí ni a mi mateix. Ondulant, divers, excèntric, deixo que la vida (sempre sàvia) em porti allà on ella vulgui i, sobre les seves ales, em lliuro als seus plans inescrutables.  No tinc cap dret a imposar res a ningú. No vull dominar el món ni els altres. Crec en el poder del Sol, del Mar, del Vent... Els poders humans em fan riure. Són tan mesquins i ridículs!  Les forces del mal existeixen i insisteixen a fer-nos la guitza. Són grolleres i brutals. Cal ignorar-les amb absoluta i total indiferència. Que bordin els gossos mentre nosaltres passem de llarg. No ens mossegarà l'escorpí si no aixequem la pedra. No posis la mà al cau de la serp. No surtis a passejar amb la tramuntanada.  El mal no suporta la llum ni l'amor. Per tant, encenem espelmes i abracem-nos cada dia i cada nit.  Els déus estan de part nost...

Un fred que pela. Sort que em queden 15 dies per a l'estiu. Serà el segon hivern que em salto. Veure el Pare Noel banyant-se a la platja és quelcom força engrescador.  Deixaré enrere aquest ambient enrarit on alguns pretenen imposar la seva "normalitat" en nom de la legalitat. Aquests alguns són minoria absoluta a les urnes mentre branden la bandera de la democràcia per reprimir una realitat que ni comprenen ni saben gestionar. Aquests alguns (malparits de mena, vinguts de fora o nascuts aquí, però desarrelats i bords) ara van sobrats i se senten impunes en el seu CATALANICIDI indiscriminat. No patiu, que les rates del 155 aviat tornaran a les clavegueres, el seu espai natural. Prima-Vera, istiu, tardor, prima-Vera, istiu, tardor, prima-Vera..... Em saltaré l'hivern i l'espectacle inquisitorial d'aquest estat agònic, corrupte i en fallida. Quina vergonya haver de tornar a tocar el passaport merdós. Somio cremar-lo. Un dia ho faré.  No, no podran anorrear-nos. ...

Els Jordis i el Govern no estan empresonats, sinó SEGRESTATS. I ara demanaran el rescat (fiança). El Poder té el "dret" de matar-te i de fer amb la teva vida el que vulgui, com robar-te la llibertat (física, d'expressió i les altres). Per això és el Poder (sota la disfressa democràtica) http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2017/11/27/catalunya-com-a-laboratori-politic/ Ja ho va deixar escrit Max Stirner: "El Poder de l'Estat emplea la força i l'anomena dret. En mans de l'individu rep el nom de crim." Tot Poder està fonamentat en el crim, en la força bruta, en la conquesta assassina. Els imperis es van forjar així. Les lleis ("estat de dret") sempre les fan els vencedors (de la guerra) en contra dels vençuts. Heràclit va sentenciar que la Guerra (Polemós) és la mare de totes les coses.  L'estat de guerra és l'estat fundacional dels humans, com animals violents que són per naturalesa, bèsties que a...

Fred. Tramuntana. Les formigues encara volten per la casa. La gateta coixeta demana menjar. No es deixa tocar. Fa mesos que l'alimento i mai m'ha deixat acostar-me menys d'un metro. Ambdós prenem el sol a la terrassa, ens mirem en silenci. Amor incondicional. El camí de la llibertat sempre serà unilateral. Tota dependència (sobretot quan és imposada) (sobretot quan és el resultat de la força i no de l'amor) mereix ser rebutjada. Puc exercir la bilateralitat quan l'altre em reconeix com a igual i em tracta amb respecte. Cosa que no ha passat mai al regne espanyol, que es manté per la prepotència d'un estat feixista sota la (cada cop més evident) disfressa democràtica. Llavors, sens dubte, l'alliberament és un deure. Ni som reconeguts com a subjectes sobirans ni se'ns tracta amb justícia, perquè la seva "justícia" està completament polititzada i forma part (com la premsa del règim) de l'armament amb el qual volen sotmetre'ns i derrota...

Costa poc demanar perdó. És un gest només, una paraula. Opta sempre per l'actitud que faci feliç a més persones. L'egoisme no és dolent, és un instint natural. Però si no ets capaç d'anar més enllà del teu interès individual, la teva vida serà pobra i trista.  Pensa al final del dia: He sigut feliç? He fet feliç algú ? La majoria de vegades, la resposta a la segona pregunta inclou la resposta a la primera. Quan descobrim que ens fa feliços fer feliços als altres, llavors canvia tota la perspectiva. Apareix un nou "egoisme", més subtil: El que faig pensant en la felicitat dels altres, ho faig perquè em fa feliç a mi, en la mesura que els altres m'ho agraeixen, em valoren i m'estimen. O sigui: estimo per a ser estimat. Tot molt inconscient, clar. En el fons, si ho analitzes fredament, és així.  La conclusió seria que només els dèbils s'han de prendre la molèstia de preocupar-se dels altres per tal d'aconseguir la seguretat i fortalesa q...

Observes la vida dels altres, els seus maldecaps, els seus pecats capitals i les petites misèries que els empenyen a ser com són i a fer el que fan. De vegades, són éssers anònims i, de vegades, són propers, de la teva pròpia sang. Hi ha un denominador comú, molt humà: fan el que poden amb el que tenen, aspiren a la felicitat. Escoltes els seus punts de vista. Discrepen. Sovint són massa parcials. Solen culpabilitzar els altres. No falla.  Tu també ets parcial. Tu també intentes ser feliç. Tu no ets tan diferent. Humà com ells, et situes al marge des d'una presumpta mirada distant. Tens la sort de poder elevar-te i estar fora dels treballs comuns de la majoria. Tanmateix no has aconseguit desvincular-te totalment de les passions i dels ideals del ramat.  Hi ha tants camins com peus. Hi ha dies que el peu dret contradiu el peu esquerre i ens entrebanquem i ens fotem de lloros. Hi ha dies que se'ns acaba la paciència i elevem el to de veu i escridassem tothom. Hi ha...

Lo pitjor del Poder és la seva arbitrarietat imprevisible, aquest no saber què farà ni quan ho farà ni per què ho farà. Forma part de la tortura psicològica, que sovint és més efectiva que la física. Ara et pego, ara t'amenaço, ara t'empresono, ara t'embargo, adés t'insulto, adés t'humilio, adés et desempresono, adés et tracto com un drap brut i et demostro que aquí mano jo i que aquí es fa el que em surt del forro dels collons (sempre sota l'aparença de la meva llei de l'embut dins l'aparença de la meva democràcia franquista corrupta fins al moll de l'os). Ets un súbdit, un cagat, un vençut, un esclau, i només et queda acatar la meva sacrosanta voluntat, rendir-te incondicionalment i llepar-me la punta del gland amagant les dents i posant ullets de xai.  Lo pitjor del Poder és la seva impunitat, aquesta prepotència del mafiós que sap que té la paella pel mànec i que,en qualsevol moment, te'l pot fotre (el mànec) pel forat del cul.  Contra el Po...

Temps anticiclònic. Quina delícia. El mar és una bassa d'oli. Tanta bonança s'adiu amb l'estat d'ànim. Ja tocava. A més, la solitud fa la resta: guareix les ferides, proporciona el bàlsam.  He tornat a caminar. He tornat a treballar la fusta amb les mans. He tornat a fer música. Planejo viatges d'ultramar.  El sol m'acarona la pell. Els corbs marins s'estan sobre els esculls. Felicito ma mare. Avui fa 77 anys. Cauen les olives a terra i se les cruspeixen els estornells.  No crec en la salvació col.lectiva. Sempre he sigut molt individualista. A mi em salva aquest sol i aquest paisatge i aquesta pau tan nítida; i també, de vegades, em salven les paraules. Cada cop menys.  Ser poeta és un luxe d'allò més frívol en un món on els nens moren de fam i tallen el clítoris a les dones, per no parlar dels que neguen l'holocaust o canten el cara al sol, a més de la corrupció sistèmica o del ramat ignorant i atemorit que s'ho empassa tot amb una manca absolu...

Hi ha res que puguis canviar? Tu mateix. El teu estat d'ànim. La teva percepció de les coses. Els teus pensaments. Els teus actes.  Llavors, si és així, per què bades tant amb les coses exteriors que no depenen de tu? Per què perds el temps i les energies reaccionant als estímuls que no controles?  Fes-me el favor de centrar-te en allò que està a les teves mans. Concentra't en tu. Sigues conscient del teu poder real. O penses seguir sent un titella d'allò que t'arriba de fora i et distreu? Ens entretenen amb foteses perquè no ens adonem de la capacitat que tenim. És un bombardeig constant, un soroll inextingible. Tot amb la intenció d'ofegar la nostra pròpia veu i sufocar la nostra iniciativa. Encara creus que la felicitat depèn de les coses exteriors? No pas.  Ser lliure és ser capaç de distanciar-se, no quedar atrapat en el maremàgnum del món i dels altres.  Ser feliç és ser capaç de fonamentar la teva alegria i la teva pau en tu matei...

Escolto Nacho Vidal a la ràdio. Diu que fa dos anys que no beu alcohol i no pren drogues. Parla del desaferrament, amb un deix espiritual que posa l'ànima de gallina. Parla d'amor i de tendresa, de generositat i d'agraïment... Diu que cal perdonar, foragitar l'odi i la por, viure confiadament... Ell és un altre exemple insigne de què la vida ens pot capgirar de sobte com un mitjó. En el seu cas va ser amb un xaman en un desert de Mèxic.  La felicitat és una paella al foc de llenya feta per una dona gran en un poble petit. La felicitat és mirar el mar i escoltar el vent i comprendre que tot és energia: llum i amor radiants sota el cel atapeït d'estrelles.  La felicitat és mirar-te als ulls i no dir res i saber que som el mateix, la mateixa essència divina.

No em preguntis on vaig perquè no ho sé exactament. Mai ho he sabut. Menteix el que afirma que té certeses. Que morirem i prou. La resta són conjectures més o menys inversemblants. Tots estem ben perduts. La vida es verifica o es refuta per si mateixa, en els actes que mai no estem convençuts de perpetrar. I si no dubtes, malament rai. Dubtar és ser honest, encara que l'honestedat avui sigui una virtut poc valorada. No sé pas on vaig i no sé pas què faré. La vida decideix per nosaltres. En el nostre miratge narcisista necessitem creure que som el centre del món i que tot depèn de la nostra voluntat. Quina ridiculesa! Només els més joves podrien creure una cosa així.  Una biografia és un argument irrefutable. Ningú pot canviar els fets encara que s'escarrassi a interpretar-los segons la seva conveniència. El que hem viscut és real en la mesura que determina el nostre present. Sóc aquell qui va ser, el resultat dels meus actes. Sóc el que queda dels meus errors i dels...

Cal tornar a la poesia. Urgentment. Les amenaces contra l'estabilitat del sistema provenen de l'exterior i de l'interior. Primer de tot hi ha la salut del cos. Imprescindible. Després la pau de l'esperit. Res ni ningú, cap ideal ni cap relació, haurien d'amenaçar això. Per tant, cal retornar a la solitud i al silenci. Sense ambdues la poesia és impracticable.  Doneu-me la línia dels blaus, l'horitzó mediterrani, l'albada i la posta, la remor de les onades. Doneu-me la buidor del cor i la buidor de l'estómac, perquè només si dejunem del món podrem esdevenir nosaltres.  El món, la carn i el dimoni (que deien els clàssics). La temptació de l'eremita, sempre present. I és lògic, que aspiris a fugir de les ciutats i dels embolics folls de la societat folla.  Doneu-me una mica de tramuntana, la llum radiant del sol, un núvol escadusser, les gavines blanquíssimes sobrevolant les misèries humanes. Doneu-me aquest divendres de novembre sense cap mena de propò...

Sempre m'ha fet molta gràcia aquesta gent que pontifica ex cathedra: Això no pot ser, és impossible! Ja t'ho deia jo, que no aconseguiries res...  S'autoanomenen assenyats i realistes. Donen lliçons de legalitat i bon capteniment. Són molt seriosos i volen fer por amb les seves amenaces. Quina genteta, déu meu. El poder existeix perquè es basa en la por. I què és la por? Un estat psicològic. Ho han sabut sempre els torturadors i els mitjans d'intoxicació massiva de qualsevol règim.  La por no és l'estat natural de l'home. L'estat natural de l'home és la pau i la confiança en la vida i en els altres. Qualsevol alteració d'aquesta pau, suposa un atemptat contra la felicitat. Amb por no viurem feliços. Els que ens amenacen són psicoterroristes. El poder sempre ha actuat així amb els individus lliures.  La llibertat és lo contrari de la por. Et volen ignorant i atemorit, acollonit, deprimit. Saben que si aconsegueixen induir aquest estat psicològic en la...

Són els actes, les accions, les que són susceptibles d'esdevenir delicte. No pas les idees o els sentiments. No poden entrar dins la teva ment o dins el teu cor. El que penso i el que sento no pot ser empresonat. Depenent del que faci, poden empresonar el meu cos... Escriure pot ser una acció revolucionària, un acte de sedició, de rebel.lia, d'allò més tumultuari o tumultuós. Declarar-se separatista, independentista, republicà, podria ser motiu de querella i judici dins "l'estat de dret" espanyol. No falta gaire per arribar a aquest despropòsit feixista...  Per tant, anem amb molt de compte. El que pensem, el que sentim i el que fem és molt important. I encara més important és preservar el teu cos per tal que no pugui ser privat de llibertat... Ja m'enteneu, oi?  

Parlen de valentia els que mai han abandonat la seva zona de confort ni s'han llençat al buit sense paracaigues. És fàcil parlar de valentia assegut al sofà mentre mires la tertúlia de la tele, amb els mateixos borinots-opinadors de sempre.  Quantes coses has deixat de fer per por? Com seria la teva vida si haguessis estat una mica més valenta? Puto seny i puta prudència que ens converteix en estaquirots.  Sabeu una cosa? No em fa gens de por canviar de paisatge ni canviar de parella ni canviar de pell ni canviar de creença ni canviar de res. El que em fot por, moltíssima por, és momificar-me en vida, la previsible rutina, la paràlisi que assassina la creativitat i enterra la joia de viure. El que em fot una por infinita és perdre la possibilitat de reinventar-me, d'aprendre coses noves, de lliurar-me al desconegut... Perquè allò que conec m'esclavitza, allò que controlo m'empresona. Només seré lliure si obro portes i finestres a la novetat. Cal avançar cap a noves etap...

Em desperta la Tramuntana de matinada. Ràfegues que colpegen la finestra. Tantes coses capgirades! La terra tremola pertot com si tingués dolors de part. La gent surt al carrer i dispara i dispara. Què ens passa? L'odi guanya terreny. La por s'escampa. La democràcia ha perdut fins la façana. Quo vadis, espècie humana?  Decidim fer un pas endavant i apostem per la vida, per l'amor, per la llum. No serem còmplices del caos. El poder de les tenebres no imperarà pas.  Ens abraçarem més sovint. Tindrem cura l'un de l'altre. Serem generosos i càlids. Arriba l'hora del compromís. La Tramuntana sap quin és el camí més savi.

Déu existeix perquè surt el sol cada dia. O millor: Déu és la llum del sol que surt cada dia. No conec una altra prova més irrefutable. Aquesta llum (vibració pura) habita en nosaltres en forma d'amor. Déu existeix perquè existeix l'amor (vibració pura). La resta són coses mundanes, objectes, idees, baralles, soroll, confusió. Sense llum i sense amor (que són la mateixa energia) l'univers i la humanitat no sobreviurien ni un minut. No oblideu mai això: som aquí per escampar la llum, som aquí per a estimar. La resta és perdre temps i perdre l'ànima. 

Entenc que no hi ha salvació col.lectiva. Ens queda, doncs, la salvació individual, privada. Quan el Titànic s'enfonsa, has de saber nedar (ningú ho farà per tu) i, si és possible, enxampa un salvavides i sura.  Entenc que si et salves a tu mateix, ja has salvat una mica el teu poble; igual que si t'alliberes a tu mateix, has alliberat una mica el teu poble.  Tinc presents sempre les darreres paraules de Xirinacs (Acte de sobirania 6-8-07):   "Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau, ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!"  https://www.racocatala.cat/noticia/14787/lultim-escrit-lluis-maria-xirinacs Així sia.

Es tracta de deixar de fer cas (percepció) d'allò que no t'interessa i que provoca estats negatius al teu interior mental i emocional. La total indiferència, focalitzant l'atenció en altres qüestions positives o, simplement, buidant-te de continguts nocius i tòxics. És a dir, desconnectar de la TV, ràdio i internet.  Veritat, Bellesa, Bondat, Llum...  La llibertat és la capacitat de desvincular-te de tot i de tothom per aprendre a ser feliç sense dependències de cap mena. 

La meva veïna Montse (que té cura del jardí més lluït de Cap Ras) assenyala l'horitzó i diu: "Grops de creu, maltempsada". Es refereix a la banda de núvols que s'allargassa a l'est els quals, segons ella, van cap a Mallorca. Que el temps ha canviat és evident. Fa fred. El Canigó blanqueja. Per això ha pujat el consum elèctric, Zote Zoido, no pas perquè la vaga d'ahir no tingués incidències.  Una amiga no independentista em pregunta: No creus que la independència és una utopia ? Responc: Per descomptat, que ho és. També eren utopies l'abolició de l'esclavisme, el dret a vot de les dones, els matrimonis gais, etc etc etc. L'home és un animal utòpic i ucrònic, i gràcies a això la humanitat ha anat progressant. Es tracta de crear un topos nou i un cronos nou. La República de Catalunya és la constitució d'aquest espai i d'aquest temps nou, inèdit, insòlit, però no impossible. El nacionalisme té molt a veure amb l'idealisme i el romanticisme ...

Dia de vaga o aturada. He estat tot el matí als talls que s'han fet a l'AP7 a Borrassà (peatge sud de Figueres). Encara duren. Els CDRs han demostrat una organització exemplar. Els mediadors dels Mossos no han aconseguit que obríssim un carril. No hem de cedir en res davant aquesta situació d'anormalitat o estat excepcional. Han d'alliberar els presos polítics com a primera condició. Cada dia que passa enfonsarem més l'economia. La prima de risc pujant i la borsa baixant. Que badin. El pas de La Jonquera és crucial. Que badin. O alliberen aviat els presos o patiran... La vaga ha de ser INDEFINIDA fins que alliberin TOTS els presos Dissabte hi ha manifestació a BNA. 

Avui toca fer autocrítica, cosa sana.  On estem? Què ha passat?  Per continuar emprant metàfores conegudes, direm que el "xoc de trens" ja s'ha produït. Una catàstrofe. Ha xocat un rodalies català amb un AVE que venia de Madrid a 300 km/h ple d'odi i mala llet. El rodalies ha quedat desballestat, amb ferits a l'hospital (presó). El maquinista va poder saltar al darrer moment i ara es troba a l'estranger, on no arriben els AVE. Els passatgers han quedat en estat de shock, esfereïts, i a penes són capaços de reaccionar. La via 155 ha sigut la seva desfeta. O dit altrament (l'altra famosa metàfora): hem trencat els ous i no tenim truita. O ha sortit una tortilla española de molt mal pair. L'única tomata del pa és la sang de les hòsties que ens han fotut. Aquí estem. Bous i esquelles hem perdut. A sobre de decebuts, dividits. L'enemic es frega les mans. Sap que ens té collats. La força de l'Estat és una força legal, el poder dels vencedors sobre el...

Hem perdut el relat. Hem perdut l'autogovern. Tenim els líders a la presó i a l'exili. Hem perdut la unitat. Ítaca estava massa lluny o simplement era fum. La revolució dels somriures ha esdevingut la rendició de les llàgrimes. Si més no podem estar contents perquè no hi ha hagut cadàvers, només una mica de sang i patacades. Podríem parlar de traïdors, de botiflers, de fantasmes... Millor callem i acatem el 155. Som un poble avesat a la derrota. Acotxem el cap per enésima vegada, caganers, i fem la viu-viu a cop d'enquestes tendencioses i discussions de cafè. Sense relat no hi ha res. Però el relat és literatura. Després hi ha la realitat, els fets consumats, la valentia per defensar la llibertat. O lluites fins al final per la llibertat o ves-te'n a casa. Vull relat, iniciativa, unitat, coratge, pebrots... Vull un poble digne.  Ara vindran amb pactes, negociacions, claudicacions, putaramonetisme i peixcovisme... Lo de sempre, vaja.  Vull un poble lliure i digne. No vul...

Tramuntanada tot el dia. Continuem dins el camp de concentració número 155 amb presoners polítics. Els farlopiolins comencen a marxar perquè també estaven empresonats en els vaixells. Ara ens reprimiran els Mossos. Tenim el Cap Major a Brussel.les, encara lliure, treballant per internacionalitzar el conflicte. Som bona gent, pacifistes, mesells, soferts, gandhis de pa sucat amb oli, avesats al derrotisme victimista, especialistes en manis, cassolades, minuts de silenci, i altres accions inútils, perquè les revolucions no es fan amb somriures i espelmetes, sinó arriscant la vida. Per evitar la sang, ens empassem 300 anys més la vergonya dels esclaus. La Submissió. La Rendició. Tot esperant que ens reconeguin els de fora...  Fa dies que només trepitjo 2 súpers: BonPreu i Esclat. El mateix criteri aplico a la resta de despeses. Cal ser MOLT conscient del teu poder.

(Recull de tuits) No podem decebre els herois que han perdut la llibertat a les presons espanyoles per complir el nostre mandat. Ells som nosaltres.  #NoEsteuSols La monarquia bananera española haciendo el ridículo mundial sin separación de poderes y con el partido más corrupto y fascista de Europa. Santi Vila està mort políticament i ha de desaparéixer de la política CAT. Pot anar amb Lo Pelat d'Alcampell a jugar a la petanca... Los que "rompen la convivencia" en CAT són els fatxes ultres (farlopiolins de paisà) que impunement van repartint llenya a la gent pacífica Aquest no parar de fer enquestes demostra que estan cagaitos patas abajo, s'han parat ells mateixos la trampa i ara no saben com sortir :) S'ha de ser mega hiper obtús per engarjolar els líders opositors i després pensar que guanyaràs les eleccions. Rajoy ens fa la campanya!!! O repetim imatges del 1-0 i les multipliquem per 100 o no ens faran cas enlloc. Prou ja de tanta beneiteria, mani, cassola i e...

El món es divideix entre els que volen mantenir les coses com estan (conservadors del status quo) i els que les volen canviar (progressistes o revolucionaris). Normalment, els que no volen canviar res són persones a les quals el sistema els proporciona beneficis i seguretat. Aquí estan els rics i els paràsits. El seu immobilisme és por a perdre el que tenen. Només acceptarien un canvi si fos per a millorar el seu status (augment de sou), però mai per a modificar els sistema. Val a dir que en una societat desenvolupada amb un nivell de benestar material acceptable, és difícil que aparegui un esperit revolucionari. És a dir, dóna feina i sou dignes a les persones, i tindràs justícia i pau social. El problema sorgeix quan la injustícia augmenta i el benestar entra en crisi. Podríem dir que l'avarícia dels rics provoca la seva pròpia destrucció. Si et carregues l'equilibri social, estàs plantant la llavor de la discòrdia. Per això, com afirmava Aristòtil, és summament important que...

1) Precedents . Tinc escrit en els arxius d'aquest blog (encetat el desembre de 2005, fa 12 anys, que no són pocs) que el Tripartit de Montilla va ser una catàstrofe permesa per Carod, en nom de l'eix esquerra-dreta vs l'eix nacional. Aquells temps de caïnisme entre CiU i ERC no van donar per a més, o sí: es va reeditar el Tripartit i ja sabem què en va sortir. La principal tesi que defensava aleshores era la següent: Catalunya s'està descatalanitzant . Montilla de President podia semblar una gran fita de la integració social per tal d'ampliar la base del catalanisme i bla bla bla. Discurs Carod. Només cal veure què declara avui el exPresident d'origen andalús (àlies bachiller Montilla) per demostrar el fracàs d'aquella quimera. No dic que no hi hagi indepes fills o néts de la immigració, que hi són, sens dubte; sinó que una gran part dels immigrats de l'època franquista segueixen sense integrar-se i confirmen la descatalanització esmentada. Són els ...

Pot semblar que aquest dissabte la mar fosca ens porta flaire de derrota. Pot semblar que aquests trons (i el silenci que deixen entremig) són laments d'impotència d'un poble. No pas. No pas. No pas. Jesucrist també va tenir un Via Crucis, un calvari, una creu, mofa i insults, la fel amarga del menyspreu, la prepotència d'un imperi terrenal que va voler esclafar-lo. I tanmateix va ressuscitar.  És religió: fe, esperança i amor. És un somni compartit. Quan el dolor fa mal, quan les ferides sagnen, quan queda solitud i dubte: Calia arribar fins aquí? Calia? És aquest creure que no abandonarem mai, que paga la pena la lluita. És aquest saber que sortirà la llum al final del túnel. És abraçar-nos i consolar-nos i repetir mil vegades: ens en sortirem, i tant que ens en sortirem! Ser català és un honor, un orgull, una gràcia. Defensar el que som i el que volem és un deure.  Podria semblar que, a hores d'ara, tota la feina feta va ser inútil. No pas. No pas. No pas. Amb la car...

"Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble" (Espriu).  We shall stay faithful forever serving this country. Ens queda la paraula, els mots que ens salven la desfeta. Direm el nom de les coses, la veritat que cou i la que crema. I si perdem, perdrem amb la mirada encesa. I si guanyem, guanyarem la lluna plena.  Els botxins se'n riuen de les víctimes. És la tenebra. L'odi que creix en clavegueres brutes on la llum no podria sobreviure. Respirem una mica, i a la propera alenada, indefectible, l'horitzó s'obrirà ple d'esperança.  Guanyarem la lluna plena i les ales que ens calen per assolir una dignitat insubornable.  Ens mantindrem fidels a la terra, a la tribu, al somni que ens eleva a tocar de les estrelles, amb la llibertat com a bandera.

Encara puc dir? Encara no m'heu empresonat el dir? Encara no heu tancat Blogger? Encara tinc la paraula i l'emoció intacta?  Hores després d'aterrar a la terra on vaig néixer, la terra dels meus avantpassats, descobreixo astorat que visc en l'exili. Exili interior. No em deixen ser el que sóc i no puc exercir el meu dret a decidir. Sobre la meva llibertat mano jo. Per això decideixo exiliar-me.  Quan engarjolen els meus representants, m'engarjolen a mi, que els vaig votar. De la ingenuïtat hem passat a la perplexitat. Allò que no podia ser, és. S'anomena realitat. Violència institucionalitzada, disfressada de legalitat constitucional; repressió i opressió; estat d'excepció amb inseguretat jurídica; una causa general contra de dissidència separatista, els heretges indepes han de ser esclafats. Anorreats. Hem entomat cops de porra, boles de goma, insults, menyspreus, humiliacions, odi visceral. De la catalanofòbia al catalanicidi hi ha un pas. Encara puc dir? ...

Amb la son trastocada. Miro tres rellotges alhora. Amb ganes de tornar a casa. Els 23 dies mexicans fineixen amb un regust picant i agredolç. Cada viatge em confirma que la destinació definitiva té forma de cor. El cor és el que ens salva del naufragi vital. No pas la supèrbia o l'ambició.  Potser no hi haurà una "destinació definitiva". Potser el cor sigui només una metàfora. Potser em cansaré de viatjar... En la solitud confortable d'una habitació d'hotel, em pregunto si val la pena continuar amb aquesta dèria de "veure món". La bellesa sempre val la pena. La misèria deprimeix. CDMX és la creació humana més manicomial que he vist mai. La cosa més lletja i més insostenible. És l'apoteosi més horripilant de la idea de ciutat. És un infern literal.  Tanques els ulls i ets a Cap Ras, a la Cala Bramant, contemplant la sortida del sol o la lluna plena sobre el mar. La bellesa sempre val la pena. L'amor també, malgrat la seva fragilitat. Que sigui frà...

Em desperto amb males notícies de Catalunya. Tres dies de cerimònia de la confusió (després del nyap de la declaració de divendres passat) per acabar rendits i desarmats, submissos i enculats com sempre. El Dia de la Desfeta. De què serveixen totes les batalles guanyades si al final perdem la guerra? El mite del poder del poble...  No hi ha res més important que la llibertat. Ni tan sols l'amor, perquè si no ets lliure no pots estimar de debò, allò serà dependència o coses pitjors, però mai amor veritable. La llibertat no és solament la condició sine qua non de l'amor, sinó la condició bàsica d'una existència humana que mereixi aquest nom: humana, és a dir, digna i respectable. I el que val per als individus també val per als pobles. Al capdavall, només sóc responsable de la meva llibertat individual, per la qual he lluitat i lluitaré sempre, arriscant la vida si fa falta. El meu dret a decidir és inalienable. Faig amb la meva vida allò que vull, fins i tot quan m'equiv...

Penúltima nit mexicana. Passejo lentament entre la gentada que s'aplega al Zócalo de Puebla, davant la catedral. Viuen amb intensitat el preludi del Dia de Muertos, la festivitat més important d'aquest país. Molta gent va disfressada a l'estil Halloween, amb carotes terrorífiques. La mort és un espectacle que no fa por. Cal ridiculitzar-la. El primer de novembre, tots aniran a passar el dia al cementiri, dinaran i ballaran sobre les làpides. És la festa dels vius que no obliden els morts.  Passejo i observo sense jutjar. Simplement això: observar sense jutjar. És la cosa més difícil del món. M'ha costat anys arribar-hi, i reconec que sovint no me'n surto. Quan ets un estrany estranger, els llocs, els costums, les persones, només poden ser compreses a partir dels teus particulars paràmetres, però això és fer trampa. No és comparable una cultura amb una altra, com tampoc és comparable una persona amb una altra. Comparar és jutjar. Per tant, el més sensat és deixar-se ...

El dia que vaig marxar de casa no sabia exactament on anava, la incertesa era gairebé absoluta, però hi havia una profunda certesa: qualsevol cosa era millor que romandre. L’horitzó sempre serà l’horitzó. Pobres de nosaltres, si desapareix l’horitzó. La llibertat és aquesta fam i aquesta set d’horitzó, la superació de la por quan et trobes fora de la gàbia, a l’altra banda de la zona de confort, al caire de l’abisme, avançant en equilibri inestable cap al futur. La llibertat no és un saber ni una seguretat, sinó un voler i un coratge . La llibertat és crear allò que encara no existeix, crear-te i recrear-te més enllà del que ets.  (I tot això val per a Catalunya)

M'acabo d'afaitar. A l'agost vaig decidir que no em tallaria ni els cabells ni la barba fins que no fóssim independents. Avui s'ha declarat la independència i he tornat a agafar la Gillete. Quin gust, renoi. Llàstima que la festa m'ha enxampat a 9.000 km, viatjant per Mèxic. Aterraré a la República CAT el dia 1 de novembre. Quines ganes!  Podria comentar mil aspectes de l'envitricollada peripècia que ens ha menat fins aquí, però no fa falta. Lo important és que ja hi som, hem aconseguit l'objectiu. Sé que, a partir d'ara, les coses no seran fàcils. Hem abandonat la zona de comfort i aspirem a crear plegats un estat nou de trinca. No patiu, que ens aniran reconeixent. Primer ens ho hem de creure nosaltres, ser creïbles i actuar amb fermesa, mitjançant fets consumats. Es tracta d'una conquesta, d'un camí ple de coratge i convicció.  Hem fet el pas més difícil. Congratulem-nos. Som feliços i estem units. La resta l'haurem de treballar cada dia, ...