En el cim del Rough Tor t’hi quedaries sempre, envoltat de pedres ciclòpies, contemplant sense cansar-te els 360 graus del paisatge cornuallès, resseguint amb la vista la sinuositat dels turons verds, escoltant els sons barrejats dels ocells amb els xais i les vaques, endevinant al fons el mar cèltic, deixant-te acaronar pel vent...
Semblen les ruïnes escampades d’una construcció gegantina. Et sents tan minúscul. M’enfilo dalt d’una gran pedra i em quedo immòbil, respirant amb calma. Tot és petit allà baix, prescindible.
I tu què ets, enmig d’aquests blocs granítics? Un tros de carn que batega, uns ulls humits que fiten l’horitzó, un anhel indefinible que malda per concretar-se...
Digues: I tu què ets? Qui ets? Què hi fas aquí, ara mateix? Què cerques?
En el cim del Rough Tor sobren les preguntes.
N’hi ha prou amb ser-hi i donar gràcies per ser-hi.
El sol és tímid, no es deixa veure.
Podrien passar les hores i els dies...
Només ser-hi i donar gràcies.
En el cim del Rough Tor sobren les paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada