19.8.14

L'acció imprevisible dins la plenitud còsmica


Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets. T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA. La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços, les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i original. No has de guanyar ni ser vençut. Sigues lleuger com un núvol blanc. Purifica't mitjançant el dejuni i la continència. No cal buscar ni escapar-se. Accepta sense escollir. No imitis ningú. Crea el teu propi camí. Flueix. Tranquil, sense por, deixa anar coses i persones, deixa't anar. I arribarà l'harmonia, la pau, la saviesa, la llibertat, l'acció imprevisible dins la plenitud còsmica.

    5 comentaris:

    Xavi ha dit...

    Ens calen deus quan l'home cerca el superhome i es la natura qui fa o desfa? Escoltar el cos es fugir de l'anima o netejar-la de tot allo que hem creat i que no es correspon a la realitat del cos únic i universal? I de ser aixi, no estem donant a la natura, al cos, atributs tambe divins?

    Sempre cerquem deus, per petits que siguin.

    Toni Ibanez ha dit...

    Gràcies Xavi per plantejar les teves qüestions, totes molt interessants. Intentaré respondre-les...

    1- En principi, Déu és una mera paraula, és a dir una etiqueta, una categoria. El superhome és un ideal d'autosuperació, cosa que està molt bé partint de la imperfecció nostra. Un déu, en canvi, és perfecte (si no no seria déu) i, al meu entendre, la relació amb ell només pot ser de submissió o pregària. Entre jo i la meva autosuperació el que es produeix és una relació positiva, un repte que em permet confiar en mi mateix i no pas en la gràcia divina com un do immerescut.Per tant, en aquest sentit, sóc nietzscheà. La Natura fa i desfà, certament, però nosaltres també fem i desfem... vull dir que, com a Natura creadora que som, podem aspirar a ser millors (BonsHomes). Resposta: no ens calen déus, sinó consciència i voluntat d'autosuperació en harmonia amb l'energia còsmica.

    2- Cos, ànima i esperit també són paraules, etiquetes. El que hi ha (en nosaltres i en tot l'univers) és matèria i energia. El cos és la materialitat concreta que som i l'ànima l'energia que anima aquesta materialitat, és a dir, no poden separar-se (com molt bé va sentenciar Aristòtil amb el seu hylemorfisme: unitat substancial). Anar contra el cos és una aberració, com ho és oblidar-se de l'ànima. La naturalitat saludable ens portarà a tenir cura del nostre cos per tal d'optimitzar-ne l'energia la qual ha de connectar-se amb el cosmos (Natura), que també és un Gran Cos Material que conté una Energia Total que ni es crea ni es destrueix, sinó que només es transforma. La nostra actual concreció humana és una d'aquestes transformacions còsmiques la qual cosa implica que formem part d'un Tot Únic malgrat que, fenomènicament, ens pugui semblar que som individus separats de la resta.

    3- "Deus sive Substantia sive Natura" (va dir Vanini). O Déu és la Natura o no existeix. La meva idea de la divinitat la pots trobar en aquests dos vídeos:

    http://entrellum.blogspot.com.es/2014/04/divinitat.html

    Entendre la Natura com a divinitat s'anomena panteisme (tot és déu). Però no oblidis que tu també ets Natura...

    Xavi ha dit...

    Quan dius que venim de la Natura i que som Natura, i que la Natura es Deu, estem afirman que nosaltres, com fills de la Natura tambe som deus. Si nosaltres som anima i cos, la Natura tambe es cos i anima. Entenem anima com el fet de pensar i sentir. La mirada que es perd quan l'esser viu mor i encara no s'ha degradar el seu cos. El primer que es perd quan ja no som subjectes conscients i tenim la mirada perduda.

    Llavors, aquiexa anima de la Natura, pensant i sensible, no es com un Deu? La ciencia estudia el cos de la Natura, i enten els essers vius com unes trasformacions. Pero, es la consciencia un producte en el proces de transformació o es troba immanent des de l'inici? Depenen de la resposta ens trobarem en el No Ser, el buit, el que no era Natura, allo que es i no te Naturalesa. Al contrari, hi trobarem un Deu. Quina es la veritable resposta?

    Acceptar que no ens calen respostes per a totes les preguntes. Que la nostra visió del tot es limitada perque la nostra capacitat es limitada. Que som essers que aspirem al tot pero ens quedem en el no res. Que soms els seus fills, pero no reconeixem la nostra filiació, ja que volem trobar un sentit a tot, fins i tot al no res. I tot perque no acceptem la nostra vulnerabilitat, la nostra contingencia. Es el problema de ser massa conscients i de no acceptar la realitat de la nostra vida condicionada per la propia Natura, amb les seves lleis, de pensar i sentir massa. De ser com som i com ella ens ha fet.



    Toni Ibanez ha dit...

    la filosofia (racionalisme) fracassa a l'hora de donar respostes a les preguntes fonamentals de l'ésser humà i de l'univers. El Logos es queda curt sempre. La paraula és insuficient perquè la paraula és ombra i la divinitat és Llum.

    Nosaltres som natura conscient de si mateixa. La consciència té gradacions i, per tant, podem ascendir des de la matèria mineral fins als éssers animats que comparteixen la capacitat creadora.

    No es tracta d'entendre-ho, sinó de comprendre-ho, de sentir-ho. L'obertura del tercer ull ens permet una nova mirada més enllà de lo fenomènic. Ascendim en els nivells vibracionals per assolir l'energia que ens allibera de les aparences i ens permet veure EL QUE ÉS, la Veritat, la Realitat. No debades s'anomena "Il·luminació" (satori) aquest estat en el qual transcendim qualsevol limitació racional per atènyer l'essència última de totes les coses.

    Xavi ha dit...

    Fins i tot, Deu pot deixar de ser solsament un mot, una paraula com tu dius i ser una realitat conscient i d' inabastable comprensió donada la nostra limitada capacitat d'entendre i sobretot d' esser. Deu relativiza a l'home ja que el fa vulnerable. La' home cerca a Deu per la seva propia humanitat, el veure's tant petit en un tot que no pot mesurar ni entendre amb plenitud.