ENTRELLUM

Hi ha el cel i el mar esvalotat d’onades massa tèrboles Del caire del fingir ser massa fi per acabar escopint paraules Veniu fills de l’infern (aprendre a tenir ales) veniu si sou cabals Veniu a desteixir les trames de mil karmes i aneu fins a l’oblit Perdreu lo que estimeu a còpia d’estimar-ho i sempre en voldreu més I més i més i més que tot és poc i res no és prou per al gran monstre Que devora temps i sentiments i somnis Ara hi ha el cel i el mar esvalotats I un cor cansat de ser coixí de si mateix I una altra víctima que guarda massa llàgrimes  Silenci us prego Silenci No em busqueu a la selva ni al desert No em busqueu Vull perdre’m Definitivament L’hivern és una ombra que em corglaça M’ennuego si bec i si beso també Silenci us prego Silenci

Intento imaginar Jordi Pujol ensorrat a casa seva...Què li deu dir la Marta? I els fills? I la resta de la família? Com a cristià, sabia que tard o d'hora havia de confessar els seus "pecats" (en termes penals són "delictes"), si es volia "salvar" i anar al cel... La paradoxa és que, per tal d'atènyer el cel al cel, li caldrà passar un infern a la terra... Déu ho perdona tot perquè és Misericordiós, però els humans no ens n'acabem de sortir, amb això del perdó. Com a molt, podem sentir certa com-passió ... De l'arbre caigut tothom en fa llenya. Jo el primer . Imagino Pujol ensorrat, sol, mort civilment (perquè es tracta d'un suïcidi polític i civil). No pot donar la cara, ni al Parlament ni enlloc. Està condemnat a l'ostracisme més absolut. Ell, que anava per tots els pobles i poblets de Catalunya, que coneixia els noms de la gent i tothom li deia President ... ¿Com podrà suportar que aquestes mateixes persones que l'adm...

Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui . Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula " dromomania " vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin . Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis,...

No has de canviar el món, sinó canviar el TEU món, cercar i crear les circumstàncies adients per a desenvolupar el teu potencial com a persona, sobretot quan no estàs bé i el context és advers. O les persones que t'envolten et recolzen i t'ajuden a treure lo millor de tu, o allunya-te'n, siguin parella, amics o familiars. O et valoren o marxes. La salut és lo més important (física i mental). Res ni ningú pot atemptar contra ella. Deixa la vida tòxica i les persones tòxiques ben lluny perquè t'arrosseguen al mal. Has de ser tu mateix i trobar allò que més et convé per a poder florir i fruitar. Una planta que vol sol no pot estar a l'ombra o mor. T'has de salvar. Tu ets lo més important . Ningú té dret a trepitjar-te ni a maltractar-te. Fugir no és covardia. Covardia és quedar-se allà on som infeliços. Covardia és continuar acceptant l'infern del menyspreu. Covardia és no desplegar les ales per a volar cap als teus somnis. Ningú et farà feliç. La felici...

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels ele...

Uns mesos abans de rebre el Premi Nobel, Pablo Neruda va estar deu dies a Rapa Nui. D'aquesta visita en va sortir un poemari: “ La rosa separada ” . (Vint anys abans ja havia dedicat tres poemes a l'illa en el seu “Canto General” ). El poeta constata el seu enlluernament alhora que reconeix la necessitat d'abandonar-la: Y se acabó el silencio solemne, es necesario dejar atrás aquella soledad transparente de aire lúcido, de agua, de pasto duro y puro, huir, huir, huir de la sal, del peligro, del solitario círculo en el agua desde donde los ojos huecos del mar, las vértebras, los párpados de las estatuas negras mordieron al espantado burgués de las ciudades: Oh Isla de Pascua, no me atrapes, hay demasiada luz, estás muy lejos, y cuánta piedra y agua: too much for me! Nos vamos! Neruda fuig de l'illa perquè té por de ser atrapat per ella. Cal oblidar el paradís per a tornar a l'infern de la civilització i poder sobreviure-hi. Cal deixar l'illa per a reviure-la des ...

La sang palestina és la meva sang i la teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar... Pots tancar els ulls i imaginar la mirada del nen que plora sota les runes. Pots tancar els ulls i somiar que algun dia tot aquest malson passarà. Però no passarà. El déu fet home va néixer a Betlem i l'home fet déu ha mort a Betlem. Betlem és el cel i l'infern alhora. Betlem és el niu de totes les serps. Pau i felicitat per als homes de bona voluntat. Guerra i desgràcia per als assassins de nens. No m'expliquis res més. La sang palestina és la meva sang i la teva teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar... La guerra de la informació

Fa dies que no parlo del Mestre portuguès . M'arriba un mail de Jean Robur amb un parell d'enllaços que us recomano, a un article i a un video . L' article clou així: Pessoa, no lo parece, pero es el mayor escritor de terror de la historia. El Libro del desasosiego produce miedo . Y no el miedo doméstico de ir a perder la vida sino el miedo metafísico de haber perdido el alma . Pessoa, que no tiene alma, se alimenta de las almas que se pierden con su lectura. No rinde culto a Satán sino que es su socio, proveedor de desencantados. Los envuelve y los factura al infierno, que resulta ser el lugar en el que ya estaban, sin saberlo. En la entrada del infierno clásico se advertía a los que llegaban: olvidad toda esperanza. Pessoa es el infierno, es el estado de desesperanza terminal y convincente . El video és aquest: Més videos: O Amor quando se revela , Maria Bethânia recitant Ultimatum

La decepció inevitable . No vull res de tu. No vulguis res de mi. Deixem que les coses llisquin amb naturalitat. Trobar-se i acomiadar-se. C'est tout . Entremig, TOT, el miracle. Després, el record. Un milió de paraules guardades al bagul. No cal explicar-ho. Qui ho podria entendre tret de nosaltres? La decepció inevitable . Del cel a l'infern hi ha una passa, un mail, una porta que s'obre, una silueta que s'allunya vorera avall... Del cel a l'infern hi ha el silenci fatídic, les mans fredes, els llavis ressecs, l'absència de la mirada, la por... Sempre la por. Haurem d'aprendre a ser ombres un altre cop.

Avui és 6.6.6 i diuen que s'acaba el món. Em sembla perfecte. Doncs que s'acabi. Ja durava massa, aquesta absurda comèdia. La veritat és que jo ja començava a avorrir-me com una os tra . De totes maneres, algun dia o altre s'havia d'acabar, no? Llàstima que aquest dimecres havia quedat amb una persona per a menjar xocolata ... Tant se val: el menjarem desfet a l' infern i santes pasqües. Entrellumaires: Feliç Apocalipsi Nou! No a la melsa del silenci més mesell ni a la falsa resistència de la prudència In memoriam Cada cop que mor un poeta ploren totes les paraules.

No suporto la sordidesa ni com a recurs literari. Quan la sordidesa pren forma humana, l'ésser que en resulta esdevé brut, miserable, mesquí, abjecte... L'únic antídot contra el sòrdid és l'ataràxia, la impertorbabilitat contemplativa, aquella distància prudent del que mira de dalt estant sense enllordar-se. Contra el sòrdid, la santa paciència impertèrrita, l'aire pur dels cims hiperboris. El sòrdid no ens afecta. La seva sordidesa és impotència. Per molt que escopeixi, mai no arribarà a esquitxar la sola de les nostres sabates. Ell ho sap i, per això, cada cop es rebaixa més i més fins a l'infern abominable. El seu infern. Mai els cucs no havien caigut tan baix. Vilesa, ignomínia reduplicada. No et facis il·lusions: no et menyspreo. Menysprear-te seria donar-te massa importància. La fuerza del reconocimiento es de tal calibre que no es extraño que el hombre prefiera vivir humillado que ignorado por aquel de quien quisiera ser reconocido. ( Gregorio Luri , 25-11-04...