ENTRELLUM

Hi ha el cel i el mar esvalotat d’onades massa tèrboles Del caire del fingir ser massa fi per acabar escopint paraules Veniu fills de l’infern (aprendre a tenir ales) veniu si sou cabals Veniu a desteixir les trames de mil karmes i aneu fins a l’oblit Perdreu lo que estimeu a còpia d’estimar-ho i sempre en voldreu més I més i més i més que tot és poc i res no és prou per al gran monstre Que devora temps i sentiments i somnis Ara hi ha el cel i el mar esvalotats I un cor cansat de ser coixí de si mateix I una altra víctima que guarda massa llàgrimes  Silenci us prego Silenci No em busqueu a la selva ni al desert No em busqueu Vull perdre’m Definitivament L’hivern és una ombra que em corglaça M’ennuego si bec i si beso també Silenci us prego Silenci

Sopla un viento fuerte del sur que trae lluvia... El mar se alborota y mi corazón olvida los amores humanos que fueron bálsamo ficticio por unos días, unas semanas, unos meses, unos años.... Ilusiones que se desvanecieron como nubes en el horizonte.... Queda un regusto de sal entre los labios, ese vacío que dejan tantos nombres, tantos cuerpos, tantos sueños... Ahora estoy preparado para volar, para perderme de nuevo en lo inesperado... Llegó la hora de la despedida... No puedo aferrarme a nada ni a nadie... Mi destino tiene el color del Arco Iris....... Me crecieron las alas... Hay heridas que no cicatrizan nunca... Por eso hay que caminar aunque no haya luz ni objetivo... Todo parece fácil para aquellos que permanecen en la jaula... No es "amor" ni "pareja" lo que busco, sino ser yo mismo sin depender de nadie.... Ese "ser yo mismo" tiene un precio: la libertad y la soledad, que son primas hermanas... Veo y comprendo el camin...

DON'T FALL IN LOVE, RISE WITH IT Immature people falling in love destroy each other’s freedom, create a bondage, make a prison. Mature persons in love help each other to be free; they help each other to destroy all sorts of bondages. And when love flows with freedom there is beauty. When love flows with dependence there is ugliness. A mature person does not fall in love, he or she rises in love. Only immature people fall; they stumble and fall down in love. Somehow they were managing and standing. Now they cannot manage and they cannot stand. They were always ready to fall on the ground and to creep. They don’t have the backbone, the spine; they don’t have the integrity to stand alone. A mature person has the integrity to stand alone. And when a mature person gives love, he or she gives without any strings attached to it. When two mature persons are in love, one of the great paradoxes of life happens, one of the most beautiful phenomena: they are together and ye...

Tot és immens com la rialla d’un nadó  Tot infinit  Amb arrels  Amb tronc  Amb branques  Amb fulles  Amb flors  Amb fruits  Tot l’univers  M’enfonso per a enlairar-me  M’adormo per a renéixer  Toco el cel amb el tou dels dits  Escampo núvols  Pentino vents  Tot és immens en el teu cor humà  En la teva saba vermella que corre amunt i avall  En l’escorça de la teva pell  En les arrels dels teus peus  Tot és immens  Profund  Aeri  I el sol que et fa l’ullet  I beus en deus pregones  I et rentes amb la rosada  I ets canal entre Terra i Cel  Tot és immens  Humà que m’abraces  Germà que t’enfiles  Fill que festeges amb la Mare Terra  En aquest teu cos efímer  Immens el teu poder d’estimar tots els éssers  De ser llavor que fecundi de llum i amor els altres ...

Todo empezó en el bosque aquel donde los dos fuimos un ser / Oh Marlys / La luna ayer creció y fue sol en la cabaña de Manuel / Oh Marlys / Dime si hoy hay conexión , las alas son para volar / Oh Marlys / El colibrí selló el amor, ya nada más nos separó / Oh Marlys / No lo puedo contar, estoy loco de atar / Oh Marlys / No lo puedo cantar, este estar sin estar / Oh Marlys

He visto el cielo en tu mirada. También en tu voz. También en tu alma serena de sirena que danza con los delfines en las aguas cristalinas de los mares del sur. He visto tantas cosas en nuestra LUZ. Tantas. Pureza. Arrebato. Pasión. Calma. Anhelo. Paciencia. Certeza. Determinación. No nos van a detener con sus razonamientos sensatos. Ellos no saben cómo tratarnos. Nos escapamos hace siglos de su prisión. Ahora volamos hacia horizontes remotos con alas de fuego. Ahora queremos querernos con verdadero amor. He visto tierras lejanas, planetas inexplorados, estrellas que brillan para nosotros… Y he visto tus dedos acariciando mi cara, suavemente, como se acaricia un niño recién nacido, porque soy eso en tus manos… Tú me naces y yo te nazco, hijos de nuestros sueños. He visto el abrazo que resume todos los abrazos y el beso que resume todos los besos. Nos he visto felices, desnudos, saltando y corriendo, cantando y bailando, locos de amor, locos de vida, locos de todo… He visto tantas co...

Veo estrellas cayendo sobre nuestras alas, fugaces como lo eterno que se disfraza de anécdota. Brazos abiertos de par en par, corazones abiertos, valles fecundos, cimas nevadas, tú y yo sobrevolando los Andes y los Himalayas.  Ahora mismo, en este instante preciso, somos perfectos y amamos perfectamente. Porque el amor siempre es perfecto si es verdadero. Luego está el simulacro de los egos que planean estrategias o telas de araña o jaulas doradas…  Seremos siempre jóvenes si aprendemos a nacer cada día como nace el sol cada mañana. Siempre jóvenes viviendo primaveras sin fin, floreciendo sin miedo, refloreciendo de las cenizas. Porque fuimos cenizas y ahora somos cielo.  Veo estrellas cayendo sobre nuestras alas. Despiertos. Más despiertos que nunca. Subimos las escaleras que conducen al misterio. Y habrá misterio en el tacto, en el vuelo, en el andar paralelos, en la distancia que separa un labio del otro… Quiero ese misterio, lo quiero sin comprende...

Hay algo en mi que no acaba aunque se acaben las palabras, algo que tiene el color de tus ojos y la luz de tu sonrisa, algo que me sostiene en el vacío cósmico llenándome de gozo como se llena de agua de lluvia la copa cristalina... Hay algo de ti que me recuerda mi esencia, que me devuelve al origen de todo, cuando no había división entre macho y hembra, entre día y noche, entre cielo y tierra.. Hay algo que late con la fuerza ardiente de los volcanes, algo que se precipita como la lava ladera abajo, algo tan poderoso y dulce que me estremece... Será lo ETERNO que irrumpe en medio de los relojes, será el AMOR que se consuma sin consumirse, será la VIDA que aspira a florecer primaveralmente, será  este INSTANTE-DE-PURO-PRESENTE que resume toda la trama divina.... Hay algo en mi que no acaba aunque se acaben las palabras... Eres tú que me eres.

Volia viure davant del mar. Hi visc. Volia viatjar.  Viatjo.  Volia amor.  Estimo.  Volia llibertat.  Volo...  Voler.  Volar....  Què vols tu?  Ho saps?  Només seràs FELIÇ quan  aprenguis a CREAR el que vols  i creguis que és possible...  Creure.  Crear...  Voler.  Volar...  Què vols tu?  Ho saps?

A mesura que passen els dies, les cames del pelegrí esdevenen ales... Cada passa que avança és una passa que l'enlaira... Cada batec una espurna que escampa amor i llum per l'univers... El pelegrí es transforma en un ésser sagrat com sagrades són totes les coses que impliquen dolor i perseverança... Al final del Camí hi ha la joia i l'esperança... Al final del Camí la fletxa groga assenyala el cor i, fent una espiral, recomença una altra vegada...  A medida que pasan los días, las piernas del peregrino se convierten en alas... Cada paso que avanza es un paso que lo eleva... Cada latido una chispa que difunde amor y luz por el universo... El peregrino se transforma en un ser sagrado como sagradas son todas las cosas que implican dolor y perseverancia... Al final del Camino está el gozo y la esperanza... Al final del Camino la flecha amarilla señala el corazón y, haciendo una espiral, recomienza de nuevo...  As the days passed, the pilgrim legs become wings ... ...

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/espai-terra/dilluns-12-de-setembre/video/ 5619309

 NORDKAPP EXPEDITION 2016

 NORDKAPP EXPEDITION 2016

 NORDKAPP EXPEDITION 2016

No es tracta d'anar a un lloc, per molt lluny que sigui, ni de fer les coses que els altres esperen de tu. Es tracta de fer allò que et surt de dins, de molt endins, i de seguir només la pròpia convicció, aquesta certesa íntima que t'empeny cap a nous horitzons més enllà de les convencions i les expectatives alienes. No hi ha felicitat sense llibertat, i no hi ha llibertat sense solitud. Per tant, hauries de començar a plantejar-te fins a quin punt els altres estan limitant la teva capacitat de ser feliç...

  NORDKAPP EXPEDITION SUMMER 2016

Hacer, Tener, Querer, Ser... Son infinitivos no definitivos... Lo que hacemos, por mucho que nos guste, nos acaba cansando... Lo que tenemos, por mucho que nos guste, nos acaba sobrando... Lo que queremos, por mucho que nos guste, nos acaba asqueando... Lo que somos, por mucho que nos guste, nos acaba angustiando... Hay que huir de lo que somos, de lo que queremos, de lo que tenemos, de lo que hacemos... Hay que huir de lo conocido, es decir, de la puta "zona de confort" en la que nos confina el miedo... Solamente seremos libres si renegamos de lo que hacemos, tenemos, queremos y somos... Hay que renacer miles de veces huyendo de lo que nos atrapa... Huir siempre para renovarse... Huir siempre para abrazar horizontes nuevos... Un huir que es un buscar... Vivir para lo insólito y para lo inédito... El resto es rutina, parálisis, decadencia, aburrimiento...

I. Haiku He dit: silenci. I m'aturo un instant badant entre dos blaus. Ella s'asseca els cabells amb el sol de la tarda. Hi ha una brisa que acarona el pal del veler. II.  Rebel·lia Tot és estrany en el mirall de les coses que brillen ulls enllà. Com el teu somni que irromp enmig de la nit. Com la quieta remor  de les onades. Tot és estrany i no me'n sé avenir. III. Retorn Ets tu, Ítaca, ho sabies? Sabies que no cal travessar oceans, que no calen  odissees? Ets tu,  principi i final, cada passa, cada pedra, cada pregunta, cada silenci... Tu sol  davant la immensitat. Tu, Ítaca suprema, en la minúscula aspiració d'esdevenir angelical.  IV. Presència "Perquè ningú no n'ha de fer res de la teva presència" Nua,  es pentina com ho feia Eva al paradís abans que la serp la temptés amb  la saviesa. Saviesa és adonar-...

Perquè no som pedres ni arbres, defugim romandre. Més aviat onades i núvols enlaire. Que la terra lliga massa amb arrels i abraçades. Cal deixar-ho tot per anar a l'altra banda. No hi ha llar sinó en el cel. Segueix el camí dels somnis. Segueix-te. Tu, mestre i deixeble alhora. Tu, etèria disbauxa, desorientació assegurada. Tu, que no saps mai què vindrà després i, tanmateix, sempre arriba allò que esperaves. Perquè sempre esperem, fins i tot en la desesperança. No t'asseguis, no descansis. La mort tindrà els ulls buits i el cor ressec. Mentrestant, batega amb empenta i fita l'horitzó amb avidesa. Només existeix un pecat: no ser tu mateix i no empaitar els somnis. La resta és xavalla. Porque no somos piedras ni árboles, evitamos permanecer. Más bien olas y nubes arriba. Que la tierra ata demasiado con raíces y abrazos. Hay que dejarlo todo para ir al otro lado. No hay hogar sino en el cielo. Sigue el camino de los sueños. Síguete. Tú, maestro y discípulo a la vez. T...

Lo important no és on estic, ni lo que tinc, ni lo que faig. Tant se val on estigui, lo que tingui o lo que faci. Lo important és lo que sóc. Lo que realment val és lo que he aconseguit fer de mi, pas a pas, al llarg del camí. L'obra magna. La quinta essència del treball alquímic. L'or espiritual. La llum que emergeix de les ombres. L'amor que em fa més humà. Lo important no és on vaig ni quin proper horitzó em seduirà, sinó anar-hi, sense por, fluint, lliurant-me al corrent misteriós de la vida. Lo important és ser conscient a cada instant de la veritat, la bellesa i la bondat de l'univers i de tots els éssers. Lo important és deixar-se endur per la meravellosa màgia de viure i que la vida et sorprengui cada dia. Entre la seguretat i la llibertat, escullo la llibertat, la meva veritable llar, la meva màtria. Entre les arrels i les ales, escullo les ales. Perquè només els ocells lliures poden volar.

A partir d'avui comences una nova etapa del teu camí. Després de 7 anys , toca canvi de cicle. No dubtis de tu mateix ni de les teves habilitats. Tens la salut, l'energia i la fortuna per a continuar amunt i endavant, més enllà de l'horitzó. Tornaràs a travessar oceans. Trobaràs noves oportunitats, nous territoris per explorar. Segueix la pista daurada, escolta la dolça veu que t'oferirà noves experiències creatives. No t'aferris a res, ni a cap indret ni a cap relació. Les arrels no poden aturar les ales. Toca volar, Tangata. Tocar volar, Letting go...      

Els mestres empenyen. Com els fills, els grans mestres.  Quan l'ego no hi és, tot esdevé alegria. Observo el jo-no-sóc de la cadira. Sense ego, les coses són transparents. Veig rere tots els murs. Els arbres transparents. Quan l'ego no hi és, llavors s'expandeix la consciència fins entendre la llengua dels ocells .  Marlies i Rubén arriben plegats aquest matí de maig amb llevantada. El que em diuen ja ho sabia des del fons del meu ésser, però necessitava escoltar-ho en les seves veus, manifestacions del meu Jo Superior (que no té res a veure amb l'ego).  Puc veure com serà el futur perquè en seré el creador.  M'empenyen pel camí de la llum en el viatge constant, definitiu.  Ser lliure és ser fidel a tu mateix més enllà de qualsevol relació exterior.  Pensem que canviant el decorat exterior (objectes o subjectes) fugirem de l'avorriment. Lo important és el decorat interior, que no és cap decorat, sinó la pura perfecció.  Mi...

Piulen els ocells. El vent fa el gest d'apaivagar-se. He viscut tota la vida esperant aquest moment, l'instant precís en el qual res no sobra i res no manca. Ser és suficient, sense llàgrimes ni rialles. Ser simplement, amb plena equanimitat, com el cel és ras i les muntanyes són altes. Acomiadar-se dels somnis com aquell que s'acomiada d'una amant que sap que recordarà per sempre més. Ser i reposar. Salut, calés i amors que suposadament omplen les expectatives mundanes. I tanmateix romandre en la buidor, escoltant el silenci de les pedres i la cançó del mar. Piulen els ocells. No és joia el que sento, ni felicitat. Gelassenheit. Gelassenheit. Poesia

Em llevo amb el cant dels ocells (mitja hora abans de la sortida del sol), baixo a la platja, medito contemplant els colors de l'horitzó, escolto el mar, dono gràcies, respiro profundament, passen gavines volant, sóc i estic amb el que és i està (digueu-li univers, energia, divinitat), estic i sóc ara i aquí, en pur present, conscient, sense desitjos ni expectatives, en pau amb mi mateix i amb tothom, viu, més viu que mai, bategant i caminant i cantant i rient i estimant i somiant (si el que visc no fos un somni) El sol es pon, m'endinso en el bosc, em quedo embadalit escoltant els rossinyols ... La raça dels homes no acaba de trobar l'equilibri entre l'egoisme i l'amor... Fins que no donem més del que rebem, no serem feliços. Així, donant-ho tot, ho rebrem tot. Aquesta és la fórmula.

Un pare i un fill a la platja fent volar un estel. Bufa llevant, brama la mar, ressonen les petxines enfilades al cordill. Tornen les barques a port amb les gavines a ressaga. Blava la mar, d'un blau intens, primaveral. El Cap de Venus es retalla entre l'aigua i el cel. Toco la guitarra i goso cantar...   No one knows the secret that you know. No one feels the same feeling that you got. All the time they are wasting all the love living like a zombie without soul.   El nen riu mentre el pare se'l mira orgullós. Juga que jugaràs amb el vent. Ara cau l'estel, el pare el recull, torna a enlairar-se. Hi ha vida en aquest present i música que captiva i flors que guarneixen els camps i pells assedegades de llum i escumes blanques, blanquíssimes. Bufa llevant, brama la mar, l'estel s'envola amunt, amunt, com el meu cor cap a tu. Hi ha vida si hi ha amor. Hi ha vida. Songs by me

Conciencia... Conciencia, yo, el tercero, el caído, te digo a ti (¿me oyes, conciencia?): Cuando tú quedes libre de este cuerpo, cuando te esparzas en lo otro (¿qué es lo otro?), ¿te acordarás de mí con amor hondo; este amor hondo que yo creo que tú y mi cuerpo se han tenido tan llenamente, con un convencimiento doble que nos hizo vivir un convivir tan fiel como el de un doble astro cuando nace de dos para ser uno?, ¿y no podremos ser por siempre lo que es un astro hecho de dos? No olvides que, por encima de lo otro y de los otros, hemos cumplido como buenos nuestro mutuo amor. Difícilmente un cuerpo habría amado así a su alma, como mi cuerpo a ti, conciencia de mi alma; porque tú fuiste para él suma ideal y él se hizo por ti, contigo, lo que es. ¿Tendré que preguntarte lo que fue? Esto lo sé yo bien, que estaba en todo. Bueno, si tú te vas, dímelo antes claramente y no te evadas mientras mi cuerpo esté dormido; dormido suponiendo que estás con él. Él quisiera besarte con un ...

Plou sobre mullat. Els papers (filtrats?) de Panamà corroboren que tot està podrit, que la corrupció (la financera i les altres) és la norma dels rics, que acumulen els diners en "paradisos fiscals" per a fer créixer la bola de merda de l' Oncle Garrepa , empobrint així la resta de la humanitat tot generant fam, guerres, refugiats, misèria global...  De què ens serveix saber-ho si no hi podem fer res? Ens volen desanimar encara més? A qui beneficia? Es una cortina de fum per a distreure'ns d'altres qüestions? Què justificarà després?  M'agradaria ser islandès . Si no hi fes tan fred, emigraria allà dalt. És una illa salvatge i meravellosa . Demanaria asil polític o, simplement, asil ètic i humanitari. Qualsevol dia em perdré i em desconnectaré de tot. No em busqueu, perquè la tribu que m'acollirà viu sense mòbils ni internet, i no sap què és un "paradís fiscal" (quin oxímoron!) perquè viu en un veritable paradís natural sense diner...

Primer va arribar la gateta coixa, blanca de pit i grisa d'espatlla (foto). Segons la veïna es diu Rossi, però per a mi totes són Mixi. Fins ara mai a la vida havia comprat menjar per a gats. Apareix, miola, li poso la teca, se la menja, es queda una estona a les escales de la terrassa i se'n va. És poruga, no s'ha deixat tocar mai.  La segona gata que ha arribat és més confiada. Grossa, amb pèl gris i marró (vídeo), es deixa amanyagar, es posa a dormir sobre la gandula, i és molt primmirada amb el menjar.   Fa uns dies que en volta una altra, daurada, travessa el jardí de puntetes, mira de reüll i passa de llarg... Són gates del carrer, espavilades, que mengen a diverses cases i no pertanyen a ningú en concret. Em pregunto per què han fet cap aquí (totes femelles) i per què s'hi troben tan bé. El menjar és un motiu, esclar, però no l'únic. He llegit per internet que són animals "màgics" molt sensibles a les energies...  

Dejo la máscara colgada de la percha del recibidor. Como el sombrero y todo el pasado. Como los juicios automáticos y aquellas estúpidas quimeras que me convirtieron en un pirata cojo y ciego. No. No soy eso que soñaba. No quiero ser nadie ahora mismo. No voy a serlo. Tal vez el brillo de la llama en la madrugada. Tal vez la ternura que se desliza sobre tu piel tatuada. Dejo la máscara y callo. Hablar demasiado es síntoma de inseguridad. Callo mil veces y recallo. Para vivir no hacen falta tantas palabras. Dejo la máscara colgada en la percha mientras me desnudo de mis fantasmas. Hay un susurro que emerge de lo profundo del alma y quiere hacerse carne, carne y sangre, carne y alba. Llaman futuro a la cobardía presente. Febrero es verano entre tus brazos. Nacen flores en las esquinas más insospechadas. Las piedras aspiran a lo más alto. Como nosotros: agua con agua, transparentes, sombras blancas  Sé que puedo ir más lejos de mí mismo, serme y sorprendrerme todavía más, abrir ...

Hi ha indrets on és impossible ser infeliç, o dit de manera positiva: hi ha llocs que conviden a la felicitat. El context és molt important. Ho és també el text, clar, però un bon marc millora força el quadre.  Hi ha dos coses elementals de les quals cal tenir cura: allò que mengem i l'entorn on vivim. Si aquestes dues coses són encertades, tindrem salut i ben-estar, que són la base de la felicitat. Després hi ha un tercer factor: les relacions que estableixes amb els altres...  Al capdavall, tot és qüestió d'energies: les que obtenim a través de la nutrició (dieta), les que provenen de l'ambient que ens envolta (natura) i les que intercanviem amb altres persones (societat). No disposo de respostes fidedignes sobre els interrogants fonamentals de l'existència (filosofia), però visc acceptablement content, amb una plenitud cada dia més agradable. Si li voleu dir felicitat, doncs feliç. Us parlo davant la Mar d'Amunt, amb el Cap de Venus i la S...

Te pones el sombrero y te haces el bohemio, el artista, el interesante. Postureo. Entre enigmático y místico. Chamánico. Silencios largos y frases cortas. Sentenciando. Exageran cuando te halagan ( "Les pedres en equilibri precari dins un silenci zen, les escultures i els objectes... Són nets, rabiosament mediterranis, tendrament personals..." ). Exageran cuando te critican. Hablar es exagerar siempre. Como amar. Vivir es exagerar . Las piedras son más humildes. Con tu sombrero francés das el pego. Mola. El personaje amenaza con pegarse a tu ego. Hay días que te cansas de ser eso. Hay días que te desnudarías del pasado, del presente y del futuro (es el más jodido: te exige hacer planes, tener proyectos y otras sandeces). Y agradeces que salga el sol otro día para poder desaprender a ser tú. Reinventarte . Y agradeces otra primavera para ver tantas flores llenando los campos de colores. Y agradeces, por encima de todo, ser consciente. Y haber avanzado un poquito más hacia l...

No has sigut la primera que ho ha intentat i no se n'ha sortit. Espero que siguis l'última. Sóc indomesticable . Domesticar ve de “domus”, que en llatí vol dir casa. Jo no tinc casa ni cau ni niu segur ni definitiu. Sóc un okupa del meu cos, llogater inquiet , nòmada que (penelòpicament) faig i desfaig relacions. Pelegrí incessant, avanço del no-res cap enlloc. La llibertat és el vent que m'empeny. No acato cap autoritat que no sigui la pura espontaneïtat. Els lligams m'atabalen. Detesto la paraula “parella" i -el que encara és pitjor- els seus fets, les seves expectatives, la rendició que suposa conformar-se amb algú, adaptar-s'hi, renunciant sovint a tu mateix. Quin estrès! Aquest és el Gran Error: creure que els altres ens faran feliços. Estimar és una exageració, una hipèrbole que es desinfla pel seu propi pes, com esclaten les bombolles de sabó. El cor és tou i condescendent. La ment és freda com un estilet que veu les coses claretes:  1- No existei...

Què pots fer quan et sents tan diferent de la resta de la humanitat, quan veus que no hi tens res a veure, que l'època o generació que t'ha tocat viure no és l'adequada? Algun consell? Perquè de vegades em sento una mica perdut... Des que tinc ús de raó m'he fet aquestes preguntes i no estic encara segur d'haver trobat les respostes. Si et sents diferent és que potser ets diferent. Aquesta " diferència " marcarà la teva vida. La solitud esdevindrà la teva companya de viatge. Sovint no comprendràs els altres ni el món que t'ha tocat viure. Canviaràs de lloc, de feina, de relacions... Però cap estar o fer t'ompliran completament. Perquè res d'aquest món podria omplir-te. Hauràs d'esbrinar d'on véns, qui ets, què hi fas aquí. Llavors, conscient de la teva essència, avançaràs amb pas ferm cap a la teva missió...       

Hi ha la benaurada solitud, que em torna allò que he perdut enmig de la ciutat i dels autòmats. Puc ser esquerp i taciturn. Puc romandre una estona sense la remor del mar i sense el caliu de la guitarra, però sempre torno al buit del cor alliberat d'expectatives alienes. Un buit sublim. Sí, la benaurada solitud i aquesta primavera imminent que fa florir les flors. Nosaltres també florirem. Després em queda el teu regust, entre els llavis, entre els dits; i aquesta pau que em deixes quan te'n vas sense anar-te'n.

Són ells, que et van donar la vida. Un dia es van trobar i es van estimar. Ets el fruit del seu amor. Són ells, que t'han permès de créixer, nodrir-te, aprendre, reeixir en la vida. Amb penes i treballs i molta paciència, han  lluitat pel teu futur , mentre ara ells comencen a decaure... Els veus caminar a poc a poc, somrients, grans, i del teu cor vessa una tendresa infinita. Són ells, que sempre han viscut servint i sacrificant-se per als altres, primer per als fills, ara per als néts... Una vida plena de sentit. Savis, avancen cap al final del seu camí. Que tinguin salut i durin molts anys. No és pas agraïment, sinó veneració, el que sents. El seu exemple és i serà un far inextingible enmig dels dubtes i la foscor. Pura llum. Són ells, que encara es preocupen per tu, que resen per tu, perquè sempre han volgut la teva felicitat. Un amor incondicional. El més immens. Són ells, que et miren i t'escolten en silenci, contents, pensant que potser tota la seva feina no ha esta...

Algú li va preguntar al savi Chanakya :  Què és Verí ?  El savi va contestar: qualsevol cosa que sigui més del que necessitem , és Verí... Pot ser Poder, Riquesa, Fam, Ego, Cobdícia, Desídia, Luxúria, Ambició, Odi, o qualsevol altra cosa.  Què és la Por ? La Por és la no acceptació de la incertesa. Si l'acceptem, la incertesa es converteix en una aventura .  Què és l' Enveja ? L'Enveja és la no acceptació del bo que hi ha als altres. Si acceptéssim el bo que hi ha en els altres, llavors es convertiria en inspiració .  Què és la Ira ? La Ira és la no acceptació de les coses que estan fora del nostre control. Si les acceptem, llavors es convertirà en tolerància .  Què és l' Odi ? L'Odi és la no acceptació d'una altra persona per la seva forma de ser. Si acceptéssim a les persones d'una manera incondicional, llavors es convertiria en amor .  Per tant, tot és qüestió d'acceptació.... Si ens resistim a acce...

De vegades el sento. De vegades el veig. La seva ombra blanca es passeja pel camí de ronda. El veí alquimista viu a L'alba. Fa versos fins a la matinada... Dura com l’aigua dura.  Arrel d’ella mateixa.  En èxtasi perenne la pedra perpetua la pedra,  imatge pura,  i la idea de pedra  se’ns fa del tot madura. Es va instal·lar a Grifeu quan la casa on ara visc estava sent construïda. Fa més de 50 anys. Entotsolat, l'alquimista atiava el foc de la creativitat. Ben lluny de la comèdia urbana... No vull més ficcions al voltant de la vida.  Aquella mascarada ha durat massa temps.  El veí camina a poc a poc. Una ombra blanca amb barba blanca i mirada blau marina... Ara navego en mi mateix una aigua  més nua i transparent, més impalpable.  Una aigua com un aire. Matinada  del cor, en pau, sense vaixell ni onada;  sense dofins ni rems, corda ni escàlem;  una aigua només aigua i aigua i aigua. Aquest matí d...

Veure sortir el sol, mirar i escoltar el mar, fer piles de pedres, treballar la fusta, tocar la guitarra, cantar i ballar, prendre el sol, caminar sobre la sorra, descobrir paisatges nous i ànimes noves, oblidar el passat, no especular futurs, concentrar-me en el present, dormir sense somnis, estimar sense expectatives ni lligams, no tenir pressa per res, encendre una espelma, observar i callar, badar, no discutir, deixar de fer-me preguntes, simplement estar, ser conscient, donar gràcies...  Aquestes són les coses que em calmen. Res no és tan important com estar bé amb tu mateix . La pau no te la donaran els altres. Els altres tampoc et donaran la llibertat . Si no hi estàs d'acord, parla. Si no et sents bé, marxa. Deixa ser el teu ésser sense pors ni entrebancs. Deixa't ser. Sigues tu, radicalment tu, fins al final. Lliure i amb pau. Seguint els batecs del cor. El mestre que busques es troba dins teu. Tanca els ulls i escolta'l.

Treballo la impermanència. No només artísticament . També amb les relacions, els llocs, les vivències... Quan les coses s'acaben et sents alleugerit, més lliure, més pur. No calia prendre-s'ho gaire seriosament si sabies que algun dia s'acabaria. O millor dit: en el joc de la vida tot balla i deixa de ballar quan menys t'ho esperes. I la bellesa rau precisament en aquesta impermanència de tot plegat: moments, etapes, cicles, vides, estrelles, universos... Després hi ha la ment que vol seguretats, que voldria aferrar-s'hi, la ment impotent que protesta quan la pila de pedres cau... Ben caiguda està. Va ser maca mentre va durar. Tenia 10 pedres i la de dalt de tot era de color violeta .....     There was a dream  I had it too  You could see it  Coming true  It would travel  In the air  You could make it  If you dare  God bless the souls that shook up mine

Marlies diu: No s'avança amb la teoria, cal practicar, viure les experiències. L'escolto i em vénen a la memòria dues frases, una del Zarathustra de Nietzsche: Nur der Täter lernt (només el que perpetra* aprèn); i l'altra del Faust de Goethe: Grau, teurer Freund, ist alle Theorie und grün des Lebens goldner Baum (Gris, estimat amic, és tota teoria i verd l'arbre daurat de la vida).   *Täter en alemany significa delinqüent, culpable, reu, el que executa o perpetra un delicte o crim.  Hem de deixar de banda les teories, idees, elucubracions, realitats virtuals... i passar a l'acció, lliurar-se, llençar-se sense por al corrent... La vida ha de ser perpetrada! Aquesta és la clau. Aquest és el repte. Menys llegir, menys escriure, menys teclejar... Més fer, actuar, implicar-se, comprometre's... Si el que volem és VIURE realment. La resta són fugides, excuses, consols, amagatalls... La impunitat de les accions espontànies. Ser lliure d'acord...

Marlies diu: Schlafende Hunde soll man nicht wecken (no s'han de despertar els gossos adormits ) (encara que jo traduiria lliurement així: no s'han de remenar les ombres). Gossos, ferides, ombres... Let sleeping dogs lie . Es tracta d'un refrany que hauríem de tenir molt en compte, els "estudiants de la Llum" (manllevo l'expressió del Llibre d'Or de Saint Germain). Marlies té el cabell vermell com Lilith . Se'l tenyeix amb alquena . A ella li parla la seva Kundalini (que es representa en forma de serp ). A mi Lilith, una serp que se'm va aparèixer en la primera visualització en la qual ella (Marlies) em va guiar. Abans de trobar-me-la (la serp), vaig haver de superar un mur. M'hi vaig enfilar amb una escala i, de dalt estant, vaig poder contemplar que a l'altra banda hi havia un desert ple de dunes. Marlies em va dir: pregunta si hi ha algú... Vaig preguntar-ho: Hi ha algú? La sorra es va remoure i una cobra va treure el cap to...

L'univers (macrocosmos) està format per matèria i energia. Ambdues són convertibles, estan en constant transformació. Nosaltres (microcosmos) també: disposem d'un cos i de l'energia vital, que és una manifestació de l'energia còsmica. Quan en parlo, d'aquesta energia, acostumo a emprar la paraula " connexió ".  Així com la matèria és densa i pesada, l'energia és subtil i invisible la qual cosa no significa que no pugui ser sentida. Es tracta de nivells diferents de vibració.  ( El Libro de Oro ) Cada cop m'interessa més el fenomen de la llum perquè representa la transició de lo material-visible a lo immaterial-invisible. De fet, la llum no pot ser vista, però permet que tot sigui visible. El fotó té massa zero i està fora del temps. La seva velocitat és increïble. La manifestació quàntica de la radiació electromagnètica amaga el secret de tot plegat, Déu inclòs, que és Energia Pura en Acció, com ho és l'Amor.

Debo dejar que todo fluya como hasta ahora, confiando en el destino, sin forzar nada ni interponer mi ego o mi voluntad codiciosa... El desig demostra que hi ha dualitat, alteritat, tensió. Per una part, hi ha el subjecte que desitja i, per una altra, allò desitjat (l'objecte del desig). Buda va dir que cal eradicar el desig si volem deixar de sofrir. Es pot viure sense desitjos? Desitjar no desitjar no és també un desig? Qui desitja exactament? L'ego?  Si flueixo amb l'energia còsmica, si confio i permeto que les coses siguin allò que han de ser... On queda el desig? El desig de fluir no és també un desig? I el desig de ser feliç? Desitgem només el que no tenim o podem desitjar conservar i incrementar el que ja tenim?  Arribar a la plenitud ( Pleroma ), a la il·luminació o a la saviesa (Sofia) seria ser conscient que tot és u, que no hi ha cap separació entre subjecte i objecte, ni entre subjecte i subjecte, és a dir, sobraria el desig com a pont o intermed...