ENTRELLUM

Jo no sóc Antoni Casas Ros , sinó Antoni Ibañez Ros . Malgrat que coincidim en el nom i el segon cognom, no tinc res a veure amb el misteriós autor d' El teorema de Almodóvar . De fet, no en sabia res d'aquest llibre ni d'aquest enigmàtic escriptor fins que no vaig llegir les últimes pàgines del Dietario voluble de Vila-Matas, on ell també afirma que " No, no soy Casas Ros ..." Al llarg del seu Dietario, V-M cita alguns blogs, però no esmenta ENTRELLUM . Tampoc no diu res de l'entrevista que li vaig fer a mitjans de febrer de 2007 . Almenys, em queda el consol de què el meu nom hagi pogut inspirar el nom d'aquest escriptor emmascarat ... Llegeix les primeres pàgines del llibre El blog de ACR

"La literatura no es un oficio, es una enfermedad; uno no escribe para ganar dinero o caer bien a la gente, sino porque intenta curarse, porque está infectado, porque lo ha ganado la tristeza." Ricardo Menéndez Salmón , citat per Enrique Vila-Matas a la p. 230 de Dietario Voluble Com gairebé tots els adolescents em sentia sol i estava trist. Per a fugir de la solitud i de la tristesa em vaig refugiar en Déu . Parlava amb Ell tot el dia; Ell m'escoltava, m'ajudava, em donava forces per a continuar endavant... Fins que un dia vaig deixar de creure en Déu. Llavors és quan vaig començar a escriure. Escriure és parlar amb un mateix i parlar amb tothom, amb tothom que vulgui llegir-te. Les paraules i els lectors et fan companyia i t'alegren una mica... Però la veritable malaltia és la vida -una malaltia crònica i mortal-, i no estic gaire segur que la literatura hi pugui fer gran cosa.

"Sobre la cumbre observé la lógica iniciática de sus formas y la certeza del imposible regreso" D.G. Los adolescentes furtivos (inèdit) He trigat 80 pàgines a trobar una errata, però al final l'he trobada. Bé, més que una errata, és un descuit. La frase és aquesta: Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al hay que llegar És evident que s'han descuidat de posar un que entre al i hay . Per tant, la frase completa hauria de ser: Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al que hay que llegar Es tracta de la frase que enceta la darrera anotació de l'any 2006 en el Dietario voluble de Vila-Matas , publicat per Anagrama el setembre de 2008 (1a. edició). M'encanta trobar errates en els llibres, i més si són d'editorials tan prestigioses com aquesta. Però anem al contingut de la frase, que és el que realment m'interessa. La idea del retorn és un tòpic literari consagrat des ...

Contemplo les evolucions de la bromallada mentre alterno la meva dispersa atenció entre els fragments del Dietario voluble de Vila-Matas i les cançons de Love of Lesbian . Ara no plou. Tot és humitat. La riera fa goig. L'ànima és líquida. Tinc milions paraules a la punta dels dits. El vent de llevant empeny els núvols. Em quedo impassible esperant l'impossible. Tot és tan enigmàtic que no val la pena plantejar-se la pregunta fonamental. Cada resposta un fracàs. Hi ha el precipici. Hi ha l'ombra. Hi ha la pluja que esbandeix les branques despullades dels arbres. Hi ha massa esperances, massa. No hi ha treva. No hi ha escapatòria. Fugim pels espadats , arrapats a les esquerdes, com sargantanes embogides, amb les ungles plenes de sang... PODCAST

Ens el vam trobar a la Plaça de Santa Eulàlia quan estàvem prenent un resfresc en una terrasa després de la presentació de LCL a Can Alcover . En Biel el va en veure passar, el va saludar, i ell va venir fins a la nostra taula. Després me'l van recomanar molt vivament, sobretot el seu últim llibre: Pèls i senyals . Parlo de Sebastià Perelló . M'ha fet gràcia trobar que a la línia 9 de la pàgina 12 el narrador del llibre esmenta la Plaça de Santa Eulàlia. Més endavant, aquest indret tornarà a sortir a les pàgines 71 i 136. La trobada fou la nit de dijous passat després d'un dia d'allò més emotiu i calorós. No coneixia Perelló. Al juny va presentar el llibre a Can Alcover . Ahir me'l vaig comprar i avui llegit està. El protagonista es diu Felip, fa de falconer a l'aeroport i és un solitari recalcitrant i desbruixolat que s'esbrava escrivint el seu quadern menjussat , un soliloqui excessiu, una logomàquia plena de descripcions i reflexions, parant esment en...

Avui faré una cosa que no he fet mai: escriuré una llista amb les meves principals influències literàries. Per influència literària entenc no solament els autors dels llibres que he llegit (perquè aleshores la llista seria quilomètrica), sinó sobretot els autors dels llibres que he viscut . [Algun dia explicaré la diferència entre un "llibre llegit" i un "llibre viscut", i què significa "viure un llibre"] He limitat la llista a 16 escriptors (5 catalans, 4 alemanys, 2 francesos, 2 britànics, 2 castellans i 1 portuguès) tres dels quals encara són vius. Els escriptors vius afegeixen a la seva influència literària també una influència humana o biogràfica. Voilà : Màrius Torres Fernando Pessoa Hermann Hesse Friedrich Nietzsche George Orwell Louis-Ferdinand Céline Arthur Rimbaud D. H. Lawrence J. W. von Goethe Thomas Mann Josep Pla Guillem Viladot Biel Mesquida Enric Vila-Matas Renada Laura Portet Antonio Machado [ Avís per a despistats : això NO és un me...

Comencem amb els primers versos de la primera Elegia de Duino de Rilke . Fito & Fitipaldis : Acabo de llegar . Actes a Vallromanes . Llibre Tot recordant amics de Josep M. Mestres Quadreny . L'obra d'art no descriu ni explica res, únicament s'expressa a si mateixa. La forma és el fons. Recordem Fernando Fernán Gómez y Paco Candel . Nou disc de Luz Casal : Espérame . Llegim el relat Vida de poeta d' Enric Vila-Matas , inclòs en el seu últim llibre Exploradores del abismo . Las obras de arte, escasas, dan contenido intelectual al vacío. Parlem de Rilke i Ronda . Luz Casal: Regalé . Anunciem CATOSFERA (jornades de reflexió sobre blogs i web 2.0) que se celebraran a Granollers el 25, 26 i 27 de gener de 2008 . Comentem un article de Marc Vidal sobre Granollers. Informe de la Fundació Bofill sobre l'educació a Catalunya. Espriu : fragment de Primera història d'Ester .

Jo sóc molt perillós quan entro a les llibreries. M'ho emportaria tot. Per això procuro no acostar-m'hi gaire. Avui he anat a Granollers per un assumpte i, de retop, he acabat dins La Gralla . Ho confesso: no ho he pogut resistir i he caigut en la temptació. Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa . He adquirit quatre volums : una guia de bolets, dos llibres de relats i una novel·la. Conec personalment dos dels escriptors ( EVM i MD ). El portuguès (amic íntim de Pessoa ) es va suïcidar a París quan tenia 26 anys. Com d'habitud, me'ls llegiré tots alhora. En tindreu notícies.

Van Morrison + Vila-Matas . El segon VM m'acaba de deixar un comentari a propòsit de la música que he posat del primer VM com a fons musical del blog. A més del Someone Like You , he afegit The Last Laugh , on VM canta amb Mark Knopfler; Comfortably Numb , on ho fa amb Roger Waters; i Steal My Heart Away . I de regal: aquest video . Vagi de gust.

S'ha fet esperar una mica, però per fi podeu escoltar l'entrevista que vam fer aquest dilluns a EVM . Dura 42'. Ja em direu què us sembla... Entrevista: post + audio

A les 11 en punt sóc al portal de Travessera de Dalt, just davant de la parada del bus 24. La portera em confirma que és aquí i que encara no ha arribat ningú. Espero el Joan i el David. Hi ha un trànsit de por, molt de soroll, contaminació. Veig pintades a la mitjana que es queixen d'aquest fet. He pogut aparcar el cotxe en una zona blava propera. 2 € per una hora. Em sembla caríssim. Primer arriba el Joan. El David sempre fa tard. El David és el tècnic de la ràdio , l'encarregat d'assegurar l'enregistrament de l'entrevista. Són dos quarts de dotze passades quan agafem l'ascensor que ens pujarà fins a la sisena planta de l'edifici. En sortir al replà, escoltem que sona una música: La Traviata. Timbre. L'Enric triga una mica a obrir-nos. Quan ho fa, apareix tot vestit de negre: camisa negra, pantalons negres, cinturó negre, samarreta negra, mitjons negres... El calcer, en canvi, és clar, còmode, d'anar per casa. M'han dit que es molt tímid. Cert...

... de l'entrevista que vaig tenir ahir amb VM . Paciència.

De vegades, alguns somnis es fan realitat. Si no passa res, el proper dilluns 12 a les 12 h . seré a casa de l' Enrique Vila-Matas fent-li una entrevista per al programa de ràdio que dirigeixo . Si algun(a) entrellumaire vol suggerir-me preguntes, que les deixi als comentaris. Posts on he parlat de VM El meu agraïment a l'amic Joan Andreu i a Jordi Herralde , sense els quals no hagués estat possible. Entrevista: post + audio

Aparquem el cotxe davant la Porsche de l'Avinguda J. V. Foix . L'edifici on es troba la seu de l'editorial Anagrama fa cantonada amb el carrer Pedró de la Creu. Façana de totxo vermell. Jordi Herralde (JH) va comprar aquest local a Grijalbo. Pugem les escales fins al primer pis. El rebedor és ple de pòsters publicitaris dels llibres que ( since 1969) ha publicat la casa. La noia de recepció ens diu que ens esperem. M'acompanya un vell amic de JH, que és el que ha concertat l'entrevista. Van fer les milícies junts a Castillejos. JH va ser un dels enginyers industrials més joves d'aquest país. Ara és un dels editors independents més respectats del panorama literari mundial. Estic emocionat. Fa molt de temps que somiava aquest moment. Apareix amb un somriure, fem les presentacions. Em trobo davant d'un home septuagenari que encara conserva una bona tofa de cabell blanc. Vesteix amb senzillesa: camisa blau cel sota un jersei blau marí. Beslluma bonhomia. Quan...

19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental Miquel Bauçà: poeta invisible . Bloggers presents (que hagi vist o saludat): Tina & Co , Subal & Co , Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula. L'actor Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup? Tinc la impressió d'haver assistit al tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya . Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els...

Ja fa temps que les coses se t’escapen de les mans. La il·lusió –ingènua il·lusió- de què controles la teva vida, allò que t’envolta i, fins a cert punt, els altres, la realitat, el món... Però aquest «poder» que t’atribueixes és del tot inversemblant. No controles res, ni tan sols els teus pensaments, ni els teus sentiments... Més aviat ets controlat per ells. Entren i surten quan volen, i sovint es queden per a fer-te la guitza. La bola de neu creix i, quan vols aturar-la, ja t’ha passat per sobre, ja t’ha esclafat. Se t’escapen les coses, sí. No les pots abraçar. Tens seriosos problemes a l’hora de comprendre els altres: els seus gestos, les seves expectatives, les preguntes que et fan... Els veus com un decorat: titelles damunt d’un escenari parlant una llengua estranya. Es mouen, riuen, ploren, criden, et miren astorats... Et provoquen, volen que reaccionis... Però tu no en fas cas. Se t’escapen les coses, sí. L’exterioritat: allò que no et pertany. Tu, que m’escoltes, ¿realment e...

Després se'n va anar, desaparegué en la penombra en la que precisament viu desaparegut. A ell , sens dubte, sempre li ha resultat més fàcil desaparèixer que a mi. Comptat i debatut, la seva condició natural és la d'estar desaparegut i aflorar només de tant en tant, a ser possible en moments no gaire oportuns. Jo vaig romandre allí una estona. Encara que era migdia, vaig escollir de moure'm durant una estona més en tenebres, com si aquest fos un camí o una sendera obscura que se m'oferia a través del dubte. Posats a dubtar, m'estimava més fer-ho en la penombra . "Dubtar és escriure", deia Marguerite Duras. Perdut en la penombra i enmig de tota mena de dubtes, vaig deixar de tenir-los, tal com suposava, quan em vaig dedicar a comparar un dels meus pares amb l'altre. Allí, en aquest terreny (i segurament només en aquest), no tenia cap dubte. Ni tan sols en la penombra . O potser no tenia cap dubte precisament per estar en ella, en l'obscuritat. Enr...

¿I jo a qui m'assemblo? Doncs segurament tinc alguna cosa d'equilibrista que, en una albereda de la fi del món, està passejant per la línia de l'abisme. I crec que em moc com un explorador que avança en el buit. No ho sé pas, treballo a les tenebres i tot és misteriós. Només sé que em fascina escriure sobre el misteri de què existeixi el misteri de l'existència del món, perquè adoro l'aventura que hi ha en tot text que hom posa en marxa, perquè adoro, a més a més, aquella línia d'ombra que, en creuar-la, ens porta al territori del desconegut, un espai en el qual aviat tot ens resulta molt estrany, sobretot quan veiem que, com si estiguéssim en l'estadi infantil del llenguatge, ens toca de tornar a aprendre-ho tot, per bé que amb la diferència que, de nens, ens semblava que tot podíem estudiar-ho i entendre-ho, mentre que a l'edat de la línia d'ombra veiem que el bosc dels nostres dubtes no s'aclarirà mai i que, a més, el que a partir d'ale...