ENTRELLUM

  Diuen que totes les comparacions són odioses, i si el que compares són països, encara més. Cada país té les seves peculiaritats i mereix una consideració respectuosa per si mateix. Una altra cosa són les nostres fílies i fòbies, el que sentim per dins quan canviem l'escenari.  Ahir vaig travessar dues fronteres. La primera (el Canal de la Mànega) és una frontera natural. Un anglès i un francès s'assemblen com un ou i una castanya. La segona frontera que vaig passar va ser entre França i Bèlgica, més exactament Flandes. Aquí la frontera és cultural, la llengua canvia, per exemple.  A fi de comptes, estem parlant d'Europa; i a mesura que la conec millor, més me n'adono que no és quelcom homogeni. Personalment, em sento "mediterrani". Ja fa dies que dic que Europa no m'aporta res. Està plena de museus, de monuments, de geriàtrics... Europa presenta un aspecte decadent, net i polit, endreçat, però decadent, com si s'hagués quedat ancorada al passat.  Qua...

  "There's a hunger still unsatisfied. Our weary eyes still stray to the horizon" (Pink Floid) Amb fam insatisfeta, els ulls cansats, perduts en l'horitzó, retornes als blancs penyasegats de Dover, tancant el periple anglosaxó. No hi ha misteris per resoldre ni conclusions de cap mena. L'espai i el temps són coordenades fràgils. El cor encara més -fragilitat suprema-, fila que filaràs la teranyina que demà la tramuntana estriparà. Amb fam insatisfeta, encara mil viatges per fer, mil històries d'amor per ser viscudes, mil silencis que parlen de la inconsistència del mar i de la lluita dels homes, tan desigual. Amb els peus penjant sobre l'abisme, mirant de fit a fit el futur, només hi veus la rialla d'un nadó acabat de néixer que, tard o d'hora, plorarà de dolor. Els ulls cansats, perduts en l'horitzó, oblides qui ets, oblides què vols, en els blancs penyasegats de Dover.

  Aquesta és la segona vegada que visito Anglaterra. L’anterior (2014) vaig estar a Londres unes hores, d’escala cap a Islàndia. Aquest cop hi he vingut amb la Caddy, ja fa 10 dies que condueixo per l’esquerra explorant el sud d’aquesta gran illa. Com vaig fer amb Brasil, voldria confeccionar una llista de “peculiaritats” que he anat observant des que sóc aquí. Per descomptat, es tracta d’una llista incompleta, provisional, impugnable i molt subjectiva. Com tot el que faig. Simplement són apunts de coses que m’han cridat l’atenció. Som-hi, doncs: 1- Hi ha molts gossos. Els porten sempre lligats (pertot hi ha cartells que ho recorden: please tie your dog). Potser és que em moc per àrees naturals, espais verds per a passejar, però se’n veuen molts. 2- Es nota la presència militar, he vist casernes, zones tancades, vehicles . Em pensava que, amb això dels atemptats, estarien tots a Londres. L’exèrcit (Army) aquí té un prestigi que ni de bon tros té a casa nostra. 3- Els anglesos...

  Seaford - Birling Gap - Belle Tout Lighthouse- The Beachy Head Center - Eastbourne Aquesta caminada és un “must”, com diuen aquí, quelcom que no et pots perdre per res de món. La sendera va ran dels penyasegats  (on the cliffs' edge) blancs de les Seven Sisters, amb compte, que el vent està assegurat.  Quin goig, veure les gavines planejant sobre el buit. La Beachy Head Road passa a prop. Saps (perquè els has vist) que a l’altra banda del Canal de la Mànega hi ha els mateixos penyasegats amb el mateix color blanc: la Côte d’Albâtre (de Dieppe a Le Havre). Un dia van estar juntes, ambdues bandes, fins que es va produir un Brexit geològic.  Assegut en un banc amb vistes a l’infinit, escolto les veus d’un grup de teenagers alemanys que deuen estar de viatge de final de curs. No paren de repetir la mateixa paraula: Wunderbar! En anglès li escau més Magnificent, per la grandiositat del panorama, la indomable força dels elements, la petitesa humana...  Des d...

  En el cim del Rough Tor t’hi quedaries sempre, envoltat de pedres ciclòpies, contemplant sense cansar-te els 360 graus del paisatge cornuallès,  resseguint amb la vista la sinuositat dels turons verds, escoltant els sons barrejats dels ocells amb els xais i les vaques, endevinant al fons el mar cèltic, deixant-te acaronar pel vent...  Semblen les ruïnes escampades d’una construcció gegantina. Et sents tan minúscul. M’enfilo dalt d’una gran pedra i em quedo immòbil, respirant amb calma. Tot és petit allà baix, prescindible. I tu què ets, enmig d’aquests blocs granítics? Un tros de carn que batega, uns ulls humits que fiten l’horitzó, un anhel indefinible que malda per concretar-se...  Digues: I tu què ets? Qui ets? Què hi fas aquí, ara mateix? Què cerques? En el cim del Rough Tor sobren les preguntes.  N’hi ha prou amb ser-hi i donar gràcies per ser-hi. El sol és tímid, no es deixa veure.  Podrien passar les hores i els dies...  Només ...

  Les nou del vespre. 14 graus. Em quedo sol a l'aparcament de la Crowdy Reservoir, sorry, sol no, sinó envoltat de cavalls, ovelles, vaques, ànecs... Els poltres pasturen lliurement a pocs metres de la Caddy. Quanta bellesa! Dormiré aquí. El sol es pon entre els núvols després d'un dia força humit (damp) que he dedicat sobretot a visitar monuments megalítics, una de les meves passions. El dia començava a la platja de Kennack Sands i s'acabarà a la muntanya, a prop del cim més alt de Cornualla, el Rough Tor, al qual pujaré demà.  Coverack, Porthoustock, St Anthony-in-Meneage, Falmouth, Fowey, Polperro... Fins que ha començat lo interessant: Duloe Stones Circle, un altre cromlec, n'hi ha molts. Però el que s'emporta la palma és The Hurlers, que són tres cromlecs alineats! En un turó proper hi ha Cheesewring, unes curioses formacions de pedres que semblen stone balancing. A la parròquia (parish) de St Cleer també trobem el Trethevy Quoit, un dolmen la pedra superior d...

Fa una setmana que rondo per aquestes terres del sud de la Britània. He vist moltes coses, sobretot paisatges, pobles de pescadors i monuments prehistòrics. Entre aquests últims destaquen, of course, el famós Stonehenge i (menys conegut, però no menys extraordinari) Avebury, un cercle de pedres tan gran que enclou el poble dins! Amb el permís d’ambdós exemples esmentats, deixeu-me parlar-vos del gran descobriment d’avui: Carn Euny (Karn Uni en còrnic), un poblat de l’edat de ferro a prop de Sancreed (= Sacred = sagrat). Va ser abandonat pels romans l’any 400 DC. Lo més curiós del lloc és una estranya construcció que hi ha en el centre: “In the heart of the village is its most intriguing feature: a stone-walled underground passage known as fogou. This mysterious type of monument is found only here, in the far west of Cornwall. Its original function is unclear... may be a refuge, a cellar for cold storage or some kind of ritual significance...” Els arqueòlegs sempre fan el mateix: prim...

  Res és insensat en el furor de les onades que espeteguen contra els espadats. Res. La pedra negra brilla. El verd s’ajeu. La boira frisa per vestir el vent. No és insensata la lluita del mar contra la terra. Ho saben les gavines. La lluna ho sap també. Les barques dels pescadors reposen sobre els còdols grisos. Puja la marea. El port de Cadgwith sembla un cranc adormit. No hi pot haver tendresa en aquest racó perdut de la mà de Déu. A l’altra banda de l’horitzó, La Bretanya. Més endins, on el cor batega, el teu somrís de nena. Res és insensat. Res. 

  He arribat al final de la terra, al punt més occidental de la GB, a l’extrem de la península de Penwith a la costa de Cornualla. No s’hi veu gaire res, wet wet wet very misty, humitat i boira. Lloc inhòspit on només hi poden viure els líquens i els conills (rabbits), n’està ple.  Sempre m’han agradat els finisterres, els extrems de les coses i dels mapes. L’estiu passat vaig arribar al Cap Nord! Seguint les fletxes grogues del Camino de Santiago, amb la motxilla a l’esquena, vaig fer cap al Finisterre gallec. També he visitat la Pointe du Raz, el finisterre francès, a la Bretanya. De fet, visc en un altre extrem: Cap Ras / Cap de Creus, el punt més oriental de la península.  Els confins de la geografia física són una metàfora d’altres confins, els metafísics. Hiperbòria o el mite dels mars del Sud. Cerquem els límits i volem saber què hi ha més enllà (beyond).  El repte és arribar-hi i, al mateix temps, tornar. O no. Un veritable viatger (traveller) no hauria...

  Port Isaac, Polzeath, Padstow, Trevose Head, Bedruthan Steps, Newquay, St Agnes, St Ives... Poblets de pescadors, platges amb surfistes, caminada fins al far, caminada fins als penyasegats, carreteres estretes (narrow), vent de mar, racons amagats, pau infinita... Totes les matrícules són angleses, sobretot gent gran. Mengen fatal: fish & chips, sandvitxos, les cakes les fan bones. El te el prenen al saló (tea room) i la cervesa al jardí (beer garden). La paraula INN significa lloc per a menjar i dormir (B&B: llit i esmorzar).  No he vist cap anglesa maca. La majoria pateixen un sobrepès alarmant, deu ser la dieta i la constitució britànica-cèltica. Ells, bevedors de cervesa, tenen un aspecte rude i esverat. Per ara, les dones més bufones que he vist viuen a Holanda, Dinamarca, països nòrdics... sense desmerèixer algunes brasileres (i no em refereixo només a les mulates). Jo només observo i intento ser una mica objectiu. Hahahahaha Rsrsrsrsrs Ha tornat a sortir...

  Hi ha dues coses que mai no cansen: la BELLESA i la LLIBERTAT, contemplar-la i estar obert a totes les possibilitats. Sovint ser espectador (voyeur) és millor que actuar. Per això és tan plaent VIATJAR. Clar, que existeixen altres activitats atractives, no dic que no. Fer l’amor, per exemple, és un gaudi gustós, però (al capdamunt i al capdavall), vulguis o no, acaba esgotant. Menjar xocolata -un altre exemple llaminer- acaba empatxant.  La bellesa pot ser contemplada o pot ser creada; en aquest segon supòsit, sobretot a través de l’ART, podem viure una vida significativament plena que eclipsi qualsevol altra proposta barroera o vulgar. Ho dic per experiència, de primera mà: res no et fa tan feliç com CREAR. El cel a la terra. Malauradament, els humans ens hem especialitzat a crear inferns, com ara les grans ciutats, les relacions tòxiques, odis, enveges, gelosies, guerres individuals o tribals...  Hi ha la NATURA, que és mare i mestra, obra divina. Des del vol d’un...

  Des que vam atènyer la costa oest, tot han estat sorpreses. Al deixar Stonhenge, vam visitar la Torre de Glastonbury (centre de la mítica Avalon). Va ser a Porlock on vam veure l’oceà, majestuós com sempre. També s'anomena Mar Cèltica (Celtic Sea). El poble de pescadors de Porlock Weir una delícia. Allà ens va rebre la brisa atlàntica amb la marea baixa (low tide). A partir d’aleshores, un conte de fades (fairy tale). La panoramic toll road (pagues 2,5 lliures) és increïble, entre boscos ombrívols, amb vistes al mar, plena d’esquirols (squirrels), a voltes tan estreta que amb prou feines hi passa un vehicle. Estem travessant l’Exmoor Heritage Coast, que és National Park. Ben sols, quin descans, després de la gentada del solstici a Stonehenge. A Lynton segueixen les sorpreses: Valley of the Rocks, on fem un tram del Coast Path, amb cabres (goats) que desafien el vertigen dels espadats. Trobem una altra carretereta panoràmica amb peatge (2 lliures) que, entre farms i cottages, pass...

  The dream came true! Quan un somni es realitza et deixa un regust agredolç, entre mel i buidor, com el darrer petó que fas a algú, conscient que és el darrer.  No m’agraden les multituds, però aquest és el preu que havia de pagar per a poder tocar les pedres i estar dins el cercle sagrat (a banda de les 15 lliures del pàrquing). Les gernacions i la violència (avui dia terrorista) van de la mà, igual que solitud és sinònim de pau. Després hi ha «la parella», que és una cosa entremig, de vegades benèfica i pacífica, i altres vegades no tant. Aristòtil va dir que som «animals socials»; literalment va dir «animals polítics», o sigui, habitants de la «polis» (ciutadans); deixeu-m’ho dubtar, ja que si una cosa tinc clara és que no tornaré a viure en una ciutat.  Stonehenge fa temps que es va convertir en un reclam turístic, una màquina de fer diners, traint així la seva essència primordial. Els seus constructors van crear aquest espai sagrat per a celebrar rituals, com el...

  Ha arribat el dia del Solstici, però no obriran el pàrquing fins a les 19:00. Sóc al poble de Shrewton, prop de Stonehenge. He hagut de cercar una bona ombra perquè fa 32 graus.  De bon matí he visitat Avebury, el monument megalític més gran que s’hagi trobat mai, un cercle de 100 pedres (de 4 m d’alt i 4 tones) amb un diàmetre de 335 m. A dins hi ha el poble! Abans d’arribar-hi trobem dues Avenues, alineaments de pedres similars als de Karnag. Estem parlant d’una obra més antiga que Stonehenge a la qual hi pots accedir lliurement, i pots tocar les pedres. Molt a prop hi ha Silbury Hill, el túmul (barrow) més gran d’Anglaterra (170 m de diàmetre x 40 m d’alt). Tot això es troba 30 km al nord de Stonehenge.  Pedres i més pedres, grosses, enormes, antigues, sagrades... Més misteri encara. M’apassiona el megalitisme per aquesta «raó irracional» que desafia qualsevol explicació científica moderna. O no ens diuen la veritat o no som capaços d’esbrinar-la. No sé si és pit...

  El segon dia ha sigut molt profitós. De bon matí he anat a Woodhenge (la versió de fusta del monument principal). M'he documentat força llegint a la vora d'un llac deliciós que he trobat a Langford, envoltat de libèl.lules blaves que copulaven, peixos, ànecs, cignes i nenúfars. Després he visitat la catedral més alta d'Anglaterra a Salisbury. Ara espero la posta de sol assegut a tocar dels New King Barrows, a l'est del cercle sagrat, per on passa l'Avenue la qual sortia del riu Avon i arribava al monument. L'he feta caminant fa una estona, entre ovelles very lovely.  Això confirma que Stonehenge no són només les conegudes pedres grosses erectes posades en cercle, sinó tot el que es troba al seu voltant dins una àrea prou extensa. El que crida més l'atenció són els túmuls (barrows). N'hi ha molts, en totes direccions, rodejant l'axis central. També el Cursus, construït segles abans que Stonehenge, el qual té gairebé 3 km de llarg i ens recorda els a...

  Fosqueja a prop de les pedres sagrades, probablement els megàlits més famosos del planeta Terra, una obra "humana" encara inexplicable. Demà els visitaré amb calma. Demà passat viuré el “ Summer Solstice ” , la nit més curta de l’any, l’única que deixen acostar-s’hi i tocar-les. El sunset serà a les 21:26 i el sunrise a les 04:52. No penso dormir. Prego al cel que no hi hagi núvols. Avui feia molta calor.  Des de la finestra de l’hotel veig el riu Avon: the possibility that its waters were used to transport the bluestones on the last stage of their journey from Wales… Aigües sagrades, pedres sagrades. Estar aquí és un altre somni realitzat. Allò que perdura està fet de pedra: els moais de Rapa Nui, els menhirs de Karnag, els dòlmens de la Serra de Verdera, Machu-Picchu, Stonehenge…  Parlen les pedres amb el seu silenci sobrenatural. Demà pararé l’orella i pararé l’ànima. A veure què em diuen… "These are the fundamental questions about Stonehenge: HOW...

  Els baladres florien quan va marxar. Baladres rosa, hibiscus vermells. La mar sense onades, silent.  Mai ens acomiadem. Sempre tornem als llocs on vam ser feliços i als braços que ens van arrecerar. Els baladres florien i el seu anhel: un horitzó per les ales, un somni fet de rialles, una promesa de pètals multicolors... Florien els baladres quan va marxar, i tot era perfecte, lleuger, suau...  Ningú coneix el misteri del deixar enrere i del retornar... 

L’única manera que tenen d’aturar-ho és inhabilitant i empresonant els polítics del govern (per insurrecció i sedició), il·legalitzant els partits independentistes, suspenent l’autonomia, estat d’excepció, control provisional per part del virrei Millo, convocatòria d’eleccions autonòmiques i un Parlament nou amb majoria constitucionalista-unionista. O sigui, un “cop d’estat” a Catalunya, sense tancs ni sang, més fi, amb les armes de la justícia i les urnes (ambdues coses aparentment legals i democràtiques). Això és el que passarà. No tenen un altre camí. No es poden permetre el luxe de perdre CAT, perquè seria la ruïna immediata d’España. A l’exterior ningú mourà un dit per nosaltres. Si la cosa no es desmadra gaire, faran la vista grossa, serà un “assumpte intern”. Ara bé, si els catalans sortim al carrer i ens quedem al carrer, si som notícia dia rere dia als informatius de tot el planeta, encara tenim alguna possibilitat de reeixir…