ENTRELLUM

  Diògenes Laerci explica que un dia li van preguntar a Sòcrates si era millor casar-se o no casar-se. Ell va respondre: facis el que facis, te'n penediràs. I va afegir: casa't, si el matrimoni et surt bé, seràs feliç; i si et surt malament , seràs filòsof.  Jo, quan em vaig casar, ja era filòsof (si més no llicenciat). Vaig ser feliç fins que me'n vaig cansar, de la felicitat conjugal. Ara sóc exmarit i exfilòsof (si més no exprofessor) i gaudeixo d'una altra mena de felicitats... Fins que me'n cansi, clar.  Tot és impermanent . 

El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%.  Si, segons Buda, l'aferrament és dissort , desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. ...

Plou amb convicció. He sopat pèsols acabats d'esgranar. Hi he afegit uns trossets de pernil. Tot el que expliqui sobre la meva vida, qualsevol detall, opinió o imatge (aquí al blog, al facebook, al twitter, al youtube, a l'instagram, al google+, al linkedin, al foursquare, al pinterest, al flickr, al slideshare, al notegraphy i a la-mare-que-ho-va-reparir-tot) pot ser utilitzat en contra meva. Em tenen fitxat. Em vigilen. La cosa ve de lluny. Era una bomba humana i em van desactivar. No es podien permetre un antisistema radical ficat dins el sistema (com un tèrmit cruspint-se la fusta), ubicat en el pitjor escenari possible i amb el públic potencialment més perillós: una aula plena d'adolescents. A més, professava l'assignatura més subversiva: filosofia . Era crític i ensenyava a pensar. Sempre vaig ser llop , mai ovella negra. Els tenia ben posats i me la vaig jugar. Els equips directius (i molts companys) me la tenien jurada i, quan els vaig donar l'ocasió,...

Castanyes i moniatos fets en el forn de la cuina de llenya. Fora plovisqueja. Ambient de tardor. Es posa uns mitjons de llana gruixuts. Encén el foc a terra. Escolta el seu programa de ràdio preferit: Delicatessen . Pel finestral del menjador veu com la boirina embolica el paisatge. La tènue indefinició de les coses exteriors. De portes endins tot és més abastable. Mentre pela castanyes calentes ajuda, mitjançant el xat del Facebook, a fer una traducció del llatí. Cum puerulis Socrates ludere non erubescebat . L'autor de la frase és Sèneca. El que no explica el cordovès suïcida és quina mena de jocs perpetrava (sense enrojolar-se) Sòcrates amb els seus deixebles més estimats. Potser plourà tota la nit. Amb una mica de sort encara plegarem bolets. Llegeix tota la sèrie T

La clau de la felicitat és que el teu estar estigui d'acord amb el teu ésser . Dit en termes orteguians : que les teves circumstàncies no contradiguin ni perjudiquin el teu jo. Això sembla simple, però no ho és. En primer lloc, cal saber qui ets (" nosce te ipsum "). Aquest autoconeixement només te'l dóna l'experiència. En segon lloc, cal cercar la millor manera de viure (" modus vivendi ") segons les exigències del que ets. Si el context en el que et trobes és advers al creixement del teu ésser, patiràs i faràs patir, no seràs feliç i faràs infeliços als que t'envolten . És com calçar unes sabates que no són del teu número o portar una camisa dues talles més petita. Les costures s'estripen, tot grinyola, la vida es desgavella. Fins que no trobis el context adient per a poder escriure el text de la teva existència, sobreviuràs amb prou feines, naufragaràs sense remei. Les flors més belles no floreixen en qualsevol indret. No plantis un edelweis...

Un blog perifèric al servei de l' establishment literari, fent de comparsa, publicitant un llibre per Sant Jordi. Un blog simpàtic, apassionat, creatiu... ¿Per què Manzano no parla de la literatura que s'està fent als blogs? ¿Per què no dedica un programa especial a la ciberliteratura, Literatura 2.0, a La Catosfera Literària ? Manzano llegeix el fragment sobre el pou que vaig posar al meu post . El bloguista perifèric bolanyeja (cap novetat) i esmenta El Llibreter ... Escriptors de paper, editors de paper, llibreters de paper... Tots dins el mateix vaixell que s'enfonsa. Manzano: convida'm al teu programa quan surti EL LLIBRE MÉS IMPORTANT DE L'ANY 2008 . No te'n penediràs . NB: " Abans de Sòcrates , Plotino , molt maco; els sofistes, simpatiquíssims ". Sisplau, que algú orienti cronològicament el pallasso ofegagossets del final. Un colofó patètic. Aquí hi ha marro caricatures 1 + 2

Som el que som en la mesura que ens diferenciem dels altres, però aquesta diferència és sovint la que ens condemna. Com fou condemnat Sòcrates. Aviat farà 4 anys que bloguegem . Aquest és el post número 855 d' ENTRELLUM . Hem superat les 150.000 visites . Diuen que som un blog de referència . No estem mal situats al rànquing . Ningú no ens ha regalat res. No som genials. Només creiem en el treball (no és una fe, sinó una constància). En el treball i en la llibertat. Aquesta és la nostra voluntat de poder . [Agafeu-vos la primera persona del plural com vulgueu]. La resta són romanços.

Examen de Sòcrates a 2n. de BTX. Els poso un text de l' Apologia amb 5 preguntes. En Logan (l'alumne ianqui de qui vaig parlar en un post anterior ) fa dies que està offside , absent, aïllat... Ha deixat de ser "la novetat" i els companys passen d'ell. A mi em fa una mica de pena. Li lliuro l'examen tot i saber que, amb prou feines, aconseguirà traduir alguna de les preguntes. Després de mitja hora, veient que s'avorreix, m'acosto i li escric al paper el vers d'un poema de Charles Bukowski : Isolation is the gift El llegeix i somriu. Quan recullo els exàmens, comprovo que en Logan ha esbossat una mena de resposta: Isolation is a gift, but a key to that gift is to want it and to need it. Being alone sates the mind, but being lonely hardens the heart. A l'hora de corregir-lo, li responc: Perhaps, in the life's long way, we must harden the heart because a soft heart is very dangerous... too much tears, too much pain. Your fellow country...

A finals de juny, en el sopar de comiat de la promoció de 2n de BTX del curs passat, els alumnes em van regalar una ploma daurada en la qual havien fet gravar una llegenda demolidora: EL PUTO AMO . La ploma és una Inoxcrom que escriu la mar de bé. Em penso que enguany la portaré a sobre cada dia que vagi a l'institut. Els alumnes solen ser uns jutges implacables. Potser el que va passar és que, amb l'estrès de la selectivitat, van confondre la meva humil i limitada persona amb el Superhome nietzscheà, atès que Nietzsche fou l'últim filòsof que em va tocar explicar (jo és que m'identifico molt amb els pensadors quan els explico, sobretot amb en Fede, que és el meu ídol) Avui s'inicia un altre curs que, en el meu cas, es tracta del número 18, o sigui, que assoleixo la "majoria d'edat" com a professor. Sembla que fos ahir aquell setembre de 1989 quan vaig entrar per primer cop en una aula i, tremolós, vaig fer la meva primera classe... Després de tots ...

Com a català, sempre tinc present dos noms, dues dates i dues frases cabdals de la nostra història: LLUÍS COMPANYS en el fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc al cant del gall del dia 15 d'octubre de 1940: " Per Catalunya! " PAU CASALS a la seu de l'ONU el dia 24 d'octubre de 1971: " I'm a catalan... " (vid. video ) Tenen raó Francesc Pujols i Enric Vila : La veritat no necessita màrtirs. El que la veritat necessita són treballadors, persones que facin coses de profit perquè la humanitat progressi. En el nostre cas, la veritat catalana necessita catalans que penquin per tal que la nostra cultura s'enforteixi i avanci amb empenta cap al futur. El final de Companys (com el de Sòcrates) no m'acaba de fer el pes, però valoro el seu simbolisme tràgic. Companys i Casals són dos models, però no són els únics. Jo aspiro a ser un Pau Casals de les lletres i anar pel món ple d'orgull dient que sóc català. Els que, al final, tinguin la responsabi...

La vida està feta d'encontres i desencontres; de vegades, amb sort, també hi ha reencontres. Avui he tornat a veure una persona que feia just 22 anys que no veia. Hem dinat un arròs a banda al Tapelia de Passeig de Gràcia, 15. Amb l'ajut inestimable de l'Albariño, hem xerrat pels descosits durant cinc hores. Les nostres vides van divergir aquell estiu de 1984. Jo vaig venir cap a Barcelona i ell se'n va anar a Bonn. El retrobament d'avui m'ha emocionat. 22 anys és mitja vida. Encara recordo quan traduíem les cançons de Los Pecos al grec clàssic i al llatí macarrònic. Jo maltractava la guitarra i ell les cantava amb prou feines. Els companys del Colegio Mayor Belagua Torre II xalaven d'allò més amb la nostra música goliàrdica. Ara ja no som els mateixos, les nostres circumstàncies són distintes, però l'humor i el caràcter no han canviat. Com va sentenciar el vell Heràclit: Ηθος Ανθρωπῳ Δαιμων (el caràcter és el destí). I el destí, capriciós, conxorxa...

He leído con mazo de empatía (creo que así lo diría cualquier alumno mío que supiera lo que significa empatía) su sardónico comentario a “La historia más bella” . Y lo he hecho, la verdad, un poco ruborizado al ver la pasión que ponía usted desvirgando la candidez de nuestro colega. Pero me temo que, en los tiempos que corren, o somos como él o estamos condenados a sufrir mucho. Y, me temo también, que ni usted ni yo podemos ser como él. Una cosa sí que no le perdono: que se me libre usted de un manotazo del moscardón Sócrates , tratándolo como si fuera una mariposa . Gregorio Luri (ens honora tenir lectors com ell ) (he trobat aquest video de la Nina Simone al seu blog )

Estimado Evelio: Debo suponer que Vd. es joven o imbécil, aunque ambas cosas no son en absoluto incompatibles: se puede ser joven e imbécil al mismo tiempo sin ningún problema, suele ser lo más normal. La juventud es un defecto que, por suerte, se mitiga con la edad. La imbecilidad, en cambio, ya es harina de otro costal porque, a menudo, los años no hacen más que empeorarla. Digo esto a tenor de su "cartita" al director publicada en LV este lunes pasado . Tela marinera. Me duele en el alma que Vd. sea colega de fatigas profesionales. Un profesor de filosofía no debería pecar de tamaña candidez. Vd. ya empieza fatal: La profesión por excelencia... ¡No me joda, Evelio! No hay profesiones por excelencia , sino profesiones a secas, curros, trabajos variopintos y diversos como variopintos y diversos son los quehaceres humanos. ¿O acaso se cree Vd. superior, autosituado en la cúspide de la República platónica? Luego va y me toca los bemoles citando a Sócrates, porque este griego n...