ENTRELLUM

¿Quan es mor un blogger l'últim post és una esquela ?

I am thinking of aurochs and angels, the secret of durable pigments, prophetic sonnets, the refuge of art. And this is the only immortality you and I may share, my Lolita. Amb aquestes paraules clou Nabokov la seva obra mestra . Nosaltres encara hem de trobar les paraules per a descriure el que hem viscut, el que vam viure anit a l’ Oracle , el que viurem si som prou valents, si ens deixem endur per aquesta sang flagrant que res no sap de límits ni de morals…

I'm a secular human being... No us perdeu per res del món aquest document excepcional : les declaracions d'una dona amb un parell d'ovaris ben posats. Cinc minuts de veritat. Feu-lo córrer. Via Una temporada en el infierno

No lloverá. Quizás no llueva nunca más y te quedes en este desierto de vulgaridad rodeado de artefactos sin alma, náufrago insomne, sombra de siglos y de nombres, prendido de soledad. Y si lloviese, la lluvia será olvido en la reseca simiente de la ebriedad que fuimos. Noche, silencio, bruma y hastío. Para que nuestros hijos quemen los libros que escribimos y reciten de memoria anuncios publicitarios donde lo importante es el brillo de los cabellos teñidos. No lloverá. Lo supe pronto. Estamos perdidos. Bombas en cualquier esquina. Desierto, frío, amores que fueron, amaneceres rotos, ocaso de voces, dedos malditos... Inútilmente releo en tus ojos todo el vacío. No lloverá. Dioses funestos. Dioses altivos. No queda mucho para el final.

Liebeserklärung (bei der aber der Dichter in eine Grube fiel) Oh Wunder! Fliegt er noch? Er steigt empor, und seine Flügel ruhn? Was hebt und trägt ihn doch? Was ist ihm Ziel und Zug und Zügel nun? Gleich Stern und Ewigkeit Lebt er in Höhn jetzt, die das Leben flieht, Mitleidig selbst dem Neid –: Und hoch flog, wer ihn auch nur schweben sieht! Oh Vogel Albatross! Zur Höhe treibt’s mit ew’gem Triebe mich. Ich dachte dein: da floss Mir Thrän’ um Thräne, – ja, ich liebe dich! Friedrich Nietzsche, Lieder des Prinzen Vogelfrei Declaració d’amor (per la qual el poeta caigué en un forat) Oh meravella! Encara vola? S’enlaira i reposen les seves ales? Què l’eleva i sustenta? Quin és el seu objectiu, el seu fre, la seva tendència? Com estel i eternitat Ara viu en l’altura, fugint de la vida, Compadint-se amb l’enveja: I alterós ha volat el que ha vist el seu planar! Oh, tu, ocell Albatros! M’empenys cap a l’altesa amb impuls eternal. Vaig pensar-te: s’escolaren Una llàgrima rere l’altra, -Sí, t’...

Dues hores i mitja amb la meiga Luz Casal al Palau de la Música. De gom a gom. Impressionant. Sense paraules... (¿O què et pensaves, que jo no sabia fer posts lacònics i críptics com els teus?)

Aparquem el cotxe davant la Porsche de l'Avinguda J. V. Foix . L'edifici on es troba la seu de l'editorial Anagrama fa cantonada amb el carrer Pedró de la Creu. Façana de totxo vermell. Jordi Herralde (JH) va comprar aquest local a Grijalbo. Pugem les escales fins al primer pis. El rebedor és ple de pòsters publicitaris dels llibres que ( since 1969) ha publicat la casa. La noia de recepció ens diu que ens esperem. M'acompanya un vell amic de JH, que és el que ha concertat l'entrevista. Van fer les milícies junts a Castillejos. JH va ser un dels enginyers industrials més joves d'aquest país. Ara és un dels editors independents més respectats del panorama literari mundial. Estic emocionat. Fa molt de temps que somiava aquest moment. Apareix amb un somriure, fem les presentacions. Em trobo davant d'un home septuagenari que encara conserva una bona tofa de cabell blanc. Vesteix amb senzillesa: camisa blau cel sota un jersei blau marí. Beslluma bonhomia. Quan...

He estat una hora amb Jordi Herralde, aquesta tarda, de cinc a sis, al seu despatx d'Anagrama, carrer Pedró de la Creu, 58. En el proper post escriuré la crònica d'aquesta històrica entrevista. Subal : no te la perdis per res del món. Hem parlat de Bolaño i de moltes més coses...

M’entrevisten via mail per a demanar-me l’opinió sobre el fet de bloguejar, la catosfera , blogs de referència, etc. Responc això: Tothom pot obrir un blog , però no és tan fàcil escriure bé, sense faltes, tenir coses a dir, aconseguir més de 100 visites diàries, actualitzar-lo sovint… Si toques el tema polític , ja has begut oli. Si ets massa crític amb algunes patums o institucions culturals , ja pots oblidar-te de les subvencions. Com a bloguer, sóc un individu solitari i autosuficient que estima la llibertat per damunt de tot . Si els altres volen llegir-me, perfecte. No admeto comentaris. És una pèrdua de temps i d’estreps. Si algú em vol dir res, que doni la cara i m’enviï un mail: tonibanez@hotmail.com . Depèn del dia i del moment, estic més poètic o menys. Intento autocontrolar-me. No vull que les coses se m’escapin de les mans, com va succeir a TdQ . Conec el meu taló d’Aquil·les. Desitjaria tenir enemics una mica més intel·ligents . Col·lecciono insults (la gent és molt poc...

Curiosa la teoria del Sr. Carol exposada aquest dilluns a la seva columna de LV . Segons ell, un bloc és un blog que no admet comentaris. I es queda tan ample. O sigui, d'acord amb aquesta caroliana definició, ENTRELLUM seria un bloc en comptes d'un blog , un bloc "ideològicament entotsolat" (que així és com es tradueix al català ensimismado ). Pues va a ser que no . El debat ja fa dies que bull . La proposta que defenso és clara (malgrat Termcats i Vilawebs): La paraula "bloc" no és adient perquè es pot confondre amb el bloc de notes de tota la vida. Escriguem, doncs, weblog o blog per anomenar el quadern de bitàcola digital o ciberdietari. El verb que derivaria de "bloc" seria "bloquejar", que és inacceptable per motius obvis. Escriguem, doncs, bloguejar per a expressar l'acció d'escriure en un blog. També val postejar . El que blogueja (que no "bloqueja") no pot ser el "bloquer" o la "bloque...

Hi ha un paio a Guayaquil (Ecuador), un tal Jorge Luis , que visita sovint ENTRELLUM . No recordo si el vaig descobrir gràcies al comptador o a Technorati . Té un blog (poc actualitzat i poc visitat) titulat ¿ENTONCES? Reflexiones de lo cotidiano . El va començar a escriure cinc dies després que jo . El més curiós del cas és que a la llista d'enllaços ( si vas a leer, lee bien ) hi ha posat ENTRELLUM . No sé qui és aquest senyor. No el conec de res. M'ha intentat involucrar (sense èxit) en una cadena d'aquestes que corren per la xarxa: Cinco extraños hábitos propios . Fa un mes li vaig deixar un comentari dient-li que m'estranyava que m'hagués enllaçat i demanant-li si llegia el català. Em va enviar un mail... (un mail que no trobo i que tampoc no aclaria res). He arribat a la conclusió que va escollir uns quants blogs a l'atzar per a enllaçar-los amb el seu, i a mi em va tocar la rifa. Ho dic perquè també enllaça un blog francès (força interessant) el blog...

Parlant de la química de l'amor , Adolf Tobeña diu que "les històries no s'acaben mai" ( Presència , núm. 1773, p. 14) Melangiosa ressaca, instants suprems que resten en l'atol de la memòria, aigua nítida blauturquesa en la qual ens capbussem quan ens ofega la inclemència de l'ara i de l'aquí, refugi privat, llacuna intacta que serva el secret d'aquell perfum inoblidable que ens acompanyarà sempre... Sempre. Les grans històries d'amor no poden ser contades. F. F. G. "Bon català: defensor de les llibertats de la terra" IN MEMORIAM (Gràcies Enric !)

El vertigen de tantes visites . Quan els arbres no ens deixin veure el bosc, aparcarem la política i tornarem a la poesia . Vivim un moment històric. Acabo d'escriure una frase idiota. Tots els moments són històrics. Sí, però no tots els moments surten als llibres d'història. La història l'escriuen sempre els vencedors. Aquesta frase no és meva. És un tòpic. ¿Qui va guanyar dissabte? El Barça. No, em refereixo a la manifestació. Ah. Hi ha un partit polític que vol rendibilitzar-ho... Els seus acòlits estan pletòrics. Rodolí. ¿Sempre hi ha d'haver vencedors i vençuts? Puta història humana. Volia escriure un ciberdietari filosoficopoètic amb un to intimista, elegant, minimalista, i no sé quants ismes més; i resulta que, per fas o per nefas (tu i les teves llatinades!), torno a recaure en el pitjor estimball possible: la política. Disculpeu, amables lectors. Intentaré que no torni a passar, però no us prometo res. La carn és dèbil... i l'ànima molt fràgil. Hi ha b...

Plou. Si ERC no aconsegueix (malgrat haver capitalitzat la manifestació d'ahir) l'Estatut que somia , i acaba dient NO, aleshores ha de deixar el Govern. Qualsevol altra opció és pura incoherència política. No es pot estar al Govern i, alhora, rere la pancarta. La quadratura del cercle. ERC ha de deixar el Tripartit per "dignitat", convocar eleccions i esperar ( somiar ) que tota la gentada que hi havia ahir a la manifestació voti les seves sigles. Que parli la veritable democràcia: la de les urnes. Així de simple . Ja no plou. Pero ahí no acaba todo, porque con Esquerra proclamando el eslogan "Vota no, o no votis", el referéndum sobre el Estatut se presenta francamente complicado. Empieza a resultar imaginable una campaña con un presidente de la Generalitat llamando a participar a favor del Estatut y un conseller primer proponiendo lo contrario. Catalunya se situaría por méritos propios en el primer puesto del ranking de repúblicas bananeras , pero eso no...

Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Entre la utopia i el pragmatisme, em quedo amb el pragmatisme. Entre somiar truites i menjar-me-les, me les menjo. Entre l'enfrontament estèril i el pacte, pacto. Entre el foment de l'odi i la recerca de l'entesa, cerco l'entesa. Etcètera. Ja fa uns quants anys que vaig deixar l'adolescència enrere. I me n'alegro. Era arrauxat, utopista, somiador, provocador, bel·ligerant... Ara ja no. M'he cansat d'aquesta cançó enfadosa, d'aquesta crispació sistemàtica, d'aquest udolar a la lluna, d'aquest fer-se tothora la víctima, d'aquesta necessitat d'enemic contra el qual vomitar totes les frustracions. Són actituds adolescents, puerils, infantiloides. Però sóc conscient que, tal com estan les coses, la meva actitud té les de perdre. El radicalisme creix. L'ambient s'enrareix. Estic preocupat. ¿Què es pot esperar quan un professor d'universitat crida a la desobediència civil ? Un ...

Si no vaig errat, 70.000 és l'1% de 7.000.000. És una regla de tres simple. Sóc de lletres, però fins aquí arribo. Segons Contrastant , aquesta és la xifra de manifestants que aquesta tarda han recorregut el centre de Barcelona. O sigui: un 1% dels catalans. O sigui: una xifra irrellevant , irrisòria . Algú (començant pels polítics) hauria de treure conclusions de tot plegat.

Normal és mediocre. Normal és bassa d'oli. Normal és fer la viu-viu. Normal és mesocràcia. Normal és panxacontentisme. Normal és Bloom pontificant obvietats indocumentades sobre Llull per tal d'acontentar els que signen el taló. Normal és que l'endemà Porcel es corri de gust ("plaer fàustic" -sic-) a la seva columneta de LV. Normal és que quatre aprofitats utilitzin la cultura per a embutxacar-se diners públics. Normal és que hi hagi sempre els mateixos noms en els jurats dels premis literaris. Normal és que les editorials només pensin en Sant Jordi com els polítics només pensen en les eleccions. Normal és que tot això passi i ens ho empassem sense problemes. Normal és sinònim de vomitiu, i més en literatura. JO EL QUE BUSCO QUAN LLEGEIXO NO SÓN COSES "NORMALS".... per això ja tinc els diaris, la tele, els companys de feina, i la majoria de realitats que m'envolten. O la Literatura és anormal, subnormal o paranormal, o no val la pena . ...

Avui fa sol i els ametllers floreixen . El vent remou les branques. El cor sense núvols. El cel d'un blau blanquinós, mirall entelat dels dies que llisquen sobre la superfície del món. L'eco de paraules buides. Ganyotes. Músiques. Riures. Hi ha fulles que encara no han caigut. Avui fa sol i els ametllers floreixen . Un noi i una noia es fan un petó. La vida recomença un altre cop.

Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes , i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes , és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans . Dubito, ergo sum .

Al final de su vida, el filósofo alemán Gunther Anders aseguraba hacer filosofía a partir de los periódicos, considerando sencillamente inmoral dedicarse en tiempos de guerra a leer y comentar a Aristóteles o Heidegger (a los que, en cualquier caso, hay que utilizar y él utilizaba): “un filósofo que solo escribe para filósofos”, decía, “es tan absurdo como un panadero que solo hace pan para otros panaderos”. La filosofía tiene que aliarse modestamente a la poesía, a la historia, a la novela, al panfleto, para contribuir a conseguir ese efecto del que depende ―y vuelvo a la primera pregunta― la salvación de todos y cada uno de nosotros al mismo tiempo: el efecto de hacernos sentir vulnerables . Ya hemos interpretado todas las cosas, ya está todo a la vista, ya ha subido todo a la superficie: ahora de lo que se trata es de que lo que sabemos nos haga daño . Y de que los dañados ―los damnificados― estemos unidos y seamos cada vez más. Santiago Alba Rico Marina ho anomena "hacer fi...

Qualsevol indocumentat pot obrir un blog i dir la seva. Qualsevol cretí pot insultar-te impunement. La xarxa afavoreix aquesta "llibertat". Per això, l'autocontrol és fonamental. No estic parlant de faltes d'ortografia ni d'incongruències sintàctiques, sinó d'una ètica de mínims, dels límits imprescindibles que haurien de configurar qualsevol capteniment virtual. Els anònims s'autodesqualifiquen per si mateixos. La crítica ha de ser argumentada, raonada. Els insults sobren. Diàleg i respecte han d'anar junts. ¿Fins a quin punt estem disposats a seguir unes regles bàsiques? No tot s'hi val. La Catosfera pateix encara més aquest problema, per la seva condició reduïda, endogàmica, caïniana... L'indocumentat hauria de documentar-se. El que fa faltes hauria d'esmenar-les. L'anònim hauria de signar amb el seu nom i donar la cara. L' insultador hauria de callar o si més no emprar l'humor subtil, la ironia. Etcètera. Sé que aquest p...

RAMON LLULL , el Doctor Il·luminat, aprengué l'àrab per tal de poder convertir els infidels mahometans. Missioner empedreït, malalt d'imperialisme utòpic, viatjà fins al nord d'Àfrica amb la intenció de refutar les creences dels sarraïns. Però vet aquí que, malgrat el seu zel cristianíssim, va morir apedregat i no se'n va sortir. Màrtir i beat, reposa a la catedral de Palma. ANSELM TURMEDA , mallorquí i franciscà com Llull, renegà de la fe cristiana per abraçar l'islamisme, adoptant el nom de Abd Allh ibn Abd Allah al-Tarchuman al-Mayurquí al-Muhtadí (servidor de Déu, fill del servidor de Déu, l'intèrpret mallorquí convertit a la fe). Escrigué La disputa de l'ase . La seva tomba és objecte de veneració a la ciutat de Tunis. Ambdós són models contradictoris. Ambdós es van equivocar. Ambdós van creure que la veritat estava només d'una banda -la seva- i van voler imposar-la als altres: gentils, infidels o cafres, tant se val. Lul·lians i turmedians conjug...

El jueu Bloom diu que els catalans som com els jueus. El jueu Bloom és catalanista, doncs. Diu que som una "civilització" diferent. Diu que ha llegit Llull en llatí. El jueu Bloom politiqueja i repapieja. Com a bon rabí, pontifica i cobra per pontificar. I nosaltres encantats, esclar. ¿Sabeu què pensava Llull dels jueus ? Si Bloom ho sabés, potser no parlaria tan bé de Llull ni dels catalans. ¿Algú sap exactament quants diners ens ha costat aquesta foto ? ¿I aquesta ?* JPQ: Bloom y la manipulación comercial e institucional de la incultura * Avís per a xuetes i altres espècimens de pell molt fina: aquest no és un post "antisemita".

Podem seguir endavant com si res no hagués passat, com si la màscara no fos transparent i, rere el mirall, no hi hagués el veredicte escrit, la sentència inapel·lable: has fracassat . Podem seguir endavant un altre dia, una altra setmana, un altre mes... És el que tothom fa. La inèrcia del fer-se vell. Les rutines de sempre. Al capdavall, fracassar no significa res si et trobes envoltat de fracassats. La vida tota és fracàs. Un altre dia, una altra setmana, un altre mes... fins que arribi la mort i ens alliberi de tot plegat. ¿O què et pensaves? ¿Entens per què Bauçà es refugia en els somnis? Els somnis són l’única victòria que ens queda. També podries volar fins a Nova York i passejar-te per aquelles avingudes plenes de gratacels i constatar que, en realitat, ets una puça microscòpica. Però no cal que et prenguis la molèstia. El campanar del teu poble. El campanar dels teus somnis. Rere el mirall. La màscara transparent. I aquesta sensació de derrota arrapada al cos com una heura pu...

Ara que ja sabem qui mana en aquest país, que això que anomenem «democràcia» no és res més que una «partitocràcia plutocràtica » en la qual (a banda de la comèdia d’anar a votar cada quatre anys) el deure primordial dels ciutadans és pagar impostos per a mantenir la prebenda de l’anomenada «classe política», a més de pagar la quota hipotecària a les entitats financeres per tal que incrementin, any rere any, la seva escandalosa xifra de beneficis , de manera que els accionistes puguin fregar-se les mans i decidir ( en dinars o sopars de duro supersuperdemocràtics ) qui serà el millor gestor dels seus interessos futurs, ço és, el polític modèlic, el figurant més creïble, putxinel·li intercanviable que ratificarà les expectatives especuladores d’aquest capitalisme sense escrúpols, tan compromès amb el benestar general de la societat mitjançant una admirable «obra social»; perquè cal fer veure que avancem i aconseguim fites que ens beneficien a tots plegats, i no solament a quatre explotad...

Jauss em regala una Phrasr inspirada en UCP . Paraules i imatges. Un joc divertit. Jo també hi jugo. Agafo la primera i l'última frase del llibre , i em surt això... Espero contracrítiques del documental de Bauçà .

Zapatero els va anomenar profetas del miedo . Són la mateixa gent que proclama la “decadència” d’Espanya i de Catalunya. Com l’article de Francesc de Carreras ahir a La Vanguardia . Com el nou pamflet de l’Arcadio Espasa. Per als reaccionaris qualsevol progrés significa “decadència”. Com que no ho poden matar, diuen que està malalt. És el discurs catastrofista, apocalíptic, el mateix discurs que utilitzen alguns revisionistes per a justificar l' Alzamiento Nacional franquista. Ells, tan catòlics, tan cristians, sempre disposats a “salvar” les essències, la pàtria, i el que faci falta. Redemptors de mena, peperos, opusians, ciutadans compromesos … Els hauríem de donar les gràcies perquè vetllen sol·lícitament per nosaltres. ¿Què faríem sense ells? ¿On aniríem a parar? La decadència de Catalunya, sí. Perquè aquí ja no es parla el castellà. Perquè aquí ens torquem el cul amb la bandera espanyola. Perquè el totalitarisme nazionalista perpetra un lliberticidi sistemàtic. Perquè… Sí, ...

Dinem al millor restaurant de Mas Voranell. Rebuda: una dotzena d’ostres amb Bollinger . Aperitius: torrada amb mantega de safrà i musclo. Gelatina de Sichuang i pernil d’ànec. Pèsol amb menta. Segon plat: cueta de rap amb parmentier, nou moscada i puré d’arbequines. Postres: sorbet de poma amb infusió de llima keffir, farigola llimonera i cardamom. Cruixent de crema, canyella, fava tonka i gerds. El Bollinger de daurades bombolles petillants ens acompanya fins al final. A l’hora del cafè, encens una cigarreta. La perfecció no existeix. Em passo la tarda escoltant les cançons de Coldplay . No me’n falta ni una. Hauria de corregir. Hauria d’enllestir un parell de coses urgents. La llum del capvespre matisa el pany de cel que esguardo des de la finestra. Com diria Perucho: Amb plata, amb plata mor el capvespre . La plata del capvespre i l’or de les bombolles petillants del Bollinger , l’or i la plata de la teva rialla. Espero que fosquegi i arribis a casa i tornem a estar junts. Hauria...

Mahalta: no cal que inventis cap mentida més per a fugir de la membrança. L'oblit s'escapoleix com un llangardaix sobre la sorra bleïdora del desert. Et segueixo el rastre, la línia recta dels records a frec d'horitzó. Ets la de sempre. La nena que fumava d'amagat, que escrivia el seu diari en llibretes d'espiral, que s'embolicava amb aquella bufanda vermella de llana feta per l'àvia, que es bevia a glopades els crepuscles escoltant El último de la fila . No inventis cap més amagatall. Sé qui ets. Sé què vols. Sé què somies. Mahalta: passen els anys i tot segueix intacte en el mateix punt que ens vam dir adéu. Un adéu fictici, inesborrable. Com els teus llavis. Com la teva set. Com els versos de Verlaine que encara ressonen pels carrers estrets: Il pleure dans mon coeur comme il pleut dans la ville... Estigmes gravats a l'escorça de les nostres ànimes.

Rebo el següent mail (que també han rebut Àlex Susanna, Dolors Miquel, Ramon Guillen, David Castillo, Miquel Descolt i Jordi Virallonga): Hola, bon dia Exactament no sé per on començar. Em dic Albert Roquer , sóc de Vic -tot i que estic treballant a Barcelona-, tinc 26 anys i fa poc m'han publicat la meva primera novel.la en Català "El mateix dilluns" (encara que sóc infermer de professió). Vaig guanyar el Premi Ramon Juncosa de narrativa 2005 a Perpinyà -premi atorgat per la Generalitat de Catalunya i per Òmnium Cultural Catalunya Nord- i la Editorial Trabucaire me l'ha publicat. Diguem que és un món una mica nou per mí, però tinc molt clar que mi vull dedicar. Com que no sóc un autor conegut, perquè tot just començo, agrairia tota difusió i propaganda que se'm pogués fer. Intueixo amb antel.lació que fer llibres en Català, avui en dia, és un repte molt gran (sobretot si ets desconegut!!!). El llibre ja es pot trobar (gràcies a la distribuïdora Arc de Berà, S.A)...

És probable que la reacció desproporcionadament incendiària dels islamistes davant les caricatures dels seu profeta respongui als interessos de l'extrema dreta occidental per tal de justificar ulteriors atacs a objectius estratègics en els països àrabs. Iraq ha esdevingut un altre Vietnam. En comptes d'admetre la derrota i retirar-se, USA optarà per la fugida cap endavant tot atacant l'Iran. Per la seva part, Israel actuarà amb contundència contra la Palestina governada per Hamàs . Cal preparar l'opinió pública occidental a fi que s'ho empassi sense gaires escarafalls. Per tant, és imprescindible crear un clima islamofòbic , que sembli que estem amenaçats i la nostra "autodefensa" estigui justificada. La por (i més si és terror o pànic) rebaixa l'esperit crític. És l'esquema elemental i efectiu que va funcionar contra Saddam Hussein ("tenia armes de destrucció massiva i era una amenaça per a la humanitat"). Ara, qui té l'arma atòmic...

Floriran els ametllers. Els núvols d’hivern -esfilagarsats, desmarxats, agònics- deixaran el cel esquitxat de pètals impúdics. Claror de blau encès. Un horitzó de línia nítida retallarà el tapís dels somnis. Floriran els ametllers. La vida semblarà més vívida. Les serps obriran els ulls. Serem amants un altre cop. Potser d’una altra manera. Refarem els records. Floriran els cossos. Beurem la saba nova. Qualsevol estrella serà nostra. La lluna sencera. Floriran els ametllers. Albades fulgents. Mirades insondables. Abril de papallones nues. L’un dins de l’altre. Abella i mel. A la vora de la riera. Lluny de tot arreu. Llavis humits. Música de Sade ...

Jo també plegaré qualsevol dia d’aquests. No, no em passaré al castellà , sinó que deixaré d’escriure definitivament. És la meva il·lusió: poder ser feliç sense la crossa de les paraules . Ho he intentat vàries vegades sense èxit. Al final, la recaiguda ha estat encara pitjor. Potser tindria més futur escrivint en castellà, atès que el meu primer cognom conté una “ ñ ” i acaba amb una “ z ” (com Sánchez Piñol o Ruiz Zafont), la qual cosa pot suposar un entrebanc insalvable per a certs puristes capsigranys amb la sindèresi esmussada. Almenys dormiran tranquils si els dic que no sóc xarnego . Vaig néixer a Lleida (com els meus pares i els meus avis), malgrat el cognom patern, d' arrels visigoticogermàniques , i que vés a saber quantes generacions fa que va recalar en aquesta terra. Escriure en la meva llengua materna (i paterna) ho trobo la cosa més natural del món. Malauradament, a penes la vaig poder aprendre a l’escola. Recordo que fins a 3r. de BUP no vaig tenir l’assignatura...

Em pregunto què pensaria Kierkegaard sobre el que ara està passant ... Ell mateix fou caricaturitzat nombroses vegades a la premsa. Orwell defineix la llibertat com el dret que tenim de dir als altres allò que els altres no estan disposats a escoltar ( Freedom is the right to tell people what they don't want to hear ) Hegel escrigué a la Fenomenologia de l'Esperit (IV, A, 2) que només arriscant la vida podem conservar la llibertat ( Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird ) Amb la llibertat no s'hi juga. És el valor més important que tenim, el fonament sobre el qual hem edificat la nostra fràgil civilització. Si la llibertat trontolla, hem begut oli, tornem a l'Edat Mitjana, a la selva, a les cavernes. Compte, doncs. Les tribus d'un sol déu i d'un sol llibre no estan preparades per a entendre el pluralisme, la varietat, la diversitat, les diferents maneres de fer i de ser que tenim els humans. Aquest unitar...

Tot és incert. Descartes fa veure que dubta de tot fins que s’agenolla jesuíticament davant la idea de déu. Tot és incert. Incerta la idea d’un ésser perfecte que només sap crear coses imperfectes. Incerta la idea d’un Descartes imperfecte que fonamenta tota la seva dubtosa filosofia en la dubtosa idea innata d’un ésser perfecte. Tot és incert. Idees i somnis . Imatges i paraules. Larvatus prodeo . Avancem cap al no-res. Avancem cap al no-res. Cridòria adolescent. Elles parlen de sentiments. Ells fan avions de paper que sobrevolen l’aula. Avions i boles, petites pilotes que encistellen a la paperera. Elles pinten l’agenda: grafits i poemes dolents. Ells fan anar el tub buit del bolígraf com a canó de plàstic per a disparar projectils de paper mastegat. Avancem cap al no-res. Riallades púbers. Elles s’abracen i es petonegen. Ells es piquen les crestes i combaten cos a cos. El cel és una teranyina grisa i opaca. El calendari diu que és divendres, però podria ser dimarts o diumenge, i to...

font imatge inspiració

Benvolgut Antoni Ibañez: El meu nom és Anna Homs i sóc coordinadora del programa Una nit a la Terra que presenta en Gaspar Hernández a Catalunya Ràdio. Li faig arribat aquest correu electrònic per convidar-lo a participar al programa, concretament a una secció que tenim dedicada a escriptors i a poetes. Es tracta d'una secció en la qual demanem a escriptors i poetes que ens expliquin què és el que han llençat aquell dia a les escombraries . Ja siguin coses materials com coses metafòriques que no li hagin agradat d'aquell dia. El discurs ha de ser d'1 minut, més o menys, i la intervenció es faria per telèfon. Es tractaria que el poguéssim trucar una tarda-vespre i gravar aquesta petita col·laboració al programa . La intenció és poder donar a conèixer escriptors joves i no tan joves, o també escriptors coneguts i no tan coneguts. El nostre programa s'emet de dilluns a divendres d'1 a 3 de la matinada a Catalunya Ràdio. Ens agradaria molt comptar amb la seva particip...

19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental Miquel Bauçà: poeta invisible . Bloggers presents (que hagi vist o saludat): Tina & Co , Subal & Co , Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula. L'actor Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup? Tinc la impressió d'haver assistit al tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya . Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els...

El personatge més inquietant ( c'est à dire , més interessant) de Les invasions barbares és Nathalie ( Marie-Josée Croze ), la ionqui que ajuda a "ben morir" Rémy, el protagonista. Tan inquietant com la seva antítesi: Sébastien, fill de Rémy, el triomfador que tot ho arregla amb diners. Ells són els veritables bàrbars, o sigui, nosaltres. No pas la generació dels nostres pares, que és pura nostàlgia. La ionqui i el broker, al capdavall, són extrems que es toquen... El petó que es fan i la imatge de l'avió enlairant-se em recorda massa el final de Casablanca . La millor escena: quan ella llença el mòbil d'ell a la foguera. Si entenem que mòbil = barbàrie, aleshores hem entès el missatge de la pel·lícula. Un missatge truculent, gairebé lacrimogen, que ratifica aquella vella romàntica idea segons la qual l'únic sentit de l'existència (suposant que l'existència tingui sentit ) el trobarem en els altres, en el caliu del proïsme, etcètera. Jo no tinc mòbi...