ENTRELLUM

Tramuntana. La lluna plena d'anit va portar mals averanys. L'amic L. té un tumor al cervell que li ha trastocat la parla. El pronòstic és lleig. Encenc una espelma i prego per ell mentre em vénen a la memòria les hores compartides... Accepto amb serenitat els trasbalsos del destí.  L'espectacle de la Mar d'Amunt esvalotada, l'arc de Sant Martí que he vist sobre el castell de Quermançó, el regal de cada instant, allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren sense demanar-nos permís, sovint sense misericòrdia. Quins núvols més bonics. Sol i pluja alhora. El cel és un mapa indesxifrable.  Ahir em deies que el teu camí continua sense mi , amb solitud, amb el silenci dels estels (que brillen, no necessiten parlar, no poden ser posseïts). Em desitges pau i benediccions. Així sia. Allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren. Àngels que s'acomiaden.  T'estimo L. T'estimo N .     

  El 2015 m'ha portat una capçalera nova al blog (la foto me la va fer ma filla el dia de Nadal a Howth ), un nou vehicle i una nova residència . El somni s'havia demorat molts anys, però finalment s'ha materialitzat de forma esplendorosa, gairebé increïble.  En direcció sud-est, veig els pobles de Llançà i El Port de la Selva, amb els cims de Sant Salvador de Verdera i el Pení. De nit, pampalluguegen dos fars. La Mar d'Amunt, el Cap de Creus, la brava mar que s'escumeja contra els esculls del Cros. Hi toca el sol tot el matí. Davant mateix hi passa el camí de ronda. Marxapeu del Cap Ras . No, no es pot demanar més.  El 2014 en vam fer cinquanta. Vam començar-lo a Islàndia i el vam acabar a Irlanda . Entremig, el Camí de Sant Jaume , la Provença i el Canigó , entre altres coses. El 2015 seguirem viatjant, caminant, fent cims... i escriurem, per descomptat. La banda sonora serà marítima i el color predominant el blau.  Posats a demanar, demano ...

Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta: Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç.  - Què vol dir "viure veritativament"? - Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica...  - O sigui, viure sol, com un ermità ... - Per què ho dius, això? - Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot,...

Ens fa por el silenci i la solitud. Al capdavall, com deia Fromm , el que ens fa por és la llibertat, per això cerquem totes les escapatòries possibles, que són moltes: família, amistats, amors, xarxes socials, treball i altres "distraccions" creades pel Sistema per tal de mantenir el ramat anestesiat ( entertaintment , mass media , futbol, política, música, art, and so on ). Per què ens fa tanta por ser lliures? La darrera pel·lícula de la Tognazzi planteja aquesta profunda qüestió. Irene, la protagonista ( Margherita Buy , esplèndida, broda el paper), explora la frontera que hi ha entre fer-allò-que-toca-fer o bé escollir el teu camí personal sent allò que Orwell anomenava "una minoria d'un sol". Aquesta opció és la del "boig". El no-boig és el normal, el convencional, l'ovella blanca que s'integra mimèticament en la societat. Irene té dubtes perquè és humana i perquè la seva vida és imperfecta, com la de tothom. Malgrat els moments...

Recullo a Correus un paquet procedent de l'Uruguai. Conté un llibre de tapes blaves amb la foto d'uns pardals a la portada. Es tracta de Gorriones de la plaza d'Isabel Hernández Tibau. La Isabel viu a Montevideo i és una assídua comentarista d'aquest blog. Aquesta és la seva opera prima . Dins hi trobem cinc relats que evoquen la infantesa escrits des de la mirada madura i lúcida d'una dona plena de sensibilitat. Em va demanar que li fes un  pròleg i vaig escriure això: Dicen que nuestra verdadera patria es la infancia, el paraíso donde transcurrieron los primeros años de nuestra existencia, entre la inocencia y la curiosidad, cuando todo era hambre y sed de conocimiento. Lo que entonces fueron acontecimientos que marcaron nuestra educación sentimental e intelectual, con el tiempo se transforman en hitos que nutren nuestro ser maduro, memorias que nos enraizan con las fuentes originarias de las que bebimos durante los primeros pasos de nuestro camino vital...

Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur ). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc , parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres . Tu no ets tan important. Stay behind the light, you have a reason to hide

Baixant de Sant Onofre he fet un pom de flors Espigolant-les al vol mentre cantava el rossinyol  Liles i grogues i blanques i rosades A l'ombra dels castanyers he sabut la teva mort Miro el cel i la mar, propera i llunyana Tanco els ulls i m'endinso en els records Te n'has anat de puntetes, silenciós Qui ens podria robar la teva rialla ? Baixant de Sant Onofre he fet un pom de flors Liles i grogues i blanques i rosades Són, amic meu, per a tu

La primera vegada que vam coincidir va ser el juny de 2005 a Sant Cugat, a les jornades sobre el nou dietarisme dels blogs que va organitzar Vilaweb. Fa vuit anys! Aleshores ningú en sabia gran cosa, del fenomen catosfèric. Ell era allí, amb la seva inconfusible còrpora, amb aquell entusiasme encomanadís, excessiu de mena, energèticament inesgotable. Recordo que no parava de fer fotos i que va perpetrar alguna intervenció de les seves. Quan agafava el micròfon era perillós. Garlava i garlava pels descosits. Si en Sani era present, segur que no passava desapercebut. La paraula que el definiria és "entranyable".  Després vam continuar la nostra relació virtual a través dels blogs i dels mails. Era un brollador d'idees, sempre estava rumiant projectes. Jo li retreia el nom del seu blog: Dipofilopersiflex . Déu n'hi do, li deia, no podies buscar-te'n un de més complicat? Ell reia. En Sani sempre reia. Professor de francès , va saber aprofitar les eines d...

Descansa en pau, amic. Sani Girona a Entrellum (Ara no puc escriure res...) En parlen en Miquel  i la Júlia

Company ,  Em prenc la molèstia d'enviar-te un mail per a donar-te la benvinguda al club dels sociòpates. El gest simbòlic d'eliminar els comptes de FB i TW implica un cert outsiderisme admirable. Servidor ho va fer fa un temps i, inevitablement, hi va recaure... si no, quina gràcia tindria? No estic segur tanmateix si la sociopatia és una mania o una variant esotèrica del narcisisme. Potser és pur esnobisme.  És quan ens ocultem que som més visibles als ulls de Déu.  Atentíssimament  T

A la vida és molt important saber passar pàgina, aprendre a sortir dels mals rotllos el més aviat possible, no quedar-se encallat massa temps en els fanguissars o en els paranys que ens parem a nosaltres mateixos. Perquè tot és mental. Fora bufa i rebufa la tramuntana, hi ha piròmans pirats pertot arreu i, des de fa dos dies, he començat a fer l'hortet, la qual cosa em manté ocupat de mans i de ment. És el segon intent d' hort en el qual m'involucro amb cos i ànima. M'ajuda en Sam, el meu veí okupa, marroquí de bressol, suís de formació i empordanès de vocació. Un bon amic amb el qual parlo molt de filosofia.

Bufa tramuntana de la bona. Tota la nit ha estat bufant. Des que vaig arribar aquí que l'esperava. Diuen que les tramuntanades d'estiu no tenen res a veure amb les d'hivern. Aquesta és suportable, sobretot si ets a recer, com ara estic, assegut a l'eixida, sota la glicina, albirant el Montgrí més enllà de la badia. Sovint el vent s'esvera i parla llengües estranyes que vénen del nord. Provo d'entendre el que em diu... El meu procés d' empordanització progressa adequadament.   Ahir vaig pujar a Perpinyà i vaig aprofitar per a saludar una amiga que aviat farà 85 anys. La Renada segueix tan vital i lúcida com sempre. La seva petitesa física contrasta amb el seu immens esperit de donassa eixerida, apassionada i militant. Un exemple absolut, una mestra en majúscules. L' incendi de La Jonquera crema des del migdia. La columna de fum s'estén sobre l'Empordà i gran part de la badia. Les previsions anuncien una davallada del vent per ...

Trobaré a faltar les mallerengues que, juganeres, fan cabrioles davant el finestral mentre es mengen les mosques mortes que els deixo sobre la lleixa. Trobaré a faltar la pacífica presència del llac que, taciturn i savi, m'acompanya totes les hores com un amic fidel. Trobaré a faltar l'horitzó de les altes muntanyes, les nítides estrelles, el far de l' Hostal del Llac . Trobaré a faltar els bambús que vaig plantar i el bosquet de roures rere la casa, les sargantilles passejant-se per la terrassa, els esquirols saltironejant de branca en branca, els conills travessant el carrer, la fressa dels senglars, el cant del cucut, el vol dels muricecs, l'hort ple d'espinacs, bledes, faves, pèsols, pastanagues, raves, cebes, alls... Trobaré a faltar el Sant del Bosc, la cascada i el roure centenari. Trobaré a faltar les converses amb l' Andy i la Paloma . Trobaré a faltar aquesta solitud pregona feta de tendresa, la veu de la meva ombra xiuxiuejant-me versos inversembla...

1- Tant de bo hagués tingut el coratge de viure una veritable vida per mi mateix, no la vida que els altres esperaven de mi.  2- Tant de bo no hagués treballat tant. 3- Tant de bo hagués expressat més els meus sentiments. 4- Tant de bo hagués estat més temps amb els meus amics. 5- Tant de bo m'hagués permès de ser més feliç És allò que diu Thoreau a Walden : A veure si arribarà l'hora de la mort i te n'adonaràs que no has viscut. Life is a choice. It is YOUR life. Choose consciously, choose wisely, choose honestly. Choose happiness. Encara hi ets a temps. Fonts:   Top five regrets of the dying (Susie Steiner, The Guardian) Regrets of the dying (Bronnie Ware) Dietari de Terradets

  Tres homes ens hem retrobat després de trenta anys. En teníem divuit quan els nostres camins van separar-se. No pot ser "casualitat" que, per art de màgia, haguem tornat a coincidir. Avui hem passat el dia junts en un indret molt especial . Ens hem posat al dia. Xerra que xerraràs, hem descobert que les biografies s'assemblen en molts aspectes, adonant-nos d'alguns paral·lelismes força sorprenents. No us estic explicant una novel·la ni una pel·lícula. La realitat sempre supera a la ficció. Ho he viscut incrèdul i agraït. He guanyat dos amics. Una setmana abans de retrobar-nos, un dels homes va somiar-me. No meyspreeu els somnis. Som allò que les dones que ens han estimat han fet de nosaltres. És l'amor qui ens esculpeix, de vegades amb tendresa i de vegades a martellades. La llum que cerquem enmig de les ombres sovint apareix en uns ulls que et miren. No hi ha res més profund que la mirada. Dietari de Terradets

Com tu , que mai no seràs riu, menut i transparent, davalles innocent pels estimballs rocallosos. Com tu, que avances sota el glaç i t'esmunys terra endins cercant el millor camí per a ser tu mateix. Com tu, que has patit tempestes i sequeres, melodia d'aigua que fecundes les arrels. Com tu, amic i mestre, vull aprendre a fluir acaronant les pedres, emmirallant-me en el cel, mentre somio l'esclat d'una altra primavera. videopoemes

S'ha d'estar molt tocat del bolet per a llevar-se a les set del matí un diumenge de mitjans de novembre, agafar la moto i, amb una temperatura de cinc graus i boira espessa, fer 10 km de carretera i 10 km de pista pedregosa Montsec amunt. Però ell és així, sempre ho ha sigut; així el van parir i em temo que així continuarà fins al final. A l'anada se li van glaçar les mans les quals, malgrat els guants, van haver de ser reanimades amb el caliu del tub d'escapament. A la tornada van ser els peus, els que van patir els efectes del fred, perquè no hi ha botes de Gore-Tex® que suportin quatre hores seguides trepitjant herba molla. La sensació de caminar amb els mitjons xops és força desagradable. La primera hora només va trobar fredolics. El fredolic és un bolet delicat i recòndit. Sol aparèixer sempre en grup, amb totes les tonalitats del gris, mimetitzant-se amb les pedres que l'envolten. S'ha de tenir molta cura a l'hora de collir-lo. Si l'agafes pel ba...

El més important és el retrobament amb la natura i amb un mateix a través de la solitud. Les ciutats allunyen les persones de les coses senzilles, convertint-les en contenidors foscos i buits, aparadors envoltats d'aparadors. L'artificialitat de la vida urbana ens separa de l'autèntica vitalitat, confinant-nos dins el cercle viciós de les necessitats innecessàries. Cal escapar de la ciutat per a retrobar els espais oberts i el batec del propi cor. En la cova més pregona, en el bosc més frondós o en el cim més elevat, la qüestió és sentir que formem part d'un tot amb la resta d'éssers vius, que no som superiors, sinó simplement humans, amb defectes humans i virtuts humanes. Cal retirar-se, almenys unes hores, uns dies, per a prendre consciència de la realitat real, que no és pas la que surt a la TV o als diaris. Ell ja fa mesos que no llegeix la premsa ni mira la TV. Escolta els ocells i fita l'horitzó. S'ha fet amic de les mallerengues i del pit-roig. ...

Ha sortit caminant de casa i, seguint la carretera vella de Terradets, ha arribat fins a la presa. Després de travessar la C-13 i passar sota el pont de la línia de ferrocarril s'ha endinsat en el barranc del Bosc . La sendera emboscada pujava progressivament. El descens cap al torrent l'ha fet a través d'una petita tartera, sempre seguint les línies de pintura groga. A l'altra banda del torrent el camí s'enfila fent ziga-zagues fins que arriba al trencall en el qual un cartell ens indica que la Roca Regina és cap a la dreta. Des del capdamunt de la Roca, amb una paret vertical de 300 metres de desnivell als seus peus, ha pogut gravar el vol majestuós dels voltors . Sense batre les ales, enduts pels corrents d'aire, s'enlairaven formant cercles. Quina enveja poder sobrevolar-ho tot amb tanta facilitat i elegància. S'ha demorat una bona estona contemplant el paisatge: la Conca de Tremp, el pantà , el Congost ... Ha davallat a través d'ombrívols bos...

Un dia, prenent un mojito, li vaig dir a la Maribel que s'havia de plantejar seriosament la possibilitat de publicar els seus poemes. Ella, amb la discreció i humilitat que la caracteritzen, no ho veia gaire clar. Des del primer dia que la vaig sentir recitar al Smiling Jack sabia que aquells versos tenien força i qualitat. Avui podem congratular-nos perquè la idea s'ha acabat materialitzant. La Maribel Mir ( Carlota ) i la Beatriu C. Durany han parit un llibre a quatre mans i a dues llengües. Poetesses de veritat. Us les recomano. Aquest vespre a les 20:30 presenten el poemari al pub The City Arms de la ciutat de Lleida. Els addictes al vers no hi podem faltar. 34PDCYYNGVCQ