ENTRELLUM

Intento recordar quan va començar el meu nomadisme... Potser quan vaig marxar a Pamplona amb 18 anys, o abans, quan em perdia caminant pels camps de l’horta lleidatana i tornava a casa en fer-se fosc... L’adolescència era una dèria per fugir del guirigall de la família nombrosa embotida en un pis del carrer Saturn. Fugides físiques i espirituals, a través de la parròquia de Sant Pau, i després amb l’Opus... Sempre a l’encalç de nous horitzons. Se’m quedava petita la ciutat provinciana, el barri de la Mariola, aquella troupe de germans mocosos i aquella escola religiosa amb companys de l’equip de bàsquet amb els quals guanyàvem tots els partits. Ho recordo amb melangia.  Mai no en vaig tenir prou. Mai. He viscut a Lleida, Pamplona, Barcelona, Montornès, Vallromanes, Ripollet, Mollet, Terradets, Roses, Palau Saverdera, Alpicat, Llançà... Sense comptar els països que m’han acollit més temps: Xile, i últimament Brasil. Fins ara n’he visitat 45. I segueixo.

La veritable religió brasilera és la música. El concert de Maria Bethânia anit a Vivo Rio resumeix molt bé l’energia poderosa dels sons i la batucada. Brasil en estat pur.   Plou a Rio. Ipanema deserta. Copacabana deserta. Els dies tropicals arriben a la seva fi. He sigut molt feliç aquestes dotze darreres setmanes. El passaport no em permet perllongar més dies la meva estada. Ha sigut el segon hivern aquí (on és estiu). Demà passat celebraré el meu aniversari, també per segona vegada en terres brasileres. No puc estar més agraït.  He visitat els estats de São Paulo, Minas Gerais, Bahia, Paraná, Santa Catarina i Rio de Janeiro. He fet 6.000 km en cotxe i he caminat centenars de kms per selves i platges. Moltes platges.  M’enduc l’aroma dels paisatges i el sabor de la seva gent. Els brasilers són càlids, oberts, generosos. Viuen una realitat dura (un país corcat per la corrupció i trinxat per la criminalitat), sense deixar de cantar i balla...

Contemplo el món des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, amb una xafogor enganxifosa que no em deixa pensar amb gaire clarividència.  Neu a Catalunya. Un país bloquejat en tots els sentits. Bombes sobre la població síria. La meitat d’emissores de ràdio brasileres són religioses, amb predicadors incansables que esgaripen més que parlen. Us tradueixo la darrera bestiesa que he escoltat: Sabem que estàs arruïnat, que els deutes et devoren, que no tens crèdit enlloc... Però si encara et queden 120 reals (30 euros) has de córrer cap al Banco do Brasil o el Banco Itaú per tal d’ingressar-los en aquests números de compte... Fes-ho ara mateix, el més aviat possible. Només 120 reals. Repetim números de compte... Veuràs com actua Jesús el Fill de Déu en els propers dies... La millor inversió de la teva vida!! (sic) La desesperació, la pobresa, la ignorància, la fe...  Bombes sobre Síria. Neu a Catalunya. Des del Tròpic de Capricorn, sota les palmere...

Brasil és el campió mundial en el rànquing de la violència criminal, amb 59.080 morts per actes violents l’any 2015. Uns 162 cada dia. Un mort cada 9 minuts. Els darrers 15 anys han mort a Brasil per homicidi intencionat més persones que els habitants de Sevilla o Seattle. Ja superen les víctimes de la guerra de Síria... Les causes són múltiples: tràfic i consum de drogues il.lícites i alcohol, contraban, crim organitzat, comerç d’armes, explotació sexual i, per damunt de tot, la galopant injustícia social.  La solució no és incrementar la repressió policial i construir més presons, sinó invertir en l’educació i promoure la religió (aspecte fonamental per als brasilers, com a font de “criteri moral”). Hom suposa que si els pobres creuen en Déu no són tan violents... Una utopia romàntica insostenible si mantenim l’actual distribució de la riquesa que només incrementa la marginalitat i la desesperació dels miserables.  Aquest és el costat fosc del país del carn...

"Em reinvento cada dia i em desdibuixo cada nit. Batego, que és prou. No em defineixis, per l'amor de déu. No sóc misogin. El que passa és que les dones volen allò que mai he tingut ni els puc oferir: docilitat, submissió, claudicació... És com les religions, que totes es resumeixen en un AMÉN. No puc creure en elles (religions i dones, tot al mateix sac). Podria adorar-les una estona, quan es deixen, quan es baden com roses i esdevenen deesses de debò... Encabat resulten carregoses. Tard o d'hora, surt la mare, la policia o la sacerdotessa que vol fer-te passar per l'adreçador. Llavors les insulto, me'n foto i toco el dos ben de pressa. No sóc misogin, sinó prudent. Què coi volen, de mi? El que tinc (ben poca cosa) és meu i només meu: caminar lliure. A Finlàndia o allà on sigui. Obrir camins."  Fragment del dietari " Viatge a Hiperbòria " (20-7-2016)

Si Jesús va fer creure al món que podia caminar sobre l'aigua, per què no podria fer creure jo que puc volar? No calen drogues. Només has de saltar i moure els braços amb convicció. Que els braços esdevinguin ales és sols una qüestió de confiança.  La llibertat ha de ser creada. No la regalen ni la venen enlloc. Depèn de tu. Els altres voldran negar-te-la, retallar-te-la. Els altres no suporten que t'enlairis i els deixis a terra amb un pam de nassos. Llavors, amb l'excusa d'estimar-te, intenten fer-te baixar, proven d'acollonir-te amb la vella tàctica de la por: que prendràs mal, que la caiguda pot ser mortal... (les religions i tota mena de submissions es basen en els mateixos romanços). Què coi sabran ells, si no han volat mai? Oblida les seves gesticulacions i la seva cridòria gallinàcia. De dalt estant en tens prou amb els núvols, els ocells, el vent...  Ai dels humans-àncora! Ai dels esclaus que maleeixen la llibertat! Ai dels que (diuen que) t...

En el capítol X del llibre Una mestra a Katmandú , Vicki Sherpa visita un gueshe ("doctor en metafísica budista") el qual li revela una antiga profecia escrita fa 700 anys pel guru Padmasambhava ... Existeix una cova entre els cims de l'Everest i el Makalu l'entrada de la qual s'obrirà quan arribi la Tercera Guerra Mundial. Arran d'aquesta conflagració, morirà molta gent, i només se salvaran els que descobreixin aquesta cova i hi entrin. Els afortunats seran aproximadament cent mil persones.  Quan ho escolta, la Vicki es queda perplexa. És que no ha llegit l' Apocalipsi ? Segons el darrer llibre de la Bíblia, la xifra exacta dels "escollits" serà 144.000. Seran els que estiguin marcats amb el signe de la TAU , altrament dits tauistes .       

És quan tornes a casa que t'adones que el món era inhòspit i que la gent era aliena als teus sentiments. Descalç, amb els peus sobre l'herba, dones tombs al claustre d' Eunate . Nou tombs mentre reses l'Ave Maria en llatí que vas aprendre fa 30 anys en un campus preciós molt a prop d'aquí. Melangies.  El Camí no s'acaba, només és un parèntesi. Ja has fet 400 km en 15 etapes . Hi tornaràs aviat perquè el Camí enganxa. Quan hi tornis t'adonaràs que casa teva era inhòspita i que tu eres aliè als sentiments de la gent. Un alien. Un outsider. Mai t'has sentit d'aquí i, per això, sempre marxes...  Trobar l'equilibri entre les arrels i les ales, entre l'amor i la llibertat. Estimar l'horitzó mentre enyores una abraçada. Caminar sense mirar enrere, sinó enfora i endins, sentint que la vida batega a cada passa. Caminar per a adonar-te que "la casa" i "el Camí" són febles metàfores d'allò que cerquem...

Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets . T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA . La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços , les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i origi...

Hi ha mites que ens acompanyen tota la vida, com ara el mite de l'amor o el mite de la llibertat . N'hi ha més, però aquests dos resumeixen molt bé l'essència contradictòria de l'humà (un mico malalt que sempre vol el que no té). Quan dic mite vull dir entelèquies senti-mentals, idealitzacions que han cristal·litzat a partir de nombrosos inputs (educació, religió, pel·lícules, cançons, mimetismes del ramat...)  La realitat, en canvi, acostuma a tirar pel dret, imposant la seva evidència a còpia de fets consumats. Quan allò que somiàvem acaba resultant un desastre, no ens plantegem pas que el somni fos erroni, sinó que persistim en l'error, suposant que la propera vegada reeixirem. És com aquell que va construir una casa enmig de la riera i que, després que la rierada la destruís, s'entesta a construir-ne una de nova al mateix indret. Som així de carallots. Sense mites no seríem humans. Sense mites no hi hauria espiritualitat.  No es tracta, doncs,...

Intento imaginar Jordi Pujol ensorrat a casa seva...Què li deu dir la Marta? I els fills? I la resta de la família? Com a cristià, sabia que tard o d'hora havia de confessar els seus "pecats" (en termes penals són "delictes"), si es volia "salvar" i anar al cel... La paradoxa és que, per tal d'atènyer el cel al cel, li caldrà passar un infern a la terra... Déu ho perdona tot perquè és Misericordiós, però els humans no ens n'acabem de sortir, amb això del perdó. Com a molt, podem sentir certa com-passió ... De l'arbre caigut tothom en fa llenya. Jo el primer . Imagino Pujol ensorrat, sol, mort civilment (perquè es tracta d'un suïcidi polític i civil). No pot donar la cara, ni al Parlament ni enlloc. Està condemnat a l'ostracisme més absolut. Ell, que anava per tots els pobles i poblets de Catalunya, que coneixia els noms de la gent i tothom li deia President ... ¿Com podrà suportar que aquestes mateixes persones que l'adm...

Surts a les 8 en punt del matí, el sol et fa l'ullet, carrer Nou amunt fins a la Font de Dalt . Prens el camí de Sant Onofre i comences l'ascensió. T'esperen 500 metres de desnivell fins assolir el cim de 670 m. Passes per la Cova de Veta Negra . 35 minuts. Respires i beus un glop d'aigua. Contemples la panoràmica. Avui farà calor. No notes el cos. És una sensació estranya, com si la ment i el cos no anessin junts. De vegades t'adones que els batecs s'acceleren més del compte. Llavors t'atures un instant i fas una respiració profunda. No hi ha límits. Quan arribes dalt de tot i mires el rellotge no t'ho creus. Menys d'una hora. Has pujat a Sant Salvador Veritable (l'etimologia de Verdera és aquesta: Ver-ta-dera) per la via més costeruda possible. No estàs com una puta cabra, sinó que ETS una puta cabra. Medites. Recordes les 100 primeres pàgines que has llegit del llibre El santuario del Grial en el catarismo . A la portada hi ha una foto de...

 Vam inventar la divinitat... Déu ets tu... 

El cel ha estat tot el matí carregat de núvols, però no ha caigut ni una gota. Ell ha anat al mercat de Tremp a comprar fruita, verdura i planter per a l'hort. L'home que venia el planter ha dit que no calia regar perquè plouria de dues a tres. Les persones que l'han sentit han somrigut. S'ha endut 20 espinacs, 10 escaroles, 10 cebes, 6 cols i 5 apis. Tot plegat li ha costat 2,5 euros. Tan bon punt ho ha plantat ha vist que havia fet curt, atès que encara quedava lliure un bon tros de bancal. En l'espai que resta hi sembrarà llavors de pastanaga, raves, faves, soia, etc. L'horticultura és cultura en el sentit més profund i originari del terme: conrear ( colere ) la terra és el pas previ per a poder conrear el cos, la ment i l'esperit. Es tracta de trobar l'harmonia entre les diferents parts. De res no serveix haver llegit milers de llibres si has perdut el lligam ( religio ) amb la natura. L'error fonamental de la modernitat (i ja no diguem de l...

Matí assolellat. Nova ruta amb la moto: Toló , Bonrepòs , Comiols, Covet , Gramenet, Merea . Toló no existeix com a poble. Els dos únics habitants censats actualment són el Pete i la Lou, propietaris de l'aïllada casa rural "Tros de la font" en la qual ofereixen apartaments i Bed & Breakfast. Després de visitar Bonrepòs (que pertany a la Diputació de Lleida ), s'ha atansat fins al poble vell de Comiols el qual està situat a tocar d'un parc d'energia solar. Enrunat i abandonat, ara serveix de pleta. Allí ha fotografiat les restes d'un carro, símbol d'un passat que no tornarà. L'església romànica de Santa Maria de Covet ha estat la gran descoberta d'avui. L' ornamentació de la portalada principal és una cosa extraordinària. Val la pena desplaçar-s'hi per tal d'admirar el que pot donar de si la pedra ben treballada: àngels, evangelistes, músics, acròbates, ocells, lleons andròfags... Veritable apoteosi de la iconografia cr...

Primer vaig creure en la religió , després en la filosofia , més tard en la literatura ... A hores d'ara el que està en crisi no és solament el meu compte corrent, sinó la meva fe en les paraules . A mesura que passen els anys sóc més escèptic . Em pregunto quina serà la propera fe que em captivi... Et tinc a tu, la natura i el silenci . (¿O ets tu, la que em tens a mi, com em tenen la natura i el silenci?). L' amor no és una fe, sinó un fet, cosa que no és cap déu ni cap idea ni cap paraula. No necessito creure en tu perquè sé que ets real, sovint més real que jo mateix. En mi ja fa dies que no hi crec. La vida és un seguit de descreences.

M'he tornat a confessar, he tornat a combregar, a resar el parenostre, l'avemaria i el Regina Caeli . He tornat a llegir el relat de la Passió de Jesucrist. Com Ell, he mort i he ressuscitat. He tornat a besar el crucifix que tantes vegades vaig besar a Pamplona. La fe m'ha sostingut a les hores més fosques. Avui fa sol i el vent s'endu tots els neguits. El cel és ras com el meu cor. L'Amor, només l'Amor, val la pena. Déu és Amor .

I'm walking by the river. I just want to be alone. La meva malaguanyada vida. La puta primavera amb les seves putes flors. Els putos ocellets amb les seves putes cançonetes. Ja corren les serps. Ho he perdut tot. Guanyo aquesta buidor plena de llibertat inútil. Guanyo sencer l'horitzó, cims nevats, cel i núvols, l'apoteosi de la contradicció. Dins el sepulcre, talment Crist, somio la resurrecció. Trobaran el meu cadàver per la ferum pestilent que desprendrà dies després de mort. Cremeu-lo i llenceu les cendres a l'abocador. No cal embrutar més platges i més rius. Puto Pessoa. Puto Nietzsche. Em cago en la puta mare que els va parir. El riu va ple d'aigua. Vomitives calçotades familiars. El meu cor fet xixines . Ja ploraràs. Sempre s'acaba plorant. Les llàgrimes són la signatura de la veritat . La resta és pura farsa, il·lusionisme. Dins el sepulcre, a les fosques, deixo d' esperar que truquis, que tornis. Se me'n fot. Només vull estar sol per assabo...