ENTRELLUM

  Els baladres florien quan va marxar. Baladres rosa, hibiscus vermells. La mar sense onades, silent.  Mai ens acomiadem. Sempre tornem als llocs on vam ser feliços i als braços que ens van arrecerar. Els baladres florien i el seu anhel: un horitzó per les ales, un somni fet de rialles, una promesa de pètals multicolors... Florien els baladres quan va marxar, i tot era perfecte, lleuger, suau...  Ningú coneix el misteri del deixar enrere i del retornar... 

La vida va de ser tu mateix i de pintar les hores de colors i de ballar sota la lluna i de banyar-se al mar nu i de somiar amb els ulls oberts i de besar amb els ulls tancats i de fondre's amb l'energia còsmica i d'aprendre i d'oblidar i de romandre dempeus quan tothom cau i de caure quan tothom s'aixeca i de fluir amb el riu incert i de cercar fràgils certeses i de dir la veritat i de contemplar la bellesa i de desprendre's d'allò que no et deixa avançar i d'enlairar-se amunt amunt i de volar i d'aterrar sense trencar-se i d'estimar la soledat i de donar donar donar sabent que l'univers t'ho tornarà multiplicat i de parlar quan tothom calla i de callar quan tothom parla i de saber acomiadar-se i d'entomar tota la màgia i de ser sempre valent i de defensar la llibertat i de crear crear crear i de riure i de plorar i d'abraçar sentint que abraces i d'estar en el pur present i de veure sortir el sol i de veure també la posta i...

La platja es va buidant. Aviat quedaran només l'aigua, el sol ponent, el vent, els núvols, la sorra i un poeta amb barret de palla i ulleres de sol Ray-Ban.  La pregunta (im)pertinent és: Amb qui has fet l'amor per darrera vegada? La majoria de respostes seran: Amb mi mateix(a). De fet, fins quan fem l'amor amb un altra persona, és amb nosaltres que el fem a través seu.  Estimeu-vos, abraceu-vos, sentiu-vos orgullosos de ser com sou... I, després, si s'escau (i sempre s'escau), estimeu els altres: humans, animals, vegetals, minerals, siderals, éssers angelicals i divinals...  Quan s'acaba la bateria del mòbil és quan comences a comprendre que el mòbil no és tan necessari... En realitat, necessari-necessari hi ha poques coses que ho siguin: l'aire que respirem, un glop d'aigua... L'amor no és necessari, i si ho és, aleshores no és amor, sinó dependència. Jo depenc de l'oxigen, de l'aigua, de fer un mos... però no puc depe...

On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que s'enlaira i travessa camps i muntanyes cercant el teu cor salvatge. Perquè som salvatges . Autèntics i salvatges. Perquè no tenim por de sentir el vertigen. Perquè viure és aquesta arrauxada manera de ser nosaltres. Perquè existeix un impuls que ens uneix malgrat els obstacles. Perquè junts som més i millors. Perquè hem après a somriure davant els fracassos. Perquè no hi ha fracassos, sinó lliçons. Perquè la nostra victòria és un altre petó a trenc d'alba. Perquè sé que sóc jo (de debò) quan m'abraces. Perquè no et trobo a faltar quan no hi ets, perquè sempre hi ets, encara que no pugui tocar-te. Perquè hi ha històries boniques, però la nostra és extraordinària. On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que malda per volar fins al teu cor salvatge . Perquè som salvatges . Salvatges i adorables . Donde no llegan las palabras llegan las alas de este corazón salvaje qu...

Quan arribes a un nivell de consciència superior, llavors només procures el bé dels altres, ajudant-los a despertar perquè evolucionin cap a la direcció adient. Els vincles entre les persones no es trenquen tan fàcilment, sobretot si han sigut forts i profunds, sobretot si han tingut a veure amb el dolor, més que amb el plaer. Per tant, som en la mesura que hem estimat , és a dir, la nostra energia s'ha anat cristal·litzant en aquelles persones amb les quals hem arribat a fondre'ns d'una manera o altra. No som individus aïllats. En absolut. Formem part d'una constel·lació energètica dins la qual es barregen les vivències passades amb les presents i les futures. Jo sóc tu i també sóc els altres. El secret de l'amor rau en adonar-se que l'ésser no pot ser separat a la força de la seva essència radical. Per això, encara que sembli una paradoxa, l'odi és la forma més bèstia d'estimar. Només si fas les paus amb el passat, o sigui, si tornes a enfocar l'...

M'agrada el llevant, quan el mar s'endinsa en la terra i ho amara tot d'humitat salada, com una boira refrescant, carregada de bones energies. Es barregen els colors dins un marasme de grisos on es difuminen les formes. Ensumo l'horitzó invisible, poso la cara i m'empasso l'aire a glops. Camino sobre la sorra molla, entre restes escampades de petxines i pedres menudes. Tot el contrari de la tramuntana.  M'agrada el llevant quan és suau i no envaeix les voreres del passeig marítim. Respiro a fons l'oreig i em deixo acaronar per la brisa vivificadora. M'assec en un banc mirant el mar. El món sembla aturar-se. Llavors, silenciosa, arribes pel darrere i em fas un petó al clatell. Mimoses pansides. Glicines decadents. Cirerers esplendorosos. Em fas un petó al clatell, m'abraces i tot és possible.

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats, que quedin les branques nues, les més fortes, aquelles que fruitaran. Camino vora els canyars esgrogueïts d'Alpicat amb la companyia de les tórtores i les garces. Torna a baixar aigua pel canal. La gent fa la sobretaula, mengen torrons i beuen cava. Els Reixos els han portat regals. El meu regal és aquest sol que llueix primaveral, la silueta de la Seo allà baix, amb el campanar acabat de restaurar, les passes que em porten sempre endavant. El meu regal són aquests versos fets per a tu.  Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. Hi ha un conill que travessa el camí i em mira abans d'amagar-se. Sóc tot el que no sóc. Tinc tot el que no tinc. Faig tot el que no faig. Sense ser, sense tenir, sense fer, abraço l'univers sencer i em desprenc del passat. Aquí, així, ara mateix, mentre el pagès llaura i rellaura el camp amb el tractor verd.  Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats en el pic d'aqu...

No hi ha res sota el sol que duri gaire. Ni les cançons que ens agraden (que escoltem quatre mil vegades fins que les avorrim) ni les mirades nítides que ho diuen tot sense paraules (la vida és fressa i confusió fins que no descobrim el veritable significat del silenci) ni els somnis més íntims (que perpetrem amb absoluta impunitat o oblidem sense contemplacions) ni el tacte d'una altra pell que cada dia sembla més nostra (la geografia física dels cossos, quin misteri!) ni la infinita melangia de les pèrdues (perdem els minuts amb una terrible inconsciència) ni la memòria de les cèl·lules (que conserven cada rastre, cada estremiment, cada alenada) ni els somriures més sincers (la sinceritat és una manca de cortesia amb els altres) ni la sobrevalorada coherència (sense caos l'ordre resulta ridícul i depriment) ni la certesa racional (refia-te'n sobretot de la intuïció) ni els murs que construïm contra les presumptes amenaces (la por és una ceguesa que no ens permet evolucio...

És on sóc més jo A la Torre de Norfeu Montjoi a mà dreta La badia sencera als meus peus És on sóc més jo Nedant ben nu a la Llumenera A l'hora de la posta Quan les gavines volen sense rumb És on sóc més jo Arraulit en els teus braços Com un nen Mirant el mar en silenci

De bon matí els cims pirinencs més alts han aparegut enfarinats. L'atmosfera era tan neta i la visió tan propera que, malgrat el fred, s'ha quedat a la terrassa contemplant-los una estona. El llac era un espill que reduplicava la bellesa i la quietud del paisatge. Al migdia ja no quedava cap rastre de l'efímera neu. Ha anat al bosc a cercar terra per a l' hort i després l'ha barrejat amb el fem que tenia. Ha plantat mitja dotzena de cebes grillades. Demà plantarà una cabeça d'alls. Tot és començar. Per aspera ad astra , deia Sèneca: a les estrelles s'hi arriba pel camí més difícil. L'hivern és un repte. A ell els reptes el fan sentir viu. El més gran desafiament és l'autosuperació. Seguirem somiant... anirem sempre més lluny ... Llegeix tota la sèrie T

Darrer capvespre de 2010. Cel ennuvolat. Els atletes corren vora el riu. En comptes de raïm cireres xilenes. No recordo res de l'any que s'acaba. Només sé que, al capdavall, tot ha reeixit. Millor impossible. Agraïment. Un estol d'ocells avança cap al nord. El món és petit amb les ales esteses . Solcaré oceans i continents. En deixaré constància aparaulada. Vull abraçar l'horitzó completament, sadollar-me de paisatges inèdits. Somriures. Mirades que esberlen l'esperit. Sense rutes ni plans, deixant-me endur pel corrent. Adéu-siau 2010. Demà seré somni tangible, la cançó del bucaner, llibert per sempre més, intrèpid rierol que avança muntanya avall, gèlid i transparent. Demà seré més jo i deixaré de ser aquell que no hauria d'haver sigut però sense el qual ara no seria res. Demà mateix .

Braços com ales, oberts de bat a bat, per abraçar el món sencer, per abraçar-te, amb el caliu dels cors que bateguen ensems, amb la rialla que estripa les ombres . Braços com ales esteses enmig d'aquest cel nostre, primaveres de pells i de sangs, més enllà de les pobres paraules. Braços com ales, comiats impossibles, som el riu que es desborda, la força dels astres, la flor del cirerer, el cant de l'ocell a trenc d'alba. Braços com ales per envolar-nos, per a sentir que la vida no pesa si em mires als ulls i veig en la teva mirada la meva, aquest silenci que em diu: no temis, deixa't endur, tot és perfecte. CIBERPOESIA un que exagera