16.9.08

Un somriure d'alliberament

La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Les ombres han fugit amb la imminència de la tardor. Hi ha un somriure d'alliberament en cada alenada que faig i en cada passa que dono. Sento que he tret el cap fora de la caverna de Plató. De tant en tant cal suïcidar algun dels teus jos més foscos per a quedar-te amb els jos més lluminosos. Hi ha tanta gent dins nostre que sovint el guirigall és insuportable. La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Avui em sento més alleugerit, més clarivident, més bo. El vent s'endu totes les cendres...

2 comentaris:

Victoria ha dit...

El vent s'endu totes les cendres. Ho estic veient i la llum esbandeix la por, aquesta llum al mig de la nit, mai fosca resolta absoluta.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja se que sóc força ignorant, però fins avui al matí no tenia ni puta idea de quia era aquest escriptor. Éra bo?, o era un d'aquests bluffs made in iusei