22.8.14

Viatjo sol


Ens fa por el silenci i la solitud. Al capdavall, com deia Fromm, el que ens fa por és la llibertat, per això cerquem totes les escapatòries possibles, que són moltes: família, amistats, amors, xarxes socials, treball i altres "distraccions" creades pel Sistema per tal de mantenir el ramat anestesiat (entertaintment, mass media, futbol, política, música, art, and so on). Per què ens fa tanta por ser lliures?

La darrera pel·lícula de la Tognazzi planteja aquesta profunda qüestió. Irene, la protagonista (Margherita Buy, esplèndida, broda el paper), explora la frontera que hi ha entre fer-allò-que-toca-fer o bé escollir el teu camí personal sent allò que Orwell anomenava "una minoria d'un sol". Aquesta opció és la del "boig". El no-boig és el normal, el convencional, l'ovella blanca que s'integra mimèticament en la societat. Irene té dubtes perquè és humana i perquè la seva vida és imperfecta, com la de tothom. Malgrat els moments de fragilitat, no defalleix. Ningú té dret a jutjar-la. Que el gregarisme de la majoria s'imposi sobre les excepcions individuals no implica que una opció sigui millor o més bona que una altra.

Sempre he defensat que el fet de viatjar sol és molt més enriquidor que anar acompanyat. Normalment, la companyia ens distreu, ens obliga a mantenir una conversa-bombolla que ens impedeix obrir-nos a la realitat que tenim al davant, limitant la comunicació amb els altres. Proveu de viatjar sols i veure-ho quina diferència!     

Irene no és cap heroïna, sinó simplement una dona que ha après a estimar la seva solitud, és a dir, la seva llibertat. Que no és poca cosa en els temps que corren...         

2 comentaris:

Xavi ha dit...

Un día varem dir que el cos de l'home esta fet per complementar-se amb una parella, i completar-se. Quina es la parella del qui viu en solitud? L'onanisme de qui solsament troba satisfacció en ell mateix, per la por que te d'emparellar-se, de fracassar. O be, la persona que trascendeix, fugint de la seva sensualitat per esdevenir un esperit lliure pero solitari, i molts cops incomode a la seva propia naturalesa.

Toni Ibanez ha dit...

De la parella n'he parlat repetidament. Vid. label "parella":

http://entrellum.blogspot.com.es/search/label/parella

I sobretot aquest apuntament:

http://entrellum.blogspot.com.es/2009/10/contra-la-parella.html

Certament, el cos humà està dissenyat per a l'acoblament sexual, almenys durant l'època fèrtil.

Lo de l'aparellament no té res a veure amb això. És una imposició social, un mecanisme de control que prové de la por i de la inseguretat. Demostra més por el que s'aparella que el que no ho fa.

La sensualitat, com diria Schopenhauer, és el parany que ens posa l'espècie per tal de perpetuar-se. Ens utilitza, vaja. Parlem de "sentiments" quan es tracta de necessitats. Si aconsegueixes superar aquest esclavatge (i depèn molt de l'edat), pots aspirar a la llibertat veritable.

Quan parlo de solitud no la plantejo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. Solitud = llibertat, però això no exclou les relacions humanes, que seran molt selectives i no pas fruit d'unes necessitats, pors o inseguretats (aix, la fràgil autoestima!), sinó conscients i enriquidores.

No hi ha receptes generals. Crec que s'ha de provar tot: hi haurà etapes de la vida on t'aparellis i etapes on t'estimis més estar sol.