ENTRELLUM

Segueixo estirant el fil dels sambaquis i em planto al  Museu de Sambaqui  de Joinville. N’hi ha dos més, al Brasil, de museus dedicats a aquest tema: un a  Florianápolis  i un altre a  Beirada .  Aquest és un museu petit en el qual s’exposa una col.lecció de diverses peces trobades (ceràmica, estris, ossos, collars). La Giana és la persona que fa les explicacions. M’informa que a la ciutat hi ha 41 sambaquis! Me’ls mostra en un mapa. Resulta que alguns sambaquis estan a la vora dels rius, ben allunyats del mar. Coincidim que eren llocs sagrats, amb una clara intencionalitat meta-física, en la mesura que els seus constructors eren conscients de la importància del soterrament. La Giana recalca que els esquelets trobats sempre adopten la posició fetal...  Al museu hi ha una reproducció de com podria ser el cap dels sambaquieiros. Sembla que tindrien trets mongoloides.  Em recomana que visiti un sambaqui que hi ha a la P...

No n’havia sentit a parlar mai fins que no vaig visitar el  Museu da Imigração  de SP.  Els sambaquis ( køkkenmødding )  són dipòsits de petxines acumulats per l’home prehistòric que va poblar aquestes terres abans dels tupi-guaraní. Hom suposa que amuntegaven les restes de la seva dieta en el mateix lloc durant segles, perquè sovint són tan grans que semblen dunes, tot conformant petites muntanyes. N’he pogut visitar tres, un dels quals (Garopaba do Sul) és el dipòsit de petxines més gran del Brasil (30 metres d’altura i 200 de diàmetre, amb una antiguïtat de 4.000 anys). Els altres dos estaven al Cap de Santa Marta. N’hi ha per tot el litoral brasiler, i també arreu del món: Portugal (Muge), Mar Bàltic, Estats Units, Canadà, Japó, costa atlàntica africana (Senegal, Banco de Arguin)...  La majoria de brasilers ignoren l’existència d’aquests monuments els més antics dels quals són de fa 8.000 anys, quan a Egipte construïen les piràm...

Fa una setmana que rondo per aquestes terres del sud de la Britània. He vist moltes coses, sobretot paisatges, pobles de pescadors i monuments prehistòrics. Entre aquests últims destaquen, of course, el famós Stonehenge i (menys conegut, però no menys extraordinari) Avebury, un cercle de pedres tan gran que enclou el poble dins! Amb el permís d’ambdós exemples esmentats, deixeu-me parlar-vos del gran descobriment d’avui: Carn Euny (Karn Uni en còrnic), un poblat de l’edat de ferro a prop de Sancreed (= Sacred = sagrat). Va ser abandonat pels romans l’any 400 DC. Lo més curiós del lloc és una estranya construcció que hi ha en el centre: “In the heart of the village is its most intriguing feature: a stone-walled underground passage known as fogou. This mysterious type of monument is found only here, in the far west of Cornwall. Its original function is unclear... may be a refuge, a cellar for cold storage or some kind of ritual significance...” Els arqueòlegs sempre fan el mateix: prim...

  Ha arribat el dia del Solstici, però no obriran el pàrquing fins a les 19:00. Sóc al poble de Shrewton, prop de Stonehenge. He hagut de cercar una bona ombra perquè fa 32 graus.  De bon matí he visitat Avebury, el monument megalític més gran que s’hagi trobat mai, un cercle de 100 pedres (de 4 m d’alt i 4 tones) amb un diàmetre de 335 m. A dins hi ha el poble! Abans d’arribar-hi trobem dues Avenues, alineaments de pedres similars als de Karnag. Estem parlant d’una obra més antiga que Stonehenge a la qual hi pots accedir lliurement, i pots tocar les pedres. Molt a prop hi ha Silbury Hill, el túmul (barrow) més gran d’Anglaterra (170 m de diàmetre x 40 m d’alt). Tot això es troba 30 km al nord de Stonehenge.  Pedres i més pedres, grosses, enormes, antigues, sagrades... Més misteri encara. M’apassiona el megalitisme per aquesta «raó irracional» que desafia qualsevol explicació científica moderna. O no ens diuen la veritat o no som capaços d’esbrinar-la. No sé si és pit...

  Sota les pedres rauen les formigues. Fan nius amb una escrupolosa diligència. Les larves es multipliquen. No alteris el curs de la natura. Construeixo el cromlec aplegant cent pedres. L'espai sagrat circumscrit enclou un impuls futur i ret homenatge als ancestres. La tramuntana pentina les tofes dels pins. El bosc de Cap Ras és una orquestra de rossinyols imprevisibles. La merla es passeja davant meu com si sabés que sóc inofensiu. Les formigues rauen sota les pedres.    

Sortint ran de mar, en dues hores, m'enfilo al Puig d'Esquers (606 m), un dels cims més alts d'aquesta zona. Pujo per la Serra del Socarrador i baixo pel Coll d'en Poca-sang. Dia ennuvolat i un xic ventós. La part final de l'ascensió se m'ha fet dura, pel desnivell i pel vent fred provinent del Canigó, encara nevat. Al voltant del cim hi ha dos dòlmens (o el que queda d'ells) i alguns cairns (túmuls de pedres). La panoràmica des d'allà dalt és simplement impressionant.   Ara que toco pedres cada dia tot cercant l'equilibri entre elles, m'apassiona encara més el megalitisme. Fa 2 setmanes vaig escapar-me a La Bretanya per a poder veure, entre altres coses, els espectaculars i increïbles alineaments de Karnag o O 0 O 0 O 0 O 0 O 0 O o Avui he afegit una pedra als cairns, com marca la tradició i, en el meu cas, la devoció. Igual que aquella pedra que el dia 20 d'octubre de 2014 vaig deixar a La Cruz de Ferro mentre feia el Camí de ...

El temple de Venus. Així s’havia de titular la novel·la. No sé exactament per quin motiu. Potser perquè molt abans de ser el Cap de Creus va ser el Cap de Venus, paratge de mítiques ressonàncies paganes on els antics pobladors neolítics alçaren dòlmens i els grecollatins fundaren Emporion i Portus Veneris. El temple? Sant Pere de Rodes abans que esdevingués monestir benedictí. Seria prou engrescador endinsar-se pels viaranys de la història i grimpar fins al Castell de Sant Salvador per albirar la sortida del sol o l’hora màgica de la posta. Entre la badia de Roses i el Canigó, la plana empordanesa és una taula parada plena de vinyes i oliveres. L’endemà de la tramuntana tot és nitidesa i calma. Hi ha res més pur que l’horitzó del mar?  Així volia enfocar l’obra: localisme esotèric, prosa poètica, un dietari sense ambicions, un cant a la vida, perquè no n’hi ha prou amb ser feliç, sinó que cal consignar-ho.

Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. Ombres fútils, que diria Pessoa. M'importa un rave el que hi pugui haver a Mart. Segurament molta pols còsmica i un silenci tan espès que deu fer feredat.  Ahir, des del capdamunt del Puig Alt, talaiava la terra que m'acull, aquest miracle de pedra i de mar, la costa i l'interior, el nord i la badia, un cel eteri tacat de núvols esqueixats... Guaitava les cales de Jóncols i de Montjoi, albirant el Port de la Selva i més enllà. Envoltat de necròpolis i cistes , meditava sobre la relativitat del temps i dels espais... Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen.  Ens queda la bellesa del món, l'instant de l'èxtasi eròtic en el qual oblidem el que som per a esdevenir-ho tot i res, buits i plens alhora. Ens queden els mots i els versos que escrivim i la mirada còmplice d'una altra ànima que vola frec a frec fent ti...

La Pedra del Diable

No vull fer un resum de l'any que s'acaba, sinó destacar només algunes coses subjectivament importants... He pujat a la Pica d'Estats He redescobert un menhir He visitat Grècia He entrevistat Vila-Matas He saludat la Cicciolina He recollit el Premi Nadal Batle He tingut 1.125 visites en un sol dia He assolit l'autoritat 100 de Technorati He anat d' enterrament He acudit a mani festacions He assistit a conferències He escrit un pròleg He participat en un llibre per a nens He ideat un llibre 2.0 He fet amics He intentat ser una mica millor L'any que comença promet. La Catosfera_08 farà història. Si no passa res, aquí seguirem, al peu del canó. Que tingueu un bon any, entrellumaires ! Estaré uns dies desconnectat...... [Música: Love is a game de The Magic Numbers ]

Però les investigacions de Toni Ibáñez, un aficionat a la natura i l'arqueologia, van portar fa poques setmanes fins al menhir de la Pedra del Diable. Fins i tot es treballava amb la hipòtesi que aquest monument megalític hagués estat destruït a mitjan anys seixanta del segle passat quan es va eixamplar el camí. Ibáñez va preguntar als pagesos de Vallromanes –el menhir queda molt a la vora del terme municipal d'aquest poble del Vallès Oriental– fins que va aconseguir que el portessin fins al lloc. Després va informar el museu de Vilassar de Dalt. Contraportada d'El Punt Maresme d'avui Tots els posts sobre La Pedra del Diable [En castellano]

Avui he rebut a la bústia l' Informe sobre La Pedra del Diable que ha confeccionat la secció d'arqueologia del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Han tingut l'amabilitat d'adreçar-me una carta d'agraïment i de citar fragments d'aquest humil blog en el recull d'antecedents històrics. Podeu consultar l'informe sencer aquí . Gràcies Vicenç Corbera de Can Maura ( a.c.s. ) Gràcies Manel San Francisco de Can Raspall Gràcies Albert Fàbrega ( blog ) Gràcies Enric Ortega (Museu Arxiu de Vilassar de Dalt) Aprofito per a recomanar-vos aquest blog sobre megalitisme andorrà: David Gálvez Casellas Tots els posts sobre La Pedra del Diable Notícia al Diari Maresme Notícia al diari Avui Notícia a La Pinya

Diumenge al matí, al Concurs de Pintura , vaig trobar en Josep Pericas , l'exalcalde , una de les institucions vives del poble, i vaig fer-li cinc cèntims de la nostra troballa . Ell no la coneixia, però em va dir que parlés amb en Manel de Can Raspall , que ell segur que em podria proporcionar més informació. Manel San Francisco Andreu viu al costat del restaurant Can Raspall , situat a Coll de Clau, en la carena que separa Teià de Vallromanes. Hi he pujat a migdia i, tot entrant al restaurant, he trobat una dona de 65 anys... Hola, bon dia, miri, vinc de Vallromanes i busco en Manel... En Pericas m'ha dit que podia parlar amb ell... Parlar de què? Jo sóc la seva germana, som tres germans, ell és el gran... Ah, doncs si vostè és la seva germana potser em pot ajudar... Resulta que estic buscant informació sobre la Pedra del Diable... Aleshores ella ha somrigut i els ulls se li han il·luminat. La Pedra del Dimoni ! Sí, sí... I tant. Era molt a prop de casa nostra. Deien que cre...

Havia quedat amb l' Enric a les 10:30 a la Creu d'en Boquet. Mentre l'esperava assegut a la vora del punt d'informació del Parc , sota l'ombra del pi majestuós que presideix la cruïlla, he menjat raïm de les vinyes properes. Boníssim. El deixen madurar perquè agafi grau. A l'hora prevista han començat a arribar vehicles, cotxes i tot-terrenys, cinc, sis, set, l'un rere l'altre, amb gent de totes les edats... L'Enric havia convocat amb menys de 24 hores una bona colla de persones de Vilassar de Dalt, de la secció arqueològica del Museu Arxiu , responsables del Parc , però també curiosos que volien comprovar amb els seus propis ulls la realitat de la troballa . Una trentena de persones que he hagut de guiar camí de Vilassar avall fins al revolt que hi ha abans de Can Mamet, punt en el qual ha calgut aparcar els vehicles. A peu hem enfilat l'antic camí que mena a Can Gurguí. Després d'un tros de pujada, a l'altura de Can Duch , el camí segu...

Aquest matí he rebut el següent mail: Benvolgut Toni, Primer de tot em presento: soc l'Enric Ortega, arqueòleg i tècnic del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt . A través del Parc m'han passat el teu contacte per tal de comentar diferents temes sobre la Pedra del Diable . Ens hem de felicitar de la localització d'aquest menhir , ja que les referències que en teníem és que havia estat destruït als anys 70 (possiblement va ser mogut del seu lloc originari), és per aquesta raó que m'interessaria molt que puguessim quedar per tal que m'ajudis a localitzar-lo. Pots contactar amb mi al telèfon 93 750 74 XX o 667 182 XXX o per correu electrònic. El Museu Arxiu té una secció d'arqueologia que organitza exposicions i activitats de protecció i difusió del nostre patrimoni arqueològic, i tingues per segur que si identifiquem aquest menhir com el de la Pedra del Diable emprendrem diferents tasques de protecció i difusió: la primera incloure aquest elem...

Aquest matí he tornat a visitar La Pedra del Diable (un dels menhirs més importants de Catalunya, segons l' Albert Fàbrega ). Si l' anterior vegada vaig trobar una ferradura , avui he trobat un aixadell rovellat i desmanegat (sense mànec vull dir). Estava mig amagat entre la pinassa en un corriol que mena a Can Duch, la masia més propera, que havia estat restaurant i ara crec que està tancat. No sé si hi viuen o no. Hi tornaré per a investigar i fer fotos. Can Duch, a més d'estar molt a prop de La Pedra del Diable , és un edifici peculiar amb una torre que s'aixeca sobre el bosc... Baixant cap a casa, mentre menjava raïm, amb la meva troballa penjada del cinturó, se m'acudit un relat o, més ben dit, el títol d'un relat: El diable viu a Can Duch . Aquesta tarda començaré a escriure'l. 20:59 Ja està escrit i postejat: A RANVESPRE

Ahir al vespre concert de la Franca Masu al Casal de Vallromanes, dins la programació de Trobadors i Joglars . La cantant algueresa és, probablement, el millor que ha passat per la sala polivalent d'ençà que la vam inaugurar . Va cantar en català, sard, castellà i italià. La mediterraneïtat en estat pur, aquàtica, nítida, blavíssima. Jazzejant, fadejant, la Franca ens va bressolar l'ànima amb les essències de la música popular de la seva illa. Magnífica interpretació de la cançó Alfonsina y el mar . Un aplaudiment especial per a l'acordionista (Fausto Beccallossi i el seu fantàstic bandoneó ). Llàstima que la sala estava mig buida. No ho entenc. Jo dec ser un extraterrestre. La majoria de la gent en té prou amb el futbol, el politiqueig i la platja. Cultura ? Per desgràcia, l'autèntica cultura sempre serà elitista. La crítica: El 9 Nou (20.7.07) --&-- Avui, a les nou del matí, m'esperava l'Albert Fàbrega a la plaça de l'Església. Havíem quedat perquè v...

El terme municipal de Vallromanes està encerclat per quatre fites: 1- El Castell de Sant Miquel + poblat ibèric 2- El Dolmen del Collet d'en Gurri 3- La Roca Foradada 4- La Pedra del Diable Ubiquem-les en el mapa: El Castell de Sant Miquel (1) marca el límit amb el terme de Montornès. Al nostre vessant de muntanya hi ha el poblat ibèric, del qual en parlaré un altre dia. El Dolmen (2) ( aquest concretament és una galeria coberta amb lloses de volt que conserva una de les lloses del sostre i part del corredor) està situat en el límit amb el terme de Santa Maria de Martorelles. La Pedra del Diable (4) pertany a Vilassar de Dalt (per pocs metres no es troba dins del nostre terme!). S'hi arriba per l'antic camí de Premià, agafant un trencall a mà dreta que hi ha entre Can Gurguí i Can Raspall. Aquesta pedra és un menhir que devia fer tres metres (està escapçada per un extrem) i que ara jeu en un revolt del camí... Me la va ensenyar en Vicenç de Can Maura ( a.c.s ) com si f...

(27.06.07) La Pedra del Diable (16.07.07) Visita amb l'Albert Fàbrega (28.08.07) El diable viu a Can Duch (14.09.07) El menhir de la Pedra del Diable (15.09.07) Seguint el rastre d'Obèlix (18.09.07) En Manel de Can Raspall (09.11.07) Informe sobre La Pedra del Diable (16.11.07) El menhir retrobat (06.05.08) Passejada a La Pedra del Diable INFORME DEL MUSEU ARXIU DE VILASSAR DE DALT Premsa: Diari Maresme Web Vilassar de Dalt Avui La Pinya El Punt