19.12.14

Pessoa i la veritat



Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta:

Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç. 

- Què vol dir "viure veritativament"?

- Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica... 

- O sigui, viure sol, com un ermità...

- Per què ho dius, això?

- Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot, com les cartes en el joc... si vols guanyar, clar. 

- La vida no és un joc.

- Però tu vols guanyar, oi?

- Guanyar què? Jo el que vull és no perdre'm....

- Mai ningú no s'ha perdut. Tot és veritat i camí... Saps qui va dir aquesta frase?

- No.


- Ah. I ell va viure veritativament?

- Jo diria que no...

- Per què?

- Perquè va confiar massa en les paraules, i les paraules no són la veritat de la vida...

- Una mica ermità sí, que ho va ser...

- Va viure sol, però molt ben acompanyat per les paraules i el seu desassossec... 

- I doncs?

- Doncs res. Que és complicat...

- Que és complicat què? Viure veritativament? Ser lliure? Ser feliç? Entendre Pessoa?

- És complicat trobar la senzillesa, malfiar-se de les paraules, deslligar-se dels lligams, aturar-se un moment, respirar fons, mirar l'horitzó i confiar que tot anirà bé...

- I tot anirà bé?

- Ho dubtes?

- No, la veritat.      

6 comentaris:

Anònim ha dit...

No estic d'acord en que "ningú no s'ha perdut", hi ha molta gent perduda i que es perd diàriament. Tampoc estic d'acord que per guanyar s'hagi d'amagar "coses". Que tu hagis viscut d'una altra manera no significa que no hi hagi gent que visqui veritativament.

D'altra banda, com podria dir-t'ho? Utilitzem tan sovint els signes d'exclamació i els emoticons que mostren sorpresa que ja perden el seu valor... Ho intentaré: és un post molt original!!! M'ha agradat molt!!! Molt diferent dels que has fet fins ara (que jo recordi...), i no em refereixo només a la forma. Sembla que estiguis en una altra etapa Toni...

Si és així que la nova etapa et porti fruits i tingues en compte que les complicacions que esmentes són inherents a la vida i al creixement.

Tot anirà bé!

Toni Ibanez ha dit...

Pessoa volia dir que fins i tot les pèrdues o esgarriaments en el Camí de la vida també formen part del camí. O dit altrament: els errors o els fracassos conformen la veritat final, sempre i quan n'aprenguem la lliçó.

Sobre guanyar o perdre, em remeto a l'Evangeli (Mt. 16,26): ¿De què ens serveix guanyar el món si perdem l'ànima?

Xavi ha dit...

Pessoa em posa trist. Te un gran talent literari...encara que em depremeix. Viu en la mentida d'aquell que creu que tot respon al seu estat d'anim.

Viure de veritat (ja el fet de viure es veritat) es davant de tot alliberar-sé de les il.lusions que nosaltres mateixos creem per auto-enganyar-nos.

Ningu escull viure...el nostre origen mai es una decisio propia. Si ho pot ser la nostra vida. Son les nostres eleccions les que donen o treuen sentit al que fem.

Shen ruen

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Diria que Pessoa no va confiar mai massa en les paraules (el poeta és fingidor) i crec que no es va molestar ni mig minut en cercar un objectiu tan mediocre i de poca volada per un ésser de la seva alçada espiritual com ara la felicitat. Potser Alberto Caeiro sí que va ser feliç, però és que aquell era un savi (de ficció), i potser només són autènticament feliços els savis (de ficció?) i els infeliços. Potser tota saviesa és una ficció, en el fons? I, la veritat, com va dir aquell, què és la Veritat?

Toni Ibanez ha dit...

Xavi, estic d'acord amb tu: Pessoa ja no em posa, és massa intel·lectual. Fa dies que intento oblidar-lo, encara que el seu virus és dels potents.


Òscar, lo de l'alçada espiritual no ha de contradir-se necessàriament amb ser feliç (a no ser que siguis cristià i pensis que aquest món és una vall de llàgrimes on hem vingut a patir).

Insisteixes molt en la "ficció"... Pessoa fingia que fingia, és a dir, va ser un pobre desgraciat humanament parlant. La lucidesa no sempre va acompanyada de saviesa i acostuma a portar decepció, desengany, pessimisme.

Què és la veritat? Molt fàcil: l'adequació entre tu i la realitat, és a dir, la naturalitat, és a dir, la no-ficció. Per això viure literàriament no és viure veritativament.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

No sóc cristià, sóc agnòstic, però el Crist en va dir algunes de bones (o això diuen), com la que citaves de Mateu. Reflexionaré sobre el que dius, amb paraules. Si hi ha alguna altra manera de reflexionar-hi "veritativament" que no sigui amb paraules, m'encantaria saber-la, però suposo que no me la podràs explicar. "Veritat" és una paraula.