7.9.08

Odio escriure rèquiems



Que un blog plegui no és ni bona ni mala notícia. Cada dia neixen i moren milers de blogs. Però si el blog que plega és un dels nostres, ja és una altra cosa. L2P no és un blog qualsevol. La seva vocació (doblement) perifèrica, la seva dissidència, la seva veu tan particular i bolanyesca, el fan un blog imprescindible, diria que "de culte", si aquesta expressió no sonés a cursi. Odio escriure rèquiems.

Després de tots aquests anys, entre Subal i servidor hi ha hagut de tot, moments d'idil·li i moments polèmics, sempre amb el respecte mutu per davant de tot. Subal és Miquel. Això ja ho sabia fa temps. L'anonimat és un estat transitori, un equilibri inestable que, per la força, acaba trontollant. Vaig desvirtualitzar-lo el dia que la Tina (una altra exbloguera que trobem molt a faltar) va presentar el seu llibre a l'Horiginal, el temple sagrat dels poetes perifèrics.

Em sap greu. No ens podem permetre el luxe de patir baixes en aquesta batalla que, dia a dia , post a post, mantenim a la xarxa. No et parlo de catosferes ni de política (que sé que et rellisquen força), sinó de cultura, de llengua, de lluita civilitzatòria... Et parlo d'excel·lència bloguera, d'originalitat, de creació. Em sap greu, Miquel, de veritat. Una gran pèrdua.

Odio escriure rèquiems. Sincronies màgiques han volgut que a la pàgina 79 de l'últim llibre que he llegit em trobi aquest fragment que sembla escrit per a tu:
... i ja t'has perdut en la perifèria on res del que realment importa ja no té ni cara ni ulls, només aquella sensació irreparable de ser superflu.
Nihil esse superfluum. Només et desitjo que, a partir d'ara, trobis la cara i els ulls del que realment t'importa.

1 comentari:

subal ha dit...

Doncs li quedo molt agraït, senyor Ibàñez. Ha estat un bon spàrring, espero que també ho hagi estat jo. Ens ho hem passat bé. D'això es tractava.

Cuidi's molt.

Atentament, etcètera, etcètera.