27.6.07

La Pedra del Diable

El terme municipal de Vallromanes està encerclat per quatre fites:
1- El Castell de Sant Miquel + poblat ibèric
2- El Dolmen del Collet d'en Gurri
3- La Roca Foradada
4- La Pedra del Diable
Ubiquem-les en el mapa:

El Castell de Sant Miquel (1) marca el límit amb el terme de Montornès. Al nostre vessant de muntanya hi ha el poblat ibèric, del qual en parlaré un altre dia. El Dolmen (2) (aquest concretament és una galeria coberta amb lloses de volt que conserva una de les lloses del sostre i part del corredor) està situat en el límit amb el terme de Santa Maria de Martorelles. La Pedra del Diable (4) pertany a Vilassar de Dalt (per pocs metres no es troba dins del nostre terme!). S'hi arriba per l'antic camí de Premià, agafant un trencall a mà dreta que hi ha entre Can Gurguí i Can Raspall. Aquesta pedra és un menhir que devia fer tres metres (està escapçada per un extrem) i que ara jeu en un revolt del camí...

Me la va ensenyar en Vicenç de Can Maura (a.c.s) com si fos un secret molt ben guardat. Suposo que us preguntareu el per què d'aquest nom tan misteriós. De pedres i altres obres diabòliques n'hi ha escampades arreu. A Santa Pau, per exemple, n'hi ha una altra.

El 7.9.01 vaig escriure un article al setmanari Contrapunt de Mollet on parlava de La Pedra Salvadora de Mollet. La pedra molletana ja no existeix, però al CEIP Pau Vila de Parets tenen una Pedra del Diable dins el pati! A més, l'adreça d'aquesta escola és Avinguda de la Pedra del Diable, 45. La llegenda diu que, de nit, el Diable traslladava grans pedres des del Montseny per a construir el pont de Martorell, però vet aquí que un gall va cantar abans d'hora i l'última pedra que li mancava per acabar l'obra va caure a Parets.

Els menhirs i altres megàlits sempre han estat considerats sagrats, sovint relacionats amb la fertilitat (per la seva forma fàl·lica). L'adoració de les pedres s'anomena litolatria la qual fou prohibida pel cristianisme en el Concili de Nantes (segle VII). Va ser precisament el cristianisme el que (com tantes altres coses) les va demonitzar i destruir o, en el millor dels casos, les va cristianitzar convertint-les en "creus" de terme.

Aquest matí he tornat a visitar la Pedra del Diable. Eren les vuit quan m'he assegut damunt seu. Hi he estat una bona estona. Escoltant els ocells, meditant. Una pau infinita. No he vist el Diable per enlloc. M'ha vingut el record d'en Vicenç... Em va dir: "Abans estava plantada, però quan van eixamplar el camí la van tombar, deixant-la on és ara."

No hi ha res més trist que un menhir abatut. Jo l'aixecaria. Per cert, què hi pensen posar dins la nova rotonda que estan fent a l'entrada del poble? Jo proposo que hi plantin un menhir...


Caminant per Vallromanes

2 comentaris:

itstimetodance1 ha dit...

Me querias ver en segundo? Todo solucionado. Pero...¡hay que ver la de gente que pasa por el careto bonito...!

att;
[itstimetodance1]

Carles ha dit...

Toni,
He llegit el teu poema "més a prop", que tens a A Ranvespre, i m´ha semblat ben bonic, suggerent i delicadíssim. Com que en aquell bloc no hi ha la possibilitat d'afegir-hi comentaris, he pensat de fer-t'ho saber d'aquesta manera.