7.9.08

Pèls i senyals

Ens el vam trobar a la Plaça de Santa Eulàlia quan estàvem prenent un resfresc en una terrasa després de la presentació de LCL a Can Alcover. En Biel el va en veure passar, el va saludar, i ell va venir fins a la nostra taula. Després me'l van recomanar molt vivament, sobretot el seu últim llibre: Pèls i senyals. Parlo de Sebastià Perelló.

M'ha fet gràcia trobar que a la línia 9 de la pàgina 12 el narrador del llibre esmenta la Plaça de Santa Eulàlia. Més endavant, aquest indret tornarà a sortir a les pàgines 71 i 136. La trobada fou la nit de dijous passat després d'un dia d'allò més emotiu i calorós. No coneixia Perelló. Al juny va presentar el llibre a Can Alcover. Ahir me'l vaig comprar i avui llegit està.

El protagonista es diu Felip, fa de falconer a l'aeroport i és un solitari recalcitrant i desbruixolat que s'esbrava escrivint el seu quadern menjussat, un soliloqui excessiu, una logomàquia plena de descripcions i reflexions, parant esment en els detalls, amb tots els pèls i senyals. L'apoteosi de la subjectivitat que malda per fer-se objectiva. Felip monologa fins al sadollament, fins l'extrem de dissoldre qualsevol argument en benefici del dir més pur pel gust de dir, circumloquial, brou de llengua, vent a la boca, paraules vanes, literatura quintaessenciada. Hi trobem un mallorquí florit, de vegades arcaïzant, molt arrelat a l'oralitat (l'omnipresència de la família travessa tota l'obra). Tot un dipòsit de girs i d'expressions que demostren la immensa riquesa de la nostra llengua, cada cop més empobrida i relinquida. Tot un devessall de verbs: aglapir, aferrussar, encaterinar, enreveixinar, enflocar, pellucar, malavejar, agombolar, amollar, fitorar, aconhortar, esbucar, afuar, enfonyar, flestomar, empegueir-se, bressar, entaferrar, esclovellar, esburbar, capitonar, empassolar, esbrallar... Déu n'hi do.

Sens dubte, Felip és l'alter ego de Perelló. Coincideixen en edat i records d'infantesa.

A mesura que avançava en la lectura, m'ha vingut al cap L'home manuscrit de Baixauli, i també el Pasavento de Vila-Matas. Aquesta dèria per viure la pròpia vida com una cosa externa (je est un hôte), per desaparèixer de la pròpia biografia, fugitiu i transeünt, per deixar que la literatura resplendeixi per ella mateixa fora de l'ombra-nosa de l'escriptor. Exercicis de desaparició. Perelló a voltes mesquideja i a voltes pessoaneja. Mesquida apareix quan la vèrbola s'allargassa, s'autoerotitza i s'emparra fent bucles sobre si mateixa. Pessoa batega en les meditacions més obliqües i desassossegadores: Não sou nada, nunca serei nada, não posso querer ser nada...

Qui és Droveti? Sant Google ens diu ben poca cosa.

L'home queda destil·lat finalment en les seves paraules... Tu ets la paraula i a la paraula retornaràs. Digerit i excretat. Torrentada onanística. Paraulam. Un fracàs? Només som allò que queda: una antologia malgirbada d'empremtes i excrements... Sobretot som aquesta pobresa d'experiència comunicable. Fet i fet, literatura.

El vent és loquaç com tots els solitaris...

NB: A la línia 9 de la pagina 169 he trobat una errata. "hsitòria".

4 comentaris:

moz ha dit...

Té molt bona pinta el llibre, sobretot si és d'aquests que desentumeixen la llengua. En prenc nota.

Victoria ha dit...

L'infant que es menja la plagueta, l'escriptor que es menja la solitud, l'obra que es menja l'escriptor, la deriva de tot plegat, la terra-ciutat-aeroport-ciment, l'espai gris, de transeunts, no d'habitants...Dius bé : meditacions dessassossegades "el dir més pur pel gust de dir"... en Sebastià guaitant a la finestra d'ell mateix i fugint. A mi també em va agradar.

Toni Ibañez ha dit...

Recoi, Victòria, jo evito explicar el final, i vas tu i l'amotlles sense escrúpols!!!

L'escriptor neix de la solitud i mai no se'n pot desempallegar.

Mai no podrem defugir la pròpia ombra perquè som ombra, entrellum... com ombra i entrellum són les paraules.

Jero ha dit...

M'apunte aquest títol i el cercaré ben aviat per totes les llibreries. Té bona pinta (com aquest blog).
Salut!